La raó per la qual vaig sortir de casa foragitat per caçar en una llibreria propera l’exemplar en paper d’aquest llibre –no disponible en e-book– és la notícia de la seva ambientació: m’he empassat, lentament i disciplinada, les cinc-centes excessives planes d’aquesta novel·la a causa de la morbositat indòmita que em causava saber que ficcionava la vida de la meva facultat, a la UB, el lloc on treballo des de fa trenta anys. Malgrat això, no en sóc un expert, i sovint no arribo a saber –per raons complexes i no sempre fàcils d’esbrinar– ni què passa al meu propi departament.

Però, és molt, molt rellevant el fet que els protagonistes siguin un professor de lletres de 54 anys, encallat i una mica sòmines, i la seva dona, una metgessa una mica més gran, que de sobte recupera l’afany de la investigació, tot i que sovint perd l’oremus o tira cap a carn de psiquiàtric? Em fa l’efecte que Borja Bagunyà podia haver trobat qualsevol altre taller d’experimentació reflexiva i meditativa, o no calia pròpiament que ubiqués tots dos personatges en els seus respectius espais –Gran Via i la Facultat de Filologia, en un cas, Can Ruti, en l’altre. Vull dir que l’autèntica passió d’aquesta novel·la només de forma superficial se sosté en els ets i uts de les peripècies professionals de tots dos. El retrat de les carències de l’hospital, amb talls de subministrament elèctric suposo que simbòlics, i les flaqueses i mesquineses de la universitat són més aviat decoració d’ambient abans que anatomia crítica del seu funcionament. O li’n falta molt per arribar a ser aquesta anatomia desvetlladora.

El que de veritat importa a l’autor és l’exploració obsessiva dels sentiments, els dubtes, les incerteses de personatges desolats.

És veritat que això ocupa molt d’espai, reiteratiu i morós, però gairebé sempre funciona com si aquesta hiperpresència de les condicions de la feina de cadascú fossin la cara pública d’una pretensió literària infinitament més ambiciosa, gairebé delirant. A mi em sembla que Borja Bagunyà ha volgut donar un cop de puny a la taula literària catalana per dir que ja n’hi ha prou de literatura barroera, novel·la costumista sense volada, prosa ensopida i funcionarial, adaptacions de serials de sobretaula, misteris a pobles recòndits o recreacions falsificades de la història pàtria.

Exploració dels sentiments

Ho dic per la via bèstia: em sembla que de veritat tant li fa a l’autor la matèria concreta de què tracta –la investigació de la metgessa després de fer néixer un nadó molt singular; l’afany d’escriure un article acadèmic, trencador i epifànic, per part de l’home– perquè el que vol exhibir són les possibilitats abandonades, obliterades o menystingudes de la novel·la d’ambició literària, no com a espai de recreació de la realitat comuna, sinó d’exploració mental, especulativa, analítica i obstinada dels sentiments, les motivacions íntimes, els desperfectes privats i les conseqüències indesitjades de les decisions de persones ja entrades a la maduresa que encara no viu l’autor, nascut a Barcelona el 1982 i a tocar dels 40. És el que els passa als seus dos protagonistes, curtcircuitats per la presència despreocupada i fatxenda d’un nebot que tira pel dret, estudiants bovins i mandrosos, deixebles decidits a fer valer el mentoratge dels mestres (surt molt això, insospitadament), de competidors tramposos o poc fiables, etc.

PUBLICITAT

De fet, sovint m’ha semblat que l’autor buscava conjurar amb l’escriptura de la novel·la l’amenaça del sentiment d’inutilitat que els dos protagonistes han anat covant amb els anys. L’un viu atrapat en una nostàlgia involuntària de temps passats i alhora impotent per crear, o fer valdre, una noció d’art vinculada a la vida que ell mateix no ha estat capaç de desenvolupar. A ella, una mica més fantasiosa, la descoberta d’un fenomen incomprensible, que no vull desvetllar per no desvelar la intriga al possible lector, la duu a una revisió profunda de la seva pròpia vida, amb una escena final trepidant, plàstica, intrigant i absorbent.

