Reproduïm a continuació un capítol d’El retorn al bosc. Pistes per comprendre la societat de la incertesa, llibre que acaba de publicar Fèlix Riera, fundador i col·laborador de política&prosa.

L’autor apunta que davant les amenaces que planen sobre els humans cal reclamar un dret moral a evitar la catàstrofe i adverteix d’un retorn al bosc alhora real i metafòric.

El retorn al bosc ha estat editat per Pòrtic.

Fèlix Riera. El retorn al bosc. Pistes per comprendre la societat de la incertesa. Pòrtic 2022

El dret moral a respirar

Les primeres passes per avançar cap a una proposta política centrada en el dret moral a respirar es van fer des del món del pensament i van derivar en accions de protesta contra els abusos policials. El filòsof italià Franco Bifo Berardi, autor de Respirare. Caos e poesia, explica en una entrevista publicada a El Diario.es com l’estrangulament d’Eric Garner en mans d’un policia de Nova York pel simple fet de vendre cigarretes soltes, el porta a reviure una experiència personal: «participar en manifestacions que cridaven “no puc respirar, no puc respirar” significa una cosa especial perquè, de tant en tant, pateixo crisis respiratòries. Però alhora un dia en sortir de casa vaig sentir uns crits. Era una manifestació de gent molt jove. La croada dels nens, com a molts llocs del món. La gent es manifesta contra l’asfíxia de la humanitat». Berardi expressa amb més precisió, al capítol «No puc respirar», d’on prové l’asfíxia: «Aquestes paraules expressaven un sentiment imperant del temps en què vivim: la sensació d’ofegament que és a tot arreu; a les ciutats escanyades per la contaminació; en les condicions de milions de refugiats detinguts en camps de concentració a tota la conca del Mediterrani; en el segrest d’un milió de palestins aïllats a Gaza pels estranguladors israelians; en la condició precària de la majoria de treballadors explotats; en l’omnipresència de la por a la violència, a la guerra, a l’agressió».

És la mort per asfíxia provocada per la violència policial que va patir George Floyd. Abans de morir asfixiat per escanyament, va arribar a advertir fins a vint vegades que no podia respirar. Respirar ja no només és un acte involuntari en què ningú para esment en el seu dia a dia, sinó un acte de resistència de la societat davant els abusos del poder i dels mecanismes de control establerts pels governs. L’últim gir/ metàfora és resultat de la covid-19, amb l’ús de mascaretes que impedeixen respirar correctament. La manca d’aire o, per ser més rotund, l’asfíxia humana, queda expressada a l’assaig/exposició Estado de sitio, escrit el 2021 en plena pandèmia, resultat d’una exposició homònima que es va fer a la Sala Amós de Logronyo i que porta com a subtítol Altres relats des de l’asfíxia. Els comissaris de l’exposició i l’edició de l’assaig són Blanca de la Torre, que treballa en la intersecció i el diàleg entre l’art, l’ecologia i les pràctiques sostenibles, i el crític d’art Fernando Gómez de la Cuesta. Al capítol «Una comunitat en estat d’asfíxia» adverteixen que «la manca d’oxigen ha deixat de ser una imatge conceptual per convertir-se en una evidència física, biològica». Ens proposen una revisió del paper de l’arquitectura i l’urbanisme que destina el seu esforç a la recerca d’un «anhel de seguretat», «ordenat i asèptic». El preu per aconseguir la il·lusió de seguretat en els ciutadans és fer servir càmeres de vigilància, controlar les xarxes, utilitzar geolocalitzadors, polseres d’alarma connectades a la policia, algoritmes que anticipen les nostres conductes i drons que irrompen en la privacitat. El resultat és una societat que, sense adonar-se’n, està immersa en un règim polític d’excepció i d’emergència. Es troben confinats, en un estat de setge. Tots els ressorts de l’Estat es posen en joc, fins i tot arribant a suspendre les garanties constitucionals per defensar la població. El resultat provoca l’asfíxia de les llibertats pel bé i la seguretat dels ciutadans. Blanca de la Torre i Fernando Gómez de la Cuesta ho expliquen d’aquesta manera: «aquest estat de setge personal i col·lectiu és un estat d’asfíxia global i indiscriminat que està modificant la nostra manera de ser i de relacionar-nos, la nostra individualitat i el nostre concepte de comunitat».

