Els mateixos vestits en tons anyil, tan de moda entre les elits polítiques globals en els últims anys. Les mateixes corbates de seda blava que, combinades amb les camises blanques, recorden la bandera del país. La mateixa disposició de blasons, faristols de noguera i catifes a la sala del mural gris de Beit HaNassi.

Quan el president Isaac Herzog va allargar a Benjamin Netanyahu la carpeta de vellut negra amb l’escut oficial d’Israel que simbolitza el mandat per formar govern, en la ment de tots els presents rondava la mateixa sensació de déjà vu. L’escenografia i la litúrgia associada amb la creació d’un nou govern no deixa de repetir-se a Jerusalem: en cinc ocasions el president de la República li ha demanat a Bibi Netanyahu que formi govern en els últims tres anys i mig. En sumen fins a onze si comptem les que corresponen als altres dos períodes en què va ser primer ministre, entre 1996 i 1999 i entre 2009 i 2021.

Malgrat que el cicle electoral va començar l’abril del 2019 marcat per l’inici, aleshores imminent, del judici per corrupció, suborn i abús de poder del primer ministre, el resultat final és massa semblant al punt de partida. La gran fragmentació política per la qual fins a 19 partits es reparteixen 120 escons, d’una banda, i la polarització ideològica i el filibusterisme parlamentari, de l’altra, expliquen la repetició d’eleccions fins a aconseguir els resultats desitjats per la dreta israeliana. Les alternatives que representaven primer Benny Gantz i després Yair Lapid i Naftali Bennett tampoc no van quallar.

A vegades, fa l’efecte que Israel no pot ser governada per cap altre partit que no sigui el Likud ni per algú altre que no sigui Bibi. Aquesta història té molts responsables.

 

«El dia de la marmota», versió hebrea

El cicle electoral s’inicia enmig d’un clima d’exaltació pública a causa de la petició de la policia d’enjudiciament de Bibi Netanyahu, la seva esposa i diferents assessors. Són tres les causes obertes amb acusacions de cobrar comissions en la compra de submarins a l’alemanya ThyssenKrupp, legislar contra els interessos d’un mitjà de comunicació a canvi de tracte de favor d’un competidor i embutxacar-se més de 300.000 dòlars en regals a canvi de favors fiscals a diversos grans empresaris del país.

S’inicia llavors un exercici de gatopardisme. Primer, fracassen diferents iniciatives per estendre la immunitat parlamentària del primer ministre. Després, entren en joc les eleccions –i les seves repeticions– i el parlamentarisme de boicot.

Les dues primeres eleccions, l’abril i el setembre de 2019, donen com a resultat un panorama molt semblant. En les primeres, el Likud de Netanyahu i el partit Blau i Blanc de Gantz empaten a 35 escons. El primer round entre el primer ministre i l’ex-cap de l’Estat Major acaba en taules. En si, aquest primer resultat ja és interpretat com una victòria per a Bibi: en un clima on el plebiscit es planteja com un referèndum sobre la seva continuïtat, no solament evita que l’oposició el defenestri, sinó que obté 5 escons més que en les eleccions anteriors. Així i tot, no aconsegueix els 61 suports necessaris per formar govern i la Knesset es dissol. En les segones eleccions, Blau i Blanc supera per un escó el Likud (33 a 32) però ni Gantz ni Netanyahu aconsegueixen formar govern. Els altres partits no sembla que estiguin disposats a facilitar la seva arribada al carrer Balfour.

Malgrat haver perdut el govern, el Likud manté prou escons per dur a terme un exercici de bloqueig.

Les terceres eleccions en aquest cicle del caos tenen lloc el març de 2020. Els resultats, molt semblants. Gantz obté de nou 33 diputats mentre que Bibi n’aconsegueix 36. La sensació de dia de la marmota comença ja a prendre cos en la societat israeliana. Quan tots dos líders constaten que l’electorat no es mou i que la resta de partits continuen sense estar predisposats a facilitar-los la investidura, arriben a la conclusió que la solució passa pel pacte antinatura, per la große koalition israeliana.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Així, en un model rotatori, Netanyahu es mantindria com a primer ministre fins al novembre de 2021 per donar pas, després, a Gantz, qui, mentrestant, seria nomenat president del Parlament. L’invent, però, no funciona. Després de mig any, el transfuguisme d’alguns diputats de la coalició fa que el govern sigui incapaç d’aprovar pressupostos i hagi de convocar les quartes eleccions.

Les votacions del març de 2021 són diferents de les anteriors. El cansament general porta a l’articulació de noves propostes electorals i nous lideratges. El resultat permet la creació d’un govern de coalició nacional de vuit partits al voltant del nou primer ministre, el conservador Naftali Bennett, líder de la cinquena força política a la Knesset. Al govern conviuen partits molt diferents del de Bennett, com ara, entre altres, el partit laic i centrista Yesh Atid de Yair Lapid, el mateix Blau i Blanc del liberal Gantz o les forces d’esquerra del partit laborista i el Meretz. Però, i més important, la coalició inclou el partit dels àrabs israelians, el Ra’am de Mansour Abbas, que per primera vegada a la història es presta a participar en la formació de govern. Entre tots només tenen un projecte en comú: fer fora Netanyahu. I ho aconsegueixen. El problema es planteja, evidentment, el dia dos del mandat, quan la raó de ser de l’aliança ja ha caducat.

