El passat mes de desembre la política espanyola va arribar a un punt de màxima tensió arran de les vicissituds entorn de la fallida renovació del Consell General del Poder Judicial i, de retruc, del Tribunal Constitucional. Alguns desmemoriats creuen que es tracta d’una situació inèdita, però farien bé de repassar situacions anteriors com les viscudes durant la darrera legislatura del president Felipe González, o arran de la derrota inesperada del PP el 2004 i la política antiterrorista dels governs del president José Luis Rodríguez Zapatero, o, més a prop i sense anar més lluny, durant els fets de la tardor catalana de 2017.
Però, certament, el clima polític s’ha fet irrespirable. Sense necessitat d’anar als mitjans més extremistes ni a les xarxes socials, el xoc institucional en què ha derivat el bloqueig del poder judicial ha proporcionat titulars i declaracions hiperbòliques d’alt voltatge. Així, resulta que la democràcia estaria en greu perill per les intencions colpistes dels uns o dels altres; les institucions segrestades, sabotejades o en procés de demolició; la Constitució amenaçada; el Parlament emmordassat; el Govern seria il·legítim i el seu president, un dèspota amb ambicions tiràniques; els uns serien uns bolivarians i els altres, uns trumpistes o uns bolsonarians; els jutges, uns enemics del poble… En definitiva, una crisi d’Estat sense precedents en tot el món mundial.
No es tracta de frivolitzar aquesta situació ni de menystenir-ne la gravetat, però una primera mesura d’higiene seria el desarmament verbal que, si persisteix i puja de nivell, serà el camí més curt cap a l’acompliment de les profecies que anuncien. Juan Rodríguez Teruel (El País, 22-12-22) recorda que l’origen del declivi de la democràcia comença quan el veritable significat de les paraules es corromp. Lamentablement, el paroxisme polaritzador de l’any electoral en el qual entrem no fa preveure una minoració de la crispació verbal, tal com ho adverteix Andrés Ortega (elDiario.es, 20-12-22):
«La polarització anirà augmentant, per les raons abans assenyalades, i per l’estratègia de la dreta de deslegitimació de Sánchez, del seu Govern i de les majories parlamentàries amb què s’han tirat endavant moltes mesures, moltes, bones (encerts que l’oposició es nega a admetre), altres, menys, i per la creença dels estrategs de Sánchez que la radicalització de la dreta que suposa Vox i la perspectiva que arribi al Govern –encara que l’extrema dreta s’ha blanquejat a Europa–, beneficiarà l’esquerra i, concretament el PSOE, però, com diem, Espanya no és tan diferent… El mateix, o cosa semblant, està passant en altres democràcies suposadament liberals, en moltes de les quals la lluita pel control dels tribunals constitucionals és central.»
Una fallida multiorgànica
Al mateix temps és necessari valorar els costos d’aquest procés que va del bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional al xoc directe entre les institucions de l’Estat. En primer terme, suposa una deslegitimació del sistema institucional en conjunt i la seva progressiva paràlisi que pot provocar una fallida multiorgànica en la democràcia espanyola, en paraules de Cristina Monge (infoLibre, 18-12-22).
PUBLICITAT
Per la seva banda, José María Lassalle adverteix del perill que la crisi institucional acabi per traspassar–se a la societat (El País, 19-12-22):
«La generalització d’estratègies jurídiques i institucionals pròpies de dinàmiques de lawfare pot significar un gir que afecti el mateix Estat i que, finalment, repercuteixi sobre la societat i la trenqui per la meitat emocionalment en abocar-nos a un empat catastròfic.»
En tot cas, encara que no tingués una incidència directa social remarcable, és una situació que contribueix a reforçar la tendència a l’aïllament individualista i al retraïment de la participació de la ciutadania en els afers col·lectius. Com tampoc no són negligibles els efectes econòmics a mitjà i llarg termini, en forma de pèrdua de fiabilitat del sistema Espanya en conjunt. Només cal mirar com la degradació política i institucional a Itàlia ha acabat per malmetre la seva salut econòmica i social, com ho explica Carlos Sánchez a El Confidencial (18-12-22):
«Hi ha evidències macroeconòmiques, a la vista del que ha succeït a Espanya i Itàlia en els últims anys, que mostren que la insensatesa surt molt cara. Tant, que és capaç de crear un caldo de cultiu sobre el qual germinen la barbàrie econòmica i la ruïna econòmica.»
La banalització del debat públic que amaga l’estrèpit de la política polaritzada ens impedeix copsar la profunditat de la crisi real que soscava la democràcia i pensar com revertir-la. Potser faríem bé de parar atenció a les paraules clarividents de Norberto Bobbio quan –en el seu llibre Elogio della mitezza– es mostra desconcertat i desanimat pel clima de violència verbal i d’arrogància que caracteritza la política destructiva, i proposa –de manera contraintuïtiva– com a antídot la virtut de la temprança, que no s’ha de confondre de cap manera amb la submissió:
«Siguem decents. Estiguem de la banda de la veritat, no de les exaltacions ni de les apel·lacions a la dignitat», escriu Jordi Ibáñez Fanés.
«No voldria que es confongués la temprança amb la submissió… el sotmès és qui renuncia a la lluita per debilitat, per por, per resignació. La persona temperada, no: rebutja la competència destructiva de la vida des del disgust per la vanitat dels fins a què tendeix aquesta competència, per un profund sentiment de desvinculació dels béns als quals accedeix la cobdícia de la majoria… La persona temperada no guarda rancor, no és venjativa, no té odi contra ningú… no obre mai foc; i quan els altres l’obren, no es deixa cremar, encara que no el pugui apagar. Passa pel foc sense cremar-se i per les tempestes de sentiments, sense alterar–se, mantenint la seva pròpia mesura, la seva serenitat, la seva pròpia disponibilitat.»
Així, activar la virtut de la temprança ens apareix, a contracorrent, com a condició necessària, encara que no suficient, per a la bona salut de la política democràtica. I acompanyant aquesta virtut, dues normes que Jordi Ibáñez Fanés dedueix de la seva lectura política del poeta Gabriel Ferrater:
«Dues normes bàsiques, doncs –prepolítiques, si volen, i no ens compliquem més la vida–: estiguem atents als detalls, no els sacrifiquem en nom ni del bon relat ni de la gran causa. Els detalls són la cosa i la causa. I siguem decents. És a dir, estiguem de la banda de la veritat, no de les exaltacions ni de les apel·lacions a la dignitat.» (Gabriel Ferrater i la política. Capellades: Edicions del Molí de Dalt, 2022).
«La culpa serà nostra»
No fos cas que sense adonar–nos–en la democràcia se’ns esmunyís de les mans, com sàviament ens adverteix sir Jonathan Sumption amb les paraules que clouen el seu llibre Juicios de Estado. La ley y la decadencia de la política (Barcelona: Antoni Bosch, 2019):
«Els profetes solen equivocar-se. Però sí que voldria profetitzar una cosa: si en algun moment arribés el final de la democràcia, no ens n’adonaríem. Les democràcies avançades no s’enderroquen. No surten tancs al carrer, ni hi ha catàstrofes sobtades, ni dictadors arrauxats, ni multituds enfervorides. En lloc de tot això, les institucions pateixen un drenatge imperceptible de tot el que amb anterioritat les feia democràtiques. Les etiquetes seguiran aquí, però ja no descriuran els continguts. La façana seguirà dempeus, però sense res al darrere. La retòrica de la democràcia romandrà inalterada, però no tindrà significat. I la culpa serà nostra.»
