Ara que som on som, contemplant com el pèndol es decanta cap a posicions reaccionàries, com vols que Michael J. Sandel no reivindiqui el diagnòstic que va formular quan la democràcia liberal, a través de la qual començava a desplegar-se l’agenda neoliberal, semblava que havia guanyat la darrera batalla i així la història s’acabava d’una maleïda vegada? Fuku, paio, ves a passeig! El nou epíleg inclòs en la reedició d’El descontento democrático és molt interessant. Perquè si el 1996, quan l’assaig es va publicar per primera vegada, ja advertia dels perills que implicaria la redefinició en marxa de la llibertat entesa com a concepció cívica perquè esdevingués llibertat de consum, ara el professor Sandel constata que aquella deflació de valors va provocar, primer, una sensació creixent de desempoderament entre la ciutadania com a integrant de la comunitat política i, a la vegada, una pèrdua del sentit de pertinença a aquesta comunitat. Ara, transcorregudes dues dècades de segle XXI, la dinàmica hauria anat a més. «El descontentament avui és més agut, la pèrdua de cohesió social està més generalitzada i la sensació de desempoderament és més acusada». Voto Trump.

Un dels èxits espaterrants del neoliberalisme va ser la imposició de la idea que el model de globalització que estava construint, entre deslocalització i lliure comerç global, era inevitable. Aquesta imposició de sentit era el seu poder: la imposició d’un sentit històric com si no n’hi hagués cap d’alternatiu, com si gairebé no fos possible ni el matís. Les coses eren així i no podien ser de cap altra manera. Neoliberalisme i punt. «És l’equivalent econòmic d’una força de la natura, com el vent o l’aigua», va declarar Bill Clinton. «Escolto molta gent que diu que ens hauríem d’aturar i debatre sobre la globalització. Seria com debatre si la tardor ha de venir després de l’estiu», va pontificar Tony Blair.

Deriva de la democràcia

És revelador que tots dos mandataris es referissin a aquella evolució de la globalització amb comparacions del camp de la natura. Que si les estacions, que si els elements. És revelador, precisament, perquè ara constatem que els cicles naturals estan mutant i que els elements, ja siguin l’aigua o el foc, han deixat de comportar-se com ho feien. Si el cicle de la vida natural està mutant, no podia haver estat distinta l’evolució d’aquella concepció de la democràcia, la llibertat i el mercat?

PUBLICITAT

Sandel argumenta a l’epíleg que tant Clinton com Obama eren conscients d’aquesta deriva i que, aparentment, arribaren a la Casa Blanca amb la voluntat de modificar-la. Però tot va ser asseure’s al despatx Oval i oblidar-se’n. «Els objectius progressistes de govern expressats durant la campanya aviat cediren el pas a aquella necessitat percebuda de retre vassallatge a les forces del mercat», diu Sandel a propòsit de Clinton. «Va subscriure el programa neoliberal». Sobre Obama tampoc s’està d’assenyalar-lo a propòsit del rescat de Wall Street. «La gestió que Obama va fer finalment d’aquell rescat va suposar una traïció a l’idealisme cívic de la seva campanya, projectà una ombra sobre la seva presidència i va aplanar el camí a la política del rancor i la polarització que trobaria la seva expressió fosca amb el seu successor, Donald Trump.»

Allò que estava passant, mentre les desigualtats es tatuaven a la pell de les ciutats del país, era que entre la ciutadania s’instal·lava una percepció a partir d’una realitat: la constatació que el sistema polític estava «cada vegada més trucat a favor dels rics i els poderosos». Allò que s’estava produint, corcant la democràcia liberal des de dins, era que els mercats financers s’anaven imposant a poc a poc sobre la política democràtica. «No estem habituats a parar atenció a les conseqüències cíviques del poder econòmic», conclou al professor de Harvard al pròleg per a la nova edició.

La meva sensació és que ni hi parem atenció ni tampoc sabem perquè no disposem dels coneixements tècnics per entendre com funciona l’economia –sobretot l’enrevessada economia financera que és tan dominant– i així els ciutadans epistemològicament ens desconnectem o quedem expulsats d’una de les dimensions més determinants de la mecànica de la societat en la qual vivim i, sense entendre de què va la pel·lícula, no sabem com podem exigir a la política que reconquereixi poder per tal que l’economia sigui susceptible d’acceptar un major control democràtic. Imaginem que respostes simples poden revertir una situació d’una gran complexitat que, de fet, depassa els estats.

