La fatiga acumulada durant els mesos que dura la pandèmia originada pel coronavirus SARS-CoV-2 ha intensificat les expectatives sobre una vacunació ràpida i generalitzada que posi fi com més aviat millor a un malson que fa massa temps que dura. Així, és explicable i comprensible que els contratemps d’índole diversa que s’estan produint en la campanya de vacunació de la població generin reaccions crítiques, molt sovint irades i angoixades, com també comparacions descontextualitzades i atribucions de responsabilitats desenfocades.
És evident que davant d’una emergència no és exigible mantenir una actitud del tot equànime, però s’ha de reconèixer que no s’havia anat mai tan de pressa a obtenir unes vacunes, així com les dificultats objectives tant pel que fa al procés de producció com als de validació i regulació, sobretot si es té en compte l’escala global de la resposta que cal donar.
Sigui com sigui, en el bell mig de l’huracà de la crítica s’hi troba la Unió Europea, fins al punt que ja ha esdevingut un lloc comú la consideració de la seva incompetència i el seu fracàs per assegurar l’objectiu d’assolir abans de l’estiu la vacunació de bona part de la població europea. Hem pogut llegir crítiques pel boc gros parlant de desastre o sainet europeu, moltes d’aquestes crítiques centrades en l’estereotip de la ineficiència d’una burocràcia esclerotitzada. S’han fet comparacions fora de context amb realitats no equiparables, sigui per la grandària, sigui per l’arquitectura institucional o per les capacitats competencials, i també pel nivell de compromís de solidaritat amb la vacunació en l’àmbit mundial.
La deformació exagerada de la realitat no ha d’impedir tanmateix constatar les limitacions de la Unió per assumir amb l’eficàcia desitjable un procés d’aquesta complexitat, ni assenyalar els errors comesos. Limitacions competencials en matèria sanitària i, sobretot, limitacions derivades de la pèrdua de musculatura industrial. Errors en l’enfocament de la negociació amb les farmacèutiques, començant per la prioritat donada als preus i acabant per la ingenuïtat de no preveure clàusules per prevenir possibles incompliments contractuals. Com a resultat, a finals de març el conjunt dels països de la Unió sortien malparats en comparar les dosis per cada cent habitants aplicades als Estats Units i al Regne Unit, tot i que les diferències no eren tan notòries en el percentatge de persones vacunades completament amb dues dosis.
El més inquietant d’aquests contratemps és la temptació que tenen alguns membres de la Unió d’apuntar-se al «nacionalisme de les vacunes», trencant la solidaritat interna i també la solidaritat externa amb els països menys desenvolupats a través de la iniciativa COVAX de l’Aliança Global per la Vacunació. Una temptació miop que no resisteix l’avaluació d’un escenari contrafàctic basat en la gestió individual i en ordre dispers de cada un dels 27 membres de la Unió Europea.
Però aquesta experiència posa de nou en evidència les mancances institucionals estructurals que limiten la capacitat política de la Unió i que li impedeixen actuar amb l’agilitat, la força i la legitimitat pròpies d’un govern eficaç, corroborant així que el problema no és un excés d’Europa, sinó un dèficit d’Europa. Un dèficit que, més enllà de l’àmbit polític, n’afecta de ple la capacitat industrial i tecnològica, posat dramàticament de manifest a l’hora d’assegurar amb èxit el ritme de la vacunació de la població europea. Una prova més, per si fes falta, de la necessitat vital d’espavilar-se en un context geopolític global cada cop més advers per als interessos europeus.
