El dur i tràgic 2020, que ha estat marcat per la pandèmia, ha elevat a rang de normalitat la distància social, l’asèpsia, les màscares, els guants o la neteja. També ha fet aflorar un seguit d’obres literàries que van en la direcció contrària a la proposta de vida del tirà de la covid-19.
Malgrat que són obres sense relació aparent, podríem anomenar el conjunt com un assaig a la recerca del sublim. Totes han estat publicades durant el 2020 i a Espanya; en podem destacar assajos com Perdido en el paraíso, d’Umberto Pasti, Cinc hores a Venècia, de Miquel Molina, Los lugares y el polvo, de Roberto Peregalli, i Les passions segons Rafael Argullol. Podríem sumar-hi El jardín perdido, de Jorn de Précy (obra publicada el 2018 i reeditada l’any passat).
La lectura d’aquestes obres ens permet asseverar que la recerca del sublim segueix entre nosaltres, encara que el món governat pel tirà exigeixi utilitzar dades, enquestes i projeccions matemàtiques per poder-hi conviure. Els cinc assajos ens deixen una interessant pista sobre com l’home contemporani busca l’equilibri entre el laboratori i el paisatge sublim.
PUBLICITAT
En el seu assaig En defensa del fervor, el poeta Adam Zagajewski assenyala: «el sublim no és un tret formal de l’obra, no es pot definir en termes de retòrica; més aviat és una espurna que salta de l’ànima de l’escriptor a la del lector». I es pregunta: «Han canviat moltes coses? És que no seguim esperant amb avidesa aquella espurna?» La resposta és que sens dubte l’home contemporani, com ja va passar en el Romanticisme, en el segle XVIII i principis del XIX, busca transcendir i habitar el sensible mitjançant una revolució constant en la vida i l’esperit.
Però hi ha una diferència entre la recerca del sublim en el Romanticisme i el que estem veient ressorgir en el segle XXI. Els romàntics buscaven viure un constant ascens que els portés a habitar en les cúspides des d’on albirar millor el seu món interior, és a dir, elevar-se, com va exposar molt bé el pintor Caspar David Friedrich en la seva obra El caminant sobre el mar de núvols. En canvi, en el nostre temps es pretén recuperar els espais més íntims del viscut, els més recòndits. La mirada romàntica anhelava l’infinit; en l’actualitat, el record de la remor d’unes fulles al jardí. Aquests cinc assajos són un elogi del que és humà. Porten el lector a reconnectar amb una realitat que la tecnologia, la robòtica i la intel·ligència artificial han desplaçat.
Umberto Pasti, dissenyador de jardins, escriu: «en les parts externes, fora de l’abraçada de les branques de les acàcies, hi batia el sol: per a trencar l’atmosfera mediterrània deixant entrar el tòrrid alè del desert circumdant, creixien grans eufòrbies semblants a cactus i petits eucaliptus de fullatge prehistòric». Podem contemplar com és possible crear el paradís si torna al món la bellesa. L’espurna que arriba al lector s’aconsegueix gràcies a la passió per l’assoliment de l’impossible. El text ens ofereix el sublim a petita escala, però ens recorda les immensitats romàntiques que descriu Yi-Fu Tuan en el seu estudi Geografia romàntica. A la recerca del paisatge sublim, sense la seva inclinació cap al fet decadent.
La plenitud de l’instant
L’arquitecte Roberto Peregalli adverteix que «una façana, un lloc, compta en els seus propis trets, de vegades consumits, tot allò que han vist. Només la mirada a través de la pols percep l’atmosfera encantada que els circumda». Hem de contemplar la pols que es posa en els objectes evocant la plenitud de l’instant i advertir com la veritat silenciosa del pas del temps fa emergir la bellesa.
PUBLICITAT
Jorn de Pércy, filòsof i jardiner, proposa crear un univers tancat en el qual la brutalitat del món modern i la història no hi poguessin entrar, perquè l’alegria que ens procura un jardí fos més intensa. Parla del seu jardí/obra/vida de parc Greystone al Regne Unit, avui desaparegut, que en les seves pàgines recupera la seva antiga plenitud i sentit. Les pàgines del llibre no són una elegia, sinó la celebració que «un jardí no es perd mai»; i ens fa una invocació: «Creïn jardins! Veritables jardins, naturalment, llocs insubmisos, fora de les normes».
El poeta Mario Satz ens endinsa en la història, des de Babilònia fins al Japó, per elaborar un fresc de la cultura dels jardins, que és tant com dir dels paradisos. Descriu el Jardí Sufí, on hi cala l’essència del gessamí, a través d’una cançó: «per cada deu mil flors, / dos grams d’essència, amor meu. / De tots els teus petons, només un, fragant, / m’obre el cor».
La mirada del periodista Miquel Molina ens torna el somni que produeix perdre’s passejant per Venècia: «M’agrada caminar. M’agrada explorar. M’encanta explicar el que he explorat. M’agrada apuntar als llums encesos de nit per veure quina fotografia en surt». La fotografia literària que ens ofereix connecta la Venècia dels vius i la dels morts i recupera la ciutat misteri que hem vist perdre’s en mans dels turistes en els últims anys.
Totes aquestes obres ens evoquen l’experiència del sublim de la mà d’emocions, sentiments i records. És una experiència que, en produir-se, derrota, encara que només sigui per un instant, el tirà de la covid-19, que no sap res de les passions humanes. Aquestes passions ens porten a aconseguir les més altes quotes del sublim. I sense les quals, com diu Rafael Argullol, no val la pena viure.
