Si la pandèmia no força un canvi de calendari, les eleccions al Parlament del 14 de febrer marcaran l’inici d’una nova etapa que posarà fi oficialment al procés que va arrencar amb les eleccions de novembre del 2012.

Aquest canvi d’etapa alterarà algunes arestes del sistema de partits sorgit d’aquella jugada horribilis (almenys per al seu inductor, Artur Mas), ja que el Parlament de Catalunya seguirà tenyit de nivells elevats de fragmentació i polarització nacional. Recordem que 2012 fou l’últim any que una de les forces polítiques va aconseguir superar el llistó del 30 % dels vots (sense tenir en compte ara la fallida coalició Junts pel Sí de 2015, que sí que arribà al 39 %, però això era menys que la suma que CDC i ERC havien obtingut i obtindran per separat). No oblidem tampoc que, d’ençà de l’avenç electoral tàctic de Mas fa poc més de vuit anys, la política catalana està situada en una polarització sense precedents, un 53 % superior a la mitjana del període 1984-2012. Podem apostar que totes dues pautes seguiran ben presents en el nou Parlament.

Què és el que hi canviarà, doncs? El context: aquestes seran les primeres eleccions a la Catalunya del post-procés, les primeres eleccions a Espanya on es posin a prova els efectes de la governança pandèmica (les eleccions gallegues i basques de l’estiu no ho foren encara), i la primera vegada en prop de 40 anys on les eleccions catalanes se celebren després (i no abans) de la formació d’un nou govern del PSOE a la Moncloa (de fet, l’únic precedent així foren les del 1984). Massa novetats en l’ambient perquè aquestes no impulsin derivades electorals sobre la competició entre els partits. Però, quines derivades podem esperar?

 

Subhasta ètnica

D’una banda, si bé ERC i Junts continuaran la disputa inestable per la primacia en l’espai electoral del nacionalisme català, en aquestes eleccions es constatarà el refredament de la competició centrífuga encetada el 2012 i que ha seguit el que la literatura ha anomenat el patró de subhasta ètnica (ethnic outbidding), basada en una disputa per veure qui aixecava més el llistó de l’exigència sobiranista. En aquests tres anys, els partits independentistes han fet patent el que el desembre del 2017 encara era massa aviat per reconèixer de manera explícita: que s’ha esvaït la promesa d’una independència a curt termini (només ho creu un 8 % dels electors, segons el sondeig ICPS 2020), que el procés, i en particular l’1 d’octubre, resten com a referents de la mobilització sobiranista, però no com a detonadors de cap canvi polític o institucional, i que això obliga a un replantejament més realista dels programes per governar Catalunya mentrestant.

Cada partit s’hi ha adaptat d’una forma diferent, a la nova situació. ERC intenta traduir la seva millor ubicació política (amb més capacitat de pactes que Junts) en una mena de centralitat de país. I en conseqüència es troba més disposada a entomar les contradiccions del nou context, mantenint l’aposta per un referèndum acordat (el nou horitzó de la Catalunya post-procés) sense desdibuixar la seva agenda social i econòmica per respondre als altres problemes de la ciutadania catalana.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Els partits independentistes han fet patent que s’ha esvaït la promesa d’una independència a curt termini.

De fet, aquest doble vessant sempre ha estat un tret distintiu del discurs d’ERC des de 1999, i reflecteix també la complexitat interna del partit, exemplificat en el contrast de veus com la de Joan Tardà i Marta Rovira. L’arribada d’Oriol Junqueras va significar un punt d’equilibri intern, però fins a quin punt s’ha solidificat aquesta fórmula? L’esgotament del procés i el nou context fan el discurs quasi messiànic de Junqueras més fràgil i menys creïble per a una part important de l’electorat independentista. Només un suport electoral inequívoc mantindria el camí estable cap a una ERC més gran i pragmàtica, a l’estil de l’Scottish National Party (SNP), en el qual s’emmirallaren els de Carod Rovira i Puigcercós en el temps del tripartit. Per contra, un nou incompliment dels pronòstics de victòria obriria la caixa dels trons dintre del partit.

 

‘Filla de l’1 d’octubre’

La situació de Junts és clarament oposada. Es tracta d’una màquina política creada des del poder, que no ha experimentat encara el fred de ser oposició, fortament personalitzada al voltant d’un líder absent (amb unes prioritats sovint divergents dels representants que operen sobre el territori), encara en procés de construcció i, per això, no gens institucionalitzada, és a dir, no sabem si sobreviurà el dia que Puigdemont es retiri de la política. En aquestes condicions, és inevitable que es presenti a les eleccions amb un programa basat en la memòria del procés (la mateixa Laura Borràs es presenta com a filla de l’1 d’octubre), reivindicant difusament la unilateralitat, encara que els seus votants no esperin necessàriament un compliment d’aquestes promeses. A més, el procés intern de primàries per escollir els candidats va arraconar aquells dirigents provinents de Convergència que podien donar més credibilitat a un discurs de govern més pragmàtic.

