«M’hauria agradat tenir tot l’enginy que tenia Brassens escrivint, la força de Brel cantant, la manera de tocar de Bardagí i la forma de pensar la música de Ricard Miralles». Aquestes quatre figures han estat a l’altar musical de Joan Manuel Serrat. Brassens i Brel representen les aspiracions, plenament saciades, del Noi del Poble-sec. Les altres dues són les que han contribuït a fer realitat els seus anhels musicals. Si a l’origen la imatge de Serrat, com la de Raimon, era la d’un jovenet amb una guitarra, ben aviat hi va haver un teló de fons que vestia aquelles melodies originals amb unes harmonies molt ben construïdes que donaven cos a unes cançons que encara ara emocionen.

El recorregut de Serrat no hauria estat el mateix sense la col·laboració d’uns personatges imprescindibles, sigui com arranjadors, directors musicals o acompanyants. Els noms de Tete Montoliu, Antoni Ros-Marbà, però sobretot els de Ricard Miralles, Francesc Burrull, Josep Maria Bardagí, Joan Albert Amargós o Josep Mas Kitfluss marquen una època de la música a Catalunya. Per aquestes feines són poc coneguts del gran públic, però molt reconeguts en el seu sector.

En aquests artistes hi ha dues particularitats comunes. Tots han fet estudis de música, uns al Conservatori Municipal de Música de Barcelona (abans, Escola Municipal de Música) o al del Liceu. Al centre del carrer del Bruc, els de més edat van tenir mestres com Joaquín Zamacois, el qual, malgrat el seu mal caràcter, era molt bon professor. D’altres, a l’escola que llavors encara estava a la Rambla, a l’edifici del Liceu, van aprendre amb Pere Vallribera, una d’aquelles figures imprescindibles de les quals, segons diuen alguns músics, avui ja no en queden. Un altre col·laborador de Serrat passat pel conservatori va ser Juan Carlos Calderón que havia estudiat al de Santander.

L’altre aspecte que comparteixen tots aquests músics que han treballat amb Serrat, és el jazz i, en el cas dels més grans, salta el nom d’aquella catedral petita, fosca, plena de fum i amb una volta catalana per sostre que era el Jamboree, el que va existir entre el 1960 i el 1968.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Sortir del conservatori als anys 60 i dedicar-se a la música clàssica era, més enllà de les preferències de cadascú, molt difícil (dels noms citats, Ros-Marbà en seria una excepció). El país encara no s’havia recuperat musicalment d’ençà de la Guerra Civil i donava poques oportunitats als joves músics. El jazz, en canvi, era una altra cosa tot i que de diners tampoc és que en donés gaires. Tanmateix, hi havia llibertat creativa i interpretativa. Era un món modern i obert en un país en què el dictador, que moriria al llit, ens volia sotmesos i represos. I fins i tot, presos.

També era el moment en què, a més del jazz, la música popular sortia de les sales de ball i s’instal·lava en altres llocs oferint un tipus de repertori diferent i en directe. A més de l’esmentat Jamboree, a Barcelona van néixer locals com la Cova del Drac creada el 1965 al carrer de Tuset, que va ser la pila baptismal de la Nova Cançó, o la Cucafera, tres anys més tard, sobre la plaça Molina.

Tots els arranjadors, directors musicals i acompanyants han passat pel conservatori i venen del món del jazz.

En un país que no donava per a gaire, aquella va ser una època daurada per als arranjadors, una època que tindria continuïtat com ho demostra el recorregut musical de Serrat. Eren molt bons músics i el seu paper va ser molt important. Hi ha artistes que, segurament sense ells no haurien arribat gaire lluny. Ells embolcallaven la melodia original pensada per l’autor amb tota una colla d’elements afegits (contrapunts, variacions rítmiques i harmòniques o embelliments) i ho orquestraven.

 

Art i ofici

Deia Hector Berlioz, el gran savi de l’orquestra, autor del tractat més reconegut sobre el tema, que no és el mateix la instrumentació que l’orquestració. La primera és ofici, la segona, art. A Serrat no li han faltat els col·laboradors capaços de fer les dues coses i fer-les bé.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El pianista Ricard Miralles (1944) és el músic que més a prop i durant més temps ha estat al costat de Serrat, com a arranjador i com a director musical, en enregistraments i en actuacions en directe, en dues llargues etapes, la primera a partir del 1968 i després, des del 2002. D’ell s’ha dit que era l’alter ego del cantant, la seva ànima sonora o la seva cara B.

La primera cosa que van fer junts va ser el senzill «Per Sant Joan/Marta» el 1968. Després del primer gran repte, un any després, que va ser «Dedicado a Antonio Machado», van venir altres èxits com «Serrat 4», «En tránsito» o «Cada loco con su tema». A la melodia i als acords del cantautor, Miralles hi incorporava varietat tímbrica, rítmica i harmònica. El músic portava un grup en el qual també hi havia artistes amb una sòlida formació clàssica com el guitarrista Gabriel Rosales i Aureli Vila que hi incorporava el violí, la tenora i el saxo. La compenetració entre cantant i arranjador/director musical ha estat sempre total. Va ser amb Miralles al piano amb qui el cantant va emprendre la gira Serrat 100 x 100, llarga, emocional, intimista i de format acústic, entre el 2005 i el 2007 i represa el 2008.

Hi ha qui considera, i segurament no s’equivoca, que Francesc Burrull (1934- 2021) ha estat una de les peces més importants, que ha deixat una petja indiscutible en el pop català. Va ser determinant en la vida musical catalana dels anys 60 i 70. Havia creat el Latin Combo, el Latin Quartet i la Big Band de Barcelona. Va tenir un gran paper a la discogràfica Edigsa que va promocionar la Nova Cançó i els Setze Jutges. Va començar a col·laborar amb Serrat el 1967 amb Cançó de matinada. Hi va tornar el 1972 amb «Miguel Hernández». També va dirigir el grup que acompanyava el cantant en les seves gires per Espanya i l’Amèrica Llatina a les primeries dels anys 70.

Per la seva ampla trajectòria, a Burrull se’l considera un antecedent de Joan Albert Amargós (1950), que pertany a una altra generació. Creador de Música Urbana i d’altres projectes, també ha col·laborat molt estretament amb Serrat. Ho va fer acompanyant diverses gires del cantautor, a l’estranger i a Barcelona, i després, el 2003, va ser el director del «Serrat Simfónico» amb l’OBC i encara col·laboraria al cap de set anys a «Hijo de la luz y de la sombra» amb el qual Serrat tornava a la poesia de Miguel Hernández.

De la mateixa generació d’Amargós és Josep Mas Kitflus (1954) que va començar la seva relació amb Serrat a principis dels anys 90, però que en els darrers anys ha donat una nova sonoritat a l’obra del cantant de la qual «Mô» en seria un bon exemple.

De Ricard Miralles, el més proper a Serrat, s’ha dit que era el seu ‘alter ego’, la seva ànima sonora o la seva cara B.

No es pot parlar dels músics de Serrat sense fer-ho de Josep Maria Bardagí (1950-2001) que sempre va estar al seu costat com a arranjador o com a guitarrista, des del 1973 amb «Per al meu amic» (arranjaments de Ros-Marbà) fins a la seva mort prematura a causa d’un infart. Serrat li va retre homenatge amb la cançó Capgròs, el mot amb què el guitarrista era conegut afectuosament.

Avui, però, aquestes figures ja no s’estilen, han quedat obsoletes, arraconades per la del productor, sobretot en el món dels cantautors. La indústria musical, com tot, ha canviat. Explicava Miralles que abans