La primera edició del Tractatus Logico Philosophicus de Ludwig Wittgenstein va aparèixer en el darrer volum de la revista Annalen der Naturphilosophie, el 1921. L’any 1918, mesos després del seu alliberament d’un cap de presoners de guerra a Itàlia, Wittgenstein havia donat per acabat el text.

El Tractatus ha estat presa fàcil de múltiples intents d’assimilació per part de tradicions filosòfiques i culturals ben diferents. D’una banda, el positivisme lògic va fer del llibre un dels seus textos fonamentals per justificar el rebuig a la metafísica tradicional. Aquesta lectura no feia justícia a l’argument central del llibre: la diferència entre el que es pot dir amb sentit i el que es pot mostrar.

D’altra banda, el seu suposat caràcter enigmàtic i, sobretot, l’abrupta transició entre el seu cos argumental i les darreres afirmacions sobre l’àmbit del que no és expressable han estimulat lectures excèntriques i forçades que no fan justícia a un text d’acurada estructura arquitectònica i que ofereix un argument rigorós sobre les condicions de possibilitat del llenguatge i la lògica. El Tractatus no és un llibre místic, encara que algunes de les seves afirmacions puguin ser descrites com a «místiques». El que és fascinant, en qualsevol cas, és la manera com Wittgenstein va suposar que tota una concepció no gens intuïtiva de la realitat es derivava inexorablement del que ell va anomenar el «rigor de la necessitat lògica».

L’argument central es basa en una intuïció bàsica que Wittgenstein no va abandonar mai, ni tan sols quan va rebutjar, anys després, la concepció del llenguatge que es defensa en el llibre: si el llenguatge descriu el món, la manera com el nostre llenguatge descriu el món no pot ser descrita.

Les afirmacions del ‘Tractatus’ ens obliguen a veure fenòmens que es mostren en el llenguatge, però que poden passar desapercebuts.

Si fos possible tal mena de descripció, seria possible de descriure maneres diferents com el llenguatge pot representar el món: i, en quin llenguatge podríem assolir tal mena de descripció? El contingut de certes convencions superficials del llenguatge només pot ser descrit si pressuposem el llenguatge. Que les nostres paraules tenen el significat que tenen no és quelcom que pugui ser descrit. És quelcom que l’aplicació del llenguatge mostra.

Parlar falsament

El punt de partida de l’argument és el principi de determinació del sentit. Com és que podem parlar falsament? Si el que dic no és veritat, què és el que determina que he dit una cosa i no una altra? Allò que determina el sentit no pot ser el fet que hauria determinat la veritat d’allò que he dit, perquè, si el que dic és fals, aquest fet no existeix. No podem resoldre aquesta qüestió si diem que una proposició designa allò que la fa vertadera. Si jo dic que avui plou a Barcelona, allò que fa vertadera la meva afirmació és el fet que avui plou a Barcelona. Però la meva afirmació no designa, o anomena, aquest fet. Un nom necessita tenir un referent per poder designar. Si jo empro un nom i el nom no en té, de referent, aleshores no hi ha una relació de designació: no hi ha res que jo hagi designat. No he anomenat falsament. De fet, no hi ha res que sigui anomenar falsament.

PUBLICITAT

El fet que els noms ordinaris identifiquen unes coses determinades depèn d’altres fets contingents. És un fet contingent que existeixen les coses que designem amb els noms ordinaris: gats, taules, molècules, muntanyes… Aquestes coses són entitats complexes, i són coses que podrien no haver existit. La idea és que hi ha d’haver objectes d’una altra mena. Si no n’hi hagués, l’existència de qualsevol cosa que podem designar dependria de fets contingents i hauríem de concloure que el sentit de qualsevol proposició depèn de la veritat d’una altra. Això va contra el principi de determinació del sentit. La veritat o falsedat del que diem pot dependre de fets contingents, però no el sentit. Hi ha d’haver expressions identificadores, noms genuïns, la referència dels quals no depengui de la veritat de cap descripció del món, de cap fet.

La necessitat lògica és possible perquè el significat està determinat, i el significat només pot estar determinat si hi ha entitats absolutament simples, entitats que només poden ser anomenades, no descrites: l’existència d’aquestes coses no pot dependre de la veritat de cap descripció. La forma més elemental de proposició és una combinació de noms, cadascun dels quals designa un objecte simple. El fet que en la proposició els noms estan combinats de determinada manera representa un estat de coses possible, que, si és un fet, fa la proposició vertadera. Les proposicions són fets: fets pictòrics. L’estructura de l’estat de coses representat s’ha de correspondre a la manera com s’articulen els noms en la proposició.

Objectes absolutament simples

Una vegada s’accepta la necessitat de l’existència d’objectes simples, és fàcil de veure per què és necessària també l’existència de proposicions elementals, que serien combinacions de noms independents de qualsevol altra proposició elemental.Això implica una mena de realisme radical: si hi ha significat, hi ha noms genuïns, la referència dels quals no depèn de cap fet. Però aleshores hi ha objectes simples: entitats referides pels noms genuïns, l’existència dels quals és necessària. Aquesta és realment una conclusió extraordinària, i no sembla estrany que Wittgenstein no pogués donar cap exemple d’aquesta mena d’objectes absolutament simples.