La novel·la política

Economistes, els qui no ho som, no ho serem, certament, però sí que caldria una certa politització per intentar substanciar de nou «l’economia política de la ciutadania» (per dir-ho amb Sandel altra vegada). Com aconseguir-ho? Una hipòtesi de treball. Potser la novel·la política –una bona novel·la política del segle XXI– tingui la virtualitat d’ajudar-nos a entendre amb les eines de la narració quins són els mecanismes a través dels quals els rics i els poderosos encarnen amb naturalitat la preservació dels interessos. Un novel·lista polític respondria a la crisi de la democràcia actual revelant el tabú dels interessos.

PUBLICITAT

Aquesta expressió –el tabú dels interessos– apareix cap al final d’Una sortida honorable, la nova novel·la del gran escriptor polític que és Éric Vuillard. Ha encertat de nou. Cap sorpresa en relació amb la poètica que aquí vam descobrir amb L’ordre del dia, però que ja havia anat consolidant abans. Vuillard sempre persuadeix com a narrador gràcies a la tria intel·ligent de les escenes que li permeten crear un determinat estat d’esperit en el lector que desemboca en la commoció.

Aquí, la història és l’explotació colonial francesa d’Indoxina i la guerra que la metròpolis va perdre. D’aquest període hi ha mil escenes possibles per elaborar la idea que Vuillard vol transmetre literàriament. No acostuma a agafar les més conegudes, sinó que el seu talent és trobar aquelles que són escletxes per mostrar allò que queda ocult en el relat oficial de la història. Aquí, opta per arrencar amb una escena d’explotació laboral que es volia silenciar. Un dia de juny de 1928. Es fa un control a una plantació Michelin als afores de Saigon i, malgrat que el capatàs voldria que no se sabés allò que tothom podia intuir, no hi ha manera d’amagar-ho: allà s’exerceix la tortura amb els treballadors aborígens que no tenen cap manera de defensar-se perquè el sistema estava concebut perquè les empreses de la colònia explotessin de manera amoral els recursos naturals i els treballadors tractats en règim d’esclavitud.

Aquest és el pòrtic que determina la posició inicial del lector. Després saltem en el temps i ens situem a París i en l’àmbit polític. Juny de 1950 a l’Assemblea Nacional francesa. Es discuteix sobre si cal seguir o no amb la Guerra d’Indoxina i la discussió no és en termes d’eficiència ni valorant els pros i els contres de mantenir aquell règim i aquell exèrcit, sinó que la qüestió és l’orgull nacional. I quan l’orgull entra en joc, barrejat amb la sang i el domini, ni el polític més racional pot fer aterrar la deliberació al camp de la política i les passions s’imposen. Va passar aquell dia, malgrat que no era difícil constatar que aquella era una aposta molt probablement perdedora per a l’Estat. Només un polític va gosar dir-ho, però encara no era l’hora dels herois de la retirada. Malgrat que els qui hi tenien interessos en joc sabien que era l’hora de marxar perquè difícilment obtindrien més beneficis.

Assegurar el botí

I és aquí, després d’alguns capítols de pàgines bèl·liques, de caos al front de guerra, que Vuillard ens retorna a l’àmbit moral típicament capitalista que és el de la preservació dels interessos. La guerra es perdrà, s’haurà de marxar de manera agònica, però hi haurà qui en silenci, sense fer gaire soroll, haurà marxat abans per assegurar el seu botí. Són un clan, una mena d’aristocràcia. Són els membres del Consell d’administració del Banc d’Indoxina i, al cap i a la fi, ells esdevenen els principals protagonistes d’aquesta novel·la política. Perquè aquesta tribu, que ocupa un determinat espai urbà, que estableix relacions familiars entre ells, que saben què han de dir i què no, són l’elit financera que ha de guanyar al marge de la política, de l’Estat i de la nació. Són els que manaven i els que es van reconvertir per seguir manant. Són els integrants del consell d’administració de França i, per saber com funciona el món, ahir i avui, ens cal saber qui són i el secret dels seus interessos. Vuillard ho explica i així ens polititza de la millor manera que pot fer-ho la novel·la.