Els somnis de vegades es compleixen. Fins i tot en àmbits tan poc filosòfics o glamurosos com els parquets financers. Les tres primeres emissions massives d’eurobons, per una quantia conjunta de 39.500 milions d’euros, han estat un èxit aclaparador en el darrer trimestre del 2020. La demanda del mercat ha multiplicat en conjunt l’oferta per més de tretze vegades, establint rècords. I el preu ha estat enormement favorable per a l’operador públic europeu, la Comissió: i doncs, per a tots els beneficiaris, els ciutadans.

 

La pandèmia com a desencadenant

Aquesta oferta perseguia finançar una primera fase del programa SURE, que dóna suport comunitari a les assegurances nacionals de desocupació i garanteix programes ja vigents dels Estats membres com ara els ERTO espanyols o els kurzarbeit (reducció del temps de treball en situació d’emergència cofinançada pel sector públic) alemanys. I que arribarà el 2021 a totalitzar fins a 100.000 milions.

Les línies anteriors podrien donar testimoni d’una operació financera aïllada de molt d’èxit. Però aleshores segurament no mereixeria l’atenció de política&prosa. Si la mereix, és perquè es tracta del primer resultat tangible de la inèdita i pacífica revolució federal que s’està registrant a l’Europa comunitària des de la primavera.

És el que qualificàvem de «moment Hamilton», entès com a «conjunt de decisions fiscals i monetàries preses per la Unió Europea (UE) com a reacció per a contrarestar la recessió provocada per la paralització d’activitat produïda pel coronavirus» i que «configuren un transcendental salt qualitatiu en la unificació continental» (política&prosa, número 23). Hamilton, en efecte, perquè va ser Alexander Hamilton, primer secretari del Tresor dels Estats Units, qui va apadrinar l’absorció dels deutes dels Estats-colònies per tal de sufragar la guerra d’independència de la metròpoli anglesa en un sol deute federal. Cosa que endegà la federalització política dels Estats abans només confederats.

 

Virtuosa confluència

L’impuls a l’actual acceleració federal europea s’esdevé igualment com a resultat d’una confluència singular entre una situació objectiva dramàtica i un cabal d’impulsos unificadors producte de les assignatures pendents acumulades en el passat més pròxim (entre les quals destaquen els «eurobons»). La causa objectiva és una crisi existencial que per primera vegada en molts anys no és asimètrica (no és que afecti uns socis i altres no), sinó simètrica, impacta sobre tots, si bé amb intensitats distintes.

Com ho consagra la mateixa normativa del programa SURE, es tracta de fer front a un «impacte massiu i perjudicial sobre el sistema econòmic de cadascun dels Estats membres», per la qual cosa exigeix «contribucions col·lectives» de tots (Reglament 2020/672, consideració 9, 19/5/2020). I si es vol, aquest esperó es completa per altres factors internacionals, com el declivi i derrota electoral de Donald Trump als Estats Units; o la fase final de la negociació sobre les relacions amb el Regne Unit després de consumar-se el Brexit (amb unanimitat en la defensa del mercat interior i la seva governança normativa i política).

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La davallada econòmica i la consegüent onada d’incertesa i sensació de perill múltiple es va encarar sortosament amb –i de fet, va exigir– aquell tipus de respostes, receptes i iniciatives a mig camí que no es van poder aplicar, o només es van aplicar parcialment, contra altres greus revessos com el de la Gran Recessió. Fonamentalment, l’activació d’una ambiciosa política fiscal comuna; l’opció per finançar-la mitjançant massives emissions de deute mancomunat, els eurobons, reiteradament descartats anteriorment, per por del Nord europeu a contagiar els seus deutes públics nacionals amb les males qualificacions del deute del Sud, considerat més com a mal complidor, menys seriós i menys solvent, i, un nou aprofundiment de la política monetària expansiva que ja havia engegat l’anterior president del BCE, Mario Draghi.

 

Paquets de primavera i estiu

Així, tant el paquet de primavera per una quantia potencial de 540.000 milions d’euros (programa SURE; nou abast de préstecs del Banc Europeu d’Inversions; disponibilitat d’una nova línia del Mecanisme d’Estabilitat, l’antic Fons de rescat permanent); com el d’estiu, el pla de recuperació econòmica per un total de 750.000 milions (New Generation UE, aprovat el 21 de juliol pel Consell Europeu), finançat per eurobons garantits pel pressupost comú; i el més matiner nou programa pandèmic del Banc Central Europeu (dotat en el seu inici, 19 de març, també amb 750.000 milions, i després ampliat) constitueixen un conjunt de mesures de volum insòlit i forta tracció, generador d’una espiral autosostinguda.

