El segle XXI és el de les metròpolis, el de les ciutats de ciutats. Més de la meitat de la població del món viu actualment a les ciutats, que sumen més del 80% del producte interior brut (PIB) mundial. Les grans urbs són avui al centre de l’economia, però tenen una gran assignatura pendent, que és la seva governança. Barcelona n’és un exemple paradigmàtic. El 1987 va seguir les passes de Londres, quan Jordi Pujol va liquidar la Corporació Metropolitana i les aspiracions d’un govern supramunicipal que pogués abordar els problemes globals que afecten les grans aglomeracions urbanes. Londres ha aconseguit redreçar aquell cop. Barcelona encara resta estabornida.

Hi ha més de 500 grans àrees metropolitanes al món. La major part, unes 430, són similars a Barcelona, amb entre un i cinc milions d’habitants. La resta superen els cinc milions, i fins i tot hi ha unes poques megalòpolis que estan per sobre dels 20 milions d’habitants. Aquestes metròpolis acumulen al voltant del 41% de la població al món i el 60% del PIB. La resta, fins una mica més del 50% d’habitants i el 80% del PIB, correspon a les denominades ciutats intermèdies.

Totes aquestes àrees metropolitanes comparteixen els mateixos avantatges que les han convertit avui dia en els veritables motors econòmics dels seus països respectius, gràcies a les importants acumulacions de riquesa que concentren i que generen grans oportunitats de creixement. El problema és que, de la mateixa manera que acumulen i generen riquesa, també generen desigualtats degut, principalment, a l’absència de models propis de governança que permetin fer polítiques reequilibradores efectives.

A Espanya, com a la majoria de països, hi ha el govern estatal, els regionals i els locals. I les organitzacions supramunicipals acostumen a tenir els seus representants escollits de forma indirecta i es regeixen principalment pel voluntarisme de posar en comú algunes polítiques, recursos i serveis mancomunats. A aquest fet s’hi afegeix que sovint els governs metropolitans són vistos amb recel per part dels governs regionals, que els perceben com a contrapoders, i també per alguns governs locals, que temen perdre part de la seva autonomia i idiosincràsia en benefici de la ciutat principal.

Això és el que va passar a Barcelona a la dècada dels 80. El govern autonòmic presidit per Convergència i Unió (CiU) i Jordi Pujol veia com la Corporació Metropolitana adquiria cada cop més rellevància sota el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. La Corporació havia estat creada el 1974, encara en el franquisme. Va néixer amb la vocació d’ens supramunicipal per tal de coordinar les polítiques urbanístiques dels ajuntaments de l’àrea metropolitana i per prestar alguns serveis en el conjunt d’aquestes poblacions.

Els representants de la Corporació eren designats entre els alcaldes i regidors dels diferents ajuntaments. Dos anys més tard, es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM). L’encarregat d’executar-lo era la Corporació, erigida com a autoritat urbanística del territori, substituint la Comissió d’Urbanisme creada per la llei de règim especial de la capital catalana de 1960, la denominada Carta de Barcelona.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Impuls de Maragall a la Corporació

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, el 1979, i, especialment, de Maragall a l’alcaldia de Barcelona el 1982, la Corporació va anar adquirint més impuls i importància. Maragall va trobar en aquest òrgan un instrument per desenvolupar Barcelona i la seva conurbació amb criteris metropolitans, doncs ja era una evidència que la capital catalana havia sobrepassat els seus límits i s’imposava la realitat d’un continu urbà de més de tres milions d’habitants.

Tot i que l’alcalde socialista va exercir aquest lideratge amb generositat cap a les ciutats de la conurbació, no sempre va ser entès així per aquestes, ni molt menys pel seu gran rival polític a les dècades dels 80 i 90: el Govern nacionalista presidit per Pujol. Aquest va viure amb gran incomoditat el creixent lideratge metropolità de Maragall, en considerar que el que feia en realitat era crear una Catalunya urbana dins de Catalunya, que en població representava fins i tot més que la Catalunya real. Estava, a més, dominada ideològicament pels socialistes i altres forces d’esquerres, i a sobre, a les portes dels Jocs Olímpics del 1992.

Pujol va veure el cel quan la primera ministra britànica Margaret Thatcher va liquidar el Greater London, la institució que governava l’àrea metropolitana londinenca i que presidia el laborista Ken Livingstone, un dels polítics més crítics amb la dirigent conservadora. Thatcher recelava tant del poder polític metropolità de Livingstone com Pujol del de Maragall. Per això Pujol va decidir clonar d’alguna manera la liquidació del Greater London i ho va consumar el 1987. L’àrea metropolitana va mantenir la gestió del transport públic i els residus, però va perdre l’autoritat urbanística i l’estructura política.

Han passat dècades i les àrees metropolitanes, inclosa Barcelona, s’han consolidat en la primera línia de l’economia mundial. I en aquest procés, la gent s’ha anat traslladant a les ciutats atreta per les oportunitats que generen las seves concentracions de riquesa, però també a la cerca del temps. Suketu Mehta és un escriptor nascut a l’Índia i resident a Nova York que ho explica molt bé. «L’atracció de la ciutat és l’atracció de la flexibilitat del temps.» En efecte, a la ciutat es pot menjar, ballar, treballar i dormir quan un vol, i sempre hi ha una botiga oberta on comprar el que calgui. A la ciutat, «ni el sol, ni la lluna, ni Déu poden dir-te quan has de dormir, menjar i treballar», afirma Mehta.

 

La gentrificació

Però al mateix temps que un expandeix el seu temps, contrau el seu espai. Es tendeix a viure en apartaments petits en barris densos. El somni de viure en una casa gran als afores, amb molt espai lliure, és per a la majoria cosa del segle passat, assenyala Mehta. Per a aquest autor, el boom de les ciutats porta associat una competència per l’espai i, conseqüentment, processos d’expulsió dels veïns d’un barri quan aquest comença a ser ocupat per residents amb més poder adquisitiu i pugen els lloguers i els preus de venda: la gentrificació.

Richard Florida, un dels referents en regeneració urbana, va crear fa uns anys el concepte de «classe creativa» en referir-se al fet que la concentració a les àrees metropolitanes de treballadors de tecnologia avançada, artistes i músics, entre altres col·lectius que ell anomena «bohemis de punta», hi són crucials en el desenvolupament econòmic. Per a Florida, l’atracció de la classe creativa, del talent, és l’actor principal de la renovació urbana.

No obstant això, ara Florida ha donat un gir a la seva teoria en adonar-se que la irrupció de la classe creativa en determinats barris porta també efectes negatius, doncs expulsa, gentrifica, els residents originals. És el que anomena new urban crisis. Dit en altres paraules i coincidint amb les tesis de Mehta, el boom de les ciutats com a generadores d’oportunitats porta associat també la generació de desigualtats socials. La gentrificació és avui un fet global a les grans ciutats que estem vivint també a Barcelona. Ho vam viure al Raval i ho vivim a