Des que, sorprenentment, va ser elegida secretària del Partit Democràtic (PD) al principi d’aquest any, la força propulsora d’Elly Schlein –i, sense saber què pot passar en el futur, que sempre és incert– sembla patir una desacceleració substantiva. Assetjada per terra, mar i aire pels mitjans –que, evidentment no han dubtat a ficar-se amb la seva manera de parlar i fins i tot de vestir–, qüestionada per l’ala catòlica i moderada del partit, es troba en aquests moments en franca dificultat.

I, no obstant això, la seva sembla una història d’èxit. No solament personal –com és obvi–, sinó també d’una esquerra desorientada que en aquest procés de primàries i en la manera com s’havia resolt –amb una participació quantitativament sòlida i qualitativament entusiasta, decantada pel pes dels simpatitzants en contra del criteri dels militants, que van preferir l’home de l’aparell Stefano Bonaccini–, va entreveure després de tantes derrotes la possibilitat d’un rescat.

Hi ha moltes raons que ajuden a explicar el perquè tant de la seva victòria com de les dificultats amb les quals es troba ara, i moltes tenen a veure amb la seva biografia, i, en certa manera, amb la relació d’aquesta última amb la biografia col·lectiva de la Itàlia en què li ha tocat viure.

Elly Ethel Schlein va néixer a Lugano –al cantó suís de Ticino, de parla italiana– el 1985, filla de professors universitaris que es van desplaçar a aquesta zona per treballar. La seva mare, italiana, el seu pare, estatunidenc d’ascendència jueva. Va estudiar la secundària a Lugano i es va mudar a Bolonya per cursar estudis universitaris de Dret, després d’haver fet també alguns estudis al DAMS, el Departament d’Arts Escèniques i Cinematogràfiques de la prestigiosa universitat italiana. Finalment, es va llicenciar en Dret amb una dissertació sobre els drets constitucionals dels migrants i la seva «sobrerepresentació» a les presons italianes, el 2011. Va ser en els anys que va passar a Bolonya quan es va polititzar: en els moviments socials (bàsicament centrats en els drets de les persones migrants), però també amb experiències a l’estranger. Va ser voluntària de la campanya presidencial d’Obama del 2008, i va tornar a l’altre costat de l’Atlàntic quatre anys després, per a la campanya del 2012, en aquest cas per formar militants demòcrates.

PUBLICITAT

En les eleccions al Parlament Europeu del 2014 es va convertir en diputada i va obtenir un resultat personal clarament destacat, amb més de cinquanta mil suports.

En tornar de l’experiència política nord-americana, es va plantejar la militància política partidista i es va afiliar al PD. Va guanyar força i popularitat amb motiu de l’elecció frustrada de Romano Prodi –a qui reconeix explícitament com a referent polític– a president de la República. En aquella ocasió una part del mateix PD, en escrutini secret, no va votar a favor del professor de Bolonya, cosa que va generar una divisió interna terrible i va afavorir la reelecció de Giorgio Napolitano. Encara que no es va aclarir mai del tot, molts van responsabilitzar els diputats demòcrates pròxims a Matteo Renzi de la maniobra. Aquells dies, l’exalcalde de Florència havia perdut les primàries enfront de l’ala més esquerrana, i es va especular sobre la possibilitat que amb aquest moviment arriscat Renzi volgués deixar clar que era capaç de sabotejar la direcció.

La quota ‘civatiana’

Elly Schlein va capitanejar el moviment de protesta en contra d’aquesta maniobra, batejada significativament #OccupyPD, en una voluntat clara de vinculació amb el moviment de radicalitat democràtica sorgit a Nova York després del crac de Lehman Brothers. En unes noves primàries, el 2013, va donar suport a la candidatura de l’esquerrà Pippo Civati, que va acabar tercer, després de Gianni Cuperlo –procedent del corrent postcomunista del partit–, i, sobretot, de l’alcalde de Florència Matteo Renzi, catòlic, que va guanyar la batalla amb la voluntat manifesta de «desballestar» la vella guàrdia del partit. Igualment, Elly Schlein va ser integrada en la direcció del partit, com a quota civatiana.

