UNA MIRADA LLARGA SOBRE EL ‘PROCÉS’

Fa uns mesos va prendre possessió un nou president de la Generalitat. Com és habitual se li va imposar la medalla del titular del càrrec que es transmet des de la presidència de Francesc Macià. Dissortadament, només la medalla recordava anteriors cerimònies i, en especial, la del 24 d’octubre de 1977 quan va prendre possessió Josep Tarradellas en retornar del seu exili a Saint-Martin-le Beau.

Què ha passat? La pèrdua de prestigi aconseguida ha exigit un esforç titànic si es pensa en aquell punt de partida que acumulava el capital llaurat durant l’exili i que havia afluït en unes negociacions reeixides que culminarien en el retorn a Catalunya de les seves institucions nacionals. Pel balcó s’han anat llençant estúpidament tots els mobles sense que ningú es preocupés de substituir-los.

Més enllà de la medalla, només queda el record de batalles perdudes, de corrupció generalitzada i de la més colossal de les imprudències. Amb l’absoluta indiferència del personal, els polítics han maldat per enquistar un fenomen que no ha dut a res i, en l’endemig, ha amuntegat les víctimes de la deixadesa amb què s’ha actuat, tot embolicant qualsevol sortida digna de la confusió.

La incansable fidelitat d’una part dels ciutadans als culpables del desgavell ha de sorprendre ben poc perquè «nulla res multitudinem efficacius regit quam superstitio» («no hi ha res com la superstició per governar la multitud») i és llavors quan «rursus ad spem et fiduciam erexere torpentes» («de nou s’aixequen l’esperança i la confiança perdudes») (Història d’Alexandre el Gran. Quint Curci Rufus, VI, X). Comentant el text, Jordi Llovet ha recordat que ja Baruch Spinoza havia remarcat que «la tossuderia és la constància de la gent comuna» i que «no és en absolut la raó allò que ordena les seves lloances i els seus menyspreus, sinó l’arravatament de la passió».

Què ha passat? Pel balcó s’han anat llençant estúpidament tots els mobles sense que ningú es preocupés per la seva substitució.

Ben mirat, les coses que passen aquí són un cas particular d’un fenomen general. Per a Spinoza, la comprensió d’una idea sol ser el primer element de la seva acceptació. «Del seu punt de vista, la representació mental de les idees abstractes és semblant a la representació mental dels objectes físics: la gent creu en les idees que compren de manera immediata i automàticament com creu en la representació mental dels objectes que té al davant» (D.T. Gilbert). Però la seva acceptació o el seu rebuig no són dues decisions equivalents que es desprenen a partir de l’afany de comprendre una idea, ben al contrari: rebutjar-la exigeix un esforç més gran que acceptar-la. Aquesta formulació de Spinoza és cabdal per a entendre la formació del que són les creences humanes.

La gent sol resignar-se a seguir aparentment els vents que bufen, tot preservant el seny per als afers de la vida de cada dia. Tanmateix, s’ha de confiar que algun dia es recuperi el bon sentit de les coses al moment de votar. Crec que era Bertrand Russell qui explicava que una propaganda política obsessiva i inesgotable mostra aspectes curiosos. Per exemple, si des del poder, els mitjans de comunicació insisteixen incessantment que un bon te només s’obté refredant-ne els ingredients a la nevera, és molt possible que la gent sotmesa a l’insistent martelleig d’aquesta bestiesa acabi repetint sense dubtar-ho que el bon te es prepara dintre de la nevera, però, en canvi, és igualment cert que aquests mateixos ciutadans quan el preparin a casa seva no dubtaran d’encendre els fogons i escalfar l’aigua per abocar-la sobre les fulles pertinents.

Res no ha estat espontani. Els fets s’han covat a foc lent i persistent i la paràlisi davant dels problemes respon a una sedimentació acumulada per la naturalesa mateixa d’un punt de partida discutible, de lògica més aviat dubtosa. Una orientació equivocada sol produir uns resultats que no són fàcils de corregir, tot i la bona fe d’alguns per actuar de la manera més assenyada possible: tenim l’exemple d’aquells a qui es va encomanar de governar la Generalitat entre el 2003 i el 2010. Implacablement, actuen els efectes indefugibles del tipus d’interès compost. Certs fets aparentment sense cap importància inicial s’enlairen sense control cap a una dimensió inesperada. Sol repetir-se que Albert Einstein va qualificar el tipus d’interès compost com la vuitena meravella de l’univers.

Pot haver-hi en aquesta història altres elements que l’hagin marcat, com la corrupció o l’engalipada. Tot i tenir efectes perversos, no crec que calgui aturar-s’hi gaire estona en aquests excessos. Possiblement no ha estat l’únic cas a la història, i espero que no en siguem encara una excepció pels seus possibles abusos. Crec, en canvi, que cal remarcar els que poden haver estat els efectes acumulatius d’una elecció que ha convertit un error inicial d’endegament general de les institucions i de les actuacions que contemplava l’Estatut de 1979 en un encadenament de polítiques que han acabat en un embolic que no sembla tenir una sortida fàcil. Ens hem allunyat del que possiblement eren i són els autèntics problemes i hom s’ha esforçat en la incapacitat per captar-los.

El pòsit de la història

És cert que Catalunya no ha deixat de tenir problemes dintre d’Espanya i d’això n’hi ha una tradició secular; pel seu costat, Espanya tampoc no ha aconseguit desprendre’s d’aquest problema d’una forma raonable.

Des de mitjan segle XVII, amb el final de la guerra dels Segadors, Catalunya va emprendre un camí que la incorporaria al desenvolupament que començava en alguns països d’Europa. Retornava la vitalitat que havia mostrat Barcelona en l’expansió comercial al Mediterrani del segle XIII. Es va saber aprofitar la flexibilitat que va atorgar a les explotacions agràries la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada el 1486 per Ferran II, i l’ocasió deparada per les guerres entre França, d’una banda, i Holanda i la Gran Bretanya, de l’altra, per adreçar-se a l’Atlàntic i oferir un producte de la seva oferta interior: l’aiguardent. Producte inevitable per a la navegació, les seves exportacions acabarien arribant fins al Bàltic i a Amèrica; en paral·lel a aquest comerç, es va estendre el tractament dels teixits de lli i de cotó per a la confecció de les indianes. Barcelona, cap al 1735, va esdevenir un important centre de producció en l’elaboració d’indianes adreçades al mercat peninsular i a les colònies americanes.

La construcció de l’Estat nació espanyol ha pretès una uniformitat i ha afavorit una centralització política i administrativa entorn de la capital.

Per això, el segle XVII constitueix una referència inevitable per haver impartit una lliçó permanent de com captar un mercat i d’assimilar les condicions d’expandiment de l’economia i la societat contemporànies. Una lliçó apresa per l’atenció que mereixien els canvis que s’havien iniciat a Anglaterra i als Països Baixos, i amb els quals s’havien teixit relacions comercials. El decantament cap a Carles III, l’Arxiduc –a part d’altres consideracions d’ordre més polític–, havia de respondre a aquest emmirallament.

