És un fet que les lletres gastronòmiques, les que s’han ocupat del menjar o s’han nodrit del menjar com a figura retòrica, han estat considerades gèneres menors al llarg del temps. Ni el menjar ni la gana no s’han enfocat mai com el centre de la gesta i, tanmateix, pocs elements tan transversals com l’aliment o la seva manca han estat tan efectius per aconseguir retratar el poder, les modes, els vicis, la menjabilitat, la família, l’ètica o els apetits de la carn.

Com va escriure Hipòcrates: «el pa pertany a la mitologia». Si desvinculem el menjar del rerefons narratiu, en menyspreem i en devaluem la fenomenologia i aquells qui l’han transmès o elaborat. «En escriure sobre la gent, no podem excloure el que mengen i com ho mengen», va declarar en una entrevista la novel·lista i gastrònoma siciliana Simonetta Agnello Hornby. La condescendència, el desdeny i el menyspreu que perceben aquesta literatura i els seus autors s’adverteix en entrar en la majoria de les llibreries, en fullejar qualsevol suplement de cultura o en visitar qualsevol facultat.

Una indiferència pitjor han rebut i reben aquelles obres sobre el menjar que no són ni ficció ni assaig. Els receptaris, omnipresents a pràcticament totes les cases, no han gaudit de legitimitat literària, humanista o culta. Encara sort que en el segle XX antropòlegs, sociòlegs, lingüistes i historiadors de la vida quotidiana els han sabut valorar com a font, tot i que encara avui semblen invisibles en alguns entorns de l’humanisme, la comunicació i la literatura.

Com pot avançar la gastronomia com a àmbit cultural si se’n desconeixen les obres fundacionals? Ni tan sols avui no hi ha un consens universal sobre els seus clàssics. Des d’aquest racó del món, se’ns assenyala Arquèstrat, Apici, Nola, Brillat-Savarin, Zyriab, Curnonsky, Altimiras, Grimod de la Reynière, Escoffier, Dumas, Montagné, Revel, Artusi, Clairbone, Luján, Domènech, Perucho, Domingo, Montalbán, Bardají, Camba, Pla, Llopis, Cunqueiro o Muro. Erudits i paradigmàtics tots, sí; però encara que els que hi ha ho són tots, no hi són tots els que hi ha, perquè no es pot donar per vàlida una bibliografia sense veus femenines, i més encara si parlem de cuina. De cuina! Sens dubte, el que ha prevalgut fins avui és inexacte i incomplet.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Mestresses de casa

Abans d’entrar a parlar de les autores, cal matisar que ells tampoc no ho han tingut fàcil per ser valorats. Ningú no negaria la categoria d’artista al compositor d’una naturalesa morta, mentre que encara avui costa considerar com a escriptor a qui escriu un receptari. Cuiner, cuinetes, xef, mestre, artesà, llèpol, gurmet, gourmand, bon vivant, sí, però escriptor o autor? Perquè històricament l’oralitat, si no tractava de l’amor feudal o responia a una mètrica, no interessava. Tot i que un matís important: ser transmissor del coneixement culinari, almenys et convertia en mestre, sibarita i savi si eres home. I la dona? Que difícil ser considerada, percebuda i valorada si la porta de casa és una frontera i si et priva de la Santíssima Trinitat de les mancances vetades: espai, alfabetització i visibilitat.

La dona que transmetia sabers culinaris complia amb «la seva naturalesa», que implicava l’estatus d’«àngel de la llar».

La dona que transmetia sabers culinaris no era mestra perquè complia amb «la seva naturalesa», que implicava aconseguir l’estatus d’«àngel de la llar» i «perfecta casada». Si abordava temes alimentaris, s’assimilava com a propi el seu rol de cuidadora, com una branca més de l’economia domèstica. No economia, a seques, sinó un subproducte, un capítol a part: domèstica. Separant bé l’espai públic del privat. Elles no seran economistes, sinó mestresses de casa, malgrat que gestionin en el territori privat «els recursos, la creació de riquesa i la producció, distribució i consum de béns i serveis, per satisfer les necessitats humanes», que és com defineix «economia» la RAE.

 

Els receptaris

Les autores que es van dedicar a la transmissió de coneixements gastronòmics van ser invisibles perquè van ser invisibilitzades, que no és el mateix. La invisibilització ha estat intrínseca a totes les dones, ni un sol sector en va quedar immune, però si partim del fet que la cuina va ser (i és, en certs països) el seu «lloc natural», la paradoxa es multiplica. Ni tan sols en el seu espai propi van ser reconegudes com a creadores.

Des d’un inici, els receptaris s’ocupen d’aspectes domèstics (medicina, cuina, bellesa) que formen part del treball «reproductiu» de la dona, d’acord amb la seva naturalesa segons dicta la divisió clàssica del treball. Són coneixements al voltant de la cura familiar, esquematitzats i moltes vegades vistos com a manuals d’ús fàcil. Però, els receptaris són meres instruccions? No hi ha res més que ingredients o mesures? La catedràtica de la Universitat de Barcelona Pérez Samper, especialista en vida quotidiana i autora d’articles clarividents sobre dona i història, defensa que «els receptaris constitueixen una font valuosa per completar la reconstrucció de la història moderna en el seu sentit més total, perquè proporcionen múltiples indicacions sobre l’economia, la societat, la mentalitat i la cultura de l’època».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El receptari de Simone Ortega és el llibre en espanyol més difós de la història, després del ‘Quixot’ i la Bíblia.

En la mateixa línia, la professora Janet Theophano enfoca amb lupa, llegeix entre línies i demostra el subtext que s’amaga sota els receptaris. En el seu excels llibre Eat my words. Reading Women’s Lives through the Cookbooks They Wrote (2002), va classificar els receptaris segons si recopilen el llegat d’una comunitat específica, recullen la memòria col·lectiva i identitària, posen per escrit el saber familiar, són autobiogràfics, tenen com a finalitat instruir, estan escrits ja com a producte editorial o bé són fruit d’un context polític. I al seu torn, l’autora afirma que «cada receptari és diferent entre si, de la mateixa manera que ho és cada dona».

Theophano furga i exposa el matís ocult vinculat amb les seves autores. Allò que encara avui no sabem llegir. La matèria que tan poques facultats han tingut com a objecte d’estudi. Qui se n’ocuparà? Transcendirà més enllà de les ciències socials o de la teoria de gènere? Quan interessarà els literats? Cal desenvolupar una hermenèutica. És urgent. Els receptaris poden ser clau per canviar la visió androcèntrica de la història, perquè a la cuina, en aquest espai privat i privatiu, s’ha desenvolupat una altra economia, una altra creativitat, una altra ciència, una altra lluita i una altra literatura.

Per què