La casa de la Unió Europea a Barcelona va acollir el passat 22 d’abril una conversa organitzada per política&prosa entre Jaume Duch i Lluís Bassets entorn de l’impacte i la resposta europea a l’atac rus a Ucraïna. Tot just dos dies abans de la segona volta d’unes eleccions presidencials franceses que es presentaven crucials per al futur de la Unió. Sense cap mena d’impostació, els dos ponents coincidiren en remarcar la gravetat i el dramatisme de la situació. La guerra a Ucraïna és una qüestió existencial per a Europa i les societats obertes, afirmà Bassets. Estem davant d’una confrontació entre democràcia i autocràcia, reblà Duch.

Ambdues afirmacions superen el temor benpensant a ser titllats de bel·licistes o de pertànyer al «partit de la guerra» i assumeixen sense reserves mentals que realment Europa està immersa de ple en una guerra declarada per la Rússia de Putin. Es tracta d’una guerra que es lliura en diversos fronts. Amb a confrontació bèl·lica directa que es produeix en terres ucraïneses, centrada en la batalla pel Donbass en el moment d’escriure aquest article (finals d’abril de 2022). Amb La guerra econòmica desfermada per les sancions dels països occidentals a Rússia i replicada per aquesta amb l’arma del xantatge energètic. És doncs una guerra que afecta la nostra seguretat i el nostre nivell de benestar, i que serà més o menys perllongada en funció del nivell d’implicació que decidim els europeus, com explica Jesús A.Núñez Villaverde (Elcano, 18-4-22).

Però, tant o més determinant, és el combat que es lliura a la rereguarda, al cor de la mateixa Unió Europea, on els partits nacionalpopulistes i de la nova extrema dreta actuen com a cavall de Troia de l’autoritarisme il·liberal. Fins ara, contra pronòstic, la Unió ha mantingut la unitat d’acció, però per tenir garanties d’èxit en un conflicte que s’albira perllongat, s’ha de seguir avançant amb determinació cap a l’Europa geopolítica. Només des de l’afirmació d’una forta identitat europeista podrà fer-se front als embats de les forces revisionistes internes i externes que han fet del model europeu el seu principal enemic. El diplomàtic Juan González Barba sintetitza així aquesta confrontació (Agenda Pública, 21-4-22): «la Unió Europea és l’autèntica nèmesi de Vladimir Putin, en proclamar als quatre vents el seu compromís irrenunciable amb la negociació i el reformisme».

 

Mapa del descontentament popular

Per copsar l’abast del perill que representa la nova extrema dreta per a la Unió Europea només cal donar un cop d’ull al mapa de la seva implantació en els diferents països membres: hegemònica a Hongria i Polònia, amb una presència consolidada als països nòrdics, també a Itàlia, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Alemanya…, amb l’aparició recent a Espanya i Portugal, com es mostra en la radiografia del vot d’extrema dreta publicada per Raúl Sánchez i Javier Biosca a elDiario.es (17-4-22).

Una radiografia que és interessant llegir simultàniament amb el mapa del descontentament popular a l’Europa occidental, cartografiat per Andrea Rizzi a El País (24-4-22), i que es tradueix electoralment en el vot contra les forces de l’establishment europeu, interpretat com una confrontació entre els de dalt i els de baix, entre els guanyadors i els perdedors de la globalització. Uns perdedors receptius a les propostes proteccionistes del xovinisme del benestar.

Aquesta confrontació de fons ha marcat en els darrers anys esdeveniments tan significatius com el Brexit, amb la conseqüència de l’amputació de la Unió Europea. I, a l’altra banda de l’Atlàntic, la presidència de Donald Trump que ha afeblit la relació transatlàntica i ha dislocat la institucionalitat multilateral. Per això, aquests precedents han sobrevolat els processos electorals que s’han anat succeïnt en diversos països europeus, començant per les decisives eleccions alemanyes de setembre de l’any passat, i aquest any, durant el mes d’abril, a Hongria, Eslovènia i França.