El desenllaç de 1714 va obligar a replantejar certs aspectes del passat. Els fets que succeïren (primer la impressió de les indianes; després la filatura, un cop es va prescindir de les importacions de fil de Malta, i la importació de cotó americà i, en particular, l’aparició de «botigues», de tallers i de fàbriques) van preparar el país a assimilar, com cap altre territori peninsular, la primera Revolució Industrial a mitjan segle XIX, una revolució basada en el desplegament de la indústria tèxtil i la posterior expansió del ferrocarril.

És aquest, en síntesi, un camí d’adaptació intel·ligent –després del resultat de 1714– per a prosseguir l’orientació que configuraria l’Europa moderna, econòmicament i civil. Catalunya bastia una indústria dominant que alliberava el potencial de creixement de la productivitat, tot incorporant canvis tècnics a màquines que convertien o transmetien energia i introduïen un nou sistema de comunicacions que expandia el mercat. Els fets palesen l’extraordinari paper jugat per la ciutat de Barcelona que va triplicar el nombre dels seus habitants durant el segle XVIII, dintre de la reduïda muralla que li imposaren les condicions de 1714.

Aquests fets pressionaren Catalunya en una certa direcció i aquestes pressions forçaren comportaments actius de presa de decisions que n’havien d’afectar el futur nacional, amb una opció clara i ambiciosa d’integrar-se al món tal com era entès al centre d’Europa, on els catalans es trobaven inserits per exigències comercials. Atent observador de la societat que li va tocar viure, Antoni de Capmany sintetitzava: «Los catalanes son industriosos por espíritu de imitación, reunidos en pueblo, en comunidad nacional.»

Catalunya reeixí a incorporar-se a les successives fases de la Revolució Industrial. Va començar en la indústria tèxtil per incorporar, seguidament, el ferrocarril que acompanyà la moderna metal·lúrgia. Després, la segona fase ho fou de domini de l’electricitat, de l’explotació del motor d’explosió interna –l’aplicació del qual originarà la indústria de l’automòbil– i d’un més gran desenvolupament de la química. Finalment, des de la dècada dels noranta del segle passat, les noves tècniques de la informació, les comunicacions i la biotecnologia han transformat els sectors productius i han millorat la productivitat en el conjunt dels sistemes de producció.

Cada una d’aquestes fases ha tingut una significació econòmica, més enllà de la merament tècnica. Primerament, els capitals necessaris per a l’activitat que es desenvolupava a Catalunya tenien un origen interior: es tractava de capitals catalans, inclosos els esmerçats en els ferrocarrils, que a Espanya eren finançats a través de grups financers centreeuropeus. Naturalment, tampoc Catalunya havia de quedar al marge de moviments financers amb les seves corresponents seqüeles de caràcter especulatiu.

El rector de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Bricall, el setembre de 1985. Fotografia d’Efe.

Diversificació i dificultats

Les circumstàncies no foren les mateixes al segle XX. Ni els sistemes de circulació dels fluxos financers van ser només de caràcter intern ni els capitals catalans van poder abastar aquest desplegament. Així, la indústria elèctrica ja fou obra de capital foraster i durant la Primera Guerra Mundial molts bancs estrangers vingueren aquí tot aprofitant l’eufòria del moment i abandonaren Barcelona al final de la guerra, essent substituïts progressivament per la banca espanyola. El país va seguir el procés general de diversificació industrial que s’operava arreu amb la pèrdua de pes del tèxtil i la consolidació d’una indústria metal·lúrgica i química fins a una incipient i interessant aplicació del motor d’explosió interna en les noves fàbriques d’automòbils, del qual l’Hispano Suiza n’és un exemple cabdal, així com els de motors d’aviació amb Elizalde.

Aquest descabdellament havia de trobar dificultats, algunes prou importants fins a significar interrupcions en el procés d’acumulació i creixement. De vegades per les crisis econòmiques globals, que l’afectarien més quan l’economia espanyola es va inserir en l’economia internacional (com a finals dels seixanta del segle passat o a partir de 2008). En altres casos, a causa de circumstàncies polítiques (sobretot la Guerra Civil, l’autarquia imposada en els anys posteriors –així volaren de Catalunya Elizalde o Hispano Suiza– o els avatars produïts per la política catalana d’aquests darrers anys), però també per les limitacions de la capacitat adquisitiva del mercat espanyol destinatari principal de la producció catalana i per les turbulències que seguiren la progressiva i llarga adaptació a les condicions dels mercats internacionals que no sempre van anar acompanyats d’una política econòmica prou afinada.

Es van propiciar reestructuracions a les quals va mancar el suport o la certesa de la política econòmica que, en cinquanta anys, donaria batzegades dogmàtiques des d’una aïllada autarquia fins a una ingènua docilitat per prescindir d’una política industrial i atendre únicament les imposicions del mercat internacional, tot posant fi al desvetllament d’una indústria que havia nascut als 70 del segle passat de nova electrònica i de nous tipus de consum durador.

De base tradicionalment industrial, en l’economia catalana han pres importància els serveis, en especial el turisme. Pel que fa a la resta de serveis, el seu desenvolupament s’ha vist limitat per la centralització espanyola entorn de la seva capital i per una política poc acurada –per dir-ho de forma amable– de l’Administració catalana amb relació a la tradicional i important xarxa de caixes d’estalvi.

Els canvis en el conjunt de l’economia correspon també a un canvi de les burgesies. El sistema de producció i l’acumulació de capital del capitalisme ha situat diferentment els grups socials, ha incubat la desigualtat i ha imposat noves exigències als grups dirigents per llur importància en les decisions d’inversió tant pel que fa a les condicions tècniques de la realització i producció del valor afegit com a les necessitats de finançament del procés. En una entrevista que Joan Robinson va donar els darrers anys de la seva vida, va afirmar que en cas de tornar a néixer li agradaria dedicar-se a descobrir com havia estat possible que el grup dirigent de l’establishment a Anglaterra mostrés una curiosa continuïtat i identitat des de l’època d’Alfred el Gran. No ha estat aquest el cas general als grans països de l’Europa continental. Tampoc de Catalunya, si es pensa en el salt que hi ha entre el que va ser la burgesia d’abans de la Guerra Civil, representada políticament per la Lliga Regionalista, i el que han estat els burgesos de la postguerra i alguns dels seus líders conspicus, no tots ells al redós de Banca Catalana o del primer Òmnium Cultural.

