Mentre es llegeixen els primers capítols, vivament curts i frenètics, de Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), el lector se sent perdut i confús, atordit i desconcertat pels estrèpits i els silencis d’una trama que el situa en un catastròfic món futur sotmès als designis d’un tirànic Constructor: la proliferació exuberant d’imatges no li aplana el camí ni li facilita il·lusòriament la comprensió, l’excés de pathos pot dur-lo a creure que el text s’esforça a escamotejar-li els elements narratius que el farien sentir-se a gust, i el desenfrenament feroç de la prosa no el gratifica amb la complaent convicció d’entendre una història cristal·linament executada a través de tres fils argumentals que es van alternant des del principi fins a la cloenda.

En el primer, se segueixen els passos de l’Escriptor, presoner de les admiracions literàries, a la recerca de la clau que li obri l’accés a la coneixença d’un artista mític de la Ciutat, Iannis de Corfú: es pot llegir com el relat d’una apassionada vocació literària, però també es pot entendre com una radiografia cruel on s’agermana els lletraferits amb la corrupció de l’esperit o amb la violència de les feres de la selva.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

L’Embarassada que fuig del govern protagonitza el fil següent, un thriller de ciència-ficció que té alguna semblança amb una pel·lícula d’Alfonso Cuarón, Children of Men, de la mateixa manera que ho fa en el tercer bloc argumental la Geperudeta, cap de servei de la mansió dels Fulkna (o dels Faulkner?), una família poderosa que serveix a Pons Alorda per construir un paisatge mític –l’enyor de Joan Alcover o la llegenda horaciana de Costa i Llobera– al revés. Més enllà d’una astúcia narrativa calculadament planejada que només es revela al final, el que uneix els tres vectors és la naturalitat de l’apocalipsi i la indefectible barbàrie que es descriu arreu, com si un pulcre estrateg pactés amb un fanàtic del caos, la destrucció fos una eufòria creadora i d’aquest xoc en sortís l’esperpent.

A Ciutat de Mal, Pons Alorda compleix al peu de la lletra el que anuncia l’Escriptor, i també sembla ser partidari d’«una literatura que no necessiti res més que la seva pròpia existència per existir, entre l’èpica i l’absurd, l’aristocràcia i el neogrotesc, la meravella i el lletgisme, la glòria i la paròdia, la fantasia i l’hiperrealisme...», aprofitant-se sàviament de «les inexactituds, les inconsistències, les exageracions, les conjuncions imprecises, les repeticions, la fantasia desfermada i una imaginació inexorable».