Acabats de sortir del que esperem que hagi estat el pitjor de la covid-19 ens afligeix la perspectiva d’una altra crisi. Podem confiar en el retorn al camí de la normalitat en un futur no gaire llunyà?

La resposta seria afirmativa si no fos perquè aquesta vegada ens endinsem en un territori desconegut: per primera vegada és el planeta mateix el que emet senyals que la humanitat ha de canviar de rumb. El que anomenem «transició energètica» ens condueix a un món que s’assemblarà molt poc al que hem anat construint durant els dos últims segles. Aquesta transició serà lenta, però des d’ara limita les nostres possibilitats d’acció a curt termini.

 

Espanya, 2022-2023

Creixement i inflació defineixen la salut d’una economia a curt termini. En les últimes setmanes hem aconseguit sortir de la zona de confort per totes dues bandes: les perspectives de creixement per al bienni 2022-2023 s’han reduït a gairebé la meitat, la inflació es manté en un nivell no vist des de fa més de vint anys; tot això en un context de dèficit i deute més elevats del que ens agradaria. De tot això el més greu és l’expectativa de menys creixement, perquè és aquest el que permet, a més de crear ocupació, anar eliminant el dèficit i reduint el deute.

D’altra banda, no hi ha raó perquè baixin els preus de l’energia, i aquests es repercuteixen, a través del transport, en els de l’alimentació. Per sort, els agents socials sembla que es conformen a suportar una certa pèrdua de poder adquisitiu, de manera que, de moment, no hi ha indicis d’una espiral inflacionària. Inflació alta, sí, però decreixent.

La lluita contra la inflació, anunciada pels bancs centrals, pot desembocar en una recessió? És possible, encara que no inevitable: si, entre el model de la tireta, que s’arrenca d’una estrebada, i el de l’aterratge suau, la política monetària segueix el primer, com crec que serà el cas, la recessió es torna probable.

Espanya disposarà de dos analgèsics: la compra selectiva de deute per part del BCE i l’existència dels fons europeus Next Generation, que supliran en part la impossibilitat d’una política fiscal expansiva i la caiguda previsible de la demanda privada el 2023. Ah!, totes dues mesures obligaran el Govern a un rigor extrem en la seva política econòmica, la qual cosa no ens anirà malament. La situació econòmica és difícil, però crec que manejar-la bé no excedeix les capacitats del Govern.

És molt probable que per efecte de la transició energètica augmentin les desigualtats.

En el curs del debat de l’estat de la nació, els proppassats 12-14 de juliol, el president del Govern va subratllar la necessitat de protegir els grups més vulnerables alhora que proposava limitar els beneficis, qualificats d’extraordinaris, d’algunes grans empreses. Les mesures proposades constitueixen intervencions excepcionals en el funcionament normal del mercat, justificades per la concurrència de circumstàncies també excepcionals. Però també poden ser vistes com a precursores de noves maneres de corregir la distribució de la renda que resulta del funcionament ordinari del mercat, i és perfectament possible que en els anys que venen aquestes noves formes vagin guanyant terreny.

És molt probable que per efecte de la transició energètica augmentin les desigualtats, tant entre països com dins de cada país, fins al punt que sorgeixi la necessitat de canviar les regles del repartiment d’ingressos dictades pel mercat. D’això, en parlarem al final d’aquesta nota.

 

Canvi climàtic i transició energètica

Les perspectives del canvi climàtic (CC) condicionaran les nostres decisions en les dècades vinents. La informació sobre aquestes perspectives és sovint objecte de distorsions interessades. El que sabem amb un grau acceptable de certesa cap en unes poques frases (una bona referència a L.M. Krauss, El cambio climático, 2021):

1. Hi ha evidència d’un augment de la concentració creixent d’anhídrid carbònic (CO2) en l’atmosfera des de fa almenys un segle. L’efecte d’aquesta concentració és l’augment de la temperatura de la superfície terrestre i dels oceans (l’efecte d’hivernacle).

2. Aquesta concentració creixent es deu en gran part a l’ús de combustibles fòssils en la generació elèctrica, el transport, la indústria, l’agricultura i la calefacció domèstica.

3. L’efecte més directe de l’augment de la temperatura és l’elevació del nivell del mar. El segueix l’acidificació dels oceans. Altres fenòmens meteorològics també tenen relació amb aquest augment. Tots tenen conseqüències sobre els ecosistemes terrestres i marins.

4. La dinàmica d’aquests efectes és no lineal, amb mecanismes de retroalimentació (feedback) i punts de no retorn (tipping points).

5. Encara que l’escalfament és un fenomen d’abast global, la intensitat dels seus efectes es preveu més important en les zones tropicals i subtropicals, que són en general les que emeten menys CO2.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Encara que fa almenys mig segle que havíem estat advertits del fet de viure en un planeta finit (E.F. Schumacher, Lo pequeño es hermoso, 1973 i J. Forrester, The Limits to Growth, 1972), avui per primera vegada ens veiem obligats a acceptar-ne les conseqüències. Una mostra en són els programes de transició energètica. L’Acord de París, signat per 196 països el 2016, sota els auspicis de les Nacions Unides, va fixar un objectiu mundial per a la reducció d’emissions: zero emissions netes per a l’any 2050. Aquest objectiu inicial ha estat revisat diverses vegades, establint fites intermèdies o modificant-ne l’objectiu inicial, generalment a la baixa.