Aquest descabdellament ha estat possible gràcies a una constant renovació, per substitució o per agregació, de les pràctiques i de les institucions amb els forçosos i inevitables trencaments. És difícil de qualificar o d’entendre fenòmens inesperats i, fins i tot, contradictoris si s’ignora l’incessant moviment dels diferents aspectes de la vida social i cultural, per bé que no tots els elements han seguit el mateix ritme i la mateixa intensitat de transformació. Sense voler fer-ne un miratge, alguns pòsits precipitats en l’esdevenir de la història inviten a ser considerats com a conformadors de la personalitat d’una societat. Però podria induir a errors si es prenen com a immutables, al marge del procés de sedimentació d’una bellugor contínua.

Contemplem, per exemple, un element tan evident i immaterial com la llengua, gelosament conservada, que ha contribuït poderosament a fixar el patrimoni cultural de la nostra societat, malgrat que per raons polítiques el seu aprenentatge ha estat bandejat fins ben recentment. Però fins i tot la llengua sembla adir-se amb el que s’acaba d’expressar. Llengua oficial i de cultura durant l’Edat Mitjana, orgullosa pel paper que va exercir en la revolució comercial del Mediterrani, va ser menystinguda en la vida social catalana sense gaires escarafalls durant el llarg i prou significatiu segle XVIII, fins a desaparèixer pràcticament –no només per repressió– amb el risc d’esdevenir dialectal per la pèrdua del seu caràcter literari.

Es pot caure en la temptació d’acomplir un dualisme perillós entre un país fet i no reconegut, i un país que es pretén fer i reconegut abans d’existir.

El sorgiment de l’estat nació, que arreu va servir-se d’una llengua oficial com a element de configuració d’aquesta nova forma política, podia haver escombrat el català, com va passar amb les llengües d’algunes grans ciutats europees com Marsella o Brussel·les. Encara que l’Estat nació del qual formava part Catalunya ho va intentar prou, s’acabà imposant la força que es desprenia del moment econòmic i social que vivia el país, menat per Barcelona. La pervivència del seu ús quotidià va empènyer les classes professionals i cultes a imposar-la espontàniament exigint-ne la normalització i la recuperació del seu caràcter cultural. El respecte i el prestigi assolits per aquesta societat –i, per tant, la seva llengua– ajuden a explicar la continuïtat en el seu ús tot i la forta immigració que Catalunya rebé d’altres parts d’Espanya. També contribuiria al salvament d’una llengua comuna a València i a les Illes Balears, tot i haver estat proscrita fins recentment del sistema oficial d’ensenyament.

Intervencions reactives

El sorgiment a Europa d’aquesta modalitat d’organització política –l’estat nació– va accentuar la pèrdua a Catalunya del control del poder polític que a partir de llavors prendria més importància a causa del declivi de les facultats de la noblesa i de la reducció de l’administració eclesiàstica. L’actuació política dels catalans –no sempre acomodatícia ni resignada– havia de discórrer entorn de l’administració central espanyola.

Aquesta actuació ha tingut, alguna vegada, un caràcter defensiu davant de la situació social i econòmica que posava en dubte determinades iniciatives o la consolidació dels processos econòmics i socials –com és el cas de referència del proteccionisme– i en estats d’emergència social. No sempre l’actuació ha afavorit d’igual manera el conjunt dels ciutadans, sinó que ha privilegiat uns grups socials en detriment d’altres: això ha format part de la lògica de la història. També l’administració de l’Estat ha requerit la valuosa contribució d’una quantitat gens negligible de professionals catalans en les seves tasques d’endegament i organització. Però aquestes intervencions reactives no han bastat.

L’energia de Barcelona ha distingit el catalanisme com a moviment polític nacional d’altres moviments pretesament semblants.

L’acció de l’estat nació ha conformat unes referències comunes, també socials i polítiques, potenciades per l’encerclament de les fronteres. Prescripcions d’ordre polític i l’abast de la política econòmica –indiscutiblement abastada a la totalitat territorial de l’estat nació– han constret els països i territoris que l’integren. Encara que recolzats sovint en mites, aquests fets han secretat l’equivalent a una cohesió territorial que no es pot menystenir perquè aquesta funció componedora ha resistit les conseqüències de la mobilitat i de la intercomunicació demogràfica o de la globalització econòmica, i s’ha imposat als ciutadans d’un territori, tot i la freqüència de canvis de residència, de mobilitat familiar o de l’adopció legal de la nacionalitat.

D’aquesta manera, l’administració pública «ha tractat de protegir la seva tecnologia, garantir el subministrament per satisfer del consum necessari i proveir de matèries primeres, tot inserint-se en un conjunt d’estats amb els quals comerciar més i rebre ajuda dels més poderosos del conjunt», en paraules de J. Redwood, el darrer mes d’agost, al Financial Times. La seva persistència potser conforma més que no pas les característiques identitàries que en el passat caracteritzarien els ciutadans de l’estat nació corresponent.

Tanmateix, els territoris –integrats a l’estat nació corresponent– no han tingut el mateix desenvolupament ni han expressat les mateixes necessitats a causa d’aquesta diversitat i tampoc els governs no han sabut o no han volgut traçar la resposta adequada de manera satisfactòria.

La història de Catalunya ha mostrat que no sempre els problemes que ha provocat el seu desenvolupament han tingut la solució adient a Espanya, i aquí crec que és on rau la qüestió i també la d’Espanya. La inadequació entre les necessitats de l’economia i els instruments polítics que calien ha estat evident: Josep Fontana va fer notar, per exemple, que al Parlament espanyol entre el 1837 i el 1854 no hi va figurar cap referència a la indústria. Va ser sense l’ajut públic de l’Administració de l’Estat que la societat catalana hagué d’ocupar-se, fins i tot, de la posada en marxa i el consegüent finançament dels ensenyaments tècnics, un dels recursos més elementals per a assegurar una base de continuïtat econòmica. És més: sovint, aquestes demandes o el seu mateix desplegament van ser contemplats amb recel.

La construcció de l’Estat nació espanyol ha pretès una uniformitat i ha afavorit una centralització política i administrativa entorn de la capital per compensar, precisament, la seva incapacitat de configurar territorialment –amb independència de la forma d’estat que s’hagi adoptat (centralitzat, federal, confederal, etcètera)– el que en altres llocs s’havia establert d’antuvi. Per part catalana, aquesta incomoditat i la conseqüent frustració emotiva ha portat a períodes alternatius d’excepcionalitat exultant i de victimització; aquesta conducta se sol donar en ocasió d’importants pertorbacions (sembla haver-se observat al Regne Unit després del Brexit).

