Campanya electoral, sondejos i resultats

Les eleccions al Parlament escocès del 6 de maig de 2021, les sisenes des de l’establiment de l’autonomia el 1999, han coincidit amb les eleccions locals a Anglaterra i a l’Assemblea gal·lesa. En el primer cas, l’Scottish National Party (SNP) ha revalidat l’hegemonia; en el segon cas han estat els tories els guanyadors (els únics consols per als laboristes han estat els triomfs dels seus candidats a Londres i Manchester) i, només en el tercer, el laborisme ha guanyat. Cal recordar que l’SNP porta tretze anys al poder (des de 2007) –després d’uns cinquanta anys d’imbatible lideratge laborista al territori—gairebé sempre amb majoria relativa (només el 2011 en va assolir l’absoluta), però a gran distància del segon partit (excepte el 2007, en què va guanyar per la mínima)

Escòcia utilitza un interessant sistema electoral mixt (Additional Member System) per a l’elecció dels 129 parlamentaris de Holyrood (el Parlament d’Edimburg): dues paperetes per elegir 73 diputats en circumscripcions uninominals (amb sistema majoritari simple) i 56 en vuit regions amb vot de llista proporcional. L’assumpte principal de la campanya ha estat el debat sobre un eventual segon referèndum d’autodeterminació (no és la qüestió prioritària per a la majoria de ciutadans), així com les mesures sanitàries contra la covid-19, la recuperació econòmica, la reforma educativa o els reptes climàtics.

A tots els sondejos i enquestes l’SNP apareixia sempre en una molt destacada posició, sent l’únic dubte saber si assoliria o no la majoria absoluta. A molta distància, els conservadors en la segona posició, els laboristes en la tercera, els verds en la quarta i els liberals en la cinquena, mentre que l’escissió nacionalista liderada per Alex Salmond en cap moment va poder rivalitzar ni de lluny amb l’SNP. La First Minister d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va ser sempre la més valorada i tot i que el nou dirigent laborista, Anas Sarwar, fou el segon més ben valorat, aquest fet no es va reflectir en els resultats electorals en veure’s superat pel conservador Douglas Ross (el cinquè en les preferències cíviques). Patrick Harvie (Greens) va quedar el tercer en valoració de líders, Willie Rennie (Liberal Democrats) el quart, i Salmond el sisè i últim.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquests van ser els resultats finals en el repartiment d’escons: SNP 64 diputats (+1), Conservadors 31 (igual que en la legislatura anterior), Laboristes 22 (-2), Verds 8 (+2) i Liberals 4 (-1)

 

Per què guanya l’SNP?

Malgrat que a l’SNP li ha faltat un escó per a assolir la majoria absoluta, la seva victòria és irresistible i incontestable. A més, pot comptar amb el suport parlamentari dels Verds, que coincideixen amb la seva reclamació d’un segon referèndum d’autodeterminació, bé que no tots els ecologistes són independentistes. Diversos són els factors que expliquen la imbatibilitat de l’SNP: el seu caràcter catch all orientat al centreesquerra i el seu nacionalisme cívic inclusiu són a la base de la seva força. La combinació de gestió eficient, àmplies prestacions socials assistencials i tolerància pluralista li han fet guanyar molt bona fama. A això cal afegir l’actual inevitable crisi laborista, el rebuig que suscita Boris Johnson en molts escocesos i, molt particularment, el desastre del Brexit. Efectivament, és pertinent recordar que el 62% dels escocesos va votar a favor de la permanència del Regne Unit a la Unió Europea en l’infortunat referèndum del 2016; d’això que la sortida britànica final hagi estat percebuda a Escòcia com a una ruptura del que es va decidir al referèndum d’autodeterminació del 2014.

És també d’interès constatar el fracàs rotund de Salmond, després de la seva ruptura amb Sturgeon, i que va concórrer a les eleccions amb un partit purament personal (Alba: Escòcia en gaèlic) que aspirava a assolir no menys de trenta diputats, essent avui extraparlamentari. Salmond va haver de fer front abans a dotze acusacions d’assetjament sexual i un intent de violació, per bé que va quedar sense càrrecs perquè no es va poder provar als tribunals. Sturgeon no va sortir ben parada d’aquest episodi perquè va semblar que trencava el Codi Ministerial en mentir al Parlament, per bé que fou exonerada després d’una investigació independent; a la vista, però, del que ha ocorregut, sembla clar que els ciutadans han donat l’esquena només a Salmond.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En relació amb la resta de partits, els conservadors han revalidat la segona posició (en un territori tradicionalment difícil i hostil als tories), els laboristes són incapaços de remuntar i d’altres ofertes unionistes molt conservadores (Reform UK, de Michelle Ballantyne o All for Unity, de George Galloway) van resultar irrellevants.

 

El debat sobre el segon referèndum

Sturgeon reclama un nou referèndum d’aquí a 2023, amb la mateixa pregunta que el 2014, un cop passi la crisi sanitària. La First Minister és conscient que això no és el que ara mateix preocupa més els escocesos, però el seu excel·lent resultat reforça aquest objectiu. L’argument és que el Brexit ha trencat el pacte implícit del 2014 (continuar al Regne Unit per continuar a la Unió Europea) i, per aquesta raó, en haver canviat el marc anterior, els ciutadans escocesos hauran de tenir el dret a pronunciar-se al respecte. En tot cas, com a líder pragmàtica que és, Sturgeon és conscient que el més urgent és la seguretat sanitària i la recuperació econòmica, el que, en tot cas, exigiria incrementar les competències escoceses en fiscalitat i prestacions socials.

El cert és que no serà fàcil a llarg termini mantenir l’actual rebuig del Prime Minister britànic, Johnson, a negociar un eventual segon referèndum, ja que, assentat el precedent, no hi ha molts arguments per a bloquejar-lo indefinidament. Sturgeon ja ha anticipat que cercarà l’acord amb Londres i, per tant, l’autorització de Westminster (el Parlament de Londres), però si la negativa persisteix no descarta organitzar una consulta sense valor vinculant com a element