Ara que som on som, contemplant com el pèndol es decanta cap a posicions reaccionàries, com vols que Michael J. Sandel no reivindiqui el diagnòstic que va formular quan la democràcia liberal, a través de la qual començava a desplegar-se l’agenda neoliberal, semblava que havia guanyat la darrera batalla i així la història s’acabava d’una maleïda vegada? Fuku, paio, ves a passeig! El nou epíleg inclòs en la reedició d’El descontento democrático és molt interessant. Perquè si el 1996, quan l’assaig es va publicar per primera vegada, ja advertia dels perills que implicaria la redefinició en marxa de la llibertat entesa com a concepció cívica perquè esdevingués llibertat de consum, ara el professor Sandel constata que aquella deflació de valors va provocar, primer, una sensació creixent de desempoderament entre la ciutadania com a integrant de la comunitat política i, a la vegada, una pèrdua del sentit de pertinença a aquesta comunitat. Ara, transcorregudes dues dècades de segle XXI, la dinàmica hauria anat a més. «El descontentament avui és més agut, la pèrdua de cohesió social està més generalitzada i la sensació de desempoderament és més acusada». Voto Trump.

Un dels èxits espaterrants del neoliberalisme va ser la imposició de la idea que el model de globalització que estava construint, entre deslocalització i lliure comerç global, era inevitable. Aquesta imposició de sentit era el seu poder: la imposició d’un sentit històric com si no n’hi hagués cap d’alternatiu, com si gairebé no fos possible ni el matís. Les coses eren així i no podien ser de cap altra manera. Neoliberalisme i punt. «És l’equivalent econòmic d’una força de la natura, com el vent o l’aigua», va declarar Bill Clinton. «Escolto molta gent que diu que ens hauríem d’aturar i debatre sobre la globalització. Seria com debatre si la tardor ha de venir després de l’estiu», va pontificar Tony Blair.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.