En el seu últim llibre, Xavier Muñoz cita el professor J.L. Villacañas: «Catalunya no és una regió espanyola. És i ha estat des de Ramon Berenguer III una altra cosa, un cosmos polític amb lògica pròpia, que no es deixa representar per cap altra instància que la que ella mateixa promou. Pot perdre la representació per la força, i no tenir-la, però no l’ha cedit mai a altres instàncies. Això és el que, entre altres coses, avui per avui en fa una nació. Reclama entrar en el joc del poder amb representants propis, no amb franquícies de ningú. La Constitució de 1978 ho sabia, ho va recollir, ho va reconèixer i ho hauria d’haver protegit, però no ho ha fet, i, veient els errors de l’Estat, és just que Catalunya reivindiqui el seu estatut nacional» (entrevista al diari Avui). Insisteixo que la voluntat de «no cedir a altres instàncies» respon a una dinàmica social i econòmica que no ha aconseguit un tractament prou satisfactori.

I aquest és el punt.

Un model preestablert

Des de 1980 –amb breus i menors interrupcions– ha dominat en la política catalana la idea que per resoldre el problema secular que el país té dintre d’Espanya s’havia de començar per rescabalar-lo dels efectes llegats per l’intent d’assimilació tradicionalment pretesa pels governs espanyols; en definitiva, calia catalanitzar-lo. Durant els anys anteriors a la Guerra Civil, bé que amb una orientació diferent –una orientació clarament liberal llavors– aquest havia estat l’ideari d’Acció Catalana. Segons això, el govern s’hauria d’implicar activament en la conformació de la societat catalana segons el que hom suposava que hauria estat normal si l’Administració espanyola no s’hagués encaparrat a condicionar-la. Un esforç, inevitable, que pretenia rectificar aspectes de la realitat i orientar-la de cara al futur.

Més enllà d’alguns aspectes evidents, com la defensa de la llengua, no és fàcil escollir entre alguna de les nombroses idees que hi pot haver sobre què seria una Catalunya «normal» i, doncs, decantar-s’hi. Com que la configuració de Catalunya és el resultat de la història i no respon a un disseny preconcebut sinó al solc deixat per una evolució, caldria assegurar-se abans que aquesta idea que es vol aplicar no acabarà bloquejant, precisament, aquesta evolució.

Tindria poca gràcia que la vitalitat que ha afaiçonat la nostra permanència històrica acabés esterilitzada i sacrificada per una idea preconcebuda d’insegures bases racionals per al comú dels mortals. Perquè, si cal fer un país o cal construir-lo des del govern, es pot caure en la temptació –com ho han palesat clamorosament els fets– d’acomplir un dualisme perillós entre un país fet i no reconegut, i un país que es pretén fer i reconegut abans d’existir. Per garantir l’adaptació a aquest motlle preestablert, les institucions i la societat civil en general corren el risc de ser controlades i finalment ocupades per ser sotmeses a un desagradable exercici procustià (maniobra practicada sense miraments el 1987 quan es va esquarterar la conurbació metropolitana de Barcelona). Sense tenir la seguretat, però, que el resultat d’allò que es desmunta –i que havia de ser governat– pugui ser substituït oportunament per un «país a fer» de dubtosa viabilitat i d’incerta utilitat.

La política d’aquests anys abunda en expressions que revelen aquest biaix. Han estat sovint eslògans elaborats des del Govern i que palesen aspectes d’allò que s’intentava executar. No recomano que ens aturem en l’anàlisi conceptual del contingut d’aquests eslògans: no cal provocar decepcions evitables. Bastarà limitar-se a les seves seqüeles pràctiques. Potser la literalitat de l’expressió pot haver-se marcit amb el pas del temps. Evident. Però la pràctica de l’exercici del poder que se n’ha derivat gaudeix encara de bona salut.

Una primera expressió, «fer país», sintetitza el que s’acaba de comentar més amunt. Com que el país ja està fet, aquesta política promourà efectes no pas secundaris. En primer lloc, es menystenen aspectes no menors –gràcies als quals s’ha constituït el país– que continuen sense ser satisfets per la insuficiència de suport públic, malgrat l’autonomia de govern aconseguida. D’altra part, s’inverteix en projectes que difícilment arriben a arrelar o, si ho aconsegueixen, és a un cost que no resisteix l’esmerç que forçosament recaurà sobre el pressupost. Pel camí, hom s’arrisca a sacrificar institucions i es poden perdre oportunitats (posem per cas, desaprofitar un teatre d’òpera, combatre un diari respectat, negligir les universitats existents o rebutjar una televisió privada d’abast espanyol).

Aquest propòsit de modelar la societat no és gaire respectuós amb la realitat social i la societat civil; el país ja existeix i, justament per això, reivindica el dret a governar-se. Allò que volem que esdevingui sembla, més aviat, que hauria de derivar de les accions que s’han de dur a terme a través d’una determinada acció política i, sobre aquest punt, és millor no precipitar-se a aplicar experiments que sorprendrien els països del nostre voltant.

La idea nacionalista es podria acabar tenyint d’un caràcter reaccionari si aquest esquema ideal de referència s’acabés erigint en jutge prescriptor de models de capteniment polític o cultural i, així, avalués els ciutadans segons el seu grau d’adaptació a aquest marc.

Una segona expressió no té el seu origen en aquests darrers anys, però s’ha emprat de forma esgotadora. És la definició de català com aquell qui viu i treballa a Catalunya. Com que fins aquí el concepte potser resulta massa neutre, s’ha maldat per introduir-hi un matís addicional que el completaria, tot demanat que a més se «senti català». Aquesta definició tendeix a valorar com a menys catalans aquells que palesin un feble sentiment de «catalanitat» o que ells mateixos no s’hi sentin prou concernits, fet que podria comportar, a la llarga, que en la seva vida ordinària i en les actuacions de cada dia optessin per situar-se al marge de l’organització política de Catalunya. Cosa ben possible atesa l’existència dels successius estrats administratius de l’Estat que operen sobre el país. Si, a partir de certs apriorismes en la definició de qui és català, aquells que han estat desconsiderats se situen o es manifesten en rivalitat amb l’ortodòxia imperant, no poden ser culpats d’actuar en conseqüència: la història de Catalunya ha donat massa exemples de persones valuoses a qui no s’ha sabut incorporar –contra la seva voluntat– o acceptar en el conjunt nacional.

Un fet diferencial no és ni tan important ni tan marcat. La majoria de les nostres societats són fruit de successius poti-potis, del mestissatge. I, certament, Catalunya ho és i va camí de seguir-ho sent. No hem de tenir un Estat perquè som diferents històricament, sinó perquè ens convé avui.

La política ha acabat esdevenint un joc de paraules i conceptes, enredant-se o repetint-se, ignorant quin pas caldria fer per assolir l’objectiu fixat.

L’adhesió al país no és tant una actitud psicològica, pròpia del voluntarisme individual, sinó una conseqüència física, àdhuc geològica, de la política menada per les institucions nacionals. Més aviat jo penso que és català aquell a qui les lleis li reconeixen el dret de votar i participar en la vida pública de Catalunya –és a dir, n’és un ciutadà– per la seva ubicació estable i que, per tant, contribueix al manteniment de les institucions públiques. Evidentment, si el ciutadà reconeix en l’Estat que el governa l’oferiment de serveis públics per a la vida col·lectiva de la que és membre, llavors és normal que senti el gust de ser català i s’enorgulleixi de ser ciutadà de Catalunya. Si els serveis col·lectius funcionen, no cal preocupar-se per l’adhesió dels ciutadans al país; en resulta l’òbvia conseqüència.