Hi ha, doncs, dos supòsits fonamentals del llibre que, segons Wittgenstein, se seguien del principi que el sentit de les nostres paraules ha d’estar determinat independentment de la seva veritat. Un és el supòsit, que l’autor no va abandonar mai, que els aspectes més profunds de les regles del llenguatge, de la gramàtica, no poden ser descrits. Per descriure’ls hauríem d’emprar el llenguatge sense sentit. L’altre és un principi que va ser rebutjat en la seva producció posterior: el realisme radical, la idea que l’àmbit del que és possible està determinat pel món, per l’existència necessària de certa mena d’entitats.

Això imposa uns límits inviolables al que pot ser descrit amb sentit, i també unes restriccions extraordinàries al que pot comptar com el conjunt dels fets. No hi ha fets necessaris, hi ha objectes l’existència dels quals és necessària i els fets del món són certes combinacions contingents d’objectes. D’una manera corresponent, no hi ha proposicions necessàries: les proposicions de la lògica no són veritables proposicions, no representen que quelcom és el cas. I, paradoxalment, això s’aplica també a les proposicions mateixes del Tractatus.

Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a sense-sentits, quan, gràcies a elles –pujant-hi– s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat). ( 6.54)

No és fàcil d’entendre que un llibre proposi que les seves pròpies afirmacions no tenen sentit. Encara que les proposicions del Tractatus no siguin, segons el mateix llibre, genuïnes proposicions, això no vol dir que no aconsegueixin comunicar quelcom important sobre la relació entre el llenguatge i la realitat. Són un ús particular del llenguatge que té l’efecte de fer-nos parar esment en coses que estan mostrades en el seu ús ordinari. No són sense-sentits com ara «el nombre 3 és blau» o «la bellesa té tres cames». Les afirmacions del Tractatus són afirmacions que, al capdavall, tenen un ús dialèctic i terapèutic. Ens obliguen a veure amb claredat certs fenòmens que es mostren en el llenguatge, però que poden passar desapercebuts.

Els conceptes morals

Això és important per entendre les darreres seccions del llibre. Per exemple, a 6.42 s’afirma que no poden existir proposicions ètiques. El que una proposició representa és només que les coses són així i així: i que les coses siguin com són no pot tenir cap valor. Per veure tota la força del que Wittgenstein està dient, cal recordar que l’argument anterior del llibre no li permet acceptar que un marc de reaccions contingents pugui determinar el contingut dels conceptes morals. Això seria possible des de la concepció del llenguatge que va defensar anys després, però, segons l’argument central del llibre, el significat d’una veritable proposició no pot dependre de fets contingents –com ho són, per exemple, les reaccions avaluatives dels éssers humans.

El món de l’home feliç és diferent del món de l’home infeliç. Aquesta diferència no pot ser descrita pel llenguatge, encara que pot ser mostrada.

En el Tractatus, la solució va ser la de situar els valors fora del món, però sense eliminar-los completament. L’ètica és transcendental i el sentit del món s’ha de trobar fora del món. El significat del món, el significat profund dels fets queda alterat per l’actitud ètica. El món de l’home feliç és diferent del món de l’home infeliç. Aquesta diferència no pot ser una diferència en els fets. I és per això que no pot ser descrita pel llenguatge, encara que pot ser mostrada: pot ser mostrada, per exemple, per la manera en què hom viu. L’inexpressable és mostra. El que semblen les grans qüestions sobre l’existència humana no són en realitat qüestions en absolut. La solució al problema de la vida ha de ser la seva dissolució.

Sentit, veritat i forma de vida

El problema de la teoria pictòrica, que Wittgenstein va començar a detectar set anys després de la publicació del Tractatus, pot ser descrit en termes de la necessària generalitat de tota representació –lingüística o mental. La relació de representació és asimètrica: allò que representa no és allò que és representat. La teoria pictòrica no pot integrar satisfactòriament la diferència entre el que és concret i el que és un universal-propietat.

Una imatge física, un mapa de carreteres, per exemple, són concrets. Com a tals, tenen determinacions redundants respecte del que volen representar. Podríem dir, per exemple, que representen per què són interpretats. El fet pictòric, el fet de la representació no està determinat pels trets de la cosa que representa. Però hem de recordar que, en el Tractatus, no podem apel·lar a la idea que una interpretació-reacció sigui determinant del fet pictòric perquè se suposa que el pensament és ell mateix un fet pictòric.

En la seva filosofia posterior, Wittgenstein va reconèixer que el contingut de tota representació –incloses les representacions mentals, com ara creences i desigs– no està determinat per entitats intrínsecament pictòriques. Ben al contrari, hi han d’intervenir les nostres reaccions, i la nostra natura –el que Wittgenstein va anomenar una «forma de vida».

En qualsevol cas, no va renunciar mai ni al principi que el contingut ha d’estar determinat independentment de la veritat, ni a la idea que no pot ser descrit. Les nostres reaccions, la nostra natura, determinen el contingut dels nostres conceptes, però això encara no fixa la veritat del que diem. I la pràctica de reconeixement de la satisfacció/veritat no pot ser descrita en el sentit rellevant: qualsevol descripció la pressuposa. El que volem dir encara es mostra en la nostra aplicació del llenguatge.