Javier Cercas construeix El loco de Dios en el fin del mundo a partir d’una pregunta que repeteix obsessivament als seus entrevistats: “La meva mare, que és creient, es trobarà amb el meu pare quan ella mori?”. No busca tant una resposta —que mai no arriba del tot— com la reacció que provoca en qui l’escolta. En les últimes setmanes, jo també he anat repetint una pregunta —molt menys metafísica, però igual de persistent a les persones amb qui m’he entrevistat i que tenen en comú ser referents polítics, econòmics, socials i culturals de la ciutat: existeix avui el sabadellenquisme? Una pregunta que torna una vegada i una altra, com un eco que travessa converses i debats, i és alhora el símptoma d’una ciutat que va créixer al ritme del catric-catrec dels telers i que, des que es va desmuntar el monocultiu industrial que la sostenia, continua buscant un relat capaç d’explicar un present més heterogeni, desigual i difícil d’ordenar. El que segueix és una síntesi —necessàriament urgent i condensada— de les respostes obtingudes.

D’un relat únic a un paisatge identitari plural

Durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat llarga del XX, Sabadell va ser una ciutat amb un relat compacte. La burgesia industrial i un projecte de modernització compartit van bastir una identitat sòlida, fàcil de transmetre i de reconèixer. El sabadellenquisme era el producte d’un ecosistema estable: el d’una ciutat-fàbrica amb una estructura social definida i un imaginari que es reproduïa de generació en generació.

La narrativa del treball, del progrés, de l’obrerisme i de la burgesia emprenedora articulava la vida col·lectiva. Els vapors Turull, Pissit, Buxeda Vell o Llonch n’eren símbols visibles, i les entitats econòmiques, socials, esportives i culturals respiraven totes elles un aire industrial que tot ho impregnava.

La crisi del tèxtil dels anys setanta del segle passat va trencar aquest equilibri. Però el que va emergir després no va ser un desert, sinó una proliferació de relats que ja no cabien dins d’una sola etiqueta. Sabadell deixava de ser una ciutat de relat únic per convertir-se en un espai on convivien mirades diverses que, això no obstant, sovint no dialogaven entre elles.

PUBLICITAT

Aquest procés no va ser exclusiu de Sabadell. Manchester, Lille o Torí —antics motors industrials— han viscut transformacions semblants i han descobert que el que canvia no és només l’economia, sinó la manera com la ciutadania s’explica a si mateixa. I totes han hagut d’afrontar el mateix repte: com construir un relat compartit quan el monocultiu que vertebrava la ciutat ha desaparegut?

La ciutat que no surt a les postals

La Sabadell contemporània és un mapa de realitats que conviuen sense acabar d’encaixar. Els barris històrics mantenen viva la memòria política, econòmica i industrial, però també la sensació d’haver perdut centralitat en una ciutat que es va expandir sobtadament amb les annexions del 1904 (parròquies de Sant Julià d’Altura i de Sant Vicenç de Jonqueres, fins llavors pertanyents al desaparegut municipi de Sant Pere de Terrassa) i del 1959 (La Creu de Barberà, fins llavors pertanyent al municipi oficialment anomenat Santa Maria de Barberà). El resultat va ser un creixement desordenat durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, i la formació d’identitats més vinculades a trajectòries migratòries que no pas al relat clàssic de ciutat.

En aquest Sabadell de creixement perifèric, de diversificació i de terciarització econòmica, el sabadellenquisme tradicional evidentment no hi arribava. Mentrestant, les noves migracions aportaven imaginaris culturals que ampliaven el mapa físic i emocional de la ciutat, però també feien evidents desigualtats persistents. Avui, a Sabadell hi conviuen persones de més d’un centenar de nacionalitats.

La ciutat generava noves dinàmiques econòmiques i comercials, però també nous codis culturals que no sempre trobaven espai en les institucions, alhora que emergien nous nodes de significat: el Parc Catalunya com a escenari de convivència, l’Eix Macià com a aparador de modernitat, el Centre com a espai de memòria, els equipaments culturals com a laboratoris identitaris juvenils.

Aquest mosaic, però, no acaba de conformar un relat coherent. És aquí on el concepte de sabadellenquisme mostra els seus límits. A aquesta fragmentació s’hi han afegit factors que han dificultat l’emergència d’un relat integrador. La ciutat ha viscut dècades de discontinuïtat política i institucional, sense un lideratge social i cultural capaç d’articular una visió compartida. Alhora, la força d’atracció simbòlica de Barcelona i la manca d’espais de trobada realment interclassistes i intergeneracionals ha afeblit la capacitat de construir imaginaris comuns.

Un teixit associatiu dens, però desigual

El teixit associatiu és, sens dubte, una de les grans fortaleses de Sabadell, però la seva densitat no amaga les desigualtats internes. Les entitats històriques (Gremi de Fabricants, Cambra de Comerç, Centre Metal·lúrgic, Acadèmia de Belles Arts, Fundació Bosch i Cardellach, Unió Excursionista de Sabadell…) mantenen el seu pes. Això no obstant, sovint responen a perfils socials concrets, formes de poder, rituals i codis simbòlics que no acaben de connectar amb les noves generacions.

Mentrestant, col·lectius feministes, culturals, esportius, comunitaris o vinculats a les migracions operen amb maneres de fer més horitzontals, transversals, flexibles i digitals. Entre uns i altres hi ha col·laboracions puntuals, però també desconeixement i, de vegades, competència per espais, recursos i visibilitat.

