«Francament, no confio gaire en els polítics europeus», va confessar en una entrevista recent (El País, 28-1-21) l’advocada opositora russa, Liubóv Sóbol, poc abans de ser detinguda al seu torn darrere d’Alexei Navalny quan va tornar a Moscou després d’haver estat enverinat. És probable que si li ho haguessin preguntat, hauria afegit que sense Angela Merkel, encara menys… És cert que els russos, fins i tot els de l’oposició, tenen en general una visió diferent de la Unió Europea, més escèptica que la resta dels seus veïns exsoviètics. Aquesta part d’Europa és una regió en què qualsevol viratge important en l’evolució política interna d’un d’aquests països pot provocar una sacsejada geopolítica a tota la zona amb repercussions inevitables per a les relacions entre la UE i Rússia. Va passar amb Geòrgia el 2008, Moldàvia el 2014, Ucraïna el 2013-2014 i ara amb Belarús. Aquests països estan atrapats en un dilema geopolític que no han triat, però que no poden ignorar, com li agradaria a l’oposició democràtica belarussa. Per a ells, la Unió Europea, d’una banda, i Rússia, de l’altra, representen referents obligats en funció dels quals s’han de definir, els veuen amb simpatia o els rebutgen.

El setembre de 2020, el Consell Català del Moviment Europeu (CCME) va organitzar un cicle interessant sobre valors i identitat europeus en què es va presentar una taula rodona telemàtica dedicada a la visió d’aquests valors des de la perspectiva d’aquests «altres europeus». Analistes de Belarús, Geòrgia, Rússia i Ucraïna van abordar aquesta qüestió i van explicar com les seves societats percebien la UE i les expectatives que aquesta despertava.

Segons un sondeig d’opinió a Moldàvia, dut a terme per l’EU NEIGHBOURS East Project el juliol del 2019, un 65 % de les persones enquestades confia en la Unió Europea. Més de la meitat (55 %) té una imatge positiva de la UE, un 33 % se sent neutral i només el 10 % expressa una opinió negativa. Això explica en part que, el desembre del 2020, els moldaus hagin triat per a la presidència l’europeista Maia Sandu, després d’un interval de quatre anys sota el mandat del president prorús, Igor Dodon. Geòrgia, per la seva banda, és de lluny el país que dóna un suport més inequívoc a l’opció proeuropea: una enquesta feta el juny del 2020 pel National Democratic Institute mostra que un 77 % de les persones enquestades està d’acord amb la integració del seu país a la UE i un 56 % la secunda decididament.

A Belarús, el país amb una població que fins fa poc era la que, tradicionalment, més simpatitzava amb el seu veí rus i se sentia menys atreta per la UE, s’hi va produir un canvi marcat de tendència el desembre del 2018, després de les declaracions del que aleshores era el primer ministre rus, Dmitri Medvédev, en què avisava els belarussos que Moscou no els subministraria energia a baix preu si Minsk no oferia a canvi un nivell més alt d’integració —política, no solament econòmica— de Rússia i Belarús dins del seu acord bilateral, anomenat «Estat de la Unió» (Belsat TV, 17-4-2019). A partir d’aquell moment, el nivell de suport a la integració amb Rússia va anar baixant, del 60,3 % fins al 40,4 % (Belsat TV, 2-10-2020). I la dada més significativa és que, a partir del 2019, la majoria dels belarussos entre 25 i 34 anys declaren que els agradaria que el seu país entrés a la UE.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

A Ucraïna, l’opinió pública ha evolucionat des que el 2014 van tenir lloc els esdeveniments que marcaran per sempre la història del país: resistència popular amb l’Euromaidan, annexió il·legal de Crimea i guerra als territoris del Donbass, alimentada per Moscou. Amb aquest rerefons, el principal institut d’estudis d’opinió pública, la Democratic Initiatives Foundation de Kíev va indicar, el desembre del 2019 (DIF 5-12-2019), que el 53 % de les persones enquestades creu que Ucraïna s’hauria d’unir a la Unió Europea a llarg termini, mentre que l’adhesió a la Unió Eurasiàtica amb Rússia, Belarús i Kazakhstan només arriba al 13 %, i el 24 % considera que Ucraïna no s’hauria d’unir a cap de les dues opcions. És interessant constatar que fins i tot a l’est del país, on domina la població d’origen rus, un 34 % es pronuncia a favor de la UE, un 30 % prefereix no afiliar-se a cap de les unions i una minoria, el 27 %, dóna suport a l’orientació prorussa de la Unió Eurasiàtica.

Les tendències proeuropees es distingeixen clarament en aquests països, però tots els participants de la taula rodona van coincidir que la motivació principal darrere d’aquestes xifres rau en aspiracions materials, relacionades amb una millor qualitat de vida (creixement econòmic i estat del benestar). En canvi, els valors més intangibles —respecte pels drets humans, pluralisme, tolerància— són molt menys apreciats. Però, si bé l’anhel de progrés material resulta totalment legítim, és precisament l’adhesió a aquests «valors immaterials» el que, en opinió de tothom, aporta més garanties per a la qualitat democràtica. La deriva populista de Polònia i Hongria, anys enrere principals capdavanters democràtics a l’Europa de l’Est, en els 80 i els 90, s’explica en gran part també per aquest factor.

