Al final no hi va haver sorpreses. Tots els 538 compromissaris van votar com s’esperava i Joe Biden ha estat oficialment designat com a guanyador de les eleccions del passat 3 de novembre. «Ara saben que res, ni una pandèmia ni un abús de poder, pot sufocar la flama de la nostra democràcia», ha afirmat el qui el pròxim 20 de gener es convertirà en el 46è president dels Estats Units. Però, més enllà de la retòrica, és cert això?

Finalment, no ha sorgit el pitjor escenari: el Tribunal Suprem  -amb una majoria conservadora – ha rebutjat tots els intents de Trump per impugnar els resultats electorals i no hi ha hagut transfuguisme entre els compromissaris. S’ha evitat, com a mínim de moment, el risc d’una guerra civil de baixa intensitat, més real del que es podria pensar. No obstant això, tenim a un president sortint que encara no ha reconegut la victòria del seu adversari, que pressiona dia si dia també per trencar les costures democràtiques i que escalfa els ànims ja molt inflamats de quasi la meitat de la població. Seguirà així com a mínim fins al 5 de gener, quan es celebrarà la segona volta per elegir els dos senadors de Geòrgia que encara estan per assignar i que determinaran qui té la majoria a la cambra alta. I possiblement més enllà, pensant ja en les crucials eleccions mid-term de 2022 i les presidencials de 2024. Això estableix un precedent. Molt greu.

El procés electoral estatunidenc, enrevessat o antiquat, com es vulgui, ha funcionat, però el país està més que polaritzat: està partit en dos. Aproximadament el 80% dels electors de Trump segueix creient que les eleccions han estat trucades i que Biden no és el legítim guanyador.  Encara que les últimes setmanes no hagin faltat les crítiques i els distanciaments d’uns quants republicans per l’ultramuntanisme de Trump, el Grand Old Party està ja definitivament trumpitzat. Per convicció, pels canvis sociològics de la societat, perquè la coalició trumpiana s’ha confirmat el passat mes de novembre, perquè els vots obtinguts pel tycoon novaiorquès  –  més de 74 milions – no els havia aconseguit mai ningú, perquè els representants escollits són majoritàriament trumpistes o fills del Tea Party. En síntesi, Biden governarà – i ja veurem si amb el Senat en contra, escenari molt probable -, però el trumpisme no ha mort. Més aviat, el contrari: s’ha reforçat. I radicalitzat. Atenció, el trumpisme no és un corrent polític com un altre: és el càncer de la democràcia.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A Arizona i Wisconsin, els compromissaris es van reunir en un lloc secret. A Michigan van anar al Capitoli escortats per la policia. No. No s’ha tractat d’una paranoia excessiva. Els ciutadans armats, organitzats en milícies, són una realitat als Estats Units. I no es tracta només dels Proud Boys – als quals Trump ha fet l’ullet més d’un cop – o del moviment Boogaloo. És quelcom que va molt més enllà. A finals d’abril, manifestants armats van irrompre al parlament de Michigan mentre els congressistes debatien la proposta de la governadora demòcrata per prolongar l’estat d’alarma  i les restriccions per la pandèmia. No va ser un cas aïllat. Escenes que recorden les accions de les S.A. nazi en l’ocàs de la República de Weimar. I les guerres culturals augmentaran en els pròxims temps, estimulades per la pandèmia i la crisi econòmica. Potser l’Alt Right no estigui en el seu moment de glòria com el 2016, però les llavors s’han sembrat fa temps i seran uns altres, es diguin com es diguin, els que en recolliran els fruits.

Joe Biden té al davant una empresa pràcticament impossible: recosir un país profundament dividit (camp/ciutat, costes/interior, etc.) en un context de crisi d’identitat del projecte imperial estatunidenc. Com ho podrà aconseguir? A més, haurà de saber trobar un difícil equilibri entre les dues ànimes del Partit Demòcrata, l’esquerra sanderiana i els centristes que ell mateix representa. Un cop superada la conjuntura electoral, com podrà conservar la increïble mobilització popular que li ha permès arribar a la Casa Blanca? Sabrà, i sobretot, podrà, no defraudar les expectatives de milions de persones, sobretot joves que més que per ell han votat contra Trump? A Trump el treball que se li presenta és molt més fàcil: seguir furgant en les escletxes existents. En la crispació i la polarització està la seva força. Com es pot construir  –millor dit, reconstruir– alguna cosa si quasi la meitat de la població no et reconeix, nega que existeixi una pandèmia i creu en teories de la conspiració com el Pizzagate o QAnon?

Trump és òbviament un símptoma de la crisi de la democràcia liberal. Si no s’aborden i es resolen els problemes que han permès el seu auge  –l’augment de les desigualtats, la precarització del treball, la bretxa educativa, el gender gap, les diferències racials, etc.– tot seguirà igual. O, possiblement, pitjor. Aquest és el repte, immens, que té al davant un home nascut en la Segona Guerra Mundial, quan Hitler encara controlava tot Europa.