Asseguda a la butaca d’un teatre d’òpera, escoltava fa uns mesos les peripècies de Sèmele, la filla de Cadmus i Hermiona, enamorada d’un Júpiter disfressat d’àguila, i mare de Bacus. Eren trifulgues a les quals Georg Friedrich Händel havia posat música. De cop i volta, em va venir al cap una pregunta (no gaire original, tot sigui dit), però que dona peu a aquest article. Què seria de l’òpera si Ovidi no ens hagués regalat les Metamorfosis? Doncs ben segur que seria una altra cosa molt diferent, perquè ja des dels seus inicis, des que Jacopo Peri va compondre i representar a Florència al voltant del 1600 les que es consideren primeres òperes de la història, Euridice i Dafne, els relats del poeta llatí pràcticament no han parat d’alimentar llibrets operístics fins als nostres dies.

Publi Ovidi Nasó (Sulmona, 43 aC – Tomis, 17 o 18 dC), es va dedicar de ben jove a la poesia amatòria amb Amors i després amb L’art d’amar. Escriu Heroides sobre heroïnes i la tragèdia Medea, cosa que el situa com el precursor de les històries de dones abandonades tan freqüents en els arguments operístics de tots els temps. Però tractant-se d’aquest gènere, el que més ens interessa de la seva producció poètica són les Metamorfosis escrites possiblement entre els anys 2 i 8 dC, abans que Cèsar August l’enviés a l’exili a l’embocadura del Danubi, al Mar Negre, a la que avui és la ciutat romanesa de Constança, i llavors era Tomis, situada als confins de l’imperi.

Recopilant relats mitològics des del temps d’Homer fins al també llatí Virgili, Ovidi fa una narració farcida de transformacions que comencen amb el caos primigeni i acaben en la pax Augusta. Tot plegat, quinze llibres i dotze mil versos els quals contenen dos-cents cinquanta relats en què hi ha transformacions de tota mena, personatges que muten en animals o plantes, o en objectes inanimats. A vegades els canvis es deuen a càstigs, en altres casos són alliberaments i també poden ser disfresses per a fins de bona o de mala fe. I si els personatges són mitològics les causes que porten a les metamorfosis són ben humanes com l’amor, l’odi, la gelosia, l’enveja, la luxúria, l’heroisme i un llarg etcètera de vicis i virtuts.

PUBLICITAT

Diu el professor Jaume Juan al pròleg a l’edició de Metamorfosis publicada a la Bernat Metge Essencial (2019), que, en el fons, aquesta obra «no és altra cosa que el relat sobre el caràcter enganyós i inconstant de la vida. I és també, sense cap mena de dubte, una mirada desconcertada sobre el canvi de sort que als humans els reserva tal vegada un cop d’atzar o qualsevol caprici dels déus».

Segons Juan, es va considerar aquesta obra com la Bíblia secular de l’Edat Mitjana, «tan gran és l’influx del poeta en els escriptors del renaixement del segle XII i dels segles posteriors, i també de la seva obra cabdal en artistes de totes les especialitats». Només per citar-ne alguns, Shakespeare, Cervantes o Baudelaire en la literatura, i Ticià, Velázquez, Picasso o Dalí en les arts plàstiques. El seu pes en tota mena de música és gran, però és en l’òpera on la seva influència ha estat crucial.

La línia de sortida

Hem citat Euridice. Ella, amb el seu enamorat Orfeu se situen a la línia de sortida de l’òpera, i des que Claudio Monteverdi el 1607 va donar el nom del poeta que amansava les feres amb la seva lira a la seva òpera estrenada el 1607, data considerada convencionalment com la de l’inici del gènere, el personatge és molt possiblement el que ha originat més música per al teatre fins avui mateix.

Anys després, el pare de l’òpera veneciana, Francesco Cavalli, va omplir el seu llarg catàleg de títols operístics amb personatges de les Metamorfosis, per exemple, Le nozze de Teti e di Peleo, Gli amori di Apollo e Dafne, Didone o La Callisto, per citar-ne alguns. Antonio Cesti amb Orontea, o Antonio Sartorio amb Orfeo, òpera recuperada fa ben poc, en van ser continuadors.

Les primeres òperes angleses també recorrien a Ovidi per als seus arguments. Venus and Adonis, de John Blow, o la que encara avui omple teatres, Dido and Aeneas, de ’Henry Purcell, en són la mostra. A més de la citada Semele, Händel també va buscar inspiració en altres històries de les Metamorfosis. És el cas d’Acis and Galatea, Teseo o Arianne in Creta.

PUBLICITAT

Jean-Baptiste Lully, el florentí trasplantat a París, va portar l’òpera a França i, amb el seu llibretista Philippe Quinault, va inundar la cort de Lluís XIV de tragédie en musique, de tragèdies líriques. Cadmus et Hermione, Atys, Isis, Proserpine, Persée o Phaëton, totes bevien de les històries d’Ovidi. Marc-Antoine Charpentier amb Actéon i Jean Philippe Rameau, autor de Pigmalion, van continuar buscant inspiració en el relat del poeta llatí. De Christophe Willibald Gluck és ben coneguda Orfeo et Euridice, però ho és menys el seu Écho et Narcisse o Philemon e Baucis. Fins i tot la primera òpera d’un Wolfgang Amadeus Mozart d’onze anys, Apollo et Hyacinthus, es basava en l’obra llatina.

Orfeu, Euridice i Dafne són els mites fundadors de l’òpera al voltant del 1600 amb Peri i Monteverdi, i avui encara perviuen als teatres.

Per al barroc operístic, les Metamorfosis van ser la font principal de temes. Tanmateix, els temps canvien i l’òpera romàntica que alimentava els gustos burgesos amb arguments que idealitzaven un passat èpic o amb trames més domèstiques, gairebé sempre moralitzadores, va arraconar les històries de deus i nimfes transformadores i metamorfosades, però no del tot ni de manera definitiva. El 1858 Jacques Offenbach estrenava la sàtira descarada d’Orphée aux enfers i dos anys més tard, Charles Gounod presentava Philemon et Baucis, sobre la parella de vells que Zeus i Hermes transformen en arbres satisfent així el seu desig d’estar junts per sempre més.

El poeta als segles XX i XXI

Al segle XX qui va recuperar Ovidi i la mitologia va ser Richard Strauss. Ariadne auf Naxos, estrenada el 1916 (segona versió), és una història de transformació inspirada lliurement en diversos textos no només de les Metamorfosis, també en altres obres ovidianes com Heroides i l’Ars amatoria. Anys més tard tornaria al poeta llatí, primer amb Daphne, estrenada el 1938, en què la nimfa és convertida en un llorer per evitar així la persecució d’Apol·lo, i, després, amb L’amor de Dánae, òpera acabada el 1940 la qual, però, no es va estrenar fins al 1952 quan feia tres anys que Strauss havia mort.

El d’Orfeu és un dels mites més potents i si en segles anteriors havia alimentat moltes òperes, ho continuaria fent en aquell segle. El compositor anglès Harrison Birtwistle va estrenar The Mask of Orpheus (1986) amb un gran èxit tot i la dificultat de la seva estructura. Cinc anys més tard, als Estats Units, Philip Glass es basava en l’obra teatral i cinematogràfica de Jean Cocteau inspirada al seu torn en la d’Ovidi per compondre Orphée.

L’òpera d’aquest segle XXI torna al poeta llatí, però ho fa, tanmateix, en altres termes. El 2018 el Festival d’Aix-en-Provence estrenava Orfeo & Majnun, una coproducció inclusiva, intercultural i multilingüe que s’ha passejat ja per diversos teatres, ajuntant el mite grec d’Orfeu i Euridice amb el conte persa de Majnun i Laila. Entre nosaltres i més recentment, el compositor Agustí Charles presentava fa dos anys al Petit Palau la seva Andròmeda encadenada, amb llibret de Marc Rosich, un monodrama per a soprano amb violí amplificat, arpa, percussió i electrònica en viu amb la soprano Maria Hinojosa. Signes del temps, aquesta Andròmeda encadenada a una roca per ser entregada a un monstre marí i així apaivagar la fúria de Posidó, ja no necessita a Perseu per deslliurar-se. Es val per ella mateixa.

La pregunta inicial no té resposta, però no és difícil imaginar un teatre musical molt més pobre, més a peu de terra, potser més banal, i sense les necessàries ales del mite per fer volar la nostra imaginació.