Els somnis de vegades es compleixen. Fins i tot en àmbits tan poc filosòfics o glamurosos com els parquets financers. Les tres primeres emissions massives d’eurobons, per una quantia conjunta de 39.500 milions d’euros, han estat un èxit aclaparador en el darrer trimestre del 2020. La demanda del mercat ha multiplicat en conjunt l’oferta per més de tretze vegades, establint rècords. I el preu ha estat enormement favorable per a l’operador públic europeu, la Comissió: i doncs, per a tots els beneficiaris, els ciutadans.

 

La pandèmia com a desencadenant

Aquesta oferta perseguia finançar una primera fase del programa SURE, que dóna suport comunitari a les assegurances nacionals de desocupació i garanteix programes ja vigents dels Estats membres com ara els ERTO espanyols o els kurzarbeit (reducció del temps de treball en situació d’emergència cofinançada pel sector públic) alemanys. I que arribarà el 2021 a totalitzar fins a 100.000 milions.

Les línies anteriors podrien donar testimoni d’una operació financera aïllada de molt d’èxit. Però aleshores segurament no mereixeria l’atenció de política&prosa. Si la mereix, és perquè es tracta del primer resultat tangible de la inèdita i pacífica revolució federal que s’està registrant a l’Europa comunitària des de la primavera.

És el que qualificàvem de «moment Hamilton», entès com a «conjunt de decisions fiscals i monetàries preses per la Unió Europea (UE) com a reacció per a contrarestar la recessió provocada per la paralització d’activitat produïda pel coronavirus» i que «configuren un transcendental salt qualitatiu en la unificació continental» (política&prosa, número 23). Hamilton, en efecte, perquè va ser Alexander Hamilton, primer secretari del Tresor dels Estats Units, qui va apadrinar l’absorció dels deutes dels Estats-colònies per tal de sufragar la guerra d’independència de la metròpoli anglesa en un sol deute federal. Cosa que endegà la federalització política dels Estats abans només confederats.

 

Virtuosa confluència

L’impuls a l’actual acceleració federal europea s’esdevé igualment com a resultat d’una confluència singular entre una situació objectiva dramàtica i un cabal d’impulsos unificadors producte de les assignatures pendents acumulades en el passat més pròxim (entre les quals destaquen els «eurobons»). La causa objectiva és una crisi existencial que per primera vegada en molts anys no és asimètrica (no és que afecti uns socis i altres no), sinó simètrica, impacta sobre tots, si bé amb intensitats distintes.

Com ho consagra la mateixa normativa del programa SURE, es tracta de fer front a un «impacte massiu i perjudicial sobre el sistema econòmic de cadascun dels Estats membres», per la qual cosa exigeix «contribucions col·lectives» de tots (Reglament 2020/672, consideració 9, 19/5/2020). I si es vol, aquest esperó es completa per altres factors internacionals, com el declivi i derrota electoral de Donald Trump als Estats Units; o la fase final de la negociació sobre les relacions amb el Regne Unit després de consumar-se el Brexit (amb unanimitat en la defensa del mercat interior i la seva governança normativa i política).

La davallada econòmica i la consegüent onada d’incertesa i sensació de perill múltiple es va encarar sortosament amb –i de fet, va exigir– aquell tipus de respostes, receptes i iniciatives a mig camí que no es van poder aplicar, o només es van aplicar parcialment, contra altres greus revessos com el de la Gran Recessió. Fonamentalment, l’activació d’una ambiciosa política fiscal comuna; l’opció per finançar-la mitjançant massives emissions de deute mancomunat, els eurobons, reiteradament descartats anteriorment, per por del Nord europeu a contagiar els seus deutes públics nacionals amb les males qualificacions del deute del Sud, considerat més com a mal complidor, menys seriós i menys solvent, i, un nou aprofundiment de la política monetària expansiva que ja havia engegat l’anterior president del BCE, Mario Draghi.

 

Paquets de primavera i estiu

Així, tant el paquet de primavera per una quantia potencial de 540.000 milions d’euros (programa SURE; nou abast de préstecs del Banc Europeu d’Inversions; disponibilitat d’una nova línia del Mecanisme d’Estabilitat, l’antic Fons de rescat permanent); com el d’estiu, el pla de recuperació econòmica per un total de 750.000 milions (New Generation UE, aprovat el 21 de juliol pel Consell Europeu), finançat per eurobons garantits pel pressupost comú; i el més matiner nou programa pandèmic del Banc Central Europeu (dotat en el seu inici, 19 de març, també amb 750.000 milions, i després ampliat) constitueixen un conjunt de mesures de volum insòlit i forta tracció, generador d’una espiral autosostinguda.

És a dir, un factor desencadenant de federalització, propagador de successives noves mesures i arrossegador d’una dinàmica que acaba envaint tots els àmbits de l’activitat pública. No és producte d’un cec automatisme lineal: és més aviat un cercle virtuós necessari, però també voluntàriament assumit. No es limita a l’àmbit econòmic, entra de ple en el polític.

Només a tall d’exemple, cal subratllar com el pla de recuperació, finalment vehiculat a través del Marc Financer Plurianual i del pressupost, transforma les seves partides i el pes relatiu dels diferents programes (més social, menys agrícola).

Madura també les noves prioritats transversals (l’ecològica del Nou Pacte Verd, la digital, que inclou ja definitivament el teletreball). I, en conseqüència, accelera l’acord per a la creació de la Fiscalia europea destinada a protegir el pressupost de la mala gestió i la corrupció (el 22 de juliol, significativament l’endemà d’aprovar el pla de recuperació econòmica, el Consell va pactar els noms dels 22 membres del nou organisme, desbloquejant-ne la constitució).

Per a culminar col·locant en primer pla de les prioritats comunitàries una qüestió política-política: la defensa de l’Estat de dret, enfront dels atacs dels règims populistes il·liberals (com els de Polònia i Hongria). Les dues peces clau d’aquesta maniobra, llargament cobejada per l’europeisme però sempre ajornada en nom del pragmatisme foren: a) la proposta de condicionar els subsidis pressupostaris al respecte pel model democràtic, pactat per Consell i Parlament, segons el format més rotund i omnicomprensiu contrari a totes les violacions de l’imperi de la llei democràtica defensat per la Cambra (acord del 5/11/2020 sobre la base de l’informe Sarvaama-Gardiazábal, P8_TA(2019)0349), i b) el nou procediment d’examen de la qualitat democràtica nacional dels socis engegat per la Comissió segons el model del «Semestre europeu» supervisor.

 

Un precedent: la Gran Recessió

No és la primera vegada que es produeix a Europa un procés de spillover –concatenació, arrossegament, efectes desencadenants– pel qual l’obtenció d’un acord, la forja d’un nou avenç en genera d’altres en cascada. Però sí, segurament, l’ocasió en què aquestes derivades es presenten com a més intenses, més extenses i més accelerades en el calendari.

Tant el paquet de primavera, de fins a 540.000 milions d’euros, com el d’estiu, de 750.000, són mesures de volum insòlit i forta tracció.

El precedent immediat