La primera edició del Tractatus Logico Philosophicus de Ludwig Wittgenstein va aparèixer en el darrer volum de la revista Annalen der Naturphilosophie, el 1921. L’any 1918, mesos després del seu alliberament d’un cap de presoners de guerra a Itàlia, Wittgenstein havia donat per acabat el text.

El Tractatus ha estat presa fàcil de múltiples intents d’assimilació per part de tradicions filosòfiques i culturals ben diferents. D’una banda, el positivisme lògic va fer del llibre un dels seus textos fonamentals per justificar el rebuig a la metafísica tradicional. Aquesta lectura no feia justícia a l’argument central del llibre: la diferència entre el que es pot dir amb sentit i el que es pot mostrar.

D’altra banda, el seu suposat caràcter enigmàtic i, sobretot, l’abrupta transició entre el seu cos argumental i les darreres afirmacions sobre l’àmbit del que no és expressable han estimulat lectures excèntriques i forçades que no fan justícia a un text d’acurada estructura arquitectònica i que ofereix un argument rigorós sobre les condicions de possibilitat del llenguatge i la lògica. El Tractatus no és un llibre místic, encara que algunes de les seves afirmacions puguin ser descrites com a «místiques». El que és fascinant, en qualsevol cas, és la manera com Wittgenstein va suposar que tota una concepció no gens intuïtiva de la realitat es derivava inexorablement del que ell va anomenar el «rigor de la necessitat lògica».

L’argument central es basa en una intuïció bàsica que Wittgenstein no va abandonar mai, ni tan sols quan va rebutjar, anys després, la concepció del llenguatge que es defensa en el llibre: si el llenguatge descriu el món, la manera com el nostre llenguatge descriu el món no pot ser descrita.

Les afirmacions del ‘Tractatus’ ens obliguen a veure fenòmens que es mostren en el llenguatge, però que poden passar desapercebuts.

Si fos possible tal mena de descripció, seria possible de descriure maneres diferents com el llenguatge pot representar el món: i, en quin llenguatge podríem assolir tal mena de descripció? El contingut de certes convencions superficials del llenguatge només pot ser descrit si pressuposem el llenguatge. Que les nostres paraules tenen el significat que tenen no és quelcom que pugui ser descrit. És quelcom que l’aplicació del llenguatge mostra.