PUBLICITAT

Passem a una tercera expressió. S’ha popularitzat com a «peix al cove». Com l’anterior, revela una feble coneixença del que hauria de ser l’exercici del poder per un estat. Suggereix que el traspàs de funcions des de l’Estat a la Generalitat ha de ser conseqüència de disposar a Madrid d’un poder de negociació política –recolzada per la cobdícia de vots al Congrés– que reïx a arrabassar les competències. Aquesta manera de fer, a correcuita, no protegeix –i els fets ho han demostrat– contra la improvisació, els pocs miraments de les condicions i la manca de claredat en la transferència, tot plegat compromet que es puguin facilitar els serveis als ciutadans amb prou mitjans i de manera correcta.

En el traspàs de competències s’hauria de destacar l’exercici de la regulació i l’administració del territori, singularment la seva administració local, i s’hauria de contemplar un horitzó a llarg termini que preveiés un segon –i inevitable– procés de transferències encarrilades vers la Unió Europea. Però no em voldria fixar tant en l’objecte mateix de les transferències aconseguides com en el mètode practicat per aconseguir-les, que negligeix els dossiers de l’estudi i preparació –àdhuc negociació– per part de la funció pública segons allò que estatutàriament es va preveure en encomanar aquesta tasca a comissions mixtes ad hoc integrades per tècnics representants de les dues administracions.

Un altre dels eslògans difosos profusament ha estat el de «Som 6 milions» (després ha calgut afegir-hi un altre milió en atenció a l’evolució de les xifres). Encara que tot és relatiu, m’imagino que aquesta exhibició del nombre d’habitants vol anunciar la importància del país després de reiterar –fins a marejar– que el nostre país és un país petit. Tanmateix, la mida del país no l’expressen el nombre d’habitants ni la seva extensió geogràfica, sinó el que s’hi fa i el que s’està en capacitat de rebre, per exemple, el valor i la qualitat de les exportacions o la seva activitat cultural. I és innegable que aquesta darrera, l’activitat cultural, ha tingut períodes passats de gran creativitat, per sobre de la magnitud del personal que hi habitava.

Tot allò que en una circumstància determinada pogués sonar, era candidat a esdevenir una «estructura d’Estat». Són els avantatges de no saber de què es parla.

Pel que fa a la importància o al pes internacional, no està de més assenyalar que són ben pocs avui en dia els països que poden vantar-se de disposar d’una esfera d’autonomia o de pes internacional específic. Més aviat es confia, més modestament, en l’aliança amb altres països i en la participació en aquestes aliances i organitzacions per guanyar-se el respecte o consideració desitjats.

També podria ser que ressaltar el pes de 6 o 7 milions d’habitants destapés un recel pel fet que l’energia desplegada per moltes entitats, institucions o zones de Catalunya han depassat –i depassen– històricament l’àmbit territorial de Catalunya i podrien rebordonir la primacia de la vida nacional. Al·ludir als 6 o 7 milions igualment podria ser un antídot contra complexos d’inferioritat davant del cosmopolitisme que dimana de Barcelona i que podria engolir la resta del territori. Penso que, justament, ha estat aquesta energia tradicional de Barcelona la que ha distingit el catalanisme com a moviment polític nacional d’altres moviments pretesament semblants. En aquest sentit, penso que la capitalitat de Barcelona en l’edició de la literatura castellana ha estat fonamental per fornir una estructura que ha pogut ser aprofitada per la valuosa edició de llibres en català.

Durant l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut de 1979, es va emprar sovint l’expressió que definia l’Estatut com una «eina per al redreçament nacional», és a dir, per acomplir una certa idea de nació; ja ha estat comentat. Penso, no obstant això, que un Estatut no té aquest abast; només pretén configurar jurídicament l’Estat a Catalunya sobre la base jurídica constitucional espanyola. Aquesta configuració ha estat –i és, conceptualment– posterior al reconeixement de l’autonomia que, tant el 1931 com el 1977, es produí abans de l’elaboració de la Constitució espanyola i, per tant, de la seva aprovació.

El que proposa un Estatut és regular l’exercici de l’acció de govern per part de les institucions de la Generalitat i de la seva administració. No li correspon imposar als ciutadans i a les institucions de la societat civil i política una idea nacional que, en qualsevol cas, resultaria de l’exercici d’una acció de govern sobre les relacions socials. Concebre l’Estatut com l’esmentada eina, suggereix controlar des de dalt, més que no pas regular; ocupar, més que no pas governar (com es dedueix del que es coneix com a pla de nacionalització de Catalunya de 1990 que fou objecte de debat al Govern i també de pràctiques que, avui, encara són ben actives).

Abans d’acabar i per cloure aquesta afanyosa llista d’eslògans, he d’aportar el que ha estat una pràctica habitual més que un eslògan: l’eliminació conscient de la paraula Espanya en el vocabulari utilitzat per la vida pública –i no només pública– catalana. Aquesta eliminació no deixa de ser curiosa tant com ho és la seva substitució per l’expressió “Estat espanyol”, atribuint-li a aquesta un significat impropi. Això ha significat que s’ha optat per establir una confusió que ha enterbolit la formulació de la política catalana.

Va ser al Congrés de Viena que Metternich va al·ludir a Itàlia com una mera expressió geogràfica per definir el paper reservat a aquella península en l’Europa nascuda després de Napoleó. Obstinar-se a ignorar la geografia em sembla un propòsit poca-solta, d’eficàcia nul·la. En primer lloc, perquè «Estat» aplicat a Espanya significa una cosa diferent del concepte geogràfic al·ludit. Però, en segon lloc, aquesta eliminació, acompanyada del propòsit paral·lel de no voler esmentar l’Estat (aquí, sí, Estat espanyol) en les referències europees o internacionals de Catalunya suposa ignorar la dinàmica real del món actual i cometre un greu error, perquè un estat sobirà, per la seva mera existència, és capaç de sotraguejar qualsevol opció política com la que en aquests últims anys s’ha practicat amb un èxit ben descriptible a Catalunya.

En resum, orientar l’activitat de govern entorn de les idees que s’han apuntat més amunt significa prendre un camí allunyat de la lògica de funcionament de les organitzacions polítiques. Una lògica que no es basa únicament en ideologies o interessos, sinó en la captació de les exigències que s’imposen en un determinat moment. Per a aconseguir una elemental eficàcia, l’acció política s’ha d’atenir a aquesta lògica i no l’ha de perdre de vista. Captar la lògica que distingeix una determinada entitat (sigui un banc, una universitat, una empresa o un sindicat) no deixa de ser recomanable si se’n pretén la viabilitat. Si hom persevera en oblidar-ho, només cal esperar el dia que s’haurà de procedir a la rectificació o –encara pitjor– que el procés de degradació faci impossible cap deixondiment.