Les esperances d’una oposició unida d’acabar amb el règim d’Orbán a Hongria s’han demostrat infundades, la nova victòria d’Orbán ha estat contundent, amb un 54% dels vots i dos terços dels escons. L’oferta de seguretat i de proteccionisme social en un moment de gran incertesa han assegurat la continuïtat, segons l’anàlisi de Bálint Ablonczy (Telos, 15-4-22). Es consolida així a l’interior de la Unió un model de democràcia il·liberal, susceptible de ser exportat i seguit i configurar així un grup de pressió potent a l’interior de la Unió, amb l’aspiració de desfigurar i buidar de sentit la Unió Europea. No era altra cosa la proposta d’una Europa de nacions sobiranes propugnada per Marine Le Pen en la seva campanya electoral.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Pràcticament desapercebudes per la majoria de l’opinió pública han passat les eleccions legislatives a Eslovènia, sobre les que planava el temor que les urnes ratifiquessin la deriva autoritària i antieuropeista del primer ministre conservador Janez Janša, amb el risc de decantació d’un altra país de la Unió cap el Grup de Visegrad. Un temor esvaït per la victòria incontestable de Rober Golob al capdavant del nou Moviment Llibertat de caire centrista, europeista, liberal i ecologista, mostrant la capacitat de reacció de l’opinió europeista i atlantista eslovena (anàlisis de Carlos Blanco a Agenda Pública, 28-4-22, i d’Alessandro Milano a il Mulino, 2-5-22).

 Però, la prova de resistència europeista era la segona volta de les eleccions presidencials franceses, amb la presència de nou de Marine Le Pen enfront d’Emmanuel Macron. La hipòtesi d’un accident electoral, encara que improbable, havia encés tots els senyals d’alerta davant la hipòtesi d’una mena de Frexit que hauria suposat una ferida de mort per al projecte europeu. La victòria de Macron ha estat incontestable i ha suposat un alleujament per a l’establishment de la Unió. Tanmateix, no poden obviar-se els interrogants i les preocupacions que deixa plantejats de cara el futur.

El millor i més concret servei que podria fer Macron a Europa és deixar el 2027 una França més unida, més estable i previsible.

Si es contempla la dimensió europea, la victòria de Macron és una molt bona notícia per la voluntat de lideratge mostrada pel president francès, especialment pel moment delicat que travessa una Alemanya en transició, obligada a revisar les seves posicions i amb un nou lideratge polític per consolidar. Però, no deixen de tenir raó les veus que consideren que el millor i més concret servei que podria fer Macron a Europa és deixar el 2027 una França més unida, més estable i previsible. Com recull Nacho Alarcón de fonts comunitàries a El Confidencial (26-4-22): «Macron hauria de dedicar els propers cinc anys a cosir el país, a deixar una escena política menys fragmentada. I, sobretot: deixar un hereu polític viable que sigui capaç de representar el centrisme en les eleccions presidencials de dins d’un lustre».

 

Cansament democràtic

El mateix Macron, conscient de la forta divisió del país, pròxima a una fractura aparentment insalvable, ha fet propòsit d’esdevenir el president de tothom, però s’enfronta a la mateixa dificultat que va possibilitar l’elecció de Donald Trump el 2015 i el vot favorable al Brexit: la relació problemàtica d’una part de l’opinió pública amb la realitat i amb la veritat. L’antic i efímer director de Le Monde, Éric Fottorino, constata que en aquest context «l’únic recurs a la raó i l’explicació sembla condemnat al fracàs, on l’emoció, les passions tristes, una forma de nihilisme i el desig d’alguns de lluitar contra ell derrocant el sistema. Com si el cansament democràtic, la verticalitat del poder, la pandèmia i les limitacions a les llibertats individuals que ha provocat, com si tot el que pesa sobre el cos social s’hagués de pulveritzar gràcies a una gran vetllada sempre ajornada, però inscrita en les ments acalorades disposade