No havia pensat mai que seria primera ministra, però quan Emmanuel Macron va guanyar la reelecció el 2022 i va estrenar el seu segon mandat, el president de la República francesa va nomenar per dirigir el Govern Élisabeth Borne (París, 1961), la segona dona que arribava a encapçalar l’Executiu francès. La primera va ser la socialista Édith Cresson, designada per François Mitterrand, però només va durar deu mesos i mig en el càrrec, marca que Borne ja ha superat. Borne és un exemple perfecte de l’èxit de la meritocràcia republicana i de l’escola francesa.

És filla d’un jueu d’origen rus, Joseph Bornstein, que es va refugiar a França el 1939, va participar en la resistència contra els nazis i va ser deportat el 1942 als camps d’Auschwitz i Buchenwald, però va sobreviure. El 1950, fins llavors apàtrida, va obtenir la nacionalitat francesa i va canviar el seu cognom per Borne. El 1972, el pare d’Élisabeth Borne es va suïcidar als 48 anys i la família, ella i tres germans, va quedar en mans de la mare, farmacèutica. Quan va morir el seu pare, ella tenia 11 anys i es va convertir en pupille de la nation, un estatus que s’atribueix a totes les persones de nacionalitat francesa si un dels seus pares ha estat ferit o mort a conseqüència d’una guerra o un atemptat terrorista.

Aquesta distinció li va permetre accedir a beques per fer els seus estudis. Els va iniciar a la Institució de la Providència de París, després va anar a l’institut Janson de Sailly (1977-1981) on també va dedicar dos anys a preparar l’entrada a una de les grans escoles franceses. No va ser l’Escola Nacional d’Administració (ENA), viver de polítics i alts funcionaris, sinó la no menys prestigiosa Escola Politècnica, a la qual es va incorporar el 1981. Va sortir-ne com a enginyera de Camins i Ponts, cinc anys més tard va obtenir el diploma d’enginyera civil i el 1987 va cursar un màster d’Administració d’Empreses. Tota una carrera per convertir-se en alta funcionària.

 

Carrera professional

Aquell mateix any va començar la seva trajectòria professional al Ministeri d’Equipament, amb un ministre centrista, i dos anys després a l’Administració d’Illa de França, la regió del Gran París. Qualificada de «tecnòcrata d’esquerres», durant una dècada va treballar d’assessora en educació, planificació urbana, habitatge i transports als governs socialistes de Cresson, Pierre Bérégovoy i Lionel Jospin, i va dirigir, durant els governs de dretes d’Édouard Balladur i Alain Juppé, Sonacotra, societat semipública dedicada a l’acollida de treballadors immigrants. També amb el Govern de dretes de Jean-Pierre Raffarin (2002), va ser nomenada directora tècnica de la SNCF, la Renfe francesa, la qual s’encarregaria, anys més tard, de reestructurar i privatitzar parcialment des del primer ministeri, el de Transports, que li va assignar Macron. Es va enfrontar a fortes protestes sindicals, va dividir la SNCF en tres societats, va obrir els ferrocarrils a la competència i va posar fi a la condició de funcionaris dels nous contractats. La reforma va ser aprovada per l’Assemblea Nacional el 2018.

Abans d’arribar a ser ministra, però, havia fet una incursió d’un any (2007) en el sector privat com a executiva de la constructora Eiffage, una de les més importants de França, però el 2008 va tornar al sector públic per dirigir l’urbanisme a l’Ajuntament de París, amb l’alcalde socialista Bertrand Delanoë. També ha estat prefecta (representant del Govern a les províncies), a Vienne i a Poitou-Charentes, la primera dona que assumia aquestes funcions. Quan Ségolène Royal, presidenta de Poitou-Charentes, va ser nomenada ministra de Medi Ambient al Govern de Manuel Valls (2014), es va endur Borne a París com a directora de gabinet; un any més tard va tornar als transports per presidir la RATP, l’empresa del metro i dels trens de rodalies de París.

