En sabem moltes coses del futur. Tenim incertesa del moment en què succeiran, però en coneixem les línies mestres. El més difícil no és pintar difusament el futur. El més difícil és prendre decisions sobre les transicions. Sabem que el treball canviarà. Ho farà com a work en general, i ho farà com a job en particular. La reflexió sobre el paper i els canvis del món del treball venen de lluny. No cal remuntar-nos a reeditar el concepte de treball alienant en Marx, peça clau d’El Capital.

Preferiria recuperar els textos actualíssims que Emmanuel Mounier va escriure el 1933 sobre l’impacte del maquinisme en les persones (De la propietat capitalista a la propietat humana, Edicions 62, 1968), o refrescar els textos de Peter Drucker i el seu concepte de treballador del saber (El Management del siglo XXI, Edhasa, 2000) o els recents de Yval Noah Harari, que dedica al treball una de les 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62, 2018). Mirar com en el passat s’han imaginat els canvis del treball futur ens ajuda, sobretot per evitar la nostra tendència a les exageracions i al dramatisme absolut.

En la propera dècada, hi ha tres grans factors que influiran en la transformació del treball.

Primer. L’evolució de les organitzacions comportarà menys ocupació estable. Serà la seva forma d’enfrontar la complexitat. Les empreses necessiten ser consistents per sobreviure. La consistència és la seva capacitat d’evolucionar amb aquells a qui volen servir, mitja passa per davant. Això comporta la necessitat d’adequar les seves capacitats a les futures oportunitats. I aquesta adaptació costa molt més des d’organitzacions d’estructura pesada i molt burocratitzades.

La tendència que emergeix des de fa un parell de dècades va cap a organitzacions de nuclis estables petits que resolen les seves necessitats de flexibilitat amb amplis perímetres poblats de treballadors circumstancials. És molt probable que en una dècada hi hagi més treballadors que treballen per compte propi que per compte d’altri en molts països. L’impacte social d’un tipus de societat on la majoria de la població no ingressa si no ven individualitzadament els seus serveis és altíssim. En aquest sentit referencio el llibre d’Albert Cañigueral per a qui vulgui completar aquesta reflexió El Trabajo ya no es lo que era (Conecta, 2020).

Segon. La pandèmia ha accelerat la capacitat de treball a distància, que ja existia abans però que no havia assolit l’experiència de masses que li ha comportat la covid. El teletreball ha permès que l’economia continués funcionant. Tanmateix, no tothom ha pogut treballar a distància (el món no és només digital) i hi ha el perill que en el futur hi hagi treballadors de primera (els que poden treballar des de qualsevol lloc) i treballadors de segona (els que tenen presencialitat exigida per la seva funció professional). El teletreball comporta desafiaments pel que fa a la capacitat de les empreses d’innovar, a l’establiment de vincles de pertinença i al desplegament de patrons culturals compartits dels treballadors amb les seves empreses. De tot plegat en parlava a La Vanguardia (25.12.21) en un article titulat «La presencialitat intel·ligent».

És molt probable que en una dècada hi hagi més persones que treballen per compte propi que per compte d’altri en molts països.

El dubte està en si el teletreball permetrà mantenir organitzacions on el tot estigui per sobre de les parts o si l’organització es clivellarà en sitges molt poc comunicades entre si. I la consolidació del teletreball, com la majoria de sindicats han intuït, pot accelerar una onada d’outsourcing i de precarització del món del treball fenomenal. Si del que es tracta és de treballar sempre a distància, els treballadors es poden anar a buscar a les franges més barates del mercat del treball arreu del món. Amb bones eines telemàtiques i un anglès de supervivència n’hi ha prou.

Tercer. L’impacte de les tecnologies de dades i de l’automatització tindrà un creixement altíssim la propera dècada. És difícil fer previsions sobre l’ocupació, però la tendència a substituir persones per màquines sembla que serà més important que la capacitat de crear nous jaciments de treball vinculats a la consolidació de les tecnologies digitals i la robotització. A Europa, encara els països més robotitzats són els que tenen índexs d’ocupació més alt, el mateix passa als Estats Units, però sense dramatitzar tant com fan alguns, el saldo de llocs de treball no tendeix a incrementar–se. La tendència és a la pèrdua de llocs de treball.

PUBLICITAT

Ja veurem si, com molts plantegen (Harari entre ells), això ens conduirà cap a una societat completament automatitzada. Pensar el contrari potser és només aferrar-se a una vella lògica del segle XX. O potser no. Que la tecnologia permeti fer determinades coses no vol dir que les fem majoritàriament. Podríem alimentar-nos només de pastilletes i, en canvi, preferim continuar fent dels àpats un acte social i cada cop creix més la passió per la gastronomia. Podríem córrer en una cinta a casa i posar–nos paisatges en una pantalla gegant, però, en canvi, ens agrada el senderisme i respirar l’aire de la muntanya.