El resultat és un ecosistema ric, però fragmentat. Moltes veus, molts lideratges i poca articulació. Sabadell és avui una ciutat on abunden els microlideratges difusos, silenciosos, on hi manca una veu capaç d’integrar-los.

Una ciutat que funciona, però que no sap explicar-se

Sabadell té nom. Això no obstant, no té relat. I aquest fet no és només un problema de comunicació institucional: és el reflex d’una transformació que avança més de pressa que la capacitat col·lectiva d’interpretar-la, de rellegir-la i de reescriure-la.

Alguns exemples ho il·lustren. El Banc Sabadell, el Club Natació Sabadell, el Centre d’Esports Sabadell, la JAS (Joventut Atlètica de Sabadell) o la FOC (Fundació Òpera Catalunya, nascuda de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) i de l’Orquestra Simfònica del Vallès) projecten el nom de Sabadell arreu, però no necessàriament el que és la ciutat real. El Parc Taulí, centre assistencial i motor de recerca de referència, tampoc no ha generat un símbol, un relat o una iconografia pròpia dins la ciutat. L’aeroport és un actiu singular, que continua infrautilitzat i que és poc reconegut. I la nova indústria i la tecnologia —amb un 13% de les startups del Vallès Occidental— tampoc no acaben de generar un relat compartit.

La mirada juvenil, el gran buit

Quan es diu que “els joves passen del sabadellenquisme”, el que realment s’està posant de relleu és que el relat tradicional no els interpel·la. Les noves generacions construeixen la identitat urbana a partir de les seves pràctiques —emprenedoria, música, cultura urbana, esports, creativitat digital…— més que no pas de memòries industrials. La seva identitat és híbrida, digital, amb mirada metropolitana. El Casal Popular El Talleret, a la Creu Alta, i el Casal Independentista i Popular Can Capablanca, a Gràcia, en poden ser bons exemples. No és desinterès: és desconnexió amb un marc que no els representa, que desconeixen o que no perceben com l’espai vital i de socialització més proper del qual disposen. I això planteja una pregunta incòmoda: pot una ciutat construir un relat compartit sense la mirada dels qui la viuran i governaran en el futur?

El repte d’un relat coral

Arribats a aquest punt, la qüestió ja no és si el sabadellenquisme existeix, sinó si és possible construir una identitat compartida en una ciutat tan diversa. Una identitat que assumeixi la pluralitat urbana, que deixi enrere —sense oblidar-lo— el protagonisme del relat industrial. Una identitat que pensi Sabadell en clau metropolitana i que converteixi el capital econòmic, social i cultural del qual disposa en projecte viu, no en inventari.

PUBLICITAT

Per fer-ho, cal transformar els motors dispersos en eixos estratègics capaços de vertebrar un discurs de futur: la salut i la recerca; la formació; la nova indústria i la tecnologia; la cultura viva i els espais creatius; l’economia social i les xarxes comunitàries. Aquests eixos poden esdevenir els pilars d’una identitat renovada, sempre que s’articulin com a projecte compartit i siguin capaços d’incorporar les mirades massa sovint excloses: joves, comunitats immigrades, barris perifèrics, col·lectius culturals emergents, plataformes socials i culturals ciutadanes ja existents (Federació d’Associacions de Veïns, Sabadell Cercle d’Entitats, Sabadell Cultura, Plataforma del Tercer Sector Vàlua, Associació d’Artistes plàstics i visuals de Sabadell…).

Només així Sabadell podrà passar del mosaic fragmentat a un relat coral i engrescador.

Una identitat en obres

Sabadell té capital social, cultural i econòmic per fer aquest salt, però necessita transformar-lo en projecte. El sabadellenquisme del segle XXI no és un relat únic: és una arquitectura feta de veus diverses que modelen i expliquen una ciutat que ja no és monocultiu, sinó ecosistema. Una ciutat que pot reconèixer el seu passat industrial sense quedar-hi atrapada i imaginar un futur compartit sense renunciar a la seva complexitat.

Sabadell ha perdut el monocultiu industrial que l’havia vertebrat, però ha guanyat en capital social i cultural, la qual cosa la situa en una posició singular dins el mapa urbà —català i espanyol— de les ciutats mitjanes. El repte és convertir aquesta energia en un relat compartit, capaç de projectar la ciutat més enllà de si mateixa. Si ho sap fer, recuperarà aquell sentiment de pertinença que un dia la va definir.

D’aquí que la pregunta inicial continuï més oberta que mai. No pas perquè a Sabadell li falti identitat, sinó perquè la seva identitat és, precisament, una obra en curs. Al cap i a la fi, la identitat no és un objecte que es descobreix, sinó un procés que es construeix col·lectivament. Potser per això, com en el cas de Cercas, la força de la pregunta sobre si avui existeix el sabadellenquisme no rau tant en la resposta com en allò que la pregunta mateixa revela. És a dir, en la persistència a interrogar-nos i reflexionar sobre el sabadellenquisme entès com un procés continu que acaba esdevenint el veritable vincle entre els ciutadans. No pas perquè se n’esperi una resposta única o definitiva —que, de fet, no pot existir—, sinó per mantenir viu el mateix procés de construir-nos.