Des que, sorprenentment, va ser elegida secretària del Partit Democràtic (PD) al principi d’aquest any, la força propulsora d’Elly Schlein –i, sense saber què pot passar en el futur, que sempre és incert– sembla patir una desacceleració substantiva. Assetjada per terra, mar i aire pels mitjans –que, evidentment no han dubtat a ficar-se amb la seva manera de parlar i fins i tot de vestir–, qüestionada per l’ala catòlica i moderada del partit, es troba en aquests moments en franca dificultat.

I, no obstant això, la seva sembla una història d’èxit. No solament personal –com és obvi–, sinó també d’una esquerra desorientada que en aquest procés de primàries i en la manera com s’havia resolt –amb una participació quantitativament sòlida i qualitativament entusiasta, decantada pel pes dels simpatitzants en contra del criteri dels militants, que van preferir l’home de l’aparell Stefano Bonaccini–, va entreveure després de tantes derrotes la possibilitat d’un rescat.

Hi ha moltes raons que ajuden a explicar el perquè tant de la seva victòria com de les dificultats amb les quals es troba ara, i moltes tenen a veure amb la seva biografia, i, en certa manera, amb la relació d’aquesta última amb la biografia col·lectiva de la Itàlia en què li ha tocat viure.

Elly Ethel Schlein va néixer a Lugano –al cantó suís de Ticino, de parla italiana– el 1985, filla de professors universitaris que es van desplaçar a aquesta zona per treballar. La seva mare, italiana, el seu pare, estatunidenc d’ascendència jueva. Va estudiar la secundària a Lugano i es va mudar a Bolonya per cursar estudis universitaris de Dret, després d’haver fet també alguns estudis al DAMS, el Departament d’Arts Escèniques i Cinematogràfiques de la prestigiosa universitat italiana. Finalment, es va llicenciar en Dret amb una dissertació sobre els drets constitucionals dels migrants i la seva «sobrerepresentació» a les presons italianes, el 2011. Va ser en els anys que va passar a Bolonya quan es va polititzar: en els moviments socials (bàsicament centrats en els drets de les persones migrants), però també amb experiències a l’estranger. Va ser voluntària de la campanya presidencial d’Obama del 2008, i va tornar a l’altre costat de l’Atlàntic quatre anys després, per a la campanya del 2012, en aquest cas per formar militants demòcrates.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.