En un país que ha passat de 41,1 a 47,3 milions d’habitants en aquest segle XXI, si hi ha una qüestió que ha suscitat interès mediàtic, social i polític en els últims anys és el que s’ha anomenat repte demogràfic i el seu impacte en el territori. I això no perquè els processos siguin recents o poc coneguts, ja que l’èxode rural i la concentració urbana són tendències de fa més de mig segle, sinó perquè s’ha produït una coincidència en la intensificació de les tendències demogràfiques, l’interès dels mitjans de comunicació i de la cultura, i la seva incorporació a l’agenda política.

Aquesta confluència d’interessos també provoca una barreja de conceptes i interpretacions interessades sobre les tendències demogràfiques i espacials. Discussions moltes vegades sobre la denominació (Espanya buida? Espanya buidada? Lapònia del sud?) i no tantes sobre les causes i les conseqüències de la falta de cohesió territorial.

Si el despoblament rural i la concentració a les ciutats són processos que s’han anat desenvolupant durant més de mig segle, actualment convergeixen quatre característiques i tendències que expliquen la rellevància del repte demogràfic.

La major part de l’interior peninsular, allí on es difumina l’atracció de població i activitats de l’àrea metropolitana madrilenya i no hi ha una influència directa de les àrees urbanes costaneres, acumula els principals reptes demogràfics, i dona lloc a la imatge més característica del que s’ha anomenat l’Espanya buida o buidada: un territori majoritàriament rural, poc poblat, de nuclis petits que continuen perdent població, masculinitzats i envellits, al costat de petites capitals i ciutats en declivi.