Des d’aquí va saltar a llocs de representació institucional, quan, com a candidata a les eleccions al Parlament Europeu del 2014, es va convertir en diputada i va obtenir un resultat personal clarament destacat, amb més de cinquanta mil suports.

No va tenir objeccions a adherir-se al PD en el seu moment, anar-se’n quan li va semblar que era un instrument poc útil, i tornar-hi quan va creure que es podia reorientar cap a l’esquerra.

I el seu pas per la cambra europea no va tenir res d’anodí: des d’aquesta posició –i amb una capacitat d’explotació de les xarxes socials per comunicar políticament del tot inèdita en l’esquerra italiana–, es va transformar en assot del leguista Matteo Salvini, per les seves posicions dures –es diria que racistes– a l’entorn de les persones migrants. Aviat un altre Matteo –en aquest cas el secretari del PD Matteo Renzi–, la va empènyer a la ruptura amb el partit. El 2015 Elly Schlein va abandonar el PD en desacord amb el viratge cap a posicions més conservadores emprès pel que havia estat alcalde de Florència, amb una oposició estrepitosa, per exemple, a la reforma laboral –l’anomenat Jobs Act– aprovada pel govern Renzi.

Es va adherir a Possibile, la petita formació capitanejada per Pippo Civati que, com es va veure, ja havia estat referent en la complexa geografia interna dels demòcrates italians. La ruptura amb el partit no va significar de cap manera la retirada de la política institucional. Va continuar amb la seva feina al Parlament Europeu al llarg de tota la legislatura, durant la qual va anar teixint complicitats importants amb els grups dels verds i de l’esquerra europea. Va decidir no tornar-se a presentar a les eleccions europees del 2019. En canvi, a principis del 2020 va armar una candidatura per a les eleccions regionals de l’Emília-Romanya. Emilia-Romagna Coraggiosa Ecologista e Progressista –aquest va ser el nom de la llista– era en bona part una confluència: petits partits d’esquerres –Articolo Uno o Sinistra Italiana, tots escissions esquerranes del PD–, en què tenien un protagonisme molt acusat moviments socials i ciutadans de base local. Els resultats van fer aflorar una realitat complexa: mentre la llista recollia només un 3,77 % dels consensos –en una zona en què el PD continua tenint el seu graner de vots–, Elly Schlein es convertia en la candidata que més suports va obtenir en tota la història electoral de la regió: més de 22.000 persones van marcar el seu nom en la papereta electoral.

Així es consolidava el seu lideratge, que la portaria a integrar-se en el govern de Stefano Bonaccini (PD) com a vicepresidenta regional. Dos anys més tard, el 2022, es tornaria a acostar al PD, en concórrer a les eleccions polítiques del setembre com a independent en les llistes del partit. Com és sabut, la victòria de les dretes liderades per Giorgia Meloni va ser una garrotada en tota regla per a l’esquerra i el centreesquerra italià. Enrico Letta, secretari del PD, va dimitir i es va encetar el meló no solament, o no tant, de la successió al capdavant del partit, sinó més en general de la seva orientació política, amb dubtes seriosos sobre la seva capacitat de supervivència.

La secretària que no van veure venir

Va ser en aquell moment i en aquell context quan va quallar la possibilitat d’una candidatura d’Elly Schlein al capdavant del PD, que va tornar a militar en el partit amb l’objectiu de liderar-lo i va organitzar una campanya per a la seva elecció que va mobilitzar molta gent que s’havia allunyat de l’organització o que no se li havia acostat mai. Una cosa inèdita: com va dir ella mateixa, «no la van veure venir». Per ser dona, per ser jove, per ser una de les poquíssimes polítiques –i polítics– en actiu a declarar-se obertament part del col·lectiu LGTBI+, sobretot, per no venir de cap de les cultures polítiques que van fundar el PD en el seu moment: ni la catòlica democràtica progressista, ni tampoc la que prové de l’antic comunisme italià. Tampoc ve del món del moviment antiglobalització que es va estampar contra la repressió a Gènova, quan es va assistir a la desertificació política més important –en termes generacionals–, de l’esquerra italiana: el 2001 Elly Schlein tenia 16 anys i era una tranquil·la estudiant de secundària a Suïssa.

PUBLICITAT

S’ha anat deixant el camp de la representació d’un possible impuls transformador únicament en mans d’una esquerra minoritària, sectària i impotent; en definitiva, vella.