Hi ha coses en què canviarem la tecnologia per les persones perquè hi haurà més eficiència i més valor. Però en altres ocasions no considerarem que sistemàticament l’eficiència impliqui més valor. Del que no hi ha dubte és que moltes persones perdran la seva feina i encaixar–les de nou al món professional comportarà esforços personals i col·lectius molt grans.

Si del que es tracta és de treballar sempre a distància, els treballadors es poden anar a buscar a les franges més barates del mercat.

Aquests tres vectors d’impacte tindran incidències diferents. No serà el mateix en les indústries que avancen cap al digital twin, que en els serveis o la logística que es veuen revolucionats per les economies de plataforma o per a les administracions públiques, algunes de les quals evolucionaran lentament i altres s’autobloquejaran fins a perdre completament el sentit de la seva missió de servir als ciutadans.

Crec que davant d’aquest canvi en el món del treball hauríem d’impulsar tres tipus d’iniciatives de forma decidida: desplegar ecosistemes d’aprenentatge, apostar per la suma d’intel·ligències i diferenciar fiscalment les empreses basades en persones dels negocis basats en tecnologia.

Ecosistemes d’aprenentatge

El segle XX va ser el dels ecosistemes de formació que van permetre abatre l’analfabetisme i donar ofici a molta gent. La segona meitat del segle XX va ser la del desplegament de les universitats i de les professions liberals de forma massiva a Europa. El cicle vital encaixava amb un ecosistema de formació que es dissenyava fins als 25 anys. Néixer, anar a escola, alguns estudiar secundària i universitat, i tenir al llarg de tota la vida un treball que necessitava una moderada actualització.

A la darrera dècada del segle XX ja es va consolidar el concepte de long life learning. Les coses estaven canviant. Al segle XXI necessitem veritables ecosistemes d’aprenentatge que permetin transicions professionals freqüents. La majoria de les universitats s’han quedat com les representants dels ecosistemes de formació i caldrà veure si seran capaces de canviar i ser el pal de paller dels nous ecosistemes d’aprenentatge. El sistema de cursos de postgrau està molt poc adaptat a processos d’aprenentatge àgils i de qualitat, molt centrats en competències, en actituds i no només en coneixements.

Les persones que en el segle XXI no estiguin inserides en ecosistemes d’aprenentatge potents (bàsicament a les empreses i en general a les organitzacions) ho tindran molt difícil per mantenir les seves capacitats professionals i mantenir-se ocupades. Treballar en el segle XXI vol dir donar resultats a partir de les funcions encomanades, adaptar–se a les transformacions i aprendre i desaprendre.

Suma d’intel·ligències

De cara a la propera dècada, l’aposta més sensata seria la suma d’intel·ligències en un context on les tecnologies de dades i l’automatització substituiran moltes feines intel·lectuals i físiques fetes per les persones. Caldrà que les persones deixin espai en allò que les màquines facin millor que les persones, però caldrà evitar simplismes innecessaris i deixar que les persones continuïn fent allò que fan millor que les màquines. Les persones entenen els contextos millor que les màquines, aprecien el matís, capten el to, sintetitzen l’small data el que les màquines fan en el Big Data.

La innovació és cosa de persones. Hi ha moltes coses en les quals les persones no són fàcils de substituir, i n’hi ha moltes altres que no voldrem que les facin màquines, que preferirem que les facin persones. Moltes empreses ja adopten estratègies per evitar chatbots (màquines que parlen amb persones) i aposten per ser diferencials posant a persones que tractin amb persones. La suma d’intel·ligències i el mix analògic-digital conformaran la veritable identitat de moltes organitzacions.

Empreses i negocis

Els negocis són artefactes per especular cada cop més basats en tecnologia. Donen diners, però creen un valor amb un multiplicador social molt baix. Les empreses són comunitats de persones al voltant d’un propòsit. Moltes empreses, a més de crear valor corporatiu, creen valor social a través de pagar salaris correctes, de pagar impostos escrupolosament, de ser respectuoses amb el medi, de contribuir al desenvolupament dels territoris des d’on treballen.

Les externalitats positives de les empreses són moltes. La prova és que, quan tanquen, les ciutats i les comarques on estaven establertes entren en decadència. Els negocis, davant del dilema entre tecnologia o persones opten per les màquines. Les empreses intenten mantenir la competitivitat incorporant tecnologia sense desfer–se de les persones, s’esforcen a preservar la comunitat. Els negocis poden deixar diners si van bé. Les empreses creen valor i deixen llegat. Els negocis inflen les butxaques d’uns pocs. Les empreses creen prosperitat.

Per poder repartir la riquesa algú l’ha de crear, i les empreses, i en especial les empreses industrials, són els millors creadors de riquesa que hem tingut. No té cap sentit que no protegim les empreses que creen treball digne i que mantinguem un sistema fiscal que penalitza les empreses davant dels negocis (és el món al revés). Els que creen treball són els equalitzadors de la societat i cal tractar–los com a tal.

Finalment, la transformació del món del treball comportarà un nou management, com a disciplina que gestionarà sobretot la relació entre persones a les empreses. El segle XXI ha de ser una era de management humanista, no té sentit que sigui altrament en un món determinat per la tecnologia.