Si la pandèmia no força un canvi de calendari, les eleccions al Parlament del 14 de febrer marcaran l’inici d’una nova etapa que posarà fi oficialment al procés que va arrencar amb les eleccions de novembre del 2012.

Aquest canvi d’etapa alterarà algunes arestes del sistema de partits sorgit d’aquella jugada horribilis (almenys per al seu inductor, Artur Mas), ja que el Parlament de Catalunya seguirà tenyit de nivells elevats de fragmentació i polarització nacional. Recordem que 2012 fou l’últim any que una de les forces polítiques va aconseguir superar el llistó del 30 % dels vots (sense tenir en compte ara la fallida coalició Junts pel Sí de 2015, que sí que arribà al 39 %, però això era menys que la suma que CDC i ERC havien obtingut i obtindran per separat). No oblidem tampoc que, d’ençà de l’avenç electoral tàctic de Mas fa poc més de vuit anys, la política catalana està situada en una polarització sense precedents, un 53 % superior a la mitjana del període 1984-2012. Podem apostar que totes dues pautes seguiran ben presents en el nou Parlament.

Què és el que hi canviarà, doncs? El context: aquestes seran les primeres eleccions a la Catalunya del post-procés, les primeres eleccions a Espanya on es posin a prova els efectes de la governança pandèmica (les eleccions gallegues i basques de l’estiu no ho foren encara), i la primera vegada en prop de 40 anys on les eleccions catalanes se celebren després (i no abans) de la formació d’un nou govern del PSOE a la Moncloa (de fet, l’únic precedent així foren les del 1984). Massa novetats en l’ambient perquè aquestes no impulsin derivades electorals sobre la competició entre els partits. Però, quines derivades podem esperar?

 

Subhasta ètnica

D’una banda, si bé ERC i Junts continuaran la disputa inestable per la primacia en l’espai electoral del nacionalisme català, en aquestes eleccions es constatarà el refredament de la competició centrífuga encetada el 2012 i que ha seguit el que la literatura ha anomenat el patró de subhasta ètnica (ethnic outbidding), basada en una disputa per veure qui aixecava més el llistó de l’exigència sobiranista. En aquests tres anys, els partits independentistes han fet patent el que el desembre del 2017 encara era massa aviat per reconèixer de manera explícita: que s’ha esvaït la promesa d’una independència a curt termini (només ho creu un 8 % dels electors, segons el sondeig ICPS 2020), que el procés, i en particular l’1 d’octubre, resten com a referents de la mobilització sobiranista, però no com a detonadors de cap canvi polític o institucional, i que això obliga a un replantejament més realista dels programes per governar Catalunya mentrestant.

Cada partit s’hi ha adaptat d’una forma diferent, a la nova situació. ERC intenta traduir la seva millor ubicació política (amb més capacitat de pactes que Junts) en una mena de centralitat de país. I en conseqüència es troba més disposada a entomar les contradiccions del nou context, mantenint l’aposta per un referèndum acordat (el nou horitzó de la Catalunya post-procés) sense desdibuixar la seva agenda social i econòmica per respondre als altres problemes de la ciutadania catalana.

Els partits independentistes han fet patent que s’ha esvaït la promesa d’una independència a curt termini.

De fet, aquest doble vessant sempre ha estat un tret distintiu del discurs d’ERC des de 1999, i reflecteix també la complexitat interna del partit, exemplificat en el contrast de veus com la de Joan Tardà i Marta Rovira. L’arribada d’Oriol Junqueras va significar un punt d’equilibri intern, però fins a quin punt s’ha solidificat aquesta fórmula? L’esgotament del procés i el nou context fan el discurs quasi messiànic de Junqueras més fràgil i menys creïble per a una part important de l’electorat independentista. Només un suport electoral inequívoc mantindria el camí estable cap a una ERC més gran i pragmàtica, a l’estil de l’Scottish National Party (SNP), en el qual s’emmirallaren els de Carod Rovira i Puigcercós en el temps del tripartit. Per contra, un nou incompliment dels pronòstics de victòria obriria la caixa dels trons dintre del partit.

 

‘Filla de l’1 d’octubre’

La situació de Junts és clarament oposada. Es tracta d’una màquina política creada des del poder, que no ha experimentat encara el fred de ser oposició, fortament personalitzada al voltant d’un líder absent (amb unes prioritats sovint divergents dels representants que operen sobre el territori), encara en procés de construcció i, per això, no gens institucionalitzada, és a dir, no sabem si sobreviurà el dia que Puigdemont es retiri de la política. En aquestes condicions, és inevitable que es presenti a les eleccions amb un programa basat en la memòria del procés (la mateixa Laura Borràs es presenta com a filla de l’1 d’octubre), reivindicant difusament la unilateralitat, encara que els seus votants no esperin necessàriament un compliment d’aquestes promeses. A més, el procés intern de primàries per escollir els candidats va arraconar aquells dirigents provinents de Convergència que podien donar més credibilitat a un discurs de govern més pragmàtic.

Per això, les eleccions constituiran un test cabdal per a Junts, confirmant o desmentint si la força evocadora del procés resulta argument suficient per governar Catalunya avui, i de passada actualitzaran el volum que ocupa realment el lideratge de Puigdemont. Per les mateixes raons, cal preguntar-se si, amb aquesta oferta electoral, Junts es troba en disposició de permetre’s esdevenir eventualment la segona força electoral i ser un soci menor en un govern de coalició dirigit pel seu principal adversari.

En el bloc contrari a la independència, les novetats són més substantives. A diferència de l’independentisme, l’antiindependència no resulta prou aglutinadora per deixar en un segon terme l’enorme heterogeneïtat ideològica dels partits i de les seves visions de la societat. Això fa que sigui un bloc especialment sensible respecte a l’evolució de la política espanyola.

Aquestes seran les primeres eleccions al Parlament amb Pedro Sánchez a la presidència. En el nou context, això afavoreix el PSC, que ha experimentat una revifada important des que les eleccions del 2012 fossin interpretades per molts com el cant del cigne socialista. Vuit anys després, però, Convergència i Unió han desaparegut i el PSC roman dempeus, fins i tot amb perspectives de millorar el resultat de Montilla el 2010, encara que presenti una oferta política no gaire més estimulant que la del Montilla del 2006 (Fets i no paraules). Però altres aspectes sí que han canviat fonamentalment en el nou PSC: amb un electorat menys divers —ideològicament, territorialment i en termes d’identitat—, una elit dirigent més aprimada institucionalment, i una autonomia menys elàstica respecte al PSOE.

 

L’arribada de Salvador Illa

Les enquestes suggereixen que cap d’aquests tres ingredients impedirien al PSC tornar a ser un partit capdavanter (certament, en la Catalunya dels partits empetitits), però sembla que sí que resulten obstacles massa seriosos per aspirar a liderar novament la presidència de la Generalitat, ni tan sols, potser, per formar part del Govern. De fet, la recuperació electoral del PSC, amb l’arribada de Salvador Illa, podria suscitar un cert miratge en un partit orgànicament més feble que el que encapçalava Pere Navarro el 2012 i, per tant, més supeditat a les exigències que puguin derivar-se del Govern de Sánchez.

Aquestes seran les primeres eleccions al Parlament amb Pedro Sánchez a la presidència, factor que afavoreix el PSC.

És una situació no gaire diferent de la que experimentaran els competidors a la dreta del PSC. Les eleccions certificaran el volum del realineament en l’espai de centre i dreta de l’espanyolisme a Catalunya. No caldria esperar una dinàmica diferent de la viscuda a les