No hi dubte que la digitalització ha incrementat el nivell de benestar de la ciutadania. A més, aquesta tendència és imparable. Per digitalització ens referim a la creació de valor afegit a través de la tecnologia de la comunicació i de la informació; en concret, aquesta inclou el comerç electrònic, ja sigui mitjançant la venda de productes digitals o físics (Amazon o Apple), la publicitat on-line (ja sigui a Google o a Facebook, entre d’altres), o la creació de valor mitjançant plataformes d’intermediació (com Airbnb o Uber).

Precisament, la naturalesa digital d’aquests models d’activitat econòmica fa que la seva contribució a les arques públiques a través de l’impost sobre societats (IS) sigui, diguem-ne, difícil d’assegurar. A l’operar de manera digital, no necessiten la presència física en el territori en el qual es troben els seus consumidors finals. Aquest aspecte, juntament amb la globalització, difereix i molt de la situació existent durant el primer quart del segle XX quan es va crear l’IS com un mecanisme de retenció dels rendiments dels accionistes, que són els que, de fet, tenen la capacitat econòmica.

D’acord amb els principis que, llavors, es varen establir en el marc de la Societat de les Nacions, l’obligació de tributar per l’IS en un determinat territori neix quan hi ha una presència econòmica significativa en aquell territori (en la terminologia del Dret internacional, quan hi ha un «establiment permanent»). En l’actualitat, en absència d’aquesta necessitat de l’organització productiva, no és estrany concloure que aquestes empreses multinacionals localitzaran la seva seu a països de baixa tributació o a paradisos fiscals des d’on podran realitzar les seves vendes. I és aquí on rau el problema fiscal.

 

Elusió legal

De fet, aquest problema relacionat amb la globalització no afecta únicament les empreses digitals, sinó, en general, les multinacionals. Fins i tot en els casos en què aquestes, per la naturalesa de la seva activitat econòmica, necessitin tenir presència física en un territori per generar-hi beneficis, mitjançant l’anomenat procés de «trasllat de beneficis» aconseguiran reduir la seva factura fiscal sense necessitat d’incórrer en evasió fiscal, sinó simplement aprofitant-se de les diferències de pressió fiscal entre territoris i de la seva estructura multiplanta (per a una quantificació de la pèrdua recaptatòria a nivell mundial, vegeu https://missingprofits.world); és a dir, mitjançant un procediment d’elusió fiscal, que té les mateixes conseqüències financeres i de justícia tributària que l’evasió, però que és legal.

El procediment més habitual, però no exclusiu, es dóna a través dels anomenats «preus de transferència». Per exemple, la matriu d’una multinacional té presència física significativa a Espanya a través d’una filial. La presència física de la filial a Espanya generarà beneficis a la multinacional. Ara bé, on tributaran aquests beneficis?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Segons hem dit anteriorment, d’acord amb el criteri de l’«establiment permanent», tributarà a Espanya pels beneficis que s’hagin originat al territori. I, de nou, aquí ens trobem amb un problema. Si bé aquest càlcul ha d’esdevenir de la comptabilitat de la filial, no és difícil deduir que, per exemple, la matriu –localitzada en un país de baixa tributació o, directament, en un paradís fiscal– facturarà a la filial certes despeses comunes (per exemple, R+D+i o despeses de publicitat de la multinacional). Això implicarà que els beneficis (fiscals) de la matriu pugin, i els de la filial baixin, mentre que els de la multinacional romandran inalterats, d’aquí que no hi hagi evasió, sinó elusió.

Aquest procediment, legal mentre les operacions intragrup siguin valorades d’acord amb els preus que s’haguessin establert entre empreses sense cap relació (en anglès, d’acord amb el principi anomenat arm’s length), permet el «trasllat de beneficis» a països de baixa tributació.

 

Google, Amazon, Facebook i Apple

En definitiva, els problemes a nivell fiscal derivats de la globalització es veuen accentuats davant de la digitalització de l’economia, i viceversa. I és, sota aquest context, que ha sorgit la idea del GAFA Tax (per les sigles de les multinacionals Google, Amazon Facebook i Apple) o Digital Services Tax (DST). D’acord amb aquest impost, les multinacionals que presten serveis digitals tributarien d’acord amb el volum de vendes realitzat a cada territori.

En aquest cas, el control sembla senzill donada l’existència d’un impost sobre el consum final com és l’IVA, doncs totes les transaccions quedaran enregistrades. Per evitar desincentivar aquest tipus de negoci digital entre les start up, se sol proposar un llindar molt elevat de xifra de negoci a partir del qual és exigible aquest impost. A més, l’elusió fiscal ja no és una opció, doncs l’empresa no pot «moure» els seus consumidors allà on la tributació sigui menor.

Que la ‘GAFA Tax’ contribueixi a l’equitat dependrà de la incidència final d’aquest gravamen a les tecnològiques.

En definitiva, la col·loquialment anomenada GAFA Tax (o, en els seus inicis, Google Tax) és una manera de gravar els beneficis –on el volum de vendes és una proxy dels mateixos– de les empreses digitals allà on aquests s’hagin produït, i per tant, de millorar a priori l’equitat global del sistema fiscal.
Però, per què diem a priori? Cal tenir present que qui, finalment, suporti l’impost (els consumidors, els accionistes, els subministradors d’inputs a aquestes empreses o els treballadors) no necessàriament ha de coincidir amb qui està obligat a pagar-lo (no hi ha dubte aquí: l’empresa, que representa els seus accionistes).

En definitiva, sobre el paper, és una manera de fer que el territori on s’ha generat valor recapti més, però que contribueixi o no a l’equitat dependrà de la incidència final del gravamen. Certament, assegurem una distribució interterritorial «justa» de la recaptació fent pagar a les multinacionals, però la «justícia» de la distribució personal de la càrrega tributària no està clara.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els efectes de la gran recessió sobre la sostenibilitat de les finances públiques i la percepció social que les multinacionals no paguen impostos suficients estan darrere de les recomanacions del projecte BEPS (en anglès, Base Erosion and Profit Shifting) per part de l’OCDE, amb el suport del G20, recomanacions que es varen començar a discutir a principis del 2013.

Aquest projecte conté quinze accions, que varen ser aprovades l’octubre del 2015, per evitar l’elusió fiscal a nivell internacional. Actualment, moltes de les mesures estan en fase d’implementació, havent requerit, en al