L’escena és dolorosa, i es fa difícil avui interpretar-la sense una punta d’emoció. La primavera de 1943, en el París ocupat pels nazis, Rafael Tasis (1906-1966) vivia un exili desconsolat. Gairebé isolat del món, qui havia estat un dels grans crítics literaris de la Catalunya republicana afrontava l’ensorrament de tot el seu món esmerçant hores i més hores a llegir. Feia poc que li havien arribat clandestinament des de Barcelona alguns llibres acabats de publicar per escriptors amics: Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila, Josep Pla. Superat el «drôle d’effet» d’haver d’acostar-se a la prosa ara castellana dels autors tan admirats, un Tasis aïrat es preguntava si aquelles «lamentables claudicacions» eren obres d’uns «defraudadors», d’uns «trànsfugues» o d’uns «oportunistes». Però, tot seguit, més calmat, es demanava: «És justa tal acusació»? El moment clau, íntim, indesxifrable, es va esdevenir quan Tasis va decidir fer l’esforç de superar el prejudici i es va posar a llegir Viaje en autobús, llibre de Josep Pla publicat per primera vegada per Ediciones Destino l’any 1942 i reeditat aquells mesos de 1943, i encara aparegut en la seva versió definitiva el 1948.

Escriurà les seves reflexions en un article valent i admirable, «Els instructius viatges del senyor Pla», publicat a la revista Germanor, portaveu de l’exili català a Xile, l’any 1946. Tasis entomava el complex «dossier Pla» disposat a interpretar de la manera més objectiva possible una expressió com la pretensió de «ir tirando» que Pla escrivia en el pròleg del seu llibre i que resultava clarament inadmissible per a qui, en aquells moments, patia en la seva pròpia pell les conseqüències de tres anys de salvatge guerra civil i alguns més de tràgica guerra mundial. A ulls del crític exiliat, Pla posseïa una ploma adaptable, sempre disposada a vendre’s al millor postor. Per això, retrobar-se amb un Pla que publicava articles en castellà amb apologies a Franco o a Mussolini era el més normal del món, deia, perquè, en cas que els vents de la història canviessin de rumb, «el dia que li ho haguessin manat i pagat bé hauria fet l’apologia de Stalin i hauria escrit en portuguès». Però la lectura de Viaje en autobús el va deixar, simplement, bocabadat no tant pel que hi va trobar, sinó més aviat pel que va ser capaç de veure-hi.

Segons Tasis, el Pla viatger de radi comarcal s’havia convertit en un «moralista», quasi sense voler, i la seva ràpida adaptació a la nova situació política imposada a Catalunya li permetia fàcilment «treure un preciós botí d’observacions i de caricatures, de retrats dels temps presents i d’elegíaques evocacions del passat». Era una obra trista, sentenciava Tasis, la d’un «escèptic impenitent», la d’un «cínic sense ideals», però bé calia admetre que no es tractava tan sols d’un lament més o menys literaturitzat dels temps passats. Hi havia alguna cosa més complexa, amagada, latent.

 

Un adolorit pamflet

El més destacable de l’article era que Tasis arribava, després de la lectura de Viaje en autobús, a una conclusió política a la qual ni ell mateix, confessava, no esperava haver arribat: Viaje en autobús no seria només un «document inapreciable del nostre temps», sinó que s’aixecava com «una severa condemna al règim que ha dut el país a la situació que ell descriu». Segons la seva percepció, Pla havia publicat un adolorit pamflet contra els valors que, per encàrrec, ell mateix havia lloat. Tasis acabava preguntant-se com Pla, un «home sense fe ni il·lusions», un veritable «plaga», havia pogut acabar publicant una obra que qualificava ni més ni menys que de «revolucionària» i de «patriòtica», un llibre pessimista que, malgrat tot, feia riure la bona gent. Era la «paradoxa del plaga», segons les seves paraules.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

El model de Pla era el viatge literari stendhalià, híbrid, imperfecte, sense plans preconcebuts ni ordre lògic.