Val la pena subratllar-ho perquè la dramatització literària i l’escenificació dóna molt bons resultats en mans de Bagunyà, capaç de submergir el lector en instants dilatats i meticulosament narrats amb la tensió de l’acció i la consciència de la mateixa acció: l’escena del lavabo a l’inici, o aquesta final de la metgessa seguint dues nenes. La majoria del text novel·lesc, però, funciona d’una altra manera, discursiu i interrogatiu, analític i introspectiu, amb exhibicions d’estil sofisticadíssim, verbós en excés i brillant també en múltiples troballes: l’amplificació sistemàtica és el vici de la seva virtut, amb el consegüent efecte de vegades embafador.

Però no és gaire rellevant, malgrat la morositat que impacienta i a estones exaspera, perquè el llibre vol ser sobretot un manifest ampul·lós i brillant a favor de l’alta literatura especulativa, lliure d’embolicar-se allà on vulgui l’autor, desacomplexadament cultíssima (més que culta), i plena d’al·lusions indesxifrables per a la immensa majoria de lectors. No té importància, o no crec que la tingui per a l’autor, perquè la novel·la neix d’un afany genuí, càndid, potent i exhibicionista de revifar una forma de la novel·la de poca acció –massa poca acció– i una exploració matisadíssima de cada revolt.

Un fantasmagòric Jordi Llovet

Tot queda imantat, cooptat o seduït per una poètica on governa sobretot el discurs, l’estil, la llengua i l’anàlisi psicològica dels personatges, les seves frustracions vitals i les cruïlles existencials: ella recupera l’afany de comprendre la causa d’un nadó inversemblant –i aquí la novel·la toca la ciència-ficció sense estridència– i ell busca refer-se del desànim d’haver perdut l’opció a una càtedra en la decisió d’escriure un article… definitiu, però sense gaire èxit: només l’aprecia un grillat marginal, gairebé tan vell com ell, i penjat encara dels deliris dels 70.

Ah! I la Universitat com a centre de la novel·la? En això no llueix gaire, almenys no llueix per als qui hi som. La deliberada renúncia a establir connexions òbvies amb personatges reals –només un fantasmagòric Jordi Llovet podria ser al darrere d’un dels personatges, malgrat que el mateix Llovet ja hi surt esmentat expressament– tampoc no dóna pas a un retrat sagnant ni a la sàtira que mereix amb escreix el món universitari. És ben cert que les deficiències i la burocratització exasperant hi són, hi són també les micropatologies més esteses a la fauna universitària, però són més aviat el context on sostenir el que de veritat importa a l’autor: l’exploració maníaca i obsessiva dels sentiments, els dubtes, les incerteses de personatges en fase de desolació i desengany de les seves respectives vides, on el que domina per damunt de tot és allò que Melcior Comes enuncia a la portada del llibre: «una excel·lent exhibició de força literària».

Borja Bagunyà Els angles morts Barcelona: Periscopi, 2021 491 pàgs.

Preciosisme analític

Sí, però ben bé podria ser que l’exhibicionisme acabés ensorrant la llegibilitat mateixa de la novel·la, més absorbida i dominada pel desplegament aclaparador de recursos que no pas per la seva pertinència a l’hora de fer viure els personatges, ofegats o saturats pel preciosisme analític de l’autor. Hi incloc les notes que addueix irònicament per puntualitzar fets del passat o estats dels personatges fora del curs del relat.

Per això em sembla que la força del llibre no rau exactament en la bona qualitat de la novel·la sinó en la seva ambició, gairebé simbòlica o semiòtica, no ho sé del tot: un manifest inflacionari a favor de la literatura exigent i exigidora. Diré la burrada que ja s’esperen: la podadora i l’administració del talent podrien donar d’aquí a no res una obra apta per a públics més amplis, i més quallada, intensa i amarga per als qui ja hem gaudit intermitentment d’aquesta.