Allunyar-se d’aquesta lògica explica l’absoluta incapacitat de fer alguna passa que porti realment a la independència que havien imaginat de perseguir els responsables de la política de la Generalitat. Per això, la política ha acabat esdevenint un joc de paraules i conceptes que no poden referir-se més que a si mateixos, enredant-se o repetint-se, tractant hipòcritament de fidelitzar el personal que els vota, ignorant quin pas caldria fer per assolir l’objectiu fixat.

En definitiva, ens hem entretingut a esmolar uns ganivets que no pretenen tallar res (Hermann Lotze).

Josep Maria Bricall retratat al seu domicili de Barcelona, el 9 de juliol del 2018. Fotografia de Ferran Nadeu.

Altres opcions

A Ricard II, el bisbe de Carlisle etziba al rei: “Milord, els savis no es queixen mai dels dolors presents, sinó que fan servir el present per impedir els dolors”.

En efecte, el dia 30 de novembre de 2021, el Financial Times va publicar un article d’M. Wolf –Lessons in ‘levelling up’ from the Basque Country– que palesa una especial admiració pels resultats assolits en la gestió d’aquest territori des que exerceix la seva autonomia. Motiva aquesta admiració la constatació d’un procés continuat de renovació realitzat des de dins estant del país, que ha aconseguit renovar un teixit industrial declinant i ha assolit una renda per càpita semblant a la d’Alemanya, tot bastint un sistema de serveis socials millors que els corresponents catalans en tots els diferents aspectes i, molts, per sobre dels de la inextingible conurbació de Madrid.

Una administració que partia de zero ha estat capaç de procedir a aquesta comesa –assenyala l’autor– mitjançant una estreta col·laboració entre tots els nivells de govern que afecten el País Basc i que ha implicat els sectors públic i privat; d’aquesta manera, s’ha promogut un desenvolupament econòmic prou equilibrat socialment. L’atenta contemplació dels corrents internacionals ha estat objecte de l’atenció d’una administració regional condicionada per la necessitat de promoure la reestructuració industrial que, a partir del canvi de segle, apunta vers un nucli sostingut d’innovació i de diversificació industrial impulsades pel coneixement científic. En paral·lel, l’Administració ha posat a disposició els béns públics reclamats per a aquest desenvolupament.

Conclou l’autor que «probablement, la lliçó més important és que en són responsables els mateixos habitants en disposar dels recursos i tenir la capacitat de prendre les decisions adients. Això no és degut precisament a creure que probablement ho farien millor, sinó que aquest és el camí que els empeny a practicar l’audàcia necessària. A més, cal un esforç particular per estimular la cooperació entre els diversos actors, amb la visió de crear i explotar les complicitats i d’aprofitar de manera continuada els recursos existents». El que destaca l’article és que el resultat obtingut no respon a cap mena d’automatisme imputable a l’autonomia, ans a l’elecció d’un objectiu que reclamava insistentment la seva societat; una societat que desconfiava que tot plegat hagués pogut ser dut a terme des dels mecanismes tradicionals dels governs espanyols.

Ha suposat una tria convenient de les prioritats que han conformat l’establiment de la constitució i funcionament posterior de l’autonomia aconseguida. Aquesta elecció no ha estat una mera proclamació verbal; més aviat ha excel·lit en ser implementada pel rigor dels procediments emprats i per la intel·ligent capacitat de dirigir les negociacions pertinents amb l’Administració central: això es comprovaria des d’un bon començament amb l’anteposició del concert sobre qualsevol altra preferència.

En definitiva, el Govern basc ha resultat afavorit en aquestes negociacions per haver plantejat allò que convenia, com Catalunya va saber fer-ho (contràriament al País Basc) en el restabliment de la Generalitat el 1931 i el 1977.

Els servidors públics

Per emprendre seriosament una acció de govern és imprescindible comptar amb una administració pública. Sense aquesta maquinària és impossible l’exercici de la funció pública. Aquesta ha de proposar-se combinar en les degudes proporcions (combinació ad libitum, on l’encert vindrà dictat pels resultats) una voluntat d’innovar i reformar, per una banda, i, en paral·lel, la de construir una certa rutina administrativa que encari i abordi mecànicament els problemes de la vida ordinària. Les decisions i la seva execució solen tenir prou importància per a preparar-les curosament i inserir-les en un sistema jurídic. Com més fonamentals o agosarades siguin les decisions a prendre, més necessaris són els advertiments i precaucions que subministren els servidors públics.

Catalunya forma part d’un Estat que ha practicat una vocació centralitzadora entorn de la ciutat que n’és capital, d’irrefrenable capacitat xucladora.

No és senzill estintolar la qualitat de la pròpia administració. En les seves memòries, Edgar Faure –un polític incombustible com cap altre, actiu en els viaranys de la mòbil IV República francesa i ministre d’un govern de De Gaulle en la V República– reporta que en els diferents càrrecs que va assumir, en la formació dels seus gabinets, va saber envoltar-se de personal apte procedent de l’Administració, allunyant-se de les amistats personals i dels militants de partits afins que solien practicar molts polítics. Reclutava alts funcionaris, amb bon nivell de formació, promoguts pel mèrit per davant de la fidelitat, els interessos o les afinitats polítiques.

Si aquesta precaució sobre la bondat en la selecció i reclutament del personal integrat a l’Administració és sempre important, tant o més ho és en països que, com el nostre, no han gaudit gaire de la possibilitat d’exercir el poder polític. Fa uns mesos vam anar a votar per elegir un nou Parlament a Catalunya: l’organització va ser correcta als col·legis electorals, tot i haver-se endegat un procés electoral en plena pandèmia i enmig d’un cúmul inimaginable d’exhibicions d’incompetència i de pocs escrúpols per part del personal polític. Aquest país ja ha sabut organitzar esdeveniments de manera racional i acabada, i ha mostrat una capacitat notòria a posar en marxa iniciatives i negocis, escapant per mil·límetres –però escapant– dels riscos de les improvisacions que inevitablement ens acompanyen: per això havia guanyat un prestigi secular a Espanya i més enllà. Recordo que a finals del segle passat un rector foraster s’admirava de la presència sovintejada de catalans en llocs de responsabilitat internacional en aquells temps.