Estudis més detallats que els inicials (V.S. Michaux, «Assessment of the Extra Capacity Required of Alternative Energy Electrical Power Systems», a Geological Survey of Finland, 2021. Dec la referència a Marcel Coderch) indiquen que és pràcticament impossible que aquests objectius es compleixin, per dos tipus de raons. Raons tècniques en primer lloc: la supressió total de l’ús dels combustibles fòssils, que avui representen més del 80 % del consum d’energia primària, requereix una expansió de les renovables impossible de posar en pràctica per al 2050, i en usos com la fabricació de fertilitzants o de molts plàstics no hi ha alternatives als combustibles fòssils.

Fa almenys mig segle que havíem estat advertits del fet de viure en un planeta finit.

Raons polítiques en segon lloc: la transició energètica implica una reconstrucció de tot el sistema industrial i la desaparició de l’agricultura i la ramaderia intensives, base de la cadena alimentària dels països rics. La vaga recent dels ramaders holandesos, que no es resignen a «perdre el 70 % dels seus ingressos» (La Vanguardia, 13-7-2022. El ramader holandès passaria d’una renda per càpita tres vegades superior a la mitjana mundial a una renda entre la de Grècia i la de Turquia), és només una mostra de les resistències que caldrà vèncer durant la transició energètica.

Tot això fa pensar que el procés de substitució dels combustibles fòssils, resultant d’objectius de compliment impossible i resistències invencibles, serà lent i ple de conflictes i confusió. Però no tot són mals auguris. D’una banda, moltes de les conseqüències indesitjables del CC es poden pal·liar sense esperar a la descarbonització: els incendis forestals es poden prevenir amb una millor cura dels boscos i un reforç de mitjans materials i humans; preses i canals poden mitigar els efectes de les pluges torrencials.

D’altra banda, cal no subestimar la nostra capacitat d’adaptació. En particular, la tècnica pot ajudar al fet que l’ajust entre el que la naturalesa ens dona i el que li demanem sigui menys traumàtic: invertir en la construcció de xarxes elèctriques «intel·ligents», millorar l’eficiència del motor de combustió interna (avui del 25- 45 % enfront del 90 % del motor elèctric), desenvolupar tecnologies alternatives per a la fabricació de bateries o una nova generació de centrals nuclears poden, com es diu, comprar-nos una mica de temps.

 

Guies del futur per al present

El CC no és l’únic motiu de preocupació. La sobreexplotació dels recursos hídrics i el lent esgotament de la superfície cultivable coincideixen a suggerir que l’home ha d’arribar a una nova relació amb l’entorn natural. A aquesta relació s’hi arribarà amb un ús més reduït d’energia, el pes de la indústria serà menor, l’agricultura i la ramaderia extensives seran la norma. De mitjana, en una economia sostenible, serem més pobres.

Aquesta mitjana ocultarà enormes diferències entre països (recordem que els efectes del CC no es reparteixen per igual sobre el planeta) i dins de cada país (les males notícies afecten més els més desfavorits). Per consegüent, aconseguir un repartiment tolerable dels costos i beneficis de la transició pot passar a ser el problema central de les nostres societats durant molt de temps.

Dos factors s’oposen a grans avanços en la seva solució. El primer és que el CC no sembla figurar, ni de bon tros, entre els problemes que la gent considera més urgents. El segon és que la unitat que caldria per escometre un problema global està absent en un món que sembla que vira cap a la confrontació.

Per això, primer caldrà acontentar-se amb mesures locals i de curt abast, de l’estil de les que s’han adoptat recentment aquí. Aquestes mesures requeriran menys lleis i una administració més àgil i pròxima al ciutadà, amb una rendició estricta de comptes.

El canvi climàtic no sembla figurar entre els problemes que la gent considera més urgents.

Mirant més lluny, crec indispensable preservar el mercat com un mitjà per arribar a un repartiment més equitatiu dels fruits de l’activitat econòmica, encara que cal guarir alguna de les seves patologies, com la concentració excessiva del poder econòmic. Considerar que el fi últim del mercat no és l’enriquiment individual sinó el benestar material d’una comunitat pot ser la base d’un nou contracte social, com ho va ser, almenys en teoria, en èpoques passades.

Naturalment, es tracta de canvis molt profunds, perquè el mercat actual no és fruit de l’atzar, sinó d’un entramat de postulats i principis que han informat el que anomenem modernitat, que sustenta interessos molt poderosos. No cal esperar, doncs, que aquests canvis es vegin en mesos o anys. Tampoc hi ha altres mitjans d’impulsar-los que el debat i, sobretot, l’exemple. L’alternativa existeix, per descomptat, i la intel·ligència artificial la fa molt més realista: el lector la trobarà al 1984 d’Orwell.