UNA MIRADA LLARGA SOBRE EL ‘PROCÉS’

Fa uns mesos va prendre possessió un nou president de la Generalitat. Com és habitual se li va imposar la medalla del titular del càrrec que es transmet des de la presidència de Francesc Macià. Dissortadament, només la medalla recordava anteriors cerimònies i, en especial, la del 24 d’octubre de 1977 quan va prendre possessió Josep Tarradellas en retornar del seu exili a Saint-Martin-le Beau.

Què ha passat? La pèrdua de prestigi aconseguida ha exigit un esforç titànic si es pensa en aquell punt de partida que acumulava el capital llaurat durant l’exili i que havia afluït en unes negociacions reeixides que culminarien en el retorn a Catalunya de les seves institucions nacionals. Pel balcó s’han anat llençant estúpidament tots els mobles sense que ningú es preocupés de substituir-los.

Més enllà de la medalla, només queda el record de batalles perdudes, de corrupció generalitzada i de la més colossal de les imprudències. Amb l’absoluta indiferència del personal, els polítics han maldat per enquistar un fenomen que no ha dut a res i, en l’endemig, ha amuntegat les víctimes de la deixadesa amb què s’ha actuat, tot embolicant qualsevol sortida digna de la confusió.

La incansable fidelitat d’una part dels ciutadans als culpables del desgavell ha de sorprendre ben poc perquè «nulla res multitudinem efficacius regit quam superstitio» («no hi ha res com la superstició per governar la multitud») i és llavors quan «rursus ad spem et fiduciam erexere torpentes» («de nou s’aixequen l’esperança i la confiança perdudes») (Història d’Alexandre el Gran. Quint Curci Rufus, VI, X). Comentant el text, Jordi Llovet ha recordat que ja Baruch Spinoza havia remarcat que «la tossuderia és la constància de la gent comuna» i que «no és en absolut la raó allò que ordena les seves lloances i els seus menyspreus, sinó l’arravatament de la passió».

Què ha passat? Pel balcó s’han anat llençant estúpidament tots els mobles sense que ningú es preocupés per la seva substitució.

Ben mirat, les coses que passen aquí són un cas particular d’un fenomen general. Per a Spinoza, la comprensió d’una idea sol ser el primer element de la seva acceptació. «Del seu punt de vista, la representació mental de les idees abstractes és semblant a la representació mental dels objectes físics: la gent creu en les idees que compren de manera immediata i automàticament com creu en la representació mental dels objectes que té al davant» (D.T. Gilbert). Però la seva acceptació o el seu rebuig no són dues decisions equivalents que es desprenen a partir de l’afany de comprendre una idea, ben al contrari: rebutjar-la exigeix un esforç més gran que acceptar-la. Aquesta formulació de Spinoza és cabdal per a entendre la formació del que són les creences humanes.

La gent sol resignar-se a seguir aparentment els vents que bufen, tot preservant el seny per als afers de la vida de cada dia. Tanmateix, s’ha de confiar que algun dia es recuperi el bon sentit de les coses al moment de votar. Crec que era Bertrand Russell qui explicava que una propaganda política obsessiva i inesgotable mostra aspectes curiosos. Per exemple, si des del poder, els mitjans de comunicació insisteixen incessantment que un bon te només s’obté refredant-ne els ingredients a la nevera, és molt possible que la gent sotmesa a l’insistent martelleig d’aquesta bestiesa acabi repetint sense dubtar-ho que el bon te es prepara dintre de la nevera, però, en canvi, és igualment cert que aquests mateixos ciutadans quan el preparin a casa seva no dubtaran d’encendre els fogons i escalfar l’aigua per abocar-la sobre les fulles pertinents.

Res no ha estat espontani. Els fets s’han covat a foc lent i persistent i la paràlisi davant dels problemes respon a una sedimentació acumulada per la naturalesa mateixa d’un punt de partida discutible, de lògica més aviat dubtosa. Una orientació equivocada sol produir uns resultats que no són fàcils de corregir, tot i la bona fe d’alguns per actuar de la manera més assenyada possible: tenim l’exemple d’aquells a qui es va encomanar de governar la Generalitat entre el 2003 i el 2010. Implacablement, actuen els efectes indefugibles del tipus d’interès compost. Certs fets aparentment sense cap importància inicial s’enlairen sense control cap a una dimensió inesperada. Sol repetir-se que Albert Einstein va qualificar el tipus d’interès compost com la vuitena meravella de l’univers.

