El passat 8 de setembre els marroquins van acudir a les urnes per a la triple elecció dels seus representants a la Cambra Baixa del Parlament, als consells municipals i a les assemblees regionals. Era la primera vegada que les eleccions legislatives se celebraven al mateix temps que les locals i regionals amb l’objectiu de generar un efecte d’arrossegament en la participació electoral, que tradicionalment ha estat més alta en l’àmbit local. El fet és que va augmentar significativament, ja que va passar del 42,3 % en els comicis anteriors del 2016 al 50,18 %.
Els principals resultats de les eleccions legislatives són dos: la victòria rotunda de l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI) i el descomunal daltabaix electoral de l’islamista Partit de la Justícia i Desenvolupament (PJD). A més, és significatiu que el Partit de l’Autenticitat i de la Modernitat (PAM) conservi la segona posició en el Parlament i que els partits històrics –principalment el Partit de l’Istiqlal (PI)– recuperin múscul electoral. D’acord amb els resultats electorals, el rei Mohamed VI va nomenar cap de Govern el líder de l’RNI, Aziz Akhannouch, que ha format un govern de coalició en el qual s’integren l’RNI, el PAM i el PI.
El guanyador indiscutible de les eleccions va ser l’Agrupació Nacional d’Independents, partit dels anomenats «administratius» perquè la seva creació va ser promoguda pel règim polític. La formació va obtenir 102 dels 395 escons de la Cambra de Representants, mentre que en la legislatura anterior només en tenia 37. No obstant això, el triomf d’aquest partit no va ser cap sorpresa. La seva influència en la política marroquina ha anat in crescendo des que Aziz Akhannouch –empresari multimilionari, ministre d’Agricultura des del 2007 i amic personal del rei Mohamed VI– va assumir la presidència del partit a penes tres setmanes després de les eleccions legislatives que van tenir lloc el 7 d’octubre del 2016.
Després d’aquests comicis, el partit promogut pels empresaris va bloquejar durant mesos les negociacions per formar govern iniciades pel cap de Govern reelegit, Abdelilah Benkiran, de l’islamista PJD. La negativa de Benkiran a acceptar els socis de coalició imposats per l’RNI va portar a la dimissió d’aquest i al nomenament posterior de Saadeddine el-Othmani, president del consell nacional del PJD, sense el carisma i la popularitat del seu predecessor, però amb una personalitat menys bel·ligerant. En pocs dies el-Othmani va formar govern sota les condicions fixades per l’RNI. De cara a les eleccions del 2021, aquest partit va començar un any abans a greixar la maquinària electoral construint una organització eficaç –que no tenia– i teixint una xarxa territorial àmplia.
L’RNI, cavall guanyador
Així mateix, l’RNI va dur a terme una campanya electoral activa i costosa a les xarxes socials, que va cobrar gran importància ateses les restriccions imposades per la pandèmia de la covid-19. Finalment, la proximitat evident d’Aziz Akhannouch a Mohammed VI va convertir l’RNI en l’aposta de cavall guanyador per a molts marroquins que van votar pels independents i per a notables i empresaris locals que es van sumar a les seves files o que van mobilitzar els seus recursos envers el partit.
L’RNI va obtenir 102 dels 395 escons de la Cambra de Representants, mentre que en la legislatura anterior només en tenia 37.
D’altra banda, si bé s’esperava que l’islamista PJD no revalidés les victòries aconseguides en les anteriors eleccions legislatives del 2011 i el 2016, era inimaginable que sofrís una derrota electoral d’aquesta proporció i reduís la seva representació en el Parlament de 125 escons el 2016 als 13 actuals. D’aquesta manera, el PJD se situava com a vuitena força política i perdia fins i tot la possibilitat de formar grup parlamentari propi. La conseqüència immediata dels pèssims resultats dels islamistes va ser la dimissió en bloc dels membres de la secretaria general del partit, que hauran de ser triats en un congrés extraordinari previst per a finals del mes d’octubre.
Hi ha diversos factors que expliquen el fracàs electoral dels islamistes, lligats tant al partit mateix com a les característiques del règim polític. En primer lloc, cal assenyalar la divisió dins del partit, que enfonsa les seves arrels al 2017 amb la dimissió de Benkiran com a cap de Govern i el vot en contra del Consell Nacional del partit perquè aquest assumís un tercer mandat com a secretari general. Es va produir llavors la fractura entre un sector més radical al voltant de la figura de Benkiran i un sector més procliu a la col·laboració amb la monarquia representat per Othmani.
En segon lloc, com a membres del Govern de coalició, els ministres del PJD van aprovar mesures molt impopulars per als seus electors i el seu partit, com ara la normalització de les relacions del Regne del Marroc amb Israel, la legalització del cànnabis amb finalitats terapèutiques o l’ús del francès com a llengua vehicular en els ensenyaments científics i tècnics en detriment de l’àrab. Això pot haver portat el PJD a perdre part dels seus votants «ideològics», als quals se’ls haurien sumat altres votants que, en les eleccions del 2011 i el 2016, van apostar per la seva política de reformes i de lluita contra la corrupció i l’Estat profund, que no van ser capaços de dur a terme.