La política seguida per la gairebé totalitat dels anys escolats des de 1980 havia de mostrar signes clars d’esgotament vint anys després, fins i tot en aquells que l’havien practicat, no tant pel pas del temps com pel desencís en el resultat. Llavors se’ls va acudir rescatar per a la Generalitat el que era el contingut propi d’un poder públic. Però, en fer-ho, van menystenir la introducció de bones pràctiques en l’administració de la Generalitat i, fidels al seu costum inevitable, optaren per divulgar un nou eslògan de contingut deliqüescent: «estructures d’Estat». La seva vaguetat els ha permès designar com a estructura d’Estat des de la introducció d’una millora agrària fins a qualsevol competència reservada fins llavors a l’Administració central per la Constitució o per una exerció gasiva dels governs espanyols. Tot allò que en una circumstància determinada pogués sonar, podia ser considerat candidat a esdevenir una «estructura d’Estat». Són els avantatges de no saber de què es parla.

La primacia de la llei

Les coses són, potser, una mica menys confuses en la realitat. La comesa de les institucions de l’Estat consisteix a governar persones més que a administrar merament les coses, però també en administrar les coses. D’entrada, Estat o organització política és una entitat canviant segons el període i el moment. El que sembla clar és que en les nostres societats endegar l’Estat democràtic vol dir afermar la primacia de la llei i comptar amb institucions nacionals neutrals.

La unificació europea i la progressiva eliminació de fronteres implica l’erosió del factor fonamental de configuració dels estats nacionals tradicionals.

No cal insistir sobre la preeminència de la llei. L’existència d’un sistema predeterminat de regulació de drets o obligacions és la característica més clara de defensa d’una societat civilitzada enfront de la barbàrie i l’arbitrarietat. Entre altres coses, no hi ha manera d’exercir la democràcia si no és per la precisió que la llei fa de com exercir-la. Un cas complex esdevé quan el que es discuteix afecta l’estructura bàsica legal –fins i tot constitucional– a partir d’una clara majoria que posa en dubte les normes vigents, com fora el cas respecte de l’estatus d’un territori inclòs en el territori de l’Estat.

La raonable resposta de la Cort Suprema del Canadà el 1998 a la segona de les qüestions que se li va sotmetre en ocasió del procés unilateral de secessió del Quebec destaca qüestions que són difícils d’obviar. Difícilment es pot ignorar una evident majoria del territori a favor d’una reformulació institucional, fins a la secessió; però també és cert que no sembla assenyat ignorar el context més ampli d’altres valors constitucionals i de la interdependència afaiçonada entre els diferents territoris. La Cort proposa entenimentadament establir una negociació d’abast polític per procedir al canvi de les normes aplicables i de les condicions pertinents.

La neutralitat de les institucions fa inevitable una administració basada en el mèrit i degudament formada. Però voldria cridar l’atenció entorn d’un efecte que pot promoure l’agençament d’una bona administració en un aspecte que va més enllà de la maquinària política que acabo de comentar. No descobreixo res si afirmo que els grups i classes dirigents –l’establishment– tendeixen a imposar al conjunt de la societat els seus punts de vista i a defensar els seus interessos. No hi ha altra manera de limitar-ho si no és a través de la llei i el consegüent compliment de les seves prescripcions per part dels òrgans públics. Un compliment refermat mitjançant un sistema de regles i costums que situen el lloc de cadascú, dissenyen els límits del seu capteniment i comproven també la idoneïtat de les persones per a determinades posicions. Això contribueix a dotar d’un cert rigor el descabdellament de la vida social.

És cert que l’administració també és objecte de l’acció de les forces socials dominants (internes o externes), encara que també és veritat que sense el fre de la llei i gràcies a la seva eficàcia el seu domini es produiria escandalosament i sense traves.

Les societats es conformen segons una mena de conglomerat, nucli rector d’una vida social, format pel conjunt dels òrgans administratius i pel conjunt de forces socials dominants. Ambdós es condicionen recíprocament i s’imposen més o menys en funció de la capacitat de reglamentar, de pressionar o de resistir que tingui l’estat. La força o la contenció d’un ho és sovint en detriment de l’altre. I no hem de reduir i de limitar el paper de grups dirigents al camp de l’economia –certament és on la pressió dels grups és més forta–, sinó que convé ampliar-ho a l’àmbit social, cultural i intel·lectual; aquí també es fan notar els intents de determinats grups per imposar certs punts de vista o de manipular rànquings i posicions.

Que la qualificació dels ciutadans depengui només de l’establishment, d’aquells que disposen d’aquest poder d’actuació, social o econòmic i àdhuc cultural, pot consagrar en la pràctica el dualisme que abans s’ha denunciat entre uns ciutadans en preferència d’altres o establir reconeixements o negligències en funció d’interessos polítics o econòmics o culturals. Un exemple del que acabo d’assenyalar podria ser un fet sorprenent de la nostra història, quan el bisbe Morgades coronà mossèn Cinto a Ripoll com a poeta de Catalunya. Tinc tot el respecte pel bisbe Morgades i el més alt reconeixement pel paper decisiu que significa mossèn Cinto per a la nostra llengua, però no arribo a entendre amb quina facultat aquest bisbe podia fer-ho. La impossibilitat de Catalunya per a administrar-se ajuda a justificar situacions incomprensibles.

El caràcter neutral de les institucions públiques es manté també per la seva gran varietat d’òrgans i entitats de naturalesa diferent, cadascun amb comeses específiques. Un estat no el formen només el govern i la munió d’assessors i òrgans que en depenen directament, sinó que opera mitjançant altres organismes que també constitueixen l’estat i n’exerceixen les seves funcions i que no queden condicionats en llurs decisions per l’executiu que té altres funcions delimitades. Per tant, també aquests integren la Generalitat; també haurien de conquerir un sistema de funcionament que obeís a aquestes diferents comeses i que a través seu retinguessin el prestigi que se n’esperava en el moment de constituir-se.

Governar Catalunya

Tota acció seriosa de govern ha de combinar l’ambició i el realisme. Atenir-se a la lògica de governar també implica conèixer els límits del que es pot fer i aconsella aturar-se –ni que sigui uns moments– abans d’anunciar o emprendre una acció agosarada que pot dur al fracàs amb tot el que això suposa per als ciutadans. Naturalment, el grau de capficament dels polítics depèn del respecte que els mereixin aquests ciutadans. En concret, governar Catalunya implica encarar-se i bregar amb dos límits que presenten vessants peculiars i que acaben incidint sobre l’acció de govern.

Cal ser conscients –primer condicionant– que l’endegament de l’economia reposa en un sistema d’acumulació del capital que abasta una escala mundial i genera les corresponents desigualtats; a més, Catalunya –segon condicionant– forma políticament part d’un estat que ha practicat en diferents moments històrics una concepció nacional precisa i una vocació centralitzadora entorn de la ciutat que n’és capital, d’irrefrenable capacitat xucladora. L’exercici del poder està, doncs, condicionat, i la política ha de comptar amb uns límits temporalment establerts que es poden projectar més enllà en la mesura que es disposi seriosament dels mitjans i s’estigui en condicions de gestionar-los.

