Tret que es produeixi un impensable terratrèmol polític, com per exemple que Donald Trump prengués possessió d’un segon mandat sense haver-lo guanyat a les urnes, cap al vespre del pròxim 20 de gener de 2021 el republicà més poderós de Washington serà un senador quasi octogenari que ocupa un escó a la Cambra Alta representant l’estat de Kentucky –mines de carbó, tabac, bourbon, curses de cavalls i debilitat per les armes de foc– des del 1985. Mitch McConnell és el líder de la majoria republicana al Senat i si el seu partit conserva aquesta majoria després de les dues eleccions parcials que se celebraran a Geòrgia a primers de desembre, serà la persona amb la qual s’haurà d’entendre el president Jo Biden si vol fer tirar endavant alguna part del seu programa polític.

McConnell representa millor que ningú l’extrem partidisme polític que s’ha abatut des de fa un temps als Estats Units i del qual Donald Trump és conseqüència, caricatura si es vol, però no origen. És possible que sota el mandat de Trump s’hagi produït l’abducció del venerable i històric Partit Republicà, la formació que va donar al país presidents com Abraham Lincoln, Theodore Roosevelt o Ronald Reagan, per part del disruptiu empresari immobiliari novaiorquès.

Però va ser McConnell qui fa deu anys, després de les eleccions legislatives del 2010, va afirmar que el seu objectiu principal era que Barack Obama fos un president d’un sol mandat. No ho va aconseguir, però l’obstruccionisme republicà al Senat que va liderar McConnell es va convertir en un autèntic via crucis per al president afroamericà.

 

Creuada contra l’Obamacare

Ja amb Trump a la Casa Blanca, McConnell va emprendre una autèntica creuada contra la reforma del sistema sanitari nord-americà conegut com Obamacare i només la ruptura de la disciplina de vot per part del senador McCain –enemic obstinat de Trump i ja en la recta final de la seva vida per mor d’un càncer al cervell– va impedir l’abolició de la peça legislativa més representativa de l’Administració Obama.

El líder de la majoria republicana al Senat ha estat també el principal responsable legislatiu de la ratificació d’un nombre extraordinari de jutges conservadors durant l’Administració Trump, inclosa la cobertura de tres vacants en el Tribunal Suprem. McConnell, que es va oposar amb èxit al candidat d’Obama per ocupar una vacant en el Suprem argumentant que no es podia fer en faltar només 10 mesos per a les eleccions presidencials del 2016, aquest any ha propiciat en cosa de setmanes la ratificació d’una jutgessa ultraconservadora, Amy Coney Barrett, per substituir la ultraliberal Ruth Bader Ginsburg, finada el proppassat 18 de setembre.

Un últim, però no menys important, factor a destacar és el decisiu paper protagonitzat per McConnell en el procés de remoció (impeachment) del president Trump. A pesar que un dels càrrecs era irrebatible –que el president havia demanat al seu col·lega d’Ucraïna que aboqués fems sobre l’exvicepresident Biden a canvi d’ajuda econòmica i militar–, el veterà senador per Kentucky va qualificar d’acte polític tot el procediment, aconseguint que tots els seus col·legues de la Cambra tanquessin files amb el president (amb una excepció, la de Mitt Romney, candidat presidencial republicà el 2016).

 

Una certa descompressió

Però, a diferència del president Trump, McConnell sembla saber d’on bufa el vent. Després de la pèrdua per part del Partit Republicà del control de la Cambra de Representants en les eleccions parcials del 2018, McConnell va admetre allò que és obvi, que el seu partit no podia convertir-se en la formació política dels homes blancs sense estudis superiors. McConnell és partidista fins al moll de l’os, però no és un antisistema com Trump. No és fàcil que l’expresident, ja fora de la Casa Blanca, aconsegueixi mantenir el foc sagrat durant quatre anys i encara menys que aconsegueixi transferir la seva evident habilitat, més de 73 milions de nord-americans l’han votat, a la seva filla Ivanka.

Els republicans han de decidir si estan disposats a acceptar la mà que segur que els oferirà el nou president Joe Biden.

En definitiva, els republicans han de decidir si estan disposats a acceptar la mà que segur que els oferirà el nou president Joe Biden, que té una fama merescuda de componedor i d’home de compromís, o si, contràriament, no li donaran ni aigua. Les guerres culturals –el control de les armes de foc, la interrupció de l’embaràs, la unió entre persones del mateix sexe, el paper de la policia, la discriminació racial, la política migratòria, etc.– estan fortament arrelades a la societat nord-americana, però sembla evident que molts nord-americans, inclosos part dels votants del Partit Republicà, esperen i desitgen una certa descompressió després de l’era Trump. En gran part dependrà de l’actitud del veterà senador per Kentucky.