Des del 2015, any en què va accedir al poder el partit Llei i Justícia (PiS per la sigla en polonès), Polònia ha anat travessant repetides crisis en la seva relació amb la UE i amb l’Estat de dret. Després de vuit anys al poder, finalment, el conservador Llei i Justícia no ha pogut revalidar el seu govern.

El PiS va obtenir la quantitat més gran de vots, el 35,4 %, però va perdre la majoria parlamentària a favor de la Coalició Cívica liderada per Tusk, que va obtenir el 30,7 % i que té el suport dels altres dos partits d’oposició, el centrista Tercera Via i el partit Lewica (de l’esquerra). La unió de Llei i Justícia i l’extrema dreta de Confederació no han estat suficients per revalidar el govern.

Si per alguna cosa seran recordades aquestes eleccions, a més de pel canvi en el govern, serà per l’altíssima participació, un 74,4 %, la més elevada des del 1989, eleccions constituents de canvi de règim, cosa que les eleva a la categoria d’eleccions de canvi polític.

Com s’esperava, el president Andrzej Duda, fidel a Llei i Justícia, va oferir a Mateusz Morawiecki l’oportunitat de formar govern en primera instància, malgrat que, tal i com estava previst, no hi havia possibilitat de guanyar la moció de confiança per part de Llei i Justícia ja que, tot i amb el suport de Confederació, només 190 parlamentaris van votar a favor de Morawiecki. Per part seva, Tusk, després de la votació de la Sejm, va aconseguir reunir 248 escons d’un total de 460, per sobre dels 231 necessaris per a aconseguir la majoria.

I tot això malgrat que, segons la missió electoral d’ODHIR-OSCE, si bé es va poder fer campanya lliurement, el partit Llei i Justícia havia tingut avantatge gràcies al biaix a favor dels mitjans estatals. La cobertura de la nit electoral, per exemple, va retransmetre íntegrament el discurs del líder del PiS, Jarosław Kaczynski, però gairebé no va oferir plans de Donald Tusk, en aquell moment virtual aspirant al govern. En tot cas, el control comunicatiu del que aleshores era el partit al govern no va ser suficient per desincentivar la mobilització del vot entre, fonamentalment, dones i joves, que, en última instància, han estat els qui han aconseguit provocar el canvi.

PUBLICITAT

La resistència contra les polítiques ultramuntanes de Llei i Justícia en temes com ara la prohibició gairebé total de l’avortament, la persecució de les minories sexuals o la politització del poder judicial han estat, sens dubte, determinants d’aquesta mobilització històrica. L’apel·lació als valors familiars tradicionals, la pujada del salari mínim i l’augment de les pensions i de les aportacions per fills no han estat suficients perquè Llei i Justícia revalidés el seu govern.

El resultat de les eleccions legislatives passades ha donat, així, l’oportunitat al país d’introduir un canvi de govern, cosa que es veu com una nova possibilitat de restaurar la democràcia. Podem dir que, d’entrada, s’ha salvat una primera pilota de partit amb l’arribada de Tusk al govern, si bé Llei i Justícia manté una presència important a la Sejm, la Cambra baixa, que li permetrà un cert marge de maniobra i de bloqueig.

Tanmateix, com és ben sabut, durant els últims vuit anys Polònia ha enfrontat importants amenaces contra les seves institucions democràtiques, especialment pel que fa a la independència del poder judicial i les retallades a la llibertat d’expressió, especialment, la llibertat de premsa. Això ha provocat que les eleccions legislatives del 2019, les presidencials del 2020 i les legislatives del 2023 hagin estat categoritzades com a competitives però marcades pel mal ús dels recursos i els mitjans de comunicació públics.

Retrocés de l’Estat de dret

L’arribada al poder de Llei i Justícia el 2015 també va ser el començament del desmantellament progressiu de l’Estat de dret al país. El 2011 Kaczynski ja es referia a Hongria com el model a seguir: «Viktor Orbán ens va donar un exemple de com podem guanyar, arribarà el dia en què ho aconseguirem i tindrem Budapest a Varsòvia». I així es va traçar un full de ruta que va començar amb la presa del control del Tribunal Constitucional amb l’aprovació d’una legislació que acabava amb el joc de pesos i contrapesos que permet, a les democràcies liberals, garantir la independència i la imparcialitat del poder judicial.

La ruptura de l’Estat de dret ha anat acompanyada d’una erosió progressiva de la llibertat d’expressió i de premsa.

Aleshores començava el procés de «captura de l’Estat» per part del PiS. Aquest procés es defineix com la manipulació que fa l’elit governant per a la formulació de polítiques i la reforma de les regles del joc polític per assolir el benefici propi. Aquesta captura de l’Estat, que ja es va observar durant els primers anys de les transicions polítiques i econòmiques a l’espai postsoviètic, s’ha vist reproduïda anys més tard amb els partits i líders polítics que han aprofitat la insatisfacció de les opinions públiques davant del procés de reformes exigit per Occident per aconseguir la tutela efectiva de l’Estat i mantenir el poder polític, però també l’econòmic per mitjà de la construcció de xarxes de clientelisme que els donen suport incondicionalment.