La política de fer país ha arronsat el país i pot arrossegar Barcelona fins a convertir el seu lideratge mediterrani en una capitalitat provincial.

El sistema que regeix la vida econòmica i les relacions socials que l’envolten imposa límits seriosos a qualsevol activitat que pugui, probablement, decandir el futur desplegament de la vida social i econòmica. Això no vol dir que s’hagi d’adoptar una actitud passiva de resignació; ben al contrari, convé que un govern justament contempli un horitzó a llarg termini. També aquí em permeto aportar un altre cas –aquí de la Guerra Civil– que em va sorprendre favorablement en el seu moment: en la reunió del Parlament català l’1 de març de 1938, el Govern va declarar que la despesa pública en les indústries de guerra en què havia reconvertit una part important de les empreses catalanes s’havia de qualificar d’«inversions de capital de caràcter reproductiu, ja que poden donar un rendiment en el futur funcionament del sistema industrial de Catalunya». Certament, en acabar la guerra les empreses afectades van comprovar en la realitat alguns dels efectes que es pretenia. Convindria contraposar-ho amb la lleugeresa exhibida pels governants actuals davant dels efectes deleteris que per al futur i continuïtat de la nostra economia impliquen les opcions polítiques preses aquests darrers anys.

Convé estar atent al que es produeix en les economies del nostre entorn amb les quals aquest país està interrelacionat. Ni pel pes ni per la història ni per l’actual realitat es pot pretendre prendre iniciatives inviables o canviar nosaltres sols la marxa del temps, al marge d’organitzacions més amplies de pes específic, com és ara la bastida proporcionada per la Unió Europea.

Pel que fa a la pertinença a l’Estat no sembla raonable passar l’estona mantenint la tensió a causa de les limitacions legals que es troba l’autogovern de Catalunya. Això acaba bloquejant la pràctica efectiva del poder. L’experiència de la Mancomunitat ha mostrat l’eficàcia d’una política dedicada primordialment a satisfer les mancances de la societat catalana que havien estat tradicionalment insatisfetes per l’estat centralitzat: l’exemple de les iniciatives admirables que es prengueren entorn de la formació professional –encara tan negligida– donen raó de l’eficàcia d’una política preferible al malbaratament de temps que mostra la fal·lera sistemàtica per fer-se amb competències difícils d’exercir en la pràctica –i, per tant, d’un interès reduït– o que no semblen contemplades en els estatuts. Advertim que la Mancomunitat va operar sense estatut definidor de competències.

Tanmateix, a l’Europa comunitària els estats estan sotmesos a un doble joc: l’esvaïment de les fronteres separadores i la transferència de poders a organismes europeus. Obstinar-se en objectius actualment tan deliqüescents com sobiranies i independències significaria desviar-se de les tendències dominants. En canvi, els nostres dies deparen aspectes interessants que cal saber aprofitar. El procés irreversible d’unificació europea i la progressiva eliminació de les fronteres (amb el que això ha propiciat) està implicant l’erosió del factor fonamental de configuració dels estats nacionals tradicionals. Aquesta nova variable podria permetre les relacions entre territoris que havien estat bandejades pels reconeguts centripetismes nacionals. Catalunya –sobretot Barcelona– té aquí unes possibilitats de relació amb regions del Mediterrani que la història havia afavorit i que l’esquarterament dels estats nació havia –i ha– fet difícil.

Nacionalisme de mel i mató

És ben possible que aquesta mena de nacionalisme de mel i mató combinat amb mostres més o menys sovintejades del que Tarradellas blasmava com a «ETA verbal», hagi estat el nacionalisme més complaent –tant satisfactori com inútil– per una part important dels ciutadans d’aquest país. Nogensmenys, les seqüències recorregudes aquests darrers deu anys –per l’acció del tipus d’interès compost– no autoritzen, per ara, a celebrar entusiasmes indescriptibles.

Es pot concloure que no solament no s’ha aconseguit res sinó que s’han commogut les bases sobre les quals s’ha emmotllat la nostra historia.

Quan es va iniciar l’experiment, una part de la població es resistia a pensar que el procés es pogués engegar mai seriosament des de dalt –des del poder– a causa de la impossibilitat geològica d’assolir els seus anhels per poc que l’assumpte s’analitzés fredament i es reflexionés sobre els mitjans que es mobilitzaven. No es van complir aquests pronòstics dissuasius; però després del temps escolat es pot concloure amargament que la decisió presa des del poder no solament no ha aconseguit res, sinó que ha commogut les bases sobre les quals s’ha emmotllat l’especificitat de la nostra història.

No és recreant un passat imaginat que garantim el futur d’una societat que històricament ha tingut la vitalitat de la societat catalana. Cal, en canvi, preparar el futur sobre bases tant ambicioses com realistes, que s’avinguin amb les tendències actuals. L’èmfasi en una pretesa identitat personal llastra les ambicions col·lectives i fomenta una incapacitat per projectes successius: res de bo no se’n pot esperar si hem de perllongar un passat compartit.

La política de fer país ha arronsat el país i pot arrossegar Barcelona fins a convertir el seu lideratge mediterrani en una capitalitat provincial.

Devia ser a finals d’octubre de 1987 que el govern de la Generalitat va dedicar un homenatge al president Tarradellas en ocasió de desè aniversari del seu retorn. L’acte va consistir en la col·locació d’una placa commemorativa al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Segons el cronista de La Vanguardia, l’acte fou «auster, potser una mica fred a primera vista, però d’una emoció a penes continguda». L’atac d’austeritat es va caracteritzar fins i tot en el fet que no ens van servir ni un got d’aigua.

Ortínez va comentar en veu prou alta perquè se sentís per tota la sala: «Volen fer un estat independent i l’han convertit en una província maleducada» (1987).

En acabar l’acte –que va durar un quart d’hora–, Jordi Pujol i Josep Tarradellas van passar al despatx presidencial on van parlar una estona no gaire curta. La resta dels convidats es van escampar pel saló esmentat i per la sala dita de la Mare de Déu de Montserrat, que és una avantsala del despatx al·ludit. Allà, entre els assistents, hi havia Narcís Serra, conseller que havia estat del govern de Tarradellas, llavors ministre de Defensa. Manuel Ortínez es va sorprendre –fins a la indignació– quan es va adonar que Serra no havia estat convidat a participar en l’entrevista entre els dos presidents. Immediatament, s’adreçà al conserge que custodiava la porta demanant-li que el deixés entrar per parlar amb el president Tarradellas. Les instruccions rebudes feien dubtar l’esmentat senyor de facilitar-ne el prec. Finalment, Ortínez va treure el cap i va girar-lo cap als presidents, imagino. Ajustà la porta i va restablir l’anomalia: Serra fou convidat a entrar.

Tancada la porta, Ortínez va comentar en veu prou alta perquè se sentís per tota la sala: «Volen fer un estat independent i l’han convertit en una província maleducada.»