La història de la diplomàcia ofereix un ampli ventall de referències a la negociació de la fi de les hostilitats bèl·liques. Tot i la singularitat de cada conflicte armat internacional els contendents repeteixen, adaptats al cas concret, procediments i mètodes que han estat practicats abans i que  figuren ja als manuals de dret internacional. Russos i ucraïnesos pouaran tard o d’hora en aquest cabal diplomàtic.

La Federació de Rússia, com a successora internacional de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i la República d’Ucraïna, successora de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, són membres originaris i fundadors de les Nacions Unides el 1945. Una raó més per què el restabliment del respecte de la Carta presideixi les seves relacions internacionals futures, basant-les en els principis fonamentals de l’article 2: la igualtat sobirana dels Estats, l’arranjament de les controvèrsies per mitjans pacífics, l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o independència política, així com el principi de la bona fe en el compliment de les obligacions contretes, contingut a la Resolució 2625 (XXV) de 1970, que l’URSS i la RSS d’Ucraïna promogueren i aprovaren.

Que aquests principis hagin estat violats, no obsta perquè fonamentin d’ara endavant les relacions internacionals de Rússia i Ucraïna en una etapa nova de bon veïnatge, ans al contrari, és el que la comunitat internacional espera vivament dels dos.

 

Negociar amb el president Putin

Un alto el foc el negocien directament o indirecta els enemics al camp de batalla, que s’estaran matant fins al segon precís de l’entrada en vigor de l’acord que haurà estat negociat entre els que detenen el poder a cada banda per molt que es detestin i es desautoritzin mútuament.

La qüestió de si és lícit negociar amb Vladímir Putin, president de la Federació de Rússia i que com a tal està facultat per obligar l’Estat rus segons el Conveni de Viena sobre el dret dels tractats, pertany al terreny de la interpretació moral dels seus actes, no al camp del Dret ni al de la Realpolitik.

Hom planteja en quina mesura l’ordre de detenció de 17 de març de 2023 contra Vladímir Putin dictada pel Tribunal Penal Internacional (TPI), acusant-lo del crim de guerra de la deportació a Rússia de nens ucraïnesos (article 8-2-vii de l’Estatut del TPI), deslegitima Putin com a negociador i li limita els desplaçaments internacionals, car tots els països que són part de l’Estatut del TPI estan obligats a detenir-lo i lliurar-lo al Tribunal.

La decisió del TPI està generant una controvèrsia moral, jurídica i política. L’aplaudeixen els qui evoquen la monstruositat del crim —el nen és persona especialment protegida pel dret internacional— i al·leguen la responsabilitat del cap de l’Estat en els crims de guerra com a últim esglaó de la cadena de comandament. La critiquen els qui en denuncien la inoportunitat i la (in)executabilitat de l’ordre de detenció del cap de la primera potència nuclear pel nombre d’ogives.

Cap Estat no executarà l’ordre, la inexecució —flagrant si Putin visita un Estat part de l’Estatut i no hi és detingut— redundarà en desprestigi del TPI i augmentaran les reserves a ser-ne part (l’Estat espanyol ratificà l’Estatut el 2002) i a fer-lo operatiu.

Es pot avançar la certesa que la possibilitat d’unes negociacions russo-ucraïneses no resultarà afectada per l’ordre de detenció de Putin emesa pel TPI.

 

Abast de la negociació

Res més que un alto el foc i la congelació de les hostilitats en una mena de “paral·lel 38” no seria aplicable a la guerra d’Ucraïna. Tot és aquí molt diferent a la guerra de Corea de 1950-1953: el context internacional, llavors de Guerra Freda entre blocs incomunicats, actualment en un món globalitzat amb múltiples interdependències; l’escenari, allà un territori a l’extrem nord del vast espai oriental d’Àsia, ara a poca distància del centre de la petita Europa; els contendents, Corea del Nord i la Xina amb l’URSS al darrere contra una coalició internacional encapçalada pels Estats Units -sancionada per les Nacions Unides gràcies a un error tàctic de l’URSS que s’absentà del Consell de Seguretat- defensora al camp de batalla de Corea del Sud, l’Estat agredit; avui un conflicte armat bilateral en què l’Estat agredit és sostingut amb armament i recursos per una coalició internacional informal, sense implicar-se al camp de batalla, etc.

Un alto el foc de les operacions militars a Ucraïna i de les accions ucraïneses a territori rus, probablement, serà un acord integrat en unes negociacions de fi de les hostilitats, que tant els uns com els altres es resisteixen a qualificar de negociacions de pau.

A través de mediadors —no en falten— caldrà fixar un lloc, o més d’un, per a les reunions directes dels representants russos i ucraïnesos. La Turquia d’Erdogan, que ja va acollir a Istanbul el març de 2022 una reunió de delegacions de Rússia i Ucraïna, podria satisfer a les parts, si Erdogan continua com a president.