Els canvis que es van implementar tenien com a objectiu l’enfortiment del poder executiu i del poder legislatiu, ja que aquestes reformes permetien interferir en el nomenament dels jutges, així com sancionar els que no s’alineessin amb les narratives polítiques del partit en el poder. La justificació no va ser altra que la necessitat de controlar els jutges procedents del període «comunista» i que dificulten la millora de l’eficàcia a l’administració de justícia. Es feia equivaler comunisme a corrupció i el nou govern a regenerador democràtic.

De tots aquests canvis, tres són els que han causat més desgast i perjudici a l’Estat de dret i a la independència del poder judicial en particular: el canvi en el procediment del nomenament dels jutges, la introducció de procediments disciplinaris al poder judicial i la composició del Tribunal Constitucional.

La ruptura de l’Estat de dret ha anat acompanyada d’una erosió progressiva de la llibertat d’expressió i de premsa. D’aquesta manera, el Govern de Llei i Justícia durant aquests anys ha polititzat bona part dels reguladors de mitjans i els mitjans estatals, prenent el control de diversos canals de televisió i ràdio.

PUBLICITAT

Punt d’inflexió?

El canvi d’administració es realitza de la mà d’un govern de coalició compost pels tres principals partits de l’oposició liderats per Donald Tusk. Tots ells s’han compromès en un acord de coalició a restaurar l’Estat de dret, abordar la crisi climàtica i la protecció dels drets de les dones, així com a la priorització de la seguretat davant l’amenaça russa.

Els resultats de l’oposició mostren l’enorme capacitat de resiliència de la societat polonesa davant de les derives il·liberals imposades i hi ha certa confiança internacional i europea que es pugui revertir el declivi democràtic polonès. Però per això caldran més que paraules i discursos. Així, serà necessari bregar amb la formació d’un govern de coalició en què els principals punts de convergència són la unió davant de Llei i Justícia, però s’enfrontaran a molts obstacles, entre d’altres els 194 escons del partit de Kaczynski.

En tot cas, són diversos els passos que el nou govern haurà de fer si vol que Polònia sigui exonerada de les diferents sancions i escrutinis a què ha estat sotmesa durant els últims anys. El Banc Central, el poder judicial, els mitjans de comunicació públics i sectors econòmics controlats per l’Estat tenen presència d’acòlits i simpatitzants de Llei i Justícia i és ben segur que oposaran resistència als processos de reforma que s’han de posar en marxa si Polònia vol recuperar el seu lloc a la UE.

Qualsevol govern haurà de comptar amb la col·laboració del president, Andrzej Duda, aliat de Llei i Justícia i que ocuparà el seu lloc fins al 2025. Entre les seves capacitats constitucionals s’inclou la de poder vetar la legislació, ja que el nou govern no tindrà prou vots a la Sejm per poder vetar el bloqueig presidencial. Duda també pot involucrar el Tribunal Constitucional, capturat per Llei i Justícia, la presidenta del qual, Julia Przylebska, és amiga personal de Kaczynski. A més, cadascun dels tribunals superiors de justícia polonesos i el mateix organisme encarregat de nomenar els jutges ha tingut comportaments corruptes i no cal esperar que les persones que van ser designades pel partit sortint col·laborin amb el nou.

Els resultats de l’oposició mostren l’enorme capacitat de resiliència de la societat polonesa davant de les derives il·liberals imposades.

Tenint en compte que el més immediat ha de ser la revocació de les reformes judicials, cosa que serà extremament complicada, però sense la qual Polònia no aconseguiria desbloquejar els 35.000 milions d’euros del fons de recuperació de la UE, no sembla que aquesta hagi de ser una tasca fàcil. El que és positiu és la unitat de les forces que integraran el nou govern sobre aquesta qüestió.

Aquest no és el cas en altres temes molt més divisius i que afecten àrees de caràcter cultural, com ara l’avortament o els drets dels col·lectius LGTBIQ+. La Coalició Cívica de Donald Tusk diu que apostarà per una legislació que permeti l’avortament fins a les dotze setmanes sense restriccions, fet que implica un gir per a un partit que sempre ha estat reticent a adoptar una posició clara sobre aquest tema. I això contrasta amb el conservador i soci de coalició, Tercera Via, que vol que aquest assumpte es resolgui amb un referèndum. Altres temes que generaran problemes de cohesió al nou govern inclouen qüestions que tenen a veure amb la política econòmica, l’Estat del benestar, la política energètica o el paper de l’Església, i s’accentuaran més a mesura que s’aproximin processos electorals com ara les eleccions europees o les eleccions locals, previstes totes dues per al 2024.

Acomiadar el cap de TVP

Un altre dels assumptes que serà imprescindible abordar és el que fa referència als mitjans de comunicació públics, i especialment a la televisió pública. El desafiament per al nou govern serà trobar la manera legal d’acomiadar el cap de TVP, que és el responsable d’adoptar totes les decisions de personal però sense l’aprovació del Consell Nacional de Mitjans, també controlat per Llei i Justícia. Per poder aprovar una reforma del Consell Nacional de Mitjans, cal una reforma del projecte de llei i aquesta ha de ser aprovada pel Parlament.

De nou sembla clar que serà essencial poder trobar un punt de cooperació amb Duda per poder afrontar les reformes, cosa que no serà fàcil ateses les males relacions entre aquest i Tusk. En definitiva, la tasca que tindrà al davant el nou govern no serà fàcil, però el seu exercici dependrà del fet que, efectivament, les passades eleccions hagin aconseguit marcar un punt d’inflexió i de no retorn en la deriva autoritària implementada per Llei i Justícia.