Els mateixos vestits en tons anyil, tan de moda entre les elits polítiques globals en els últims anys. Les mateixes corbates de seda blava que, combinades amb les camises blanques, recorden la bandera del país. La mateixa disposició de blasons, faristols de noguera i catifes a la sala del mural gris de Beit HaNassi.

Quan el president Isaac Herzog va allargar a Benjamin Netanyahu la carpeta de vellut negra amb l’escut oficial d’Israel que simbolitza el mandat per formar govern, en la ment de tots els presents rondava la mateixa sensació de déjà vu. L’escenografia i la litúrgia associada amb la creació d’un nou govern no deixa de repetir-se a Jerusalem: en cinc ocasions el president de la República li ha demanat a Bibi Netanyahu que formi govern en els últims tres anys i mig. En sumen fins a onze si comptem les que corresponen als altres dos períodes en què va ser primer ministre, entre 1996 i 1999 i entre 2009 i 2021.

Malgrat que el cicle electoral va començar l’abril del 2019 marcat per l’inici, aleshores imminent, del judici per corrupció, suborn i abús de poder del primer ministre, el resultat final és massa semblant al punt de partida. La gran fragmentació política per la qual fins a 19 partits es reparteixen 120 escons, d’una banda, i la polarització ideològica i el filibusterisme parlamentari, de l’altra, expliquen la repetició d’eleccions fins a aconseguir els resultats desitjats per la dreta israeliana. Les alternatives que representaven primer Benny Gantz i després Yair Lapid i Naftali Bennett tampoc no van quallar.

A vegades, fa l’efecte que Israel no pot ser governada per cap altre partit que no sigui el Likud ni per algú altre que no sigui Bibi. Aquesta història té molts responsables.