Els seus crítics qualifiquen de «brutal» el tracte als col·laboradors; els qui la defensen consideren que parla clar i no amaga les seves intencions.

Borne sempre havia estat propera al Partit Socialista (PS), però sense ser-ne militant, condició que sí que va adquirir el 2017 quan es va inscriure a La República en Marxa (LREM), el moviment i després partit que va portar Macron a l’Elisi. El 2019, va canviar el Ministeri de Transports, que dirigia des de 2017, pel de Transició Ecològica i Solidària, i només un any més tard, quan el primer ministre Édouard Philippe va ser substituït per Jean Castex (2020), pagant la crisi de les armilles grogues, Borne va accedir, en plena pandèmia, al superministeri de Treball, Ocupació i Inserció Social, des d’on havia de gestionar la protecció dels treballadors i les pensions, que van passar a aquest ministeri des de Sanitat.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Aquell mateix any, Borne, sense deixar de militar a LREM, es va afiliar al micropartit Territoris de Progrés (TDP), una mena d’ala esquerra del macronisme, fundat pels ministres Olivier Dussopt i Jean-Yves le Drian, exsocialista. Quan se li pregunta a Borne si continua sent d’esquerres, ella no respon que sí. El TDP és un petit partit socialdemòcrata, però Borne segur que no comparteix la decisió del PS d’aliar-se amb La França Insubmisa (LFI), de Jean-Luc Mélenchon, a la coalició Nupes. «Ajudar la gent a emancipar-se pel treball, és un valor d’esquerres», va explicar a Le Figaro el desembre de 2021, afegint que «la socialdemocràcia és encara viva i és el president qui l’encarna».

 

Dura i exigent

Borne té fama de dura i molt exigent en la feina. Per això, segurament, quan va arribar al Ministeri de Treball tot el gabinet de la seva predecessora, Muriel Pénicaud, va rebutjar continuar amb ella. Els seus crítics qualifiquen de «brutal» el tracte als seus col·laboradors, mentre que els qui la defensen consideren que sempre parla clar i no amaga les seves intencions. Aquest caràcter és a l’origen dels malnoms que li han inventat, des de Borne out a Mechanta (Malvada) o Dark Vader. Ella va ser qui va aconseguir desfer-se del ministre Damien Abad, acusat de violació, que no va continuar al Govern.

Els diputats de la majoria presidencial no consideraven que fos la persona idònia per dirigir el Govern. «Parla com un GPS», deien fonts anònimes de l’Executiu.

Les crítiques i l’escepticisme es van repetir quan, el 16 de maig de 2022, va arribar al càrrec de primera ministra. Els barons del macronisme la veien sòlida, amb un coneixement profund de l’Administració francesa, però amb un perfil més tecnològic i tecnocràtic que polític. «Jo no he somniat en ser primera ministra, no hi pensava pas cada matí quan em maquillava. Però certes crítiques han estat tan caricaturesques i sexistes, com qüestionar la meva capacitat d’assumir les funcions, que m’han fet venir ganes de demostrar que jo era aquí. I que no em faltin al respecte així», va comentar a Le Monde l’agost de 2022.

A la presa de possessió com a primera ministra, va recordar l’única dona que havia ostentat el càrrec, Édith Cresson, i va afegir: «Voldria dedicar aquest nomenament a totes les nenes dient-los: “Aneu fins al final dels vostres somnis”.» Casada el 1989 amb Olivier Alix, amb el qual va tenir un fill, Nathan, el 1995, se’n va divorciar l’any 2008. És aficionada a la lectura i a fer grans caminades, algunes de les quals les ha gaudit als deserts del Marroc o de Jordània.

