Quan el lector tot just ha començat la fascinant navegació per aquest llibre, troba citat un fals epitafi o epitafi fictici, tret dels diaris de la nena Susan, de 15 anys, on és inevitable la sospita que parpelleja o remuga una veritat profunda i esborronadora. L’epitafi, autocrític o fins i tot autoparòdic, de l’adolescent diu: «Aquí (re)posa / (en vida no va fer altra cosa que posar) / Susan Sontag / (1933-195?)». Quan el lector arriba al final del llibre no té cap dubte de la impactant intel·ligència, superdotada i memoriosa de l’escriptora i, alhora, el corprèn la profunda desgràcia vital que amaga aquell epitafi veraç, exacte i irrefutable.

La impostura d’una vida, però, paradoxalment, no condueix necessàriament a la impostura d’una escriptura. La qualitat literària de Susan Sontag és molt lluny de la sobredimensió global i icònica de la seva figura, però no és en absolut menyspreable. Diria, fins i tot, que ha viscut el destí dels clàssics del pensament i, sobretot, de l’assaig modern: haver convertit en doctrina comuna, en saber col·lectiu o imaginari compartit, algunes de les seves observacions.

És el que passa amb el recull d’assaigs titulat Sobre la fotografia, on la seva anàlisi s’avança a les inquietuds debatudes i analitzades en una societat hegemonitzada per la imatge, fixa o en moviment, i on la fotografia ha guanyat un predomini mediàtic que només començava quan ella va reflexionar-hi. O és el que passa també amb molts dels assaigs que va recollir a Contra la interpretació, començant pel que dóna títol al llibre i seguint per brillants, pioneres i militants lectures de literatura francesa de primer nivell, desconegudes pràcticament del tot als Estats Units dels anys 60, des d’Albert Camus, Simone de Beauvoir o Sartre fins a Antonin Artaud o Michel Leiris.

Moser va fer una exploració empàtica i honesta en la immensa paperassa autobiogràfica que va deixar inèdita Sontag a la seva mort.

Encara la seva última obra, Davant el dolor dels altres, amb una poderosa incursió reflexiva i valenta a les imatges bèl·liques o de destrucció, malgrat que ella va voler ja a la maduresa (va morir del tercer càncer als 71 anys, el 2004) que el públic s’estimés més la seva novel·la, sense èxit. No és fàcil trobar un lector que apreciï més el seu gènere narratiu que allò que la va fer icònica des dels anys 60 a les planes, entre altres, de Partisan Review, The New York Review of Books, on va col·laborar des del primer número el 1963, o de The New Yorker.

Però hi havia per sota, ensorrada, crònica i punyent, una falsificació de la persona convertida programàticament en personatge, decidida a amagar l’esfera privada de la seva projecció pública, i no només en afers íntims i sexuals. Va negar fins al final el seu lesbianisme, fins i tot en la relació més llarga que va tenir mai, amb la fotògrafa Annie Leibovitz. Però això no és el més rellevant: ho és l’exploració pietosa, empàtica i honesta de Benjamin Moser en la immensa paperassa autobiogràfica que va deixar inèdita Sontag a la seva mort.

 

El millor llegat

Sembla veraç el testimoni que assegura que va dir-li al seu fill, David Rieff, que el millor llegat que li deixava eren els seus diaris, autoritzant-lo a publicar-los: cent volums que coneixem en una selecció molt àmplia (i Moser coneix en la seva integritat). El pes de la impostura i l’extensió de la seva ferida és el que fa autènticament apassionant aquest llibre: l’exploració en les capes, les màscares, les mentides compulsives i els subterfugis d’una dona profundament insegura de si mateixa, extraordinàriament afortunada en termes professionals, superdotada intel·lectualment, a més de dur al damunt allò que mai sabrem d’on neix, però que identifiquem amb el carisma, el magnetisme que suscita una determinada persona.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Només a l’última pàgina del llibre utilitza Moser l’expressió d’un jo escindit, però és el que travessa el llibre sencer per fornir un retrat complex i dolorós del patiment com a tret constant d’una triomfadora incontestable. Poc podíem pensar cap de nosaltres que la seva supervivència econòmica no estava garantida pels seus ingressos com a col·laboradora a la premsa més prestigiosa o com a autora de la principal editorial nord-americana. Els seus llibres no es van vendre mai de forma substancial, però va ser el seu primer editor i probable amant, Roger Straus (de Farrar, Straus & Giroux), qui va exercir de mecenes i protector financer, d’ella i del seu fill, al llarg de més de vint anys, o almenys fins que Sontag va decidir buscar els serveis de l’agent literari Andrew Wylie amb una deslleialtat freda i implacable, habitual en ella. Finalment viu els últims anys sota la protecció multimilionària de Leibovitz, malgrat el públic i ofensiu maltractament de la fotògrafa.

 

Benjamin Moser Sontag. Vida y obra Barcelona: Anagrama, 2020. 825 pàgs. Traducció de Rita da Costa Premi Pulitzer de biografia
Benjamin Moser Sontag. Vida y obra , Barcelona: Anagrama, 2020. 825 pàgs.

 

El pes de la impostura i l’extensió de la seva ferida és el que fa autènticament apassionant aquest llibre.

Xafarderia només? En absolut: la densitat del retrat i la intel·ligència analítica i estructural de l’autor doten de sentit tràgic, shakespearià, la figura d’aquesta dona obviada de petita per una mare alcohòlica i narcisista (tant com ho seria la filla), mare casada amb un fill als 19 anys, estudiant per mèrits propis a les millors universitats privades dels Estats Units, autora amb 23 anys del primer i important llibre del seu marit Philip Rieff (sense signar-lo: les disculpes del marit arribarien gairebé mig segle després de separar-se) i famosa per voluntat i vocació des de petita.

 

Dèspota sense escrúpols

El llibre es converteix en un fabulós laboratori humà on el subjecte d’anàlisi és una dona desgraciada, incapaç d’estimar i educar el seu fill, enamorada no només metafòricament de la seva mare, enamorada i alhora rival del seu fill (quan comença ell també a escriure), dèspota sense escrúpols, sarcàstica sense pietat amb els amics o coneguts, colèrica i profundament dependent, enganxada a l’amfetamina durant més de vint anys, masoquista fins a la humiliació com a condició necessària de les seves múltiples parelles i un talent excepcional també per detectar els ressorts materials i humans òptims per a la seva projecció pública: espectacular.

A les fotografies que han sobreviscut dels seus múltiples viatges a la Sarajevo assetjada de 1993-1995 s’hi veu una dona cansada, amb molts cabells blancs i despresa del seu glamur habitual per adaptar-se sense manies a l’absoluta precarietat d’una ciutat sense res, sense llum, sense menjar, sense roba. La seva fabulosa clenxa blanca, a l’alçada de l’orella dreta, ha estat una de les imatges més icòniques del segle XX, a l’altura del Mao del seu amic Andy Warhol, com a mínim. Va ser el resultat de l’enginy del perruquer de la seva mare.

Amb 41 anys, Sontag havia superat el primer càncer –amb una mastectomia radical de pit– i va quedar-li el cabell completament blanc per la quimioteràpia: el perruquer va pensar que tenyiria de negre intens la resta del cabell i deixaria la clenxa de color blanc natural. És també una metàfora de si mateixa, i és alhora una fascinant descripció de la vida amarga d’una dona celebèrrima. M’ho deixeu dir? Malgrat la ingent quantitat de dates, cites i entrevistes del llibre, segueix impertèrrit el misteri de l