A un any i escaig del final de la legislatura és pertinent dilucidar en quin punt es troba el projecte polític del govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. No és fàcil fer aquest exercici amb equanimitat a la vista del soroll generat després de la majoria absoluta del Partit Popular a les eleccions andaluses, quan moltes veus interpreten que estem davant del fracàs irreversible del projecte liderat per Sánchez i l’inici d’un nou cicle polític que retornarà els conservadors a La Moncloa.

Tanmateix, abans de cantar-li les absoltes, seria desitjable una certa contenció i adoptar una perspectiva més serena per avaluar la trajectòria i els resultats del Govern Sánchez.

Per començar s’ha de reconèixer que no ha estat una trajectòria rectilínia, en veure’s alterats els propòsits inicials del Govern per la successió de dos grans esdeveniments imprevistos i de greus conseqüències. La pandèmia de la covid-19, primer, i la guerra a Ucraïna, més tard, han obligat a una governació excepcional per fer front a unes emergències d’una gran complexitat.

La lluita contra la pandèmia i els seus efectes econòmics i socials presenta un balanç positiu, especialment amb els èxits de la vacunació i dels ERTO per preservar el màxim de llocs de treball. Un èxit compartit amb les comunitats autònomes que s’han corresponsabilitzat de l’esforç realitzat i també amb els agents socials que han possibilitat els acords necessaris.

Afrontar la recuperació econòmica després del xoc brutal de la pandèmia ha suposat un impuls a la cohesió europea, concretat sobretot en els Fons Next Generation, amb un protagonisme rellevant del president Sánchez, recuperant una presència a la Unió molt disminuïda en els últims anys. No cal dir que la resposta a l’agressió de Rússia a Ucraïna ha reforçat encara més aquesta dimensió europea de la política espanyola, amb urgències angoixants provocades pel deteriorament de l’economia caracteritzat per l’impacte social d’una inflació desfermada. En aquest sentit haver assolit l’excepció ibèrica en el mercat gasístic constitueix un altre atot que es pot apuntar el Govern.

Pot afirmar-se que encarar aquestes emergències ha reforçat la prioritat social inscrita en l’ADN de l’acord de legislatura, amb mesures com els augments del salari mínim, l’Ingrés Mínim Vital, la reforma laboral o la garantia del poder adquisitiu de les pensions. Tampoc poden deixar de valorar-se els avenços relatius a nous drets, amb la molt rellevant llei que regula l’eutanàsia, i a la protecció enfront de la violència de gènere, entre d’altres. En l’àmbit més estrictament polític, els indults als dirigents independentistes han aconseguit desinflamar l’efervescència sobiranista a Catalunya, de manera que avui no es contempla la repetició d’una situació tan crítica com la de la tardor de 2017.

Però, tot balanç presenta també uns passius que no poden obviar-se. No per previsible, la trajectòria d’un govern de coalició format per dues forces amb cultures polítiques força diferents ha patit alts i baixos, amb moments fins i tot tormentosos, que no han impedit fer avançar l’agenda política, però l’exposició pública de les desavinences ha comportat uns costos gens negligibles. I encara més problemàtica resulta la imatge de la majoria parlamentària plural, de molt difícil gestió i que ha contribuït al clima de crispació que impregna la legislatura. A banda dels problemes inherents al disseny inicial del govern de coalició i de la majoria parlamentària que li dona suport, l’Executiu també ha comès una sèrie d’errors que l’han perjudicat. Exemples recents en són el gir sobtat i mal explicat de la posició espanyola sobre el Sàhara Occidental o la gestió matussera de l’afer Pegasus.

Ara, en el canvi de rasant de la legislatura domina un clima polític i mediàtic hostil al president Sánchez i al seu govern. Es segueix qüestionant la seva legitimitat, és titllat d’il·liberal i es personalitzen tots els mals en el «sanchisme». Amb un Partit Popular que, un cop eliminat Casado i amb el vent demoscòpic favorable, es presenta com una alternativa moderada, mentre boicoteja tota possibilitat d’acords per renovar els òrgans institucionals de l’Estat. I amb una perspectiva més que incerta sobre el futur econòmic condicionat per la cronificació de la guerra a Ucraïna.

No sembla que Pedro Sánchez sigui dels que llencin la tovallola davant de les dificultats. La seva capacitat de resistència està més que demostrada, però si resistir és una condició necessària, no pot ser suficient per capgirar els vents en contra i acabar la legislatura amb un balanç favorable per presentar-se a les eleccions amb possibilitats de victòria. Li caldrà reactivar enèrgicament l’acció de govern i adoptar algunes decisions d’impacte. Necessitarà reactivar un Partit Socialista de perfil massa pla, al mateix temps que esperar que qualli el projecte de Yolanda Díaz per recentrar i donar un nou impuls a l’espai més a l’esquerra. I, encara més, haurà de ser capaç de presentar un projecte renovat que encerti a trobar un mínim comú denominador positiu de l’actual majoria parlamentària, més enllà de la via morta que representa l’apel·lació a la por a l’extrema dreta. Les discrepàncies sobre qüestions majors referides a la política de defensa i seguretat i a l’orientació de la política econòmica no ho faran gens fàcil.

En definitiva, Pedro Sánchez ha d’afrontar el repte majúscul de recuperar la confiança majoritària de la ciutadania. Si és capaç de fer aprovar uns pressupostos per a 2023 que donin resposta als temors i les incerteses del moment haurà fet un primer pas en ferm per guanyar la qüestió de confiança ciutadana.