Fins a les eleccions legislatives de juny de 2022, Borne no havia accedit mai a un càrrec per elecció. És la primera vegada que se sotmetia a les urnes amb l’amenaça de Macron que els ministres que no fossin escollits haurien de dimitir. Va sortir diputada per Calvados, en segona volta, amb el 52,46 % dels vots emesos; va derrotar el candidat de la Nupes Noé Gauchard.

El 6 de juliol de 2022, en la seva declaració de política general, va criticar la dreta i l’esquerra mentre seguia l’escepticisme entre els diputats de la majoria presidencial, que no consideraven que fos la persona idònia per dirigir el Govern. «Parla com un GPS», deien fonts anònimes de l’Executiu. Borne va combatre aquest ambient afirmant des de la tribuna: «Jo no responc potser al retrat robot que alguns esperaven. Això està bé, la situació és inèdita». I va acabar el discurs recordant el seu pare, «que no va tornar realment mai dels camps» de concentració, i tot el que ella deu a la República. Unes confessions sobre la seva família i la infantesa que no acostuma a fer. No viu al palau de Matignon, residència oficial del primer ministre, perquè vol tenir una «vida normal», i no es coneix gairebé res de la seva vida privada.

 

Crítiques a esquerra i a dreta

Repartir crítiques a esquerra i a dreta és el que li demana Macron i això no impedeix que figures dels dos costats de l’espectre polític la respectin. «Té incontestablement el recorregut de compromís necessari per convertir-se en la segona dona primera ministra del nostre país», en opinió de la candidata d’Els Republicans (LR) a les presidencials, Valérie Pécresse. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, la qualificava el 2015 a Libération com «una dona extraordinària, sorprenent, humana» i «una bèstia de treball increïble». Al règim presidencialista francès, el primer ministre coordina l’acció del Govern, però també és el fusible que primer esclata quan les coses van mal dades. I Borne ha tingut diferències amb els pesos pesants del Govern, com el ministre d’Interior, Gérald Darmanin; el de Defensa, Sébastien Lecornu, o el del Pressupost, Gabriel Attal, i fins i tot amb el mateix president de la República.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Repartir crítiques a esquerra i a dreta és el que li demana Macron i això no impedeix que figures dels dos costats de l’espectre polític la respectin.

La reforma de les pensions, que Borne va executar amb convicció –a costa de vagues, sobretot al sector públic, i de nombroses jornades de manifestacions–, perquè «no pot haver-hi un sistema de protecció social més generós que els nostres veïns treballant menys temps». La reforma, que puja de 62 a 64 anys l’edat de jubilació i unifica en el règim general els 42 règims especials que hi ha a França, va ser finalment aprovada per decret, aplicant l’article 49.3 de la Constitució, que permet adoptar una llei sense votar-la a condició de presentar una moció de censura. Totes les mocions presentades van fracassar. En un any, n’ha superat 17.

En un moment donat, després de setmanes de conflicte per les pensions, la primera ministra va proposar un apaivagament de la reforma i un acostament als sindicats, però Macron no va cedir. Altres diferències amb el president s’han produït en matèria d’immigració –Borne era partidària d’endarrerir la llei–; fiscalitat –la primera ministra volia una «pausa» en les baixades d’imposts– o en el mètode de governar: ella s’oposava a utilitzar tantes vegades el polèmic article 49.3 per aprovar lleis sense votar.

Una altra polèmica va esclatar quan Borne va qualificar, el 28 de maig, el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen d’«hereu de Pétain», el mariscal que va dirigir el Govern col·laboracionista de Vichy. Dos dies després, al Consell de Ministres, segons la premsa francesa, Macron va demanar posar fi «als atacs dels anys 1990» contra l’antic Front Nacional. I el dia 31, des de Bratislava, va insistir que la lluita contra l’extrema dreta s’havia de basar en elements «concrets» i no únicament en arguments «històrics i morals». En la mateixa declaració des d’Eslovàquia, Macron va reafirmar que Borne tenia tota la seva confiança, però les divergències estan orientades per una visió més d’esquerres de la primera ministra que la del president.