El narrador de l’últim conte inclòs a Les males herbes, «Una proposta editorial», un escriptor que pot ser o no el mateix autor perquè, com Jordi Masó (Granollers, 1967), també ha escrit una novel·la titulada L’hivern a Corfú, i que rep l’encàrrec d’escriure un text sobre la ciutat on ha nascut, assenyala que a la seva literatura li agrada evitar la rememoració nostàlgica del passat, l’evocació de fets històrics, l’ús de les llegendes i del folklore local, el sainet costumista, la crònica de successos i les xafarderies de poble. També diu que defuig «els localismes tant com les frases de moda i els clixés. També evito qualsevol referència a costums o a fets d’actualitat. Sospito que darrere aquestes manies hi ha la voluntat de fer una literatura perdurable (disculpeu-me l’arrogància), una literatura deslligada d’un espai i un temps determinats en la qual només compti la història que s’explica i, sobretot, com s’explica».

A «Teatre d’ombres», un altre escriptor troba en el seu ordinador una novel·la que ell no ha escrit, «però que hauria pogut escriure» perquè hi reconeix el to distant de la prosa, el llenguatge acurat i l’adjectivació precisa, l’embolcall d’ironia –o un sentit de l’humor que no banalitza res, podria haver dit també–, la introducció de cites erudites «i algunes reflexions metaliteràries –un altre dels meus vicis–», un vici que el lector de Jordi Masó agraeix perquè li facilita pistes suficients per gaudir encara més la lectura: el millor crític de qualsevol llibre de Jordi Masó és el mateix Jordi Masó, i cal recordar que el seu primer recull de contes, Polpa, es tancava amb un epíleg apòcrif –i que, en rigor, s’havia de llegir com una altra ficció– on un tal Valeri Nebot s’entretenia a buscar els defectes de cada un dels contes que el precedien.

 

La descaradura del prestidigitador

A Polpa Jordi Masó explorava temàtiques de la literatura de quiosc, i, contra l’esclerosi de les formes literàries, se situava en un lloc a favor del gust pel pastitx i de l’entremaliadura intel·lectual, però també de la voluntat de superar la psicologia dels personatges sense deixar de pensar a través d’imatges i d’emocions, de la imaginació minuciosa, de l’afició pels abismes i les màscares, de l’exercici de la simulació i la fantasia; al seu llibre següent, La biblioteca fantasma, catalogava els múltiples camins que poden conduir els enamorats de la vida creativa cap al disbarat i la destrucció, i com si sucumbís a l’esperit de Borges –Jordi Masó en cap moment ocultava l’absolut plaer de l’elaboració i l’artifici que duia a terme des del principi–, la majoria dels contes partien del comentari, la ressenya o el compendi dels llibres que havien escrit uns monstres que censava amb la seva escriptura minuciosament clínica i precisa, i tots participaven d’una escriptura on l’escriptor no apareixia en el sentit clàssic del deus ex machina, sinó amb l’absoluta descaradura del prestidigitador.

L’autor construeix unes veus narradores precises i eficaces com una bala de gel dirigida directament a la ment del lector.

Ara, a Les males herbes, el lector es troba davant de nou situacions plenes d’humor negre i condicionades per la presència inalterable del mal, o dels cercles concèntrics de la bogeria, o fins i tot de l’exclusió social: «Una conversa amb Damià Sindreu» és l’execució d’una venjança, «Les pomes» –un homenatge al mestre de la metaliteratura que és Paul Auster– són cinc versions sobre com un fill no arriba a saber que el seu pare era realment un assassí en sèrie, a «El crepuscle dels déus» –potser el conte més previsible del recull, una paraula que és difícil de relacionar amb la manera de fer de Jordi Masó–, un lector se sent traït per les males novel·les dels seus escriptors preferits, i «Una tomba de vida» s’aprofita dels mecanismes de la ciència-ficció per parlar de la realitat que sent el protagonista, «el terror de viure sense saber quan morirà».

 

Museu de rituals inquietants

En els contes esmentats anteriorment és impossible que hi hagi cap lector que se li acudeixi abandonar la lectura, però encara ho és més que això succeeixi en la metòdica descripció del fons de la bogeria que és «Vint classes» –una professora de piano no pot suportar el talent del seu alumne–, un conte perversament subtil que és alhora un museu de rituals inquietants; o en la davallada física i moral que es narra a «L’infern a la terra» –el diable fa de les seves en un matrimoni que ha vist com un camió atropellava el seu fill i el lector, atònit, presencia com l’inesperat el sacseja pàgina rere pàgina–; o, sobretot, en l’amarga descomposició de la vida de la parella protagonista de «Vet aquí uns gats», una mescla prodigiosa d’una enorme fluïdesa narrativa i de moments dramàtics i dolorosos, i que provenen de la crueltat i la perversitat més gratuïtes –i a vegades el lector té la sensació que Jordi Masó s’aventura per uns llocs que abans no havia freqüentat, com si hagués decidit deixar una mica de banda la ironia i l’humor a favor de l’excés i el desvari i com si insinués un nou teatre d’operacions literàries: probablement és la joia de la corona de Les males herbes.

«Vet aquí uns gats», una mescla prodigiosa de fluïdesa narrativa i de moments dramàtics i dolorosos, probablement és la joia de la corona de ‘Les males herbes’.

Cada un dels contes de Les males herbes està construït com si fos un gran joc: Jordi Masó crea, renova i explora la mecànica de la narrativa breu com a gènere literari –els seus textos estan plens de portes ocultes i camins secrets que, de sobte, situen el lector en un territori imprevist–, demostra tenir prou habilitat per escapar dels carrerons sense sortida on el situa la seva voluntat de mantenir-se fidel a les regles que s’imposa, i el lector hi participa amb goig, i no avorreix mai perquè també sap mantenir encès el vell designi dels contes, i captiva, encanta i entreté, com si una de les seves preocupacions fos que cap lector deserti de les seves pàgines: Jordi Masó sap que escriure és sempre amagar alguna cosa de tal manera que, de mica en mica, es vagi descobrint fins a revelar-se del tot, cosa que permet que el lector gaudeixi d’uns finals que no són mai previsibles, ni falsament enginyosos, ni pretensiosos, sinó únicament qualificables com a necessaris.

 

Jordi Masó Les males herbes Barcelona: Editorial Males Herbes, 2022 238 pàgs.
Jordi Masó. Les males herbes. Barcelona: Editorial Males Herbes, 2022. 238 pàgs.

 

Prosa atlètica i disciplinada

També demostra ser un bon constructor i administrador del temps dramàtic de cada història: el lector agrairà que no hi hagi cap moment en què se senti esgotat pel devessall d’anècdotes que figura a cada conte, però també el satisfarà que siguin ben poques les vegades que la prosa atlètica i disciplinada que usa amb mesura extrema xerriqui, com si la fluïdesa de l’escriptura constituís una barrera per impedir el pas del lirisme forçat.

Lluny de la persecució de la rialla fàcil, amb una imaginació trepidant i portentosa, d’un nervi enèrgic, amb la construcció d’unes veus narradores precises i eficaces com una bala de gel dirigida directament a la ment del lector, Les males herbes no decep mai, i la seva lectura potser hauria de començar a instaurar la idea que un dels millors contistes actuals es diu Jordi Masó, artífex d’un magma narratiu d’una inesquivable seducció.