Malgrat haver perdut el govern, és important entendre que el Likud manté prou escons per dur a terme un exercici de bloqueig i filibusterisme parlamentari que entorpeixi qualsevol acció de govern. Aquí comença la veritable batalla per recuperar el poder, costi el que costi.

 

Oposició i persecució sistemàtiques

Què fa possible el retorn de Bibi? Com aconsegueix fer fracassar el govern de coalició? Què té Netanyahu que no caduca?

Després de la derrota, Bibi té molt clara una cosa: segons els seus aliats tradicionals, s’allunyen d’ell a causa de les acusacions de corrupció; el seu únic salvavides és moure’s encara més cap a l’extrem. Sap que perdre suports al centre es compensa guanyant-los entre els grups ultranacionalistes religiosos cada vegada més forts.

Un dels eixos del seu discurs és la deslegitimació de la Cort Suprema d’Israel que el jutja per corrupció.

Posa el focus en dos assumptes. El primer, la inclusió del Ra’am en l’acord de govern. Segons Bibi, Bennett i la resta de forces jueves han travessat una línia; no tot val per fer-lo fora, i governar amb el suport del partit àrab seria inacceptable, un acte contrari a l’essència del mateix Estat d’Israel. El lema de l’última campanya electoral s’explica per si mateix: «S’ha acabat. Ja n’hi ha prou» enfront d’una fotografia de Bennett amb els seus aliats àrabs de govern. En la pràctica, el Likud i les forces a la seva dreta afavoreixen el transfuguisme de diputats conservadors del Yamina en sotmetre a votació a la Knesset propostes de llei sobre temes amb els quals els socis de govern no podran estar mai d’acord, com l’ampliació de drets dels colons en territoris ocupats. El govern d’unitat nacional té cada vegada menys suports.

El segon eix del seu discurs és la deslegitimació de la Cort Suprema d’Israel que el jutja per corrupció. Bibi pretén restar força a les acusacions que se li imputen desprestigiant els jutges que el persegueixen. A més, una victòria electoral que parteixi d’una campanya contra el poder judicial li permetrà després actuar-hi en contra i, potser, evitar ser condemnat. Per això, troba el ressort que activa els més radicals. Durant anys, la Cort ha estat l’últim garant del respecte dels drets bàsics de la població àrab israeliana i dels ciutadans palestins en territori ocupat. Si la Knesset aprovava una llei que no tingués en compte aquests drets fonamentals, la Cort seria l’encarregada de tirar-la enrere.

Els sectors més conservadors i religiosos del país van conrear durant anys un ressentiment profund davant de la seva acció judicial, entenent que no era legítim que un elenc de magistrats tutelés l’acció del Parlament en temes com els drets dels colons o els drets LGTBI.

 

Violència social en auge

L’estratègia de Bibi troba ressò en una part de la societat israeliana cada vegada més radicalitzada. Com passa en molts altres països –pensem en els Estats Units– l’electorat més conservador s’ha anat movent cap a posicions més extremes. Els nivells de violència social estan en auge. Prenen forma nous grups extremistes hebreus que donen resposta, segons ells, a un clima social palestí pre-Intifada. La imatge no és tan diferent de la dels grupuscles organitzats que es van llançar a la presa del Capitoli dels Estats Units pel gener de l’any passat. Enfront d’això, la gran intuïció de supervivent de Bibi el porta a copiar el manual d’estratègia d’alguns a l’altre costat de l’Atlàntic, instrumentalitzant aquest malestar en els sectors més escorats, molt a prop del Make Israel Great Again.

Es creen nous grups extremistes hebreus que donen resposta, segons ells, a un clima social palestí pre-Intifada.

La jugada li surt bé. El govern de coalició perd els suports entre les seves files i es veu obligat a convocar eleccions el novembre passat. El Likud, ara sí, suma els suports parlamentaris necessaris perquè Bibi torni a governar. Els socis no són uns altres que els partits radicals enlairats pels més escorats, entre els quals hi ha, per exemple, el Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir (condemnat el 2007 per donar suport a un grup terrorista ultranacionalista) o el sionisme religiós de Bezalel Smotrich (defensor de separar les dones àrabs de les hebrees a les maternitats del país).

 

El més longeu

La fragmentació i la polarització genera que partits minúsculs radicalitzats tinguin la clau de l’estabilitat del govern. La intuïció de Bibi que aquí hi havia la basa guanyadora que li permetria tornar, juntament amb la persistència de no donar-ho tot per perdut, ja que la seva absolució judicial pot dependre de la victòria electoral, són darrere del seu retorn.

S’uneix així a la llista de líders globals retornats, amb noms com els de Vladímir Putin, Lula da Silva o Silvio Berlusconi. També passa a ser el primer ministre més longeu de la història d’Israel, amb més de quinze anys de govern i superant amb escreix els mandats de símbols de l’imaginari col·lectiu hebreu: dos anys més que David Ben-Gurion, el doble que Yitzhak Rabin o el triple que Golda Meir. Bibi, l’ungit, sempre sobreviu.