La conclusió de la trobada va ser poc encoratjadora: fins i tot entenent la necessitat de pragmatisme per part de Brussel·les, es va constatar la manca d’adequació entre valors i actuació d’una Unió Europea que no es mostra a l’altura dels seus valors fundacionals, i perd així credibilitat i poder d’atracció. Tothom va esmentar la falta de fermesa de la UE davant de Rússia en temes com Belarús en aquests moments i, abans, Geòrgia o Ucraïna, amb l’annexió il·legal de Crimea i el suport a la guerra del Donbass. Molt en la línia del que ha repetit recentment la líder democràtica belarussa, Sviatlana Tsijanóuskaya, «la gent espera que Occident sigui més valent i fort».

Ucraïna, Geòrgia, Moldàvia i ara l’oposició de Belarús necessiten el suport de la UE i del món occidental en general per sobreviure com a estats sobirans, realment independents, amos de les seves decisions. Han de poder plantar cara a la Rússia de Putin, que no dubta a recórrer a tot el que té a l’abast per dinamitar qualsevol opció que pugui fer trontollar el seu paper hegemònic a la regió. Per aquest motiu, cap d’aquests països no ha pogut fer el pas cap a una sobirania real sense pagar-ne un preu molt alt: bloquejos econòmics i energètics (com els va passar a Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna en diferents anys), redisseny territorial de Geòrgia (Ossètia del Sud i Abkhàzia, 2008), ocupació militar i annexió a Ucraïna (el Donbass i Crimea, 2014) i, ara, repressió brutal a Belarús pel suport clau de Moscou a un president il·legítim.

Un dels exemples més clamorosos del cinisme amb què el Kremlin aplica aquesta política va quedar plasmat per a la posteritat el setembre de 2013 quan Moldàvia, molt dependent de l’energia russa, va decidir signar un acord d’associació amb la UE: ni més ni menys que el que aleshores era el vice-primer ministre rus, Dmitri Rogozin, va enviar un senyal fratern als moldaus recordant-los que «els subministraments d’energia són importants quan s’acosta l’hivern, espero que vostès no es congelin» (BBC, 11-9-2013). A la seva àrea, un Brexit sense represàlies, abans i després de produir-se, és inimaginable per al Kremlin.

Des de l’arribada de Putin al poder, Moscou percep qualsevol dinàmica d’acostament a la UE com una estratègia política de Brussel·les orientada a expandir la seva esfera d’influència en territori europeu en detriment de Rússia. Aquesta lectura reflecteix, de fet, la seva visió de les relacions internacionals, segons la qual el Kremlin considera les antigues repúbliques soviètiques com la seva esfera d’influència vital. Així, ja el 1999, Moscou elabora una Estratègia a mitjà termini per al desenvolupament de les relacions entre la Federació de Rússia i la Unió Europea que dóna per fet «el paper dirigent de Rússia en el disseny d’un nou sistema de relacions polítiques i econòmiques interestatals a l’àrea de la CEI (Comunitat d’Estats Independents)». D’aquí ve l’obsessió del Kremlin pel suposat objectiu estratègic de la UE d’alterar l’statu quo, enderrocant règims amb reedicions de les anomenades Revolucions de Color que van sacsejar diversos països exsoviètics o el menyspreu de les elits russes per l’entusiasme que van despertar a Occident les Primaveres Àrabs.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per molt contemporitzadora que es mostri Brussel·les amb Moscou, el Kremlin continuarà fent servir aquesta estratègia. Recurrentment, alguns a Brussel·les i alguns Estats membres (el president francès Macron, a finals del 2019) advoquen per un rapprochement amb Rússia o un diàleg o alguna cosa en nom de l’estabilitat del continent. El problema és que en els vint anys que fa que Putin és al poder, la UE, l’OTAN, els Estats Units, han provat diverses variants de reset i de relació «estratègica» (associació, cooperació, etc.), fins i tot la congelació de la possible entrada de Geòrgia i Ucraïna a l’OTAN. Però, tal com va apuntar l’intel·lectual búlgar Ivan Krastev el 2008, «el postmodernisme de la UE és per a Moscou el que el vegetarianisme és per als caníbals: una irrellevància irritant». Així que res no ha impedit que Moscou dugués a terme, per exemple, l’única annexió per la força en territori europeu des de la Segona Guerra Mundial. No ens pot estranyar, doncs, que un conegut analista rus, Andrei Kortunov, evoqués el 2016 la percepció russa de la UE com «un nan polític i una no-entitat en termes de política de seguretat».

El fons de la qüestió és que el veritable acostament ha de venir de Rússia, de l’evolució interna del mateix país. És el que subratllava el prestigiós expert rus Dmitri Trenin ja el 2002, «l’acostament de Rússia a Europa és només en segona instància un exercici de política exterior. El seu èxit o el seu fracàs dependrà del ritme i de la profunditat de la transformació econòmica, política i social de Rússia. L