És a dir, un factor desencadenant de federalització, propagador de successives noves mesures i arrossegador d’una dinàmica que acaba envaint tots els àmbits de l’activitat pública. No és producte d’un cec automatisme lineal: és més aviat un cercle virtuós necessari, però també voluntàriament assumit. No es limita a l’àmbit econòmic, entra de ple en el polític.

Només a tall d’exemple, cal subratllar com el pla de recuperació, finalment vehiculat a través del Marc Financer Plurianual i del pressupost, transforma les seves partides i el pes relatiu dels diferents programes (més social, menys agrícola).

Madura també les noves prioritats transversals (l’ecològica del Nou Pacte Verd, la digital, que inclou ja definitivament el teletreball). I, en conseqüència, accelera l’acord per a la creació de la Fiscalia europea destinada a protegir el pressupost de la mala gestió i la corrupció (el 22 de juliol, significativament l’endemà d’aprovar el pla de recuperació econòmica, el Consell va pactar els noms dels 22 membres del nou organisme, desbloquejant-ne la constitució).

Per a culminar col·locant en primer pla de les prioritats comunitàries una qüestió política-política: la defensa de l’Estat de dret, enfront dels atacs dels règims populistes il·liberals (com els de Polònia i Hongria). Les dues peces clau d’aquesta maniobra, llargament cobejada per l’europeisme però sempre ajornada en nom del pragmatisme foren: a) la proposta de condicionar els subsidis pressupostaris al respecte pel model democràtic, pactat per Consell i Parlament, segons el format més rotund i omnicomprensiu contrari a totes les violacions de l’imperi de la llei democràtica defensat per la Cambra (acord del 5/11/2020 sobre la base de l’informe Sarvaama-Gardiazábal, P8_TA(2019)0349), i b) el nou procediment d’examen de la qualitat democràtica nacional dels socis engegat per la Comissió segons el model del «Semestre europeu» supervisor.

 

Un precedent: la Gran Recessió

No és la primera vegada que es produeix a Europa un procés de spillover –concatenació, arrossegament, efectes desencadenants– pel qual l’obtenció d’un acord, la forja d’un nou avenç en genera d’altres en cascada. Però sí, segurament, l’ocasió en què aquestes derivades es presenten com a més intenses, més extenses i més accelerades en el calendari.

Tant el paquet de primavera, de fins a 540.000 milions d’euros, com el d’estiu, de 750.000, són mesures de volum insòlit i forta tracció.

El precedent immediat va ser el de la creació de l’euro. L’encreuament d’una conjuntura de crisi, la Gran Recessió del 2008 (i sobretot la seva rèplica, la crisi del deute sobirà, el 2011/2012) amb les propostes dels acadèmics més agosarats va esperonar la tasca de «completar» la unió econòmica i monetària. Amb la nova orientació del BCE cap a una política monetària decididament expansiva. Amb la transformació del Fons de rescat temporal en un de permanent (el Mecanisme d’Estabilitat Financera). Amb una arquitectura fiscal menys rígida, que matisà l’austeritarisme del Pacte d’Estabilitat centrat en la reducció del dèficit amb mesures sobre el deute (Tractat fiscal; nova flexibilitat). I amb la Unió Bancària, que pretenia acabar amb la fragmentació del sistema financer.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

SURE, les tres emissions

Dèiem a l’inici d’aquest article que les tres emissions de deute per a finançar el programa SURE (20 d’octubre, 4 de novembre i 24 de novembre) comptabilitzaven en conjunt 39.500 milions d’euros: gairebé el 40 % del total del programa. La demanda dels inversors va ascendir a 522.000 milions, és a dir, 13,2 vegades la quantia que s’havia ofert. Es van marcar rècords per dimensions en la primera emissió respecte de les dels altres organismes supranacionals mundials. I en la tercera, amb venciment a quinze anys, un rècord absolut.

Encara millor, els tipus d’interès a què es remunerava els inversors en eurobons-SURE eren ínfims, molt propers als del bund alemany: entre el -0,50 % i el +0,31 %, segons la distinta llargària dels venciments. Una forquilla de tipus força més barats (i per tant, més beneficiosos per al sector públic i el contribuent) que la d’emissions nacionals reeixides, com ara les del Regne d’Espanya en aquest darrer any, en prop d’un punt percentual. I cal recordar que l’endeutament a llarg termini facilita la digestió del deute, en la mesura en què la inflació (tot i que de moment és molt modesta) l’erosiona any rere any: una alça de preus del 2 % acumulat (que és l’objectiu de la política monetària del BCE) reduiria el principal a l’entorn de la meitat, com saben (o almenys intueixen) els tenidors d’una hipoteca immobiliària.

De manera que els excel·lents resultats d’aquestes emissions prefiguraven els futurs resultats del Pla de recuperació econòmica (Next Generation EU), per 750.000 milions d’euros. I recordaven als seus sabotejadors (els governs il·liberals d’Hongria i Polònia que es negaven a assumir la condició de respectar l’Estat de dret com a requisit per accedir als ajuts del mateix pla i als Fons estructurals europeus) que la seva resistència seria debades.

