Per atzars de la pandèmia, el cineasta japonès Ryûsuke Hamaguchi va acabar estrenant els seus dos últims llargmetratges amb només uns mesos de diferència, entre març i juliol del 2021. La ruleta de la fortuna y la fantasía es va presentar al Festival de Berlín, que va tenir lloc en format on-line, i va aconseguir el Premi Especial del Jurat. Drive My Car va irrompre com un vendaval a Cannes i es va emportar el premi al millor guió i el que atorga la crítica internacional.

La primera d’aquestes pel·lícules consta de tres episodis, escrits pel mateix Hamaguchi, i té molt a veure amb els migmetratges que el seu responsable màxim ha anat fent al llarg de la seva carrera, un format que sembla que li interessa especialment. La segona pren com a punt de partida un relat de Haruki Murakami, de tot just unes pàgines, i el converteix en un film de tres hores que, mentre escric aquestes línies, es perfila com un ferm candidat per representar el seu país en les nominacions als Oscars de Hollywood.

De tot això s’ha de deduir, és clar, que Hamaguchi no és un desconegut. Ja el 2015, la seva pel·lícula Happy Hours, que dura més de cinc hores, va cridar poderosament l’atenció en el prestigiós Festival de Locarno. I Asako I & II, tres anys després, ja va participar en la competició de Cannes i es va poder veure a Sant Sebastià. Quin és el secret del que molts ja comencen a anomenar el «fenomen Hamaguchi»?

Meandres narratius

Drive My Car es podria veure com la condensació del seu estil i les seves formes de posada en escena. La trama és senzilla, es diria que es limita a il·lustrar la peripècia de Yûsuke Kafuku (Hidetoshi Nishijima), un director de teatre que viatja de Tòquio a Hiroshima per supervisar un muntatge d’Oncle Vània, de Txékhov, i allí s’ha d’enfrontar amb els fantasmes del passat. Però el que compta en el cinema de Hamaguchi són els racons argumentals, els meandres narratius, els matisos que sorgeixen inesperadament mentre els actors parlen i parlen. En efecte, les seves pel·lícules estan fetes de diàlegs llarguíssims, a vegades laberíntics, on els personatges comencen semblant una cosa i n’acaben sent una altra, ocultant i revelant.

PUBLICITAT

En el pròleg de Drive My Car, s’explica la relació entre Kafuku i la seva esposa Oto (Reika Kirishima), guionista de televisió, i la manera com es narra tindrà una importància essencial en la resta del film. De fet, aquesta primera part és inusualment llarga, fins al punt que Hamaguchi la deu considerar gairebé com un petit film a part després del qual, inesperadament, comencen a desfilar els títols de crèdit, més de quaranta minuts després que s’hagi iniciat la projecció. I el que ve a continuació és una altra història, en un sentit gairebé literal: Kafuku, a Hiroshima, estableix una relació amistosa amb el seu ajudant coreà i la seva esposa sordmuda, i una altra de més conflictiva amb un excompany d’Oto (Masaki Okada), però sobretot se sent intrigat per la conductora que li assignen per als seus desplaçaments, la silenciosa Misaki Watari (Toko Miura), cosa que li servirà de pont per tornar al principi i enfrontar-se a les seves obsessions…

Una porció de misteri

Però no s’espantin, perquè Drive My Car no és una pel·lícula enrevessada ni artificiosa. Al contrari, és d’una claredat pristina, d’una transparència joiosa, com si el cinema s’hi estigués d’alguna manera reinventant, tornant als orígens. Hamaguchi es pren el seu temps, permet generosament que els personatges s’esplaïn, s’expliquin sense traves, però, alhora, deixa sempre oculta una porció de misteri, un secret que no es revelarà fins al final, tot i que romandrà encara en una zona d’ombra inquietant.

Bona part d’aquesta estratègia rau en la seva relació amb el teatre. A Hiroshima (la memòria de l’horror de la qual ressona silenciosament durant tota la pel·lícula, tant en les accions com en els sentiments dels qui s’hi mouen), Kafuku comença els assajos d’Oncle Vània, i Hamaguchi els filma amb detall, de manera que vida i teatre es confonen, o almenys el teatre acaba il·luminant aquells aspectes de la vida que a vegades s’obstinen a romandre en la foscor.