Per al crític, amb el temps, Viaje en autobús de Pla es convertiria en un dels laments més amargs sobre la desaparició de les condicions de vida que existien a Catalunya fins al juliol de 1936. Tasis assegurava que tots aquells escriptors que, com Pla mateix, van arribar a qualificar la Catalunya dels anys trenta de «canibalesca», vivien en realitat aquells primers anys de postguerra amb un profund sentiment d’enyor: «Avui tots ells –i de dalt a baix de l’escala social, n’estic segur, tots els catalans, llevat dels que es fan rics amb l’estraperlo–, enyoren aquella època». La visió negra que deixaven traslluir les pàgines de Viaje en autobús davant de l’arribada del «progrés», inevitablement acompanyat de la «catàstrofe», connectava Pla amb les reflexions de Scènes de la vie future (1930) de Georges Duhamel i Brave new world (1932) d’Aldous Huxley. Acabava Tasis: Viaje en autobús podrà ser consultat en el futur «com un document de l’època, com un pamflet i una crítica sagnant de les mateixes coses que Josep Pla encensa quan li ho demanen».

L’exercici dialèctic de Tasis, publicat des de l’exili en aquell terrible any 1946, era més que encomiable pel que tenia de lectura gens superficial ni frívola del llibre d’un autor amb el qual, en aquell greu moment històric, tot separava. Però és que Tasis va saber veure que Viaje en autobús de Josep Pla és un artefacte literari molt més complex i sofisticat del que podria semblar en una primera lectura.

Sota l’aparença d’un títol fàcil i poc compromès, darrere de la idea prèvia d’un llibre que només seria una mera recopilació d’articles periodístics de postguerra, davant d’un escriptor que es desacreditava insistentment als ulls del lector i una literatura que feia tot el possible per no semblar literària, Pla proposava una obra que no admet lectures ràpides ni superficials. Demana un lector actiu que sàpiga desmuntar críticament la bastimentada retòrica de les seves pàgines per entreveure el que queda i deixa latent, el que es veu i el que no es veu, el que s’hi diu i el que no s’hi diu, en un text que probablement és força més corrosiu del que la major part de lectors de la seva època van poder arribar mai a sospitar.

 

Contradiccions polítiques

El mes de febrer de 1942 Josep Pla va patir unes greus febres tifoides. Durant aquells mesos, es va decidir a preparar el que esdevindria un dels seus llibres més coneguts, Viaje en autobús, recuperant, traduint i reescrivint articles publicats a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Arriba, Diario de Barcelona i, naturalment, a Destino. El model era el viatge literari stendhalià, híbrid, imperfecte, sense plans preconcebuts ni ordre lògic. Però el precedent més immediat de Viaje en autobús era un altre reconegut llibre de viatges, Viatge a Catalunya, que Pla va publicar l’any 1934 (l’últim abans de la guerra) i que intencionalment i estructuralment és idèntic.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

No és fàcil dilucidar la posició intel·lectual de Pla en el moment d’escriure Viaje en autobús. Les seves contradiccions polítiques, després de la tragèdia del conflicte bèl·lic, són les del catalanisme conservador, però en el seu cas accentuades i agreujades per allò que tenia d’interrupció d’una meteòrica carrera literària en català per la repressió cultural i la prohibició lingüística. Potser per aquests motius, el diagnòstic de la realitat dels primers anys quaranta que apareix a Viaje en autobús, fet d’una calculada barreja d’ambigüitat i reserva, sigui avui un retrat desolador, una radiografia de la misèria moral, intel·lectual i econòmica d’aquell moment.

En època de restriccions i de racionament general, Pla observa que hi ha qui menja dos cops, qui acumula més diners que mai.