Pot haver-hi en aquesta història altres elements que l’hagin marcat, com la corrupció o l’engalipada. Tot i tenir efectes perversos, no crec que calgui aturar-s’hi gaire estona en aquests excessos. Possiblement no ha estat l’únic cas a la història, i espero que no en siguem encara una excepció pels seus possibles abusos. Crec, en canvi, que cal remarcar els que poden haver estat els efectes acumulatius d’una elecció que ha convertit un error inicial d’endegament general de les institucions i de les actuacions que contemplava l’Estatut de 1979 en un encadenament de polítiques que han acabat en un embolic que no sembla tenir una sortida fàcil. Ens hem allunyat del que possiblement eren i són els autèntics problemes i hom s’ha esforçat en la incapacitat per captar-los.

 

El pòsit de la història

És cert que Catalunya no ha deixat de tenir problemes dintre d’Espanya i d’això n’hi ha una tradició secular; pel seu costat, Espanya tampoc no ha aconseguit desprendre’s d’aquest problema d’una forma raonable.

Des de mitjan segle XVII, amb el final de la guerra dels Segadors, Catalunya va emprendre un camí que la incorporaria al desenvolupament que començava en alguns països d’Europa. Retornava la vitalitat que havia mostrat Barcelona en l’expansió comercial al Mediterrani del segle XIII. Es va saber aprofitar la flexibilitat que va atorgar a les explotacions agràries la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada el 1486 per Ferran II, i l’ocasió deparada per les guerres entre França, d’una banda, i Holanda i la Gran Bretanya, de l’altra, per adreçar-se a l’Atlàntic i oferir un producte de la seva oferta interior: l’aiguardent. Producte inevitable per a la navegació, les seves exportacions acabarien arribant fins al Bàltic i a Amèrica; en paral·lel a aquest comerç, es va estendre el tractament dels teixits de lli i de cotó per a la confecció de les indianes. Barcelona, cap al 1735, va esdevenir un important centre de producció en l’elaboració d’indianes adreçades al mercat peninsular i a les colònies americanes.

La construcció de l’Estat nació espanyol ha pretès una uniformitat i ha afavorit una centralització política i administrativa entorn de la capital.

Per això, el segle XVII constitueix una referència inevitable per haver impartit una lliçó permanent de com captar un mercat i d’assimilar les condicions d’expandiment de l’economia i la societat contemporànies. Una lliçó apresa per l’atenció que mereixien els canvis que s’havien iniciat a Anglaterra i als Països Baixos, i amb els quals s’havien teixit relacions comercials. El decantament cap a Carles III, l’Arxiduc –a part d’altres consideracions d’ordre més polític–, havia de respondre a aquest emmirallament.

El desenllaç de 1714 va obligar a replantejar certs aspectes del passat. Els fets que succeïren (primer la impressió de les indianes; després la filatura, un cop es va prescindir de les importacions de fil de Malta, i la importació de cotó americà i, en particular, l’aparició de «botigues», de tallers i de fàbriques) van preparar el país a assimilar, com cap altre territori peninsular, la primera Revolució Industrial a mitjan segle XIX, una revolució basada en el desplegament de la indústria tèxtil i la posterior expansió del ferrocarril.

És aquest, en síntesi, un camí d’adaptació intel·ligent –després del resultat de 1714– per a prosseguir l’orientació que configuraria l’Europa moderna, econòmicament i civil. Catalunya bastia una indústria dominant que alliberava el potencial de creixement de la productivitat, tot incorporant canvis tècnics a màquines que convertien o transmetien energia i introduïen un nou sistema de comunicacions que expandia el mercat. Els fets palesen l’extraordinari paper jugat per la ciutat de Barcelona que va triplicar el nombre dels seus habitants durant el segle XVIII, dintre de la reduïda muralla que li imposaren les condicions de 1714.

Aquests fets pressionaren Catalunya en una certa direcció i aquestes pressions forçaren comportaments actius de presa de decisions que n’havien d’afectar el futur nacional, amb una opció clara i ambiciosa d’integrar-se al món tal com era entès al centre d’Europa, on els catalans es trobaven inserits per exigències comercials. Atent observador de la societat que li va tocar viure, Antoni de Capmany sintetitzava: «Los catalanes son industriosos por espíritu de imitación, reunidos en pueblo, en comunidad nacional.»

Catalunya reeixí a incorporar-se a les successives fases de la Revolució Industrial. Va començar en la indústria tèxtil per incorporar, seguidament, el ferrocarril que acompanyà la moderna metal·lúrgia. Després, la segona fase ho fou de domini de l’electricitat, de l’explotació del motor d’explosió interna –l’aplicació del qual originarà la indústria de l’automòbil– i d’un més gran desenvolupament de la química. Finalment, des de la dècada dels noranta del segle passat, les noves tècniques de la informació, les comunicacions i la biotecnologia han transformat els sectors productius i han millorat la productivitat en el conjunt dels sistemes de producció.

Cada una d’aquestes fases ha tingut una significació econòmica, més enllà de la mera