Mentre es llegeixen els primers capítols, vivament curts i frenètics, de Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), el lector se sent perdut i confús, atordit i desconcertat pels estrèpits i els silencis d’una trama que el situa en un catastròfic món futur sotmès als designis d’un tirànic Constructor: la proliferació exuberant d’imatges no li aplana el camí ni li facilita il·lusòriament la comprensió, l’excés de pathos pot dur-lo a creure que el text s’esforça a escamotejar-li els elements narratius que el farien sentir-se a gust, i el desenfrenament feroç de la prosa no el gratifica amb la complaent convicció d’entendre una història cristal·linament executada a través de tres fils argumentals que es van alternant des del principi fins a la cloenda.

En el primer, se segueixen els passos de l’Escriptor, presoner de les admiracions literàries, a la recerca de la clau que li obri l’accés a la coneixença d’un artista mític de la Ciutat, Iannis de Corfú: es pot llegir com el relat d’una apassionada vocació literària, però també es pot entendre com una radiografia cruel on s’agermana els lletraferits amb la corrupció de l’esperit o amb la violència de les feres de la selva.

L’Embarassada que fuig del govern protagonitza el fil següent, un thriller de ciència-ficció que té alguna semblança amb una pel·lícula d’Alfonso Cuarón, Children of Men, de la mateixa manera que ho fa en el tercer bloc argumental la Geperudeta, cap de servei de la mansió dels Fulkna (o dels Faulkner?), una família poderosa que serveix a Pons Alorda per construir un paisatge mític –l’enyor de Joan Alcover o la llegenda horaciana de Costa i Llobera– al revés. Més enllà d’una astúcia narrativa calculadament planejada que només es revela al final, el que uneix els tres vectors és la naturalitat de l’apocalipsi i la indefectible barbàrie que es descriu arreu, com si un pulcre estrateg pactés amb un fanàtic del caos, la destrucció fos una eufòria creadora i d’aquest xoc en sortís l’esperpent.

PUBLICITAT

A Ciutat de Mal, Pons Alorda compleix al peu de la lletra el que anuncia l’Escriptor, i també sembla ser partidari d’«una literatura que no necessiti res més que la seva pròpia existència per existir, entre l’èpica i l’absurd, l’aristocràcia i el neogrotesc, la meravella i el lletgisme, la glòria i la paròdia, la fantasia i l’hiperrealisme…», aprofitant-se sàviament de «les inexactituds, les inconsistències, les exageracions, les conjuncions imprecises, les repeticions, la fantasia desfermada i una imaginació inexorable».

Situacions descarnades

I, en efecte, com si convertís la novel·la en un territori que fos el mirall de totes les visions del món, el lector gaudeix amb els paisatges degradats que s’haurien de resistir a l’encant estètic; o amb la història abreujada de la literatura catalana que circula per les seves pàgines; o amb el goig que es convoquen les escenes més inversemblants, i que aniquilen qualsevol rastre de la convenció vuitcentista; o amb el plaer d’unes situacions descarnades, a pesar que a vegades afeixuguen massa el text, com si el recurs a les còpules i les orgies substituís el dels narradors que argumentalment s’entrebanquen i s’escapen del cul-de-sac amb un assassinat.

Però aleshores el lector, que al principi corria atordit entre les pàgines de Ciutat de Mal, ja ha acceptat les lleis del joc que proposa Pons Alorda, ja sap que es troba immers en una zona on el domini pertany a la confusió, l’exageració i la imitació irònica, on l’acumulació de disbarats serveix per desemmascarar i reduir a l’absurd els principis convencionals de la novel·la com a gènere literari, i ja no s’estranya que les distorsions que s’hi practiquen hagin adquirit el dret a la paròdia de la nostàlgia d’un model narratiu.

Com si fos una broma treballada amb una exhaustiva escrupolositat, adoptant la màscara del desvari, Pons Alorda es permet executar un salt mortal de complexa elaboració perquè, només al final és quan el lector s’adona que, en comptes d’haver-se enfrontat a un experiment, Ciutat de Mal és una saga familiar de les de sempre, amb l’energia dels secrets molt ben guardats i amb la potència inventiva del fulletó, fabulosament transvestida.

‘Ciutat de Mal’ és una saga familiar de les de sempre, amb l’energia dels secrets molt ben guardats.

Alguna cosa semblant es proposa Albert Pijuan (Calafell, 1985) a Tsunami a partir de les vicissituds dels hereus d’una extensa cadena hotelera nascuda dècades enrere amb una pensió familiar a Salou. I, com si dugués a bon port el que no fa la Nu, la xicota d’un dels tres cosins eixelebrats que protagonitzen Tsunami, que vol escriure un guió cinematogràfic «sobre la decadència de la burgesia», «un tros de tema perquè la burgesia catalana no és com la centreeuropea, que com a mínim ha tingut la decència d’exhibir públicament el seu autoodi en novel·les i pel·lícules», Albert Pijuan realitza una demolidora pintura de la corrupció moral, la inconsciència i la falta de cautela dels cadells d’una determinada classe social que viuen segurs de ser els amos del món.

PUBLICITAT

I, certament, Tsunami «va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu tot el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència». La direcció narrativa que emprèn Albert Pijuan, per sort, lluny del sentimentalisme i a la vora de la compassió, va molt més enllà de la simple denúncia i atrau el lector gràcies a uns motius estrictament literaris.

Jaume C. Pons Alorda. Ciutat de Mal	Albert Pijuan. Tsunami

Vodevil familiar

Hi ha, en primer lloc, una prosa «que bascula entre l’exaltació i l’atordiment», una prosa feta de frases i frases que es van estenent i estenent sense punts i sense punts i a part –com si cada capítol s’assemblés a un bloc verbal destinat a propinar un cop de maça–, i que cauen sobre l’ànim del lector com si es tractés de l’onada gegantesca del títol, com si constituïssin l’única manera de representar els desvaris o les ressaques que els protagonistes i bona part dels personatges secundaris viuen o suporten gràcies a l’alcohol i la cocaïna i altres estupefaents, o com si fossin el camí més recte i necessari per descriure els excessos i les desmesures d’uns quadres de costums a frec del deliri imparable, minuciosament descrits, talment com si Albert Pijuan tingués la mirada d’un comediant estoic.

Hi ha, en segon lloc, l’habilitat d’aconseguir que Tsunami no esdevingui una novel·la presonera del virtuosisme estilístic i que, més enllà del calculadíssim ritme verbal que segresta l’atenció des de la primera pàgina, el lector no pugui deixar d’estar atrapat per la incògnita dramàtica que es planteja a la primera part i que flota com una amenaça al llarg de la trama, com si Albert Pijuan es reivindiqués també a la manera d’un narrador capaç d’improvisar un relat que, donant més rellevància i energia als fets que a les frases, i mirant el món més com una apocalipsi que no pas com una sàtira, podria escoltar-se atentament assegut a la vora del foc.

I hi ha, en fi, un tercer aspecte, la capacitat que demostra tenir Albert Pijuan per transformar un gènere literari com la comèdia –perquè Tsunami no deixa de ser un vodevil familiar ple d’embolics i malentesos– en una obra de substància política, de venjança antropològica, de reflexió ecològica, sobre el bé o el mal de la hiperinformació i la hipervisibilitat, sobre la llibertat de les masses i l’expansió del turisme. També fa gràcia que sigui una novel·la sobre la burgesia catalana i que a penes es trepitgin els carrers de Barcelona.