Per atzars de la pandèmia, el cineasta japonès Ryûsuke Hamaguchi va acabar estrenant els seus dos últims llargmetratges amb només uns mesos de diferència, entre març i juliol del 2021. La ruleta de la fortuna y la fantasía es va presentar al Festival de Berlín, que va tenir lloc en format on-line, i va aconseguir el Premi Especial del Jurat. Drive My Car va irrompre com un vendaval a Cannes i es va emportar el premi al millor guió i el que atorga la crítica internacional.

La primera d’aquestes pel·lícules consta de tres episodis, escrits pel mateix Hamaguchi, i té molt a veure amb els migmetratges que el seu responsable màxim ha anat fent al llarg de la seva carrera, un format que sembla que li interessa especialment. La segona pren com a punt de partida un relat de Haruki Murakami, de tot just unes pàgines, i el converteix en un film de tres hores que, mentre escric aquestes línies, es perfila com un ferm candidat per representar el seu país en les nominacions als Oscars de Hollywood.

De tot això s’ha de deduir, és clar, que Hamaguchi no és un desconegut. Ja el 2015, la seva pel·lícula Happy Hours, que dura més de cinc hores, va cridar poderosament l’atenció en el prestigiós Festival de Locarno. I Asako I & II, tres anys després, ja va participar en la competició de Cannes i es va poder veure a Sant Sebastià. Quin és el secret del que molts ja comencen a anomenar el «fenomen Hamaguchi»?

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.