La pandèmia ha suposat definitivament associar a l’asfíxia l’inici del segle xxi i, en conseqüència, a plantejar si no caldrà lluitar pel dret a respirar. Abans de la pandèmia per la covid-19 hi va haver una altra pandèmia, aquesta de caràcter financer, el 2006, que va posar en marxa una crítica frontal al capitalisme, considerat un sistema d’explotació permanent de les persones i dels recursos naturals. L’any 2016, el crític d’art Germán Huici va publicar El Dios ausente. Iconografía y metafísica del capitalismo, en què expressa el següent: «Vaig començar a escriure aquest llibre mogut per una preocupació moral bàsica i tangible: m’angoixa la situació de misèria material i precarietat laboral de la majoria». Huici aprofundeix en les contradiccions de l’home modern contemporani, que, alhora que odia el capital de paraula, l’honora amb els seus actes. Ens fa observar els valors actuals de la societat:

«als Estats Units, per exemple, no està penat cremar la bandera nacional ni cremar llibres sagrats, com la Bíblia, però és delicte cremar bitllets de dòlar». La distància cada vegada més gran entre els que tenen molt i els que tenen molt poc o res ha anat propiciant l’augment de crisis d’angoixa en moltes persones i famílies que se senten expulsades del sistema. El resultat de les consecutives crisis, terrorista, econòmica, pandèmica, energètica i militar, ha fet que molts notin físicament que ja no poden respirar i necessiten buscar altres llocs on poder fer-ho. Més enllà de la conjuntura política, es va apreciant la visió d’un món irrespirable, atrapat a reviure catàstrofes, una vegada i una altra. Les crítiques davant la situació en la qual viu una bona part de la societat, a còpia de repetir-se en tribunes públiques i converses privades, ha provocat una mena de sortilegi a través de les paraules, que constitueix una fórmula per trencar l’encanteri produït per la tecnologia, el capitalisme, la ciència i l’Estat. El sortilegi també opera com un beuratge de paraules i conceptes que porta les persones a refugiar-se al bosc. A Être forêts («Ser boscos»), el filòsof anònim ens proposa el següent: «allí hem descobert una percepció totalment diferent d’aquesta idea asfixiant de l’ordenació territorial. Hem descobert innombrables continents, senders inèdits, amistats indestructibles. Una percepció del món segons la qual és possible, finalment, respirar». Reivindica l’exigència de poder respirar per nosaltres mateixos sense l’assistència de l’Estat. És una aposta per una reeducació dels ciutadans perquè tornin a aprendre a respirar, a assossegar les seves vides i a recuperar la capacitat de la contemplació enfront de l’acció contínua.

La resposta de moltes persones per aturar l’angoixa que contamina el seu interior i la manera de veure el món és buscar l’assossec espiritual. En un diàleg entre el periodista Lluís Amiguet i el teòleg i antropòleg Javier Melloni, celebrat a CaixaForum i organitzat per la publicació cultural Hänsel* i Gretel*, Melloni va proposar als assistents fer una taula bàsica d’exercicis de respiració consistent a inspirar i expirar per recobrar el silenci, la calma i el jo interior que ens ha estat arrabassat per una forma de vida en què el cos s’ha deixat de percebre. És la recerca de la pau interior per tornar a respirar i sentir-se viu. Una sèrie d’autors, Pablo d’Ors, Ruth Galve, Ricardo Pinilla, Cristina Álvarez Puerto, Lluís González, Ramon M. Nogués i Lluís Ylla, van publicar Itineraris interiors, per emfatitzar sobre la necessitat de tornar a una forma de vida en la qual el silenci, la paraula, la saviesa, l’art o la corporalitat siguin determinants per tornar a un estat de plenitud interior. El llibre es pot entendre com una proposta de desprogramació del programari que ens han instal·lat en néixer. Es pot interpretar com una aposta per tornar a escoltar els pensaments i les necessitats pròpies, que han estat desplaçats per una dieta de dades, d’informació orientada i pautes de consum. Tornar a la meditació, la contemplació, el silenci, l’espiritualitat, la transcendència i la religió com a camins per despertar i tornar a respirar.

Més enllà de la contaminació, del canvi climàtic, de la covid-19 o de la guerra d’Ucraïna, són moltes les veus en el camp del pensament que reclamen el dret moral de poder respirar, també s’exigeix posar fi a la repressió policial, la violència racial, la violència de gènere, el masclisme o els abusos del poder, que asfixien les persones.