Per això, les eleccions constituiran un test cabdal per a Junts, confirmant o desmentint si la força evocadora del procés resulta argument suficient per governar Catalunya avui, i de passada actualitzaran el volum que ocupa realment el lideratge de Puigdemont. Per les mateixes raons, cal preguntar-se si, amb aquesta oferta electoral, Junts es troba en disposició de permetre’s esdevenir eventualment la segona força electoral i ser un soci menor en un govern de coalició dirigit pel seu principal adversari.

En el bloc contrari a la independència, les novetats són més substantives. A diferència de l’independentisme, l’antiindependència no resulta prou aglutinadora per deixar en un segon terme l’enorme heterogeneïtat ideològica dels partits i de les seves visions de la societat. Això fa que sigui un bloc especialment sensible respecte a l’evolució de la política espanyola.

Aquestes seran les primeres eleccions al Parlament amb Pedro Sánchez a la presidència. En el nou context, això afavoreix el PSC, que ha experimentat una revifada important des que les eleccions del 2012 fossin interpretades per molts com el cant del cigne socialista. Vuit anys després, però, Convergència i Unió han desaparegut i el PSC roman dempeus, fins i tot amb perspectives de millorar el resultat de Montilla el 2010, encara que presenti una oferta política no gaire més estimulant que la del Montilla del 2006 (Fets i no paraules). Però altres aspectes sí que han canviat fonamentalment en el nou PSC: amb un electorat menys divers —ideològicament, territorialment i en termes d’identitat—, una elit dirigent més aprimada institucionalment, i una autonomia menys elàstica respecte al PSOE.

 

L’arribada de Salvador Illa

Les enquestes suggereixen que cap d’aquests tres ingredients impedirien al PSC tornar a ser un partit capdavanter (certament, en la Catalunya dels partits empetitits), però sembla que sí que resulten obstacles massa seriosos per aspirar a liderar novament la presidència de la Generalitat, ni tan sols, potser, per formar part del Govern. De fet, la recuperació electoral del PSC, amb l’arribada de Salvador Illa, podria suscitar un cert miratge en un partit orgànicament més feble que el que encapçalava Pere Navarro el 2012 i, per tant, més supeditat a les exigències que puguin derivar-se del Govern de Sánchez.

Aquestes seran les primeres eleccions al Parlament amb Pedro Sánchez a la presidència, factor que afavoreix el PSC.

És una situació no gaire diferent de la que experimentaran els competidors a la dreta del PSC. Les eleccions certificaran el volum del realineament en l’espai de centre i dreta de l’espanyolisme a Catalunya. No caldria esperar una dinàmica diferent de la viscuda a les eleccions generales del 2019 (on el vot de Ciutadans va acabar alimentant essencialment Vox i el PP), amb dos matisos que són també dues incògnites. Primer matís: quasi la meitat del vot de Ciutadans provenia del PSC: retornarà en igual proporció, o bé el procés hauria encongit l’electorat no independentista procliu al diàleg i l’entesa amb el nacionalisme català? Segon matís: PP i Vox són dues forces més febles i menys representatives a Catalunya del que ho són a la resta d’Espanya. Fins a quin punt això pot beneficiar Ciutadans per retenir una part del seu votant, ajudant-lo a conservar el lideratge dels sectors més intransigents amb l’independentisme?

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Probablement, la resposta a totes dues preguntes tindrà molt a veure amb com afecti el vot el grau de rebuig a la gestió de Sánchez entre l’electorat de Ciutadans, el més dividit sobre això de tots els partits. Un exemple: mentre un terç dels votants de Ciutadans aproven la gestió del ministre Illa, un terç la valoren amb la pitjor puntuació (més rebuig que al PP i només superat pels votants de Vox).

Què en podem esperar d’aquest nou context polític? En realitat, el marge de canvi electoral previsible podria resultar menor que les transformacions experimentades pel context abans assenyalat, per dos motius de rellevància especial per al vot del 14 de febrer.

El primer motiu, apuntat per les enquestes, és que continuarà predominant una lògica de blocs electorals basats en la identitat i les preferències territorials, entre els quals gairebé no hi ha transvasaments. Tota la volatilitat es produeix dintre dels blocs. Si això treu credibilitat a l’argument incrementalista a favor de la independència (no és cert que hi hagi un decantament progressiu en aquest sentit, i no cal esperar-ne en els anys a venir), tampoc no augura gaire èxit per a qui vol veure l’arribada del candidat Illa com un factor per guanyar votant desencantat d’ERC, per molt ben vist que surti a les enquestes entre aquests electors.

Tampoc no és una situació sorprenent: els fluxos entre blocs d’identitat han estat tradicionalment molt menors que els que es donen entre esquerra i dreta. Van ser més freqüents als anys 90, i van tornar a produir-se el 2010. Gràcies a això, el nacionalisme català, ara independentista, ha mantingut una majoria absoluta al Parlament des del 1984, afavorida pel malapportionment de la normativa electoral que sobredimensiona els rèdits parlamentaris dels votants d’ERC i Junts. Per què aquesta vegada hauria de ser diferent?

 

Sense càstig

El segon motiu ens ajuda a respondre-hi: els límits que té el vot a Catalunya com a instrument per retre comptes de l’actuació dels governs entre l’electorat nacionalista o independentista. No hi ha una evidència forta que fer-ho malament al Govern (o, amb més rigor, governar en un context econòmic advers, amb atur, amb controvèrsies dintre de l’executiu, o amb episodis de corrupció) rebi un fort càstig en el curt termini per part dels electors d’ERC i CiU/Junts.

Si bé els importants retrocessos d’ERC el 2010, o de CiU el 2012, contenien un missatge de crítica a l’acció de govern, en bona mesura la pèrdua de vots correspongué a votants que fluctuaven entre ambdues forces, i que prioritzaven la dimensió nacional més que no pas la valoració en termes socials o d’esquerra/dreta. Des d’aquesta perspectiva, seria una sorpresa i una novetat que el bloc independentista perdés percentatge de vot significatiu com a resultat de la seva gestió durant la pandèmia, per les promeses incomplertes durant el procés o els conflictes interns durant els cinc anys de coalició al Govern.

No hi ha una evidència forta que fer-ho malament al Govern rebi un fort càstig en el curt termini per part dels electors d’ERC i CiU/Junts.

Que no s’esperi una elevada volatilitat entre blocs polítics ni un càstig electoral sever per als partits al govern fa difícil pensar que els resultats ens portin a una situació rotundament diferent d’on som avui. La distribució de l’abstenció entre els diversos partits hi tindrà un paper important, ja que previsiblement tornarà a superar el 35 %, com no passa des del 2010.

PUBLICITAT
Correos Market

Per això, l’escenari base que podríem anticipar és un de continuïtat, mantenint els equilibris entre blocs i la majoria absoluta de les candidatures independentistes, on l’única incògnita rellevant és saber qui quedarà primer. Si la diferència entre ERC i Junts no és prou clarificadora, és més que previsible que una investidura resulti més complicada que la del 2015 o el 2017, sense descartar el risc d’una repetició electoral a la tardor.

 

La dècada periclitada

Si els pronòstics de les darreres enquestes l’encerten, un segon escenari de més canvi donaria una victòria ampla d’ERC i la possibilitat d’una majoria d’esquerres alternativa. Tornaríem llavors a una situació semblant a la del 2003, però ara amb ERC a la Presidència de la Generalitat. Això no impediria necessàriament reeditar la coalició amb Junts, però afavoriria una reducció del conflicte institucional entre Barcelona i Madrid, i es complementaria millor amb les mesures de distensió aplicades des de la Moncloa.

Si les enquestes l’encerten, un segon escenari donaria una victòria ampla d’ERC i la possibilitat d’una majoria d’esquerres alternativa.

Resulta més improbable —per la necessitat de concatenar moviments de vot simultanis menys habituals— un tercer escenari, de canvi més gran, on el PSC esdevingués segona força parlamentària i la suma d’ERC i Junts no permetés arribar a la majoria absoluta. En un context així, probablement ERC intentaria un govern en minoria, com ja va fer CiU el 1995 i el 2010, intercanviant els rols del PP pel PSC. Aquest seria l’escenari desitjat per Sánchez, i potser no gaire incòmode per a bona part del mateix PSC, aquell que està prou ocupat governant municipis.

Tots tres escenaris tenen un element en comú: no hi haurà governabilitat que no passi per ERC. I també un altre: que la contradicció entre prioritats i criteris estratègics dels principals partits del sistema podrien seguir bloquejant acords transversals que retornessin certa brillantor a l’exercici d’un poder autonòmic menystingut i malbaratat, però encara avui molt més potent que cap ‘full de ruta’ rupturista dels somiats pels dirigents polítics catalans en la dècada periclitada.