Amb plantejaments adherits a problemes concrets –pensem en el cas de les migracions, veritable fil conductor de la seva trajectòria, sobre el qual va continuar treballant ja fos des d’una associació d’universitaris o des del Parlament Europeu–, també el pas a la política institucional el va fer d’una manera força «laica»: no va tenir objeccions a adherir-se al PD en el seu moment, anar-se’n quan li va semblar que era un instrument poc útil en l’època renziana, per tornar-hi quan va creure –i ho va aconseguir– que es podia escalar per reorientar-lo cap a l’esquerra i fer-ne una eina de canvi, després de constatar que gairebé no hi havia opcions alternatives que es poguessin configurar com de govern.

No obstant això, els elements que la converteixen en una personalitat clarament innovadora i potencialment capaç de recollir consensos poden haver estat també una de les claus de les seves dificultats a consolidar-se. Si ens fixem en la societat italiana –i especialment en l’esquerra italiana–, sembla que Elly Schlein sigui una mica marciana. No tant o no solament perquè el sentit comú –o, com a mínim, allò que sembla hegemònic– de la societat italiana és avui dia fonamentalment individualista en termes socioeconòmics i conservador en termes de drets civils, sinó perquè després de gairebé trenta anys de la implosió del sistema polític de la mal anomenada Primera República, l’esquerra majoritària italiana no ha sabut plantejar cap mena d’alternativa cultural que no depengués tan sols del seu viratge cap a posicions més moderades i ancorades únicament en una narrativa de la responsabilitat mal entesa.

En altres paraules, s’ha anat deixant el camp de la representació d’un possible impuls transformador exclusivament en mans d’una esquerra minoritària, sectària i impotent; en definitiva, vella. Les raons són moltes i no es poden detallar totes aquí: un impacte de 1989 probablement incomparable a qualsevol altre país europeu (en la mesura que tampoc no hi va haver partits comunistes tan forts com l’italià); l’hegemonia cultural i política del berlusconisme a la qual es va creure que es podia combatre només i únicament a través de la justícia, sense entendre el seu arrelament profund en el país; la derrota sense pal·liatius del que podia ser la generació de Gènova que, en altres latituds del sud d’Europa (pensem en Grècia, Portugal i, sobretot, Espanya) ha anat sembrant un veritable canvi de plantejaments i prioritats.

Tot això ajuda a explicar per què en l’última renovació, després de la crisi del 2008 –i que a Itàlia també va implicar moviments de caràcter progressista, com per exemple a favor de l’aigua pública–, no hi va haver coratge per construir gaire cosa nova a l’esquerra: aquesta indignació la van capitalitzar 5 Estrelles i la Lega, mentre que l’esquerra majoritària es va tancar en la conservació del que ja existia.

Mentre a les places de mig món s’articulava el lèxic i els continguts d’una nova esquerra que no considera renyida la radicalitat democràtica amb la necessitat de governar i que incorpora la lluita contra el racisme, la preocupació per l’emergència climàtica, una nova agenda de redistribució de la riquesa, la defensa dels béns comuns, la voluntat d’ampliació de drets i el feminisme com a pilars, a Itàlia tenien èxit els vaffanculo day, les mobilitzacions animades pels seguidors de Beppe Grillo que, literalment, enviaven a prendre pel cul la política.

La carta de la prudència

En aquest sentit, almenys aparentment, Elly Schlein sembla una dirigent amb una formació cultural i una pràctica política que difereixen de la idiosincràsia de les esquerres realment existents a Itàlia, tant la mainstream –ancorada en el moderantisme–, com la més radical, pura, identitària i immòbil. Va apostar, amb valor i encerts, per la transformació de la primera, perquè tenia més possibilitats d’incidir en la realitat. No obstant això, fins ara, en la conducció del seu partit i en nom de la unitat, ella mateixa ha triat la carta de la prudència perquè aquesta divergència només es noti fins a cert punt. Una prudència que no li ha estalviat, en tot cas, crítiques i abandons dels sectors més moderats. Queda el dubte sobre si considerar que el no encaixar del tot és una virtut no la portaria a resultats millors. Potser, com li va passar en el cas de les primàries, no està tan sola com pot semblar.