No hi dubte que la digitalització ha incrementat el nivell de benestar de la ciutadania. A més, aquesta tendència és imparable. Per digitalització ens referim a la creació de valor afegit a través de la tecnologia de la comunicació i de la informació; en concret, aquesta inclou el comerç electrònic, ja sigui mitjançant la venda de productes digitals o físics (Amazon o Apple), la publicitat on-line (ja sigui a Google o a Facebook, entre d’altres), o la creació de valor mitjançant plataformes d’intermediació (com Airbnb o Uber).
Precisament, la naturalesa digital d’aquests models d’activitat econòmica fa que la seva contribució a les arques públiques a través de l’impost sobre societats (IS) sigui, diguem-ne, difícil d’assegurar. A l’operar de manera digital, no necessiten la presència física en el territori en el qual es troben els seus consumidors finals. Aquest aspecte, juntament amb la globalització, difereix i molt de la situació existent durant el primer quart del segle XX quan es va crear l’IS com un mecanisme de retenció dels rendiments dels accionistes, que són els que, de fet, tenen la capacitat econòmica.
D’acord amb els principis que, llavors, es varen establir en el marc de la Societat de les Nacions, l’obligació de tributar per l’IS en un determinat territori neix quan hi ha una presència econòmica significativa en aquell territori (en la terminologia del Dret internacional, quan hi ha un «establiment permanent»). En l’actualitat, en absència d’aquesta necessitat de l’organització productiva, no és estrany concloure que aquestes empreses multinacionals localitzaran la seva seu a països de baixa tributació o a paradisos fiscals des d’on podran realitzar les seves vendes. I és aquí on rau el problema fiscal.
Elusió legal
De fet, aquest problema relacionat amb la globalització no afecta únicament les empreses digitals, sinó, en general, les multinacionals. Fins i tot en els casos en què aquestes, per la naturalesa de la seva activitat econòmica, necessitin tenir presència física en un territori per generar-hi beneficis, mitjançant l’anomenat procés de «trasllat de beneficis» aconseguiran reduir la seva factura fiscal sense necessitat d’incórrer en evasió fiscal, sinó simplement aprofitant-se de les diferències de pressió fiscal entre territoris i de la seva estructura multiplanta (per a una quantificació de la pèrdua recaptatòria a nivell mundial, vegeu https://missingprofits.world); és a dir, mitjançant un procediment d’elusió fiscal, que té les mateixes conseqüències financeres i de justícia tributària que l’evasió, però que és legal.
El procediment més habitual, però no exclusiu, es dóna a través dels anomenats «preus de transferència». Per exemple, la matriu d’una multinacional té presència física significativa a Espanya a través d’una filial. La presència física de la filial a Espanya generarà beneficis a la multinacional. Ara bé, on tributaran aquests beneficis?
Segons hem dit anteriorment, d’acord amb el criteri de l’«establiment permanent», tributarà a Espanya pels beneficis que s’hagin originat al territori. I, de nou, aquí ens trobem amb un problema. Si bé aquest càlcul ha d’esdevenir de la comptabilitat de la filial, no és difícil deduir que, per exemple, la matriu –localitzada en un país de baixa tributació o, directament, en un paradís fiscal– facturarà a la filial certes despeses comunes (per exemple, R+D+i o despeses de publicitat de la multinacional). Això implicarà que els beneficis (fiscals) de la matriu pugin, i els de la filial baixin, mentre que els de la multinacional romandran inalterats, d’aquí que no hi hagi evasió, sinó elusió.
Aquest procediment, legal mentre les operacions intragrup siguin valorades d’acord amb els preus que s’haguessin establert entre empreses sense cap relació (en anglès, d’acord amb el principi anomenat arm’s length), permet el «trasllat de beneficis» a països de baixa tributació.
Google, Amazon, Facebook i Apple
En definitiva, els problemes a nivell fiscal derivats de la globalització es veuen accentuats davant de la digitalització de l’economia, i viceversa. I és, sota aquest context, que ha sorgit la idea del GAFA Tax (per les sigles de les multinacionals Google, Amazon Facebook i Apple) o Digital Services Tax (DST). D’acord amb aquest impost, les multinacionals que presten serveis digitals tributarien d’acord amb el volum de vendes realitzat a cada territori.
En aquest cas, el control sembla senzill donada l’existència d’un impost sobre el consum final com és l’IVA, doncs totes les transaccions quedaran enregistrades. Per evitar desincentivar aquest tipus de negoci digital entre les start up, se sol proposar un llindar molt elevat de xifra de negoci a partir del qual és exigible aquest impost. A més, l’elusió fiscal ja no és una opció, doncs l’empresa no pot «moure» els seus consumidors allà on la tributació sigui menor.
Que la ‘GAFA Tax’ contribueixi a l’equitat dependrà de la incidència final d’aquest gravamen a les tecnològiques.
En definitiva, la col·loquialment anomenada GAFA Tax (o, en els seus inicis, Google Tax) és una manera de gravar els beneficis –on el volum de vendes és una proxy dels mateixos– de les empreses digitals allà on aquests s’hagin produït, i per tant, de millorar a priori l’equitat global del sistema fiscal.
Però, per què diem a priori? Cal tenir present que qui, finalment, suporti l’impost (els consumidors, els accionistes, els subministradors d’inputs a aquestes empreses o els treballadors) no necessàriament ha de coincidir amb qui està obligat a pagar-lo (no hi ha dubte aquí: l’empresa, que representa els seus accionistes).
En definitiva, sobre el paper, és una manera de fer que el territori on s’ha generat valor recapti més, però que contribueixi o no a l’equitat dependrà de la incidència final del gravamen. Certament, assegurem una distribució interterritorial «justa» de la recaptació fent pagar a les multinacionals, però la «justícia» de la distribució personal de la càrrega tributària no està clara.
PUBLICITAT
Els efectes de la gran recessió sobre la sostenibilitat de les finances públiques i la percepció social que les multinacionals no paguen impostos suficients estan darrere de les recomanacions del projecte BEPS (en anglès, Base Erosion and Profit Shifting) per part de l’OCDE, amb el suport del G20, recomanacions que es varen començar a discutir a principis del 2013.
Aquest projecte conté quinze accions, que varen ser aprovades l’octubre del 2015, per evitar l’elusió fiscal a nivell internacional. Actualment, moltes de les mesures estan en fase d’implementació, havent requerit, en alguns casos, canvis normatius purament interns (on el paper d’Espanya ha estat prou proactiu), mentre que, en d’altres, com en l’intercanvi d’informació fiscal (l’anomenat, en anglès, Country-by-Country Report), ha estat necessària la col·laboració internacional. Per tant, sobre el paper, en un període de temps molt curt, el BEPS ha tingut un impacte significatiu sobre els desenvolupaments normatius en l’IS. Caldrà, però, analitzar quin impacte real acaba tenint sobre l’elusió fiscal.
En tot cas, paradoxalment, en relació al que és l’origen del BEPS, l’Acció I: «fer front als desafiaments dels reptes que planteja l’economia digital», hem de concloure que aquesta ha estat escassament desenvolupada. Tot i això, la mateixa UE, en concret, l’ECOFIN (consell de la UE integrat pels ministres de finances dels seus països membres) va reconèixer que «les normes fiscals internacionals estan desfasades i no poden fer front als reptes de la digitalització de l’economia» (2017).
El nexe amb el territori
D’acord amb la problemàtica exposada abans i consistent a lligar beneficis amb territori en el negoci digital, entre les alternatives plantejades al BEPS a l’Acció I, hi ha: (i) una nova definició del nexe amb el territori en la forma d’una presència econòmica significativa; (ii) retenció en la font dels pagaments realitzats en les transaccions digitals; i (iii) un impost autònom sobre aquestes activitats.
L’opció (i) sembla la que, de manera més directa, faria front a la problemàtica fiscal, la qual cosa no vol dir que sigui la més senzilla. Al respecte, l’OCDE ha publicat un primer informe amb la idea que s’hi puguin aprovar mesures particulars al llarg del 2020. En aquest sentit, la Comissió Europea ha pres la iniciativa per actuar en l’àmbit de la UE. En concret, hi ha una proposta de Directiva, del 2018, en què es modifica el concepte d’«establiment permanent» tot introduint-hi el concepte de «presència digital significativa».
Segons l’ECOFIN, les normes fiscals internacionals vigents no poden fer front als reptes de la digitalització de l’economia.
Aquesta presència requereix que es compleixi un dels següents requisits: ingressos anuals superiors a 7M d’euros procedents de serveis digitals en un Estat membre, més de 100.000 usuaris anuals amb accés als seus serveis en un Estat membre o més de 3.000 contractes anuals de prestació de serveis digitals amb usuaris d’un Estat membre.
Aquesta iniciativa, per tant, acabaria implicant, en últim terme, una «reubicació» dels beneficis d’aquestes multinacionals a nivell internacional, la qual cosa requereix accions coordinades més enllà de la UE. Per aquest motiu, en el curt termini, la Comissió Europea, però també els ministres de finances del G20 (reunió de juny del 2019 al Japó), aposta per la creació d’un impost autònom. És per aquesta raó que parlem de «solució provisional».
En concret, la CE proposa un GAFA Tax on el tipus impositiu sigui del 3 % sobre el seu volum de vendes, on només es gravarien les societats amb una facturació (a nivell mundial) superior als 750 milions d’euros, i de 50 milions al si de la UE. La recaptació estaria centralitzada (finestreta única), i acabaria sent distribuïda entre els seus països membres. Les dificultats, però, d’arribar a un acord unànime al si de la UE (vegeu https://www.consilium.europa.eu/en/policies/digital-taxation/) han fet que diversos països, inclosos França o el Regne Unit, hagin aprovat els seus propis impostos sobre els serveis digitals.
A Espanya, hi ha un projecte de llei de gener del 2019, que preveu l’aprovació d’un impost sobre Determinados Servicios Digitales en la línia del contingut de la Directiva, que inclou el tipus impositiu del 3%. La recaptació prevista és de 1.200 milions d’euros, però la seva aprovació, si és el cas, haurà d’esperar a la propera constitució del legislatiu després de les eleccions generals de novembre del 2019.