Perquè, així com el deute programa SURE es fonamentava en les garanties dels Estats membres, res d’essencial (encara que sí, el calendari i la conveniència del màxim consens en les opcions substancials) no impediria traslladar el mateix esquema al Next Generation, que rep el suport directe del pressupost comú, així mateix avalat pels 27. La unanimitat, i el seu invers, el veto, serien així sortejats. De manera que es compliria la suïcida conseqüència del refrany: tal faràs, tal trobaràs.

Cal a més destacar una característica que fa inèdites les emissions del SURE (i encara més, les futures del Next Generation): són massives. En només un mes i escaig es van emetre gairebé 40.000 milions destinats al programa de reassegurança de l’ocupació.

No ha estat la primera vegada que la Unió emet deute. Entre 2011 i 2014, a través del Mecanisme Europeu d’Estabilització Financera va posar en el mercat 22.500 milions destinats al rescat d’Irlanda i 24.300, al de Portugal. Però en un espai de temps més perllongat i en moltes més emissions i desemborsaments. També ho havia fet entre 2008 i 2009 a través de la Facilitat de la Balança de Pagaments en benefici de diversos Estats membres no pertanyents encara a l’àrea de l’euro (Hongria, Letònia i Romania) per un total conjunt de 14.000 milions; molts anys abans també n’havien gaudit, en petites quanties, Itàlia i Grècia. Així mateix l’eina anomenada d’Assistència Macro-Financera ha emès –en volums moderats–, instruments de deute, el producte dels quals s’ha destinat a fomentar el desenvolupament de països veïns.

 

L’«Europa social»

Per bé que tots aquests instruments hagin demostrat utilitat, no n’hi havia cap que alimentés ambicions de política econòmica, i en segona derivada, repercussions polítiques de gran envergadura, com els creats per la UE en el breu termini de la pandèmia.

PUBLICITAT
Correos Market

I encara unes altres característiques fan que l’emissió SURE sigui portadora de futur. Destacadament, la seva adscripció a la dimensió d’una –durant molts anys retardada– «Europa social» reactivada per l’anterior Comissió Juncker mitjançant el «pilar de drets socials europeus» llançat el 2015. «Complementa altres instruments que donen suport a l’ocupació com el Fons Social Europeu i el Fons d’Iniciatives Estratègiques» (pla Juncker), subratlla l’Executiu comunitari (Exposició de Motius de la Proposta del Reglament, COM(2020)139 final, 2/4/2020).

La defensa de l’Estat de dret, una qüestió política-política, passa a primer pla de les prioritats comunitàries.

Un element coadjuvant a aquesta èmfasi social és el seu embolcallament (més aviat d’ordre global que no pas immediatament concret) en un nou Marc de Bons Socials (7/10/2020), la qual cosa permet al nou Fons SURE alinear-se amb les noves tendències dels mercats financers que tracten d’humanitzar les inversions i fer-les més responsables. Així, s’ha adherit des de l’inici als Principis dels Bons Socials, un ideari per a l’emissió de deute amb finalitats socials acordat el juny del 2020 per l’Associació Internacional del Mercat de Capitals.

Bé, no és un aspecte tan abstracte com hom podria pensar, donada la celeritat amb què els inversors tendeixen a cercar, exponencialment, les aplicacions dels seus capitals en àmbits mediambientals, de consum just, desenvolupament autosostenible i socialment equitatiu… com ho demostra la dinàmica creixent de la seva caricatura, el falsari green-washing o rentat de cara ecològic.

Entre altres dimensions obertes pels eurobons SURE, a cops trencant els vells motlles de tabús o bé obstacles arrelats a la Unió figura el fet de constituir un safe asset (actiu segur) que diversifica i comença a eixamplar notòriament el mercat financer específic europeu. I la finalització de la pesada polèmica per la qual els escèptics avantposaven la risk reduction (reducció del risc explícit o implícit ja existent, per exemple, dins de la unió bancària per l’existència de bancs italians amb un alt grau d’actius improductius o fallits) a l’augment del risk sharing, la tasca de compartir/mancomunar nous riscos. O la de les crítiques per moral hazard, la incentivació de conductes irresponsables d’alguns agents que es beneficien de poder pertànyer al grup sense aportar-hi res, que es combatrà amb avaluacions periòdiques semestrals.

Però la projecció cap al futur d’aquest nou projecte i el seu particular finançament no fóra la que és si no exhibís un biaix de prova de laboratori significativa per a la gran operació del Pla de Recuperació europeu. Per això mateix caldrà seguir-ne atentament les evolucions, fins a la més mínima de totes.