El present hi apareix com una època tèrbola, enfangada i contradictòria, en què quasi tot s’ha esvaït tot i que encara queden latents els valors anteriors. És a partir de motius aparentment menors extrets d’escenes de la vida quotidiana (el tabac, el cafè, el conyac, la gana…) que el lector es va endinsant en un món real, el de l’Espanya autàrquica, en què tots els valors semblen definitivament desvirtuats. En època de restriccions i de racionament general, Pla observa que hi ha qui menja dos cops, qui acumula més diners que mai i, en general, que la gent corrent hi ha sortit perdent, després de la «catàstrofe», un concepte prou ambigu perquè cada lector l’interpreti a la seva manera: el progrés?, la República?, la Guerra Civil?, el franquisme?, la Guerra Mundial? És un món dominat per l’«enchufismo» i pel «cupo», de manera que fins i tot un enamorat pregunta a la seva estimada si té algun «cupo»: «¿No tienes cupo? –¿Cupo de qué? –¡Cupo de algo…! ¿Comprendes? ¡Cupo de algo! Ahora hay que tener un cupo de algo…».

 

Equilibrada ambigüitat

És així com el llibre avança una mica a les palpentes, servint-se de paraules ambigües o polisèmiques i de no pocs eufemismes («estos años aciagos») per poder dir el que en realitat no es podia dir i per no dir el que sí que s’hauria pogut dir. Costa interpretar, per exemple, a què es refereix Pla exactament quan escriu «desde que se implantó el socialismo»… Malgrat això, algunes expressions han superat l’àmbit del llibre i solen ser citades abundantment per la seva força expressiva, però també per la seva calculada i equilibrada ambigüitat: «Las Revoluciones ajan las cosas», «En España, hoy, hasta los árboles parecen sobados y manoseados», «Resucitar la vida que estamos arrastrando, el temporal que estamos capeando», «Las guerras han sido siempre largas. Las hambres, endémicas», «En realidad, hoy en España todos, quien más quien menos, tenemos las hormonas tristes».

PUBLICITAT
Correos Market

El present hi apareix com una època tèrbola, enfangada i contradictòria, en què quasi tot s’ha esvaït.

Al llarg del volum, Pla anirà repassant lentament les condicions generals de la vida de 1942, des del sistema educatiu, les tradicions populars, les formes del menjar o de socialitzar-se en fondes, casinos, mercats…, però sempre amb la desagradable sensació de viure en un espai dominat pel que ell anomena (també de manera críptica) el «camelo». El seu escepticisme va en augment, la seva perplexitat aflora davant d’un present tan contradictori. Parlant amb un pagès que li pregunta què diu el diari, Pla respon: «Pues dice lo de siempre: que hemos de estar contentos, que hemos de ser optimistas y que si aquí estamos mal, peor están en otras partes».

En un altre moment, mentre llegeix els discursos de Demòstenes, Pla els compara amb la fraseologia oficial i triomfalista de l’època: «Ya no los leo. ¡He tenido en mi vida que leer tantos! He llegado a esta amarga conclusión: que, salvando algunas excepciones, los discursos amazacotados, furiosos, tremendos que se pronuncian en nuestros días serán dentro de muy poco tiempo perfectamente ilegibles. Son discursos sin estilo, sin esqueleto, fofos, sin vigor mental alguno, aburridísimos…»

 

Mirada rugosa i múrria

Llegir avui Viaje en autobús de Josep Pla comporta aprendre a descodificar la retina terrestre, ultrasensible, de Pla, i a la vegada desenteranyinar la seva mirada, tan vital, tan rugosa i tan múrria, amb la seva definitiva dimensió moral. Segur que la complexa operació literària de Pla a Viaje en autobús es projecta cap a un present més ampli, que inclou el passat, i cap a un espai que és alhora obert i profund, còmplice i estrany. I això potser explica que avui, quasi 80 anys després de la seva publicació, el present històric porós i amb relleu propi del modest llibre de tapes grogues i gruixudes lletres negres integri i interpel·li els lectors més que mai.