Drive My Car utilitza la paraula, doncs, com un pont cap a la llum, com a part d’un procés de descobriment, d’un mateix i dels altres, que no obvia mai el dolor ni la duresa del procés. En aquesta època d’autoajuda estèril, quan cert «pensament positiu» pretén fer creure que tots podem complir els nostres somnis sense fer a penes esforç, les pel·lícules de Hamaguchi ens retornen a la realitat passant per la ficció, ens obliguen a topar-nos de cara amb la dificultat que comporta existir i relacionar-se sense caure, per això, en la desesperació o la indiferència. I aquesta pot ser una de les raons per les quals Drive My Car està calant tan profundament en un imaginari contemporani determinat: la seva melancolia no prové mai de discursos fàcils ni de missatges precuinats, sinó que va sorgint a poc a poc de cada escena, de cada diàleg, tractats sempre amb una delicadesa extrema, treballats fins a l’últim detall.

Com en el teatre grec

La ficció, en efecte, és el motor que mou Drive My Car. De la mateixa manera que l’obra de Txékhov transforma el destí dels personatges, els relats que intercanvien tots ells s’acaben convertint en lenitius terapèutics que faciliten la catarsi, com en el teatre grec. Explicar a l’altre la pròpia vida, o confiar-li algun secret, significa, en la pel·lícula de Hamaguchi, elaborar una narració a la manera d’un mirall en el qual qualsevol es pot mirar: aquesta és, sens dubte, la missió de l’art. I evitar les solucions precipitades, les conclusions sumàries, els judicis inapel·lables, forma part d’aquest joc.

Pot ser que ens saltin les llàgrimes en l’escruixidora escena culminant. Estem de nou davant d’allò que solíem anomenar «cinema».

L’excompany d’Oto pot ser que sigui culpable d’alguna cosa, tal com ho són, a la seva manera, tant el director de teatre com la conductora, però tothom té les seves raons, com en les pel·lícules de Jean Renoir o Woody Allen, i es mou per la vida com aquest cotxe que Hamaguchi filma a la manera de lloc primordial, allà on el relat comença a fer efecte, a circular entre uns personatges que semblava que no podien sortir d’ells mateixos. A mesura que parlen entre si, l’escenari es transforma, deixa de ser aquest present glauc i neutre que aparenta per registrar els matisos del passat, o fins i tot del que mai no va ser, però hagués pogut ser. Veient Drive My Car, cal deixar-se portar pels vaivens del temps, d’aquelles converses que es demoren per convertir-se en una barreja inextricable entre cinema i literatura: una proposta sorprenent, vivificadora, reconfortant.

Però permetin-me una anotació més, per acabar, ara per ara, amb aquesta pel·lícula inesgotable. La riquesa de Drive My Car no acaba en les seves imatges encegadores, de tan senzilles i humils. Hi ha alguna cosa més enllà, com sempre passa en el cinema que realment val la pena. L’emoció que provoquen no ve de Txékhov, ni de les possibles influències d’Eric Rohmer o John Cassavetes, per esmentar dos dels cineastes que hi ha darrere del film, sinó d’alguna cosa que només Hamaguchi sap i coneix.

Un cop de geni

La manera com mira aquest passat cultural, com l’assumeix i el transforma, acaba convertint la pel·lícula en un objecte abstracte, alguna cosa així com quan Rothko deia que recreava Rembrandt. Però, alhora, la manera en què aquesta distància, inesperadament, torna a humanitzar el material de partida és la pirueta definitiva, un cop de geni. Pot ser que ens saltin les llàgrimes en l’escruixidora escena culminant, durant la representació final d’Oncle Vània, però no serà per l’obra original, sinó per les voltes i voltes que Hamaguchi ha fet per arribar fins aquí, per l’estratègia acurada que ha seguit per convertir-la en una altra cosa. I és que estem de nou davant d’allò que solíem anomenar «cinema».