Establir l’ordre dels capítols a negociar és el primer acord imprescindible i el primer gran escull a superar; prèviament, la forma de la taula a la que s’asseuran els negociadors: allargada, quadrada, rodona, ovalada, pot ser també objecte de discussió i ho serà, segur, l’idioma de treball de les reunions. La llengua russa és àmpliament coneguda a Ucraïna —hi ha estat oficial—, el mateix president Volodímir Zelenski és russòfon, però la guerra la fa l’idioma de l’enemic per als ucraïnesos. S’acabarà treballant amb intèrprets, encara que la seva presència sigui més que res simbòlica d’un trencament.

Al primer contacte, els ucraïnesos exigiran la retirada de les tropes russes del Donbass, Rússia sens dubte s’hi negarà i exigirà que el reconeixement per Ucraïna de l’annexió de Crimea i Sebastòpol es declari d’immediat. La formula per desbloquejar l’inici de la negociació seria tractar tots els punts a la vegada sense ordre numèric en una exposició de posicions durant un temps delimitat. Així aconseguiren encetar la negociació de fons a la guerra de Vietnam nord-vietnamites i nord-americans a París el 1969, que amb aturades intermitents, avenços i reculades va durar fins a l’alto el foc definitiu el 27 de gener de 1973, simultani a la vigència dels acords de pau.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

D’entrada, les posicions de russos i ucraïnesos no poden ser més divergents cadascun amb línies vermelles que diu que no aixecarà mai. Si desenvolupem una idea del president del Brasil, Lula da Silva, “només des de fora de la guerra…”, es poden aportar unes objectivacions sobre els punts centrals del conflicte bilateral esquemàticament identificats com Crimea, Donbass, reconstrucció, sancions i seguretat (l’ordre dels punts aquí és alfabètic).

Tot i els canvis geoestratègics i també polítics i culturals d’ençà el 1991, any de l’extinció formal de l’URSS, i les interdependències de la globalització, el territori: posseir-lo o perdre’l, continua sent el punt nodal dels conflictes bèl·lics internacionals. La guerra russo-ucraïnesa no escapa a aquesta categorització del territori.

Crimea, Sebastòpol i el Donbass conciten les principals divergències, mentre no hi hagi avenços en la preparació negociadora respecte a aquests territoris , no hi haurà pròpiament negociació. Les parts ho tenen clar i per això concentren els esforços bèl·lics al Donbass per comparèixer a la negociació en les millors condicions estratègiques, i per això mateix Ucraïna aspira a amenaçar per terra la península de Crimea.

 

Crimea i Sebastòpol

El territori de la península de Crimea fou incorporat a Rússia el 1783, després de la derrota del sultanat otomà, i en formà part sota una o altra forma fins a la cessió per la República Socialista Soviètica de Rússia a la RSS de Ucraïna el 1954. La Ucraïna soviètica administrà la península de Crimea fins al 1991. La Ucraïna independent considera Crimea part del seu territori estatal reconegut internacionalment. D’ençà el 18 de març de 2014, la Federació de Rússia té Crimea i la ciutat Federal de Sebastòpol annexionades, després de sengles referèndums en què les respectives poblacions suposadament es pronunciaren per damunt del 95% a favor de l’adhesió.

La majoria de la població tàtar de Crimea va boicotejar les votacions, això sol ja posa en dubte la versemblança d’un percentatge tan elevat de “Sí, vull l’adhesió”, que figurava a la papereta.

La població de Crimea és majoritàriament russa i russòfona. Al cens de 2014, el 67,9% es reconeixia d’ètnia russa, el 15,6% ucraïnesa i el 12,6% tàtar. La ciutat de Sebastòpol, antiga capital de Crimea, allotja la base naval de la flota russa del Mar Negre i per extensió del Mediterrani, ininterrompudament des del 1783. Les dades històrico-jurídiques i poblacionals no són favorables a la posició d’Ucraïna.

La figura de la retrocessió: tornar a un Estat un territori que prèviament havia cedit a l’Estat que el retrocedeix, no seria aplicable al cas de Crimea, car originàriament, el 1954, no hi va haver una cessió internacional de Crimea entre Estats sobirans i independents, sinó una reassignació administrativa de la península dins l’ordre polític i jurídic de l’URSS.

 

Donbass

El Donbass serà el punt més crític de les negociacions, hi tenen lloc les operacions militars terrestres més costoses en vides i material i més estratègicament compromeses. L’anunciada contraofensiva ucraïnesa tindria com a objectiu la recuperació del màxim territori possible del Donbass, la defensa russa s’hi oposarà i no s’ha de descartar un contracop rus per acabar d’ocupar les zones dels antics Óblast de Donetsk i de Luhansk que Rússia no controla.

