Només poques setmanes després de la mort de Diego Armando Maradona, Paolo Rossi, davanter centre de la selecció italiana campiona del món el 1982, va morir a Siena el 9 de desembre de l’any passat. Tot i que no va ser un dels futbolistes més forts de tots els temps, com, en canvi, sí que es recorda el Pibe de Oro, també se’l considera un dels herois esportius italians més rellevants. La seva figura s’ha convertit en el símbol d’una nació que va voler veure en la victòria del Mundial d’Espanya la representació palpable de la fi d’un dels moments més foscos de la seva història després de la Segona Guerra Mundial.
El 1982, Itàlia sortia dels anni di piombo, el període comprès entre finals dels anys seixanta i principis dels vuitanta, que havia estat marcat per les matances organitzades per l’extrema dreta (des de Piazza Fontana el 1969 fins a l’estació de Bolonya el 1980) i pel terrorisme armat de l’extrema esquerra, que va provocar la mort de diversos funcionaris públics i polítics destacats, entre ells el líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro, el 1978. Va ser un període ombrívol, marcat també el 1980 pel misteriós abatiment d’un avió civil sobre el cel d’Ustica i el terratrèmol d’Irpinia, que va causar unes 3.000 víctimes i va posar de manifest la incapacitat de l’Estat per organitzar una resposta convincent a l’emergència: gran part dels diners destinats per l’Estat a la reconstrucció va acabar a les butxaques d’organitzacions criminals com la Camorra, que va especular amb la tragèdia.
Rossi va encarnar físicament l’estereotip italià. Sense ser especialment poderós físicament, era creatiu, hàbil en el «joc del robatori»
Per complicar les coses, el 1981 es va descobrir una associació secreta, la Lògia Maçònica P2, que, amb el suport de polítics, militars i importants figures de les finances i la cultura, aspirava a guiar encobertament l’Estat cap a un autoanomenat «renaixement democràtic» amb flaire d’involució dictatorial i amb la finalitat última d’il·legalitzar el Partit Comunista Italià o, si més no, d’allunyar-lo del joc polític. Tot això va convertir Itàlia en un país dividit, la identitat del qual, fins i tot en els estereotips difosos a l’estranger, era sinònim de fragmentació, corrupció i delinqüència. Per aquestes raons, després de la mort de Moro, a partir del 1978, el president de la República acabat d’elegir, Sandro Pertini, es va proposar unir els italians, però sobretot donar al país un impuls identitari positiu, amb connotacions patriòtiques renovades.
Per això van ser necessaris actes simbòlics importants, com la denúncia pública de la corrupció en el context del terratrèmol d’Irpinia; la valorització d’Itàlia com a pont de pau entre Orient i Occident en el context de la Comunitat Econòmica Europea; la creació de nous herois cívics amb l’objectiu d’emancipar el sentiment nacional del vergonyós vincle amb el feixisme que havia portat Itàlia a la catàstrofe de la guerra precisament pel desenvolupament fins a l’excés d’aquest mateix sentiment. Encara que no era gaire apassionat del futbol, Pertini es va adonar que, gràcies a les victòries en la Copa del Món, la selecció nacional de futbol podia tenir un paper unificador per a la nació i que els seus jugadors podien esdevenir símbols compartits. Un d’ells va ser sens dubte Rossi, que, en convertir-se en el màxim golejador de la victoriosa Copa del Món del 1982, es va associar immediatament en la retòrica de l’època amb el desitjat renaixement italià després d’anys difícils.
Dol col·lectiu
Per consegüent, Rossi va ser recordat el dia del seu funeral com una figura unificadora i emblema de la sortida dels anys de plom. Celebrat a la catedral de Vicenza, el ritu fúnebre va ser retransmès en directe per la Ràdio Televisió Italiana, per donar als italians l’oportunitat de presentar els seus últims respectes a «Pablito». A més, el funeral de Rossi semblava representar un moment de ritualització col·lectiva del dol de les moltes persones que, a causa de la pandèmia de la covid-19, no havien pogut assistir al funeral dels seus familiars morts el 2020.
La ritualització del dol col·lectiu després d’esdeveniments tràgics i a través de la vetlla d’un heroi esportiu ha estat una peculiaritat de la societat italiana des del 1949. Per exemple, el funeral dels joves membres de l’equip del Torino, que havien perdut la vida en un terrible accident aeri el maig d’aquell mateix any, va implicar emocionalment la majoria dels italians. El funeral semblava recordar no solament els morts de l’equip conegut com a Gran Torino, sinó també totes les víctimes de la Segona Guerra Mundial, les morts de la qual no es van poder commemorar a causa del desastrós resultat del conflicte i la guerra civil que havia devastat el país entre 1943 i 1945.
PUBLICITAT
«Pablito»
En aquest sentit, un equip de futbol, desproveït de connotacions polítiques, podia unir vencedors i vençuts, la dreta i l’esquerra, atorgant una dimensió pública a un dolor que, altrament, hauria quedat confinat a l’esfera privada. Si, com afirmen els sociòlegs Norbert Elias i Philippe Ariès, el segle XX és el segle de la mort prohibida, de la mort confinada a l’esfera privada, els funerals públics, com els del Gran Torino, van donar als italians l’oportunitat d’esplaiar explícitament les seves emocions íntimes, cosa que va contribuir a la construcció d’una nova comunitat nacional després de la guerra. Al final, com ha assenyalat la historiadora Barbara Rosenwein, una comunitat tendeix a compartir el mateix sistema d’emocions a través del qual dona lloc a la seva pròpia autorepresentació. Igual que els funerals del Gran Torino, els funerals de Rossi, encara que a petita escala, van tenir la mateixa funció en un període difícil com la pandèmia.
Ara bé, per què Paolo Rossi s’ha convertit en un símbol tan important per a la comunitat italiana? Com van escriure Paolo Colombo i Gioachino Lanotte en el seu llibre Azzurri. Storie della nazionale e identità italiana, Rossi va encarnar físicament l’estereotip italià. Sense ser especialment poderós físicament, era creatiu, hàbil en el «joc del robatori» i capaç de trobar espais per marcar gols on no semblava possible. La seva llegenda va créixer durant el Mundial de l’Argentina del 1978, en el qual es va convertir en un dels jugadors clau de la selecció italiana, en marcar tres gols contra França, Hongria i Àustria i guanyar-se el sobrenom de «Pablito». Aquest últim li va donar Giorgio Dal Lago, periodista del Gazzettino di Venezia, que va lloar el petit físic del jugador toscà, però també la seva velocitat.
També va ser Pelé qui va convertir Rossi en un símbol nacional: després de veure’l jugar en el Mundial, va exclamar que era l’únic futbolista italià que podria haver jugat al Brasil. El fet de formar part d’una selecció que fins a les semifinals semblava que era una de les que més possibilitats tenia de guanyar el Mundial de l’Argentina va convertir Rossi en metàfora de la nació italiana. A més, tot això va tenir lloc en un moment en què la sociabilitat es va començar a desvincular dels estrictes paradigmes de la política per acostar-se al plaer i a la creativitat individual.
Funerals públics, com els del Gran Torino, van donar als italians l’oportunitat d’esplaiar explícitament les seves emocions.
L’historiador Luca Falciola escriu sobre 1977: «Moltes persones […] van assenyalar que entre els joves la idea de l’homo faber, capaç de canviar el món amb les seves pròpies mans, estava desapareixent i sent substituïda per la de l’homo ludens». Un exemple d’aquesta efervescència el proporciona la kermesse Estate Romana: un esdeveniment cultural creat el 1977 pel regidor de cultura de Roma, Renato Nicolini, que pretenia, a través del cinema, les arts visuals, la música i el teatre, retornar als ciutadans romans les claus del centre de la capital, en aquell moment identificada amb la violència de les manifestacions polítiques.
Com qualsevol noi italià
L’esfera creativa també va incloure una dimensió més participativa en les activitats esportives, que entre finals dels anys 70 i principis dels 80 van experimentar un augment considerable de la implicació dels italians. En aquest sentit, el concepte mateix d’espectador també va canviar. L’afecte per l’equip del propi club i la selecció nacional de futbol semblava crear un espai per a l’afirmació d’una nova dimensió social que es podia expressar a través de les organitzacions dels aficionats. Això va conduir definitivament a un canvi de paradigma també en la relació entre els aficionats i els jugadors, que van reforçar la seva funció icònica.
En aquest context, es va reforçar el mite de Paolo Rossi, que va ser pagat amb 2.612 milions de lires italianes el 1978 pel Lanerossi Vicenza i es va convertir en un dels jugadors més cars del món. A més, la seva paràbola semblava encaixar perfectament amb la imatge de qualsevol noi italià normal i corrent que volgués destacar en el futbol. Com molts altres, «Pablito» havia començat a donar puntades a una pilota al carrer i més tard va jugar en els equips dels oratoris. La seva passió es va convertir en una carrera que li va permetre arribar a la Sèrie A, on, abans del Mundial del 1982, va jugar en el Juventus, el Vicenza, el Perugia i el Juventus de nou.
No obstant això, just abans del Mundial, la seva llum va semblar que s’apagava. El 1980, Rossi es va veure embolicat en l’escàndol de les apostes il·legals i va ser inhabilitat durant dos anys, per tornar als terrenys de joc unes setmanes abans del Mundial. Així, per a alguns, Rossi es va convertir en un exemple negatiu, un jugador que falsejava partits a favor d’alguns apostadors sense escrúpols. Tanmateix, creient en la seva innocència, el director tècnic de la selecció nacional, Enzo Bearzot, el volia tant sí com no entre els 22 jugadors que participarien en el Mundial, preferint-lo al màxim golejador de la Sèrie A italiana, el jugador del Roma Roberto Pruzzo.
Festival de gols en la final
Al començament del Mundial d’Espanya, les males actuacions de la selecció (tres pobres empats en els primers partits del torneig, jugats per Itàlia contra Polònia, el Perú i el Camerun) van dirigir contra el jugador tot el rancor de la premsa i de la majoria dels aficionats italians. En un país intolerant, on l’homosexualitat es considerava una desviació mental, Rossi fou «acusat» de ser gai. Això va passar perquè en treure el cap per la finestra de l’hotel on s’allotjava Itàlia, juntament amb Cabrini, en resposta a un periodista provocador, que li va preguntar «qui dels dos era la dona», va dir que no hi havia dubte que la dona era Cabrini, «per la seva bellesa».
Després dels tres primers partits del Mundial, a conseqüència de la mala relació amb els periodistes, la selecció es va sumir en un silenci de premsa, però una vegada a Barcelona va començar a jugar un futbol excel·lent, guanyant primer l’Argentina per 2-1, i sobretot el gran Brasil de Zico per 3-2. El 5 de juliol del 1982, a l’estadi de Sarrià, Rossi va ser l’estrella de la jornada en marcar tres gols a l’equip brasiler, cosa que li va permetre reconciliar-se amb els italians. Després d’aquell dia, «Pablito» va marcar els dos gols que necessitava per vèncer Polònia en les semifinals i, sobretot, va obrir el festival de gols en la final victoriosa contra Alemanya (3-1).
En un país intolerant, on l’homosexualitat es considerava una desviació mental, Rossi fou «acusat» de ser gai.
Amb les seves prestacions en els partits més importants de la Copa del Món, Rossi va desmantellar l’ombra de les apostes futbolístiques i es va convertir en l’emblema d’un renaixement personal i en el símbol d’una selecció nacional que va anar més enllà del futbol, especialment gràcies a Sandro Pertini. La presència del president de la República Italiana al Bernabéu de Madrid durant la final de la Copa del Món, la seva exultació festiva a cada gol azzurro, però sobretot la seva defensa, en les entrevistes posteriors al partit, de la importància del futbol i d’aquesta victòria per a Itàlia, van convertir els 22 jugadors italians i, sobretot, Paolo Rossi en herois d’una Itàlia que renaixia després dels terribles anys que la van precedir.
