El narrador de l’últim conte inclòs a Les males herbes, «Una proposta editorial», un escriptor que pot ser o no el mateix autor perquè, com Jordi Masó (Granollers, 1967), també ha escrit una novel·la titulada L’hivern a Corfú, i que rep l’encàrrec d’escriure un text sobre la ciutat on ha nascut, assenyala que a la seva literatura li agrada evitar la rememoració nostàlgica del passat, l’evocació de fets històrics, l’ús de les llegendes i del folklore local, el sainet costumista, la crònica de successos i les xafarderies de poble. També diu que defuig «els localismes tant com les frases de moda i els clixés. També evito qualsevol referència a costums o a fets d’actualitat. Sospito que darrere aquestes manies hi ha la voluntat de fer una literatura perdurable (disculpeu-me l’arrogància), una literatura deslligada d’un espai i un temps determinats en la qual només compti la història que s’explica i, sobretot, com s’explica».

A «Teatre d’ombres», un altre escriptor troba en el seu ordinador una novel·la que ell no ha escrit, «però que hauria pogut escriure» perquè hi reconeix el to distant de la prosa, el llenguatge acurat i l’adjectivació precisa, l’embolcall d’ironia –o un sentit de l’humor que no banalitza res, podria haver dit també–, la introducció de cites erudites «i algunes reflexions metaliteràries –un altre dels meus vicis–», un vici que el lector de Jordi Masó agraeix perquè li facilita pistes suficients per gaudir encara més la lectura: el millor crític de qualsevol llibre de Jordi Masó és el mateix Jordi Masó, i cal recordar que el seu primer recull de contes, Polpa, es tancava amb un epíleg apòcrif –i que, en rigor, s’havia de llegir com una altra ficció– on un tal Valeri Nebot s’entretenia a buscar els defectes de cada un dels contes que el precedien.