Inoperància política del PJD
En tercer lloc, els islamistes havien sofert un descrèdit important, ja que, malgrat que lideraven formalment el Govern, no disposaven de capacitat de decisió ni d’acció política, que, en la pràctica, es troba en mans del rei i del seu gabinet. A més, després de la declaració de l’estat d’emergència el març de 2020, Othmani i els ministres del PJD van ser desplaçats de la gestió de la pandèmia a favor dels buròcrates i del Ministeri de l’Interior (un dels anomenats ministeris de sobirania que depenen directament del rei), cosa que en va incrementar la imatge d’inoperància política.
PUBLICITAT
Era inimaginable que els islamistes sofrissin una derrota d’aquesta proporció i reduissin la seva representació de 125 a 13 escons.
Paradoxalment, mentre la gestió del Govern dels islamistes va ser percebuda negativament pels ciutadans, no va passar el mateix en el cas de l’RNI en mans de la qual es trobaven els ministeris econòmics. Finalment, la gestió del partit islamista dels nombrosos ajuntaments i regions que presidien també va ser percebuda negativament per part dels ciutadans i, en aquesta ocasió, cal recordar la coincidència de les eleccions locals amb les legislatives.
La segona posició del rànquing electoral ha estat per al Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), partit que va ser promogut pel règim polític el 2008 per fer front a la progressió electoral del PJD i convertir-se en partit de govern. Tanmateix, aquest objectiu es va veure truncat per la irrupció de la Primavera Àrab. El PAM es va convertir aleshores en el blanc de les crítiques del moviment de protesta del 20-F, de manera que el partit només va ocupar el quart lloc en les eleccions de novembre del 2011. No obstant això, el PAM va passar a ser el principal partit de l’oposició durant la legislatura 2011-2016 a causa de la participació dels tres altres partits majoritaris en el Govern de coalició i la seva fèrria oposició parlamentària i política al PJD.
En les eleccions del 2016, el PAM va arribar en segona posició i es va situar prop dels islamistes amb 102 escons. En les passades eleccions del mes de setembre, el PAM ha mantingut la segona posició parlamentària, tot i que ha disminuït el nombre d’escons a 87, la qual cosa s’esperava com a efecte de la reforma del càlcul del quocient electoral que penalitza els partits majoritaris. És significatiu el fet que el PAM hagi conservat gran part de la seva força electoral, malgrat que ara és la segona opció dels votants de partits pròxims al règim.
D’altra banda, dos altres partits «administratius», el Moviment Popular (MP) i la Unió Constitucional (UC) han reproduït pràcticament els mateixos resultats que el 2016: 28 i 18 escons, respectivament. Ara bé, la seva influència política s’ha reduït pel fet de no formar part del Govern de coalició com en altres ocasions, malgrat que s’havien mostrat favorables a participar-hi.
Els partits denominats del moviment nacional han recuperat pes electoral en les passades eleccions. L’històric Partit de la Independència (Partit de l’Istiqlal, PI) ha arribat en tercera posició i ha augmentat considerablement el nombre d’escons, de 46 a 81. La progressió electoral de l’Istiqlal ha estat determinada pel canvi de lideratge i la nova orientació política imposada pel secretari general, Nizar Baraka, que va reemplaçar el 2017 el populista i controvertit Hamid Chabat. D’altra banda, altres dos dels partits històrics, la Unió Socialista de Forces Populars (USFP) i el Partit del Progrés i del Socialisme (PPS), han augmentat la representació parlamentària en les últimes eleccions del 2021 –34 i 22 escons, respectivament–, després d’un pobre resultat electoral el 2002 i el 2016.
La resta de deu escons se’ls reparteixen tres partits i una coalició que no arriben al 3 % de la representació parlamentària: el Moviment Democràtic i Social (MDS), que passa de 3 a 5 escons; el Front de Forces Democràtiques (FFD), que entra de nou a la Cambra de Representants amb 3 escons; l’Aliança de la Federació de l’Esquerra (AFG), formada per dos partits socialistes, 1 escó; i el Partit Socialista Unificat (PSU), 1 escó.
Aziz Akhannouch, cap de Govern
Finalment, la Constitució marroquina del 2011 estipula que el rei ha de nomenar cap de Govern un representant del partit que hagi «arribat al capdavant de les eleccions de membres de la Cambra de Representants». D’acord amb el precepte constitucional, el 10 de setembre, Mohamed VI va nomenar cap de Govern el líder de l’RNI, Aziz Akhannouch, i li va encarregar la formació del Govern. El 22 de setembre, Akhannouch va anunciar un govern de coalició entre l’RNI, el PAM i el PI. El tripartit representa una majoria parlamentària còmoda de 270 escons dels 395 de la Cambra de Representants.
S’opta per un nombre reduït de partits en el Govern amb gran pes polític, a diferència d’altres ocasions en les quals l’executiu ha tingut una composició més nombrosa (sis partits en el primer Govern d’Othmani del 2017). El fet que el Govern estigui format pels tres partits majoritaris deixa com a conseqüència una oposició feble al Govern, tant pel pes parlamentari dels partits que queden fora del Govern com per la tradicional política col·laborativa de diversos d’aquests partits amb la política del règim. En definitiva, el Govern continuarà sense dubtar-ho les directrius marcades pel rei sense interferències i sense a penes oposició política.
