Què ens espera a les societats del segle XXI, en un futur més aviat immediat a l’escenari occidental europeu? Quins són el fet o els fets configuradors més enllà dels esdeveniments globals? L’acceleració del desenvolupament tecnològic dels darrers trenta anys suscita la necessitat d’un canvi de paradigma per a afrontar aquestes realitats. Món digital, virtualitat de les vides, ús i desafiament recurrent de la IA; presència dels grans operadors al territori urbà i rural o a la gran distribució són ja realitats a Europa.

Tanmateix, juxtaposades a aquestes reflexions filosòfiques sobre paradigmes, les agendes i calendaris subsisteixen i manen. I tenim noves eleccions europees per a designar els representants al Parlament Europeu. Crec que és una magnífica ocasió que ens brinda aquest delicat moment històric per a «creuar» l’actitud reflexiva i d’anàlisi amb la contundència d’unes bones conclusions en el terreny real.

Per a aquesta anàlisi cal definir el missatger. La generació que va néixer i créixer amb les institucions europees, com jo mateixa, n’és un bon testimoni. Perquè des del franquisme vàrem viure la lluita política, la transició democràtica, la negociació i l’adhesió dels països de la Mediterrània –companys i còmplices– a la idea d’Europa, juntament amb Grècia i Portugal, quan el sud postdictadures entrava a Europa, generant moltíssima esperança. Vam viure la caiguda del mur, i l’escenari d’una ampliació solidària i descafeïnada. La nostra generació ha estat espectadora i partícip de la primera il·lusió europea i, alhora, dels fets posteriors als anys 80, set dècades i dos segles, fins a aquest 2024.

Què sobreviu d’aquella Europa de Jean Monnet i de Rossi i Spinelli, d’Adenauer a Willy Brandt entre tants altres? Creuant el món on vivim amb el món on aquesta Europa es va crear podríem dir que només en roman l’espai geogràfic. Sí que subsisteix un gran pacte de pau i d’acció relativament comuna, però els escenaris postbèl·lics de l’Europa del segle XX han vist aparèixer dins l’Europa de finals de segle i d’ara mateix –fora de les estrictes fronteres de la Unió encara que a proximitat– guerres pendents, raneres de lluites religioses i culturals enquistades des de segles, desmembraments no resolts mai... Sí que s’ha anat actualitzant i desplegant el corpus de Tractats originaris existents, però el seu desenvolupament i brancatge és complex i fa difícil arribar als seus conceptes i efectes essencials. D’altra banda, la seva presència als informatius i als mitjans de comunicació és persistent i jo diria que falsament normalitzada.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.