La conca del Donets conté importants jaciments de carbó a més de mercuri, petroli, gas i mines de sal. Abans de 2014 la conca fornia el 30% de les exportacions de Ucraïna. La importància econòmica de la conca és un factor que tenen molt en compte russos i ucraïnesos, car repercutirà en el PIB del cantó que la faci definitivament seva.

Durant l’època soviètica de Rússia i d’Ucraïna s’hi muntaren indústries de siderometalúrgica, química i mecànica que atragueren milers de treballadors russos amb les seves famílies, migració interna que, juntament amb la russificació d’autòctons, explica la dominació lingüística indiscutible del rus a la regió. Avui, la població ètnicament ucraïnesa hi és molt minoritària, la guerra civil de 2014-2022 i la intervenció armada russa de 2022 forçà molts ucraïnesos a abandonar el Donbass.

Els oblasts de Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia sempre han format part d’Ucraïna sota tots els règims polítics de l’Estat ucraïnès. El 2014, després dels respectius referèndums celebrats amb el patrocini de Rússia i suposadament de resultats aclaparadors, fou proclamada la República Popular de Donetsk (26.517 km2) i la República Popular de Luhansk (26.683 km2), reconegudes pels pseudoestats d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, per Rússia i Síria al juny del 2022 i per Corea del Nord al juliol. Donen suport al reconeixement, sense reconèixer-les, Bielorússia, Nicaragua, República Centreafricana, Sudan i Veneçuela.

El setembre de 2022 s’hi celebraren uns referèndums “exprés” d’adhesió a Rússia, també als oblasts de Kherson i de Zaporíjia en les zones ocupades per Rússia, incomplint els estàndards mínims recomanats pel Consell d’Europa per a les consultes referendàries. Putin acceptà les sol·licituds d’adhesió, la Duma Estatal (la cambra baixa) i el Consell Federal de Rússia (el senat) ratificaren les adhesions, que, finalment, foren promulgades pel president Putin el 5 d’octubre de 2022.

El 30 de setembre, Putin en una solemne cerimònia al Kremlin havia declarat que els territoris annexats “Són Rússia per sempre més, no hi ha res a parlar” i que “Rússia els defensarà amb totes les forces i mitjans de què disposa”. Defensa per mitjans convencionals que ja ha hagut de començar per la progressió militar local dels ucraïnesos.

La Resolució A/ES-11/4 “Integritat territorial d’Ucraïna: defensa dels principis de la Carta de les Nacions Unides” de l’Assemblea General de l’ONU, aprovada el 12 d’octubre de 2022, condemna les annexions per 143 vots a favor, 5 en contra (Rússia, Bielorússia, Corea del Nord, Síria i Nicaragua), 35 abstencions (amb les significatives de la Xina, l’Índia, Sudàfrica, Cuba i de 4 Estats membres de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva renovat el 1999, peca clau de Rússia a l’Àsia Central) i 10 absències (entre les quals les d’Iran i Veneçuela).

La precipitació russa a annexar-se els territoris del Donbass, annexions formalitzades per les institucions legislatives de Rússia, afegeix una complicació jurídica a la complicació política, car ha estat compromesa la credibilitat institucional dels poders superiors de l’Estat rus. Revertir les annexions seria difícil en extrem.

Ve a tomb recordar els estrictes principis per a la protecció de la integritat territorial dels Estats de la Resolució 2625 (XXV), que desenvolupa l’article 2 de la Carta, i que aclareix que “No es reconeixerà com legal cap adquisició de territori derivada de l’amenaça o l’ús de la força”.

La desintegració territorial per la pèrdua total del Donbass no serà acceptada per Ucraïna -la seva primera línia vermella-, que a tot estirar podria arribar a reconèixer un estatus especial als territoris en qüestió, però sota sobirania ucraïnesa. L’única solució jurídica escassament viable fora la repetició dels referèndums, fer-ne de legals amb una pregunta pactada i tutelats per l’ONU. La repetició es justificaria per les irregulars condicions en què se celebraren els referèndums de setembre de 2022 a causa de la guerra. Però això requeriria un previ acord polític russo-ucraïnès, d’entrada difícilment imaginable.

La pau a Ucraïna i la recuperació d’una estabilitat internacional es juguen a camps de batalla d’ uns pocs quilòmetres quadrats i a una taula de negociació encara no constituïda i ara com ara d’improbable constitució a curt termini.

Per no perdre l’esperança d’un acabament de les hostilitats anima tenir presents negociacions encara més complicades, com les que menaren a l’Armistici de Panmunjeom de juliol de 1953 de la guerra de Corea i als Acords de Pau de París de gener de 1973 de la guerra de Vietnam.

La negociació dels altres punts es veurà condicionada pels resultats sobre la qüestió territorial.

 

Reconstrucció

El capítol de la reconstrucció per les destruccions causades, tant per l’ofensiva russa com per la defensa ucraïnesa, d’entrada, comporta fer l’inventari dels danys materials. A banda dels bombardejos russos indiscriminats, que han afectat més o menys greument gairebé totes les infraestructures i els centres urbans d’Ucraïna, hi ha àrees on la destrucció recorda les pitjors imatges de la Segona Guerra Mundial. La ciutat de Mariúpol de 430.000 habitants abans de la guerra ha estat destruïda en un 90%, igual com havien quedat destruïts, el 1945, els centres de Berlín, Hamburg, Dresden o Colònia.

L’estimació del cost financer de la reconstrucció apunta xifres astronòmiques. A l’octubre de 2022, hom parlava ja d’un bilió d’euros, xifres que convindria que verifiquessin analistes independents. Dilucidar la responsabilitat dels danys serà relativament fàcil a les àrees bombardejades per míssils russos, que el responsable n’assumeixi les conseqüències jurídiques i econòmiques serà extremadament difícil. No hi ha un sol precedent d’assumpció d’una responsabilitat semblant per Rússia, tsarista, soviètica o la Federació actual.

El finançament de la reconstrucció serà motiu de dura confrontació entre damnificat i causant responsable i, fins i tot, més enllà. Aplicar-hi fons de Rússia i de ciutadans russos bloquejats per les sancions es justificaria com una reparació moral, però sense poder-ho basar en cap disposició internacional.

Quines empreses de quins països treballaran en la reconstrucció no és un aspecte baladí, el pastís financer i la influència derivada de la reconstrucció seran substancials i substanciosos els beneficis.

 

Sancions

Rússia portarà a la taula de negociació la suspensió de les sancions, cosa lògica, però que desborda el marc bilateral i internacionalitza la negociació. Probablement, una normalització de les relacions financeres i comercials amb Rússia i amb els seus nacionals sancionats trigarà a produir-se per les enrevessades complicacions mercantils i jurídiques que s’han encavalcat.

Les sancions estan mancades de cobertura jurídica internacional. La Carta de l’ONU sí que preveu mesures en cas d’amenaces a la pau, de ruptures de la pau i d’actes d’agressió, que podran incloure la interrupció completa o parcial de les relacions econòmiques i de les comunicacions de mobilitat i inalàmbriques (article 41) —un equivalent a les sancions—, però acordades pel Consell de Seguretat, que mai no les hauria aprovat pel veto de Rússia i també de la Xina, molt sensible a tot el que pugui soscavar la globalització econòmica.

Les sancions han estat adoptades amb l’únic suport de les legislacions nacionals dels països que les imposaven o per acords del Consell Europeu, potestats sense validesa internacional.

 

Seguretat

Un punt crucial que també internacionalitzarà la negociació és el de la seguretat, al capdavall aquesta ha estat present tothora en el rerefons del conflicte. L’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN mai no serà acceptat per Rússia —una de les seves línies vermelles—, que formalment no hi té ni veu ni vot en la decisió, però que posarà la renúncia expressa d’Ucraïna a ingressar a l’OTAN com a condició irrenunciable a la negociació

Un hipotètic futur ingrés d’Ucraïna a l’OTAN seria una humiliant derrota diferida de Rússia, que, en el fons, inicià la guerra per evitar aquesta ampliació i de retruc l’extensió a Geòrgia.

Garantir la seguretat d’Ucraïna fora de l’OTAN obliga per elevació a tractar d’un nou sistema de seguretat a Europa, en què al mateix temps Rússia hi trobi reconeguda la seva seguretat convencional —la nuclear l’assegura amb els seus mitjans de dissuasió—, l’objectivació de la qual requereix en si mateixa tota una negociació. El problema és que això no són figues d’un altre paner.

Som davant el repte de refer tot el sistema de seguretat, convencional i nuclear, sorgit de la bipolaritat de la Guerra freda i que havia resistit els canvis geoestratègics per l’ensulsiada de l’URSS. N’hi ha per una dècada, mentrestant una realitat amb un o més graus d’inestabilitat latent confegirà la nova normalitat internacional.

Si Ucraïna salva la possibilitat d’una futura adhesió a la Unió Europea, que no és vista amb bons ulls per Rússia, car a la volta d’un temps Ucraïna seria un mirall invertit en què els russos veurien reflectides les seves mancances democràtiques i econòmiques, seria una compensació a tot el que haurà de cedir a la taula de negociació.

Una darrera observació. A mesura que el conflicte entre Rússia i Ucraïna s’ha anat internacionalitzant amb la incorporació d’interessos forans, s’allunya la proximitat d’una solució, amb la paradoxa que de no haver-se internacionalitzat Ucraïna hauria desaparegut com Estat sobirà i independent.

Barcelona, 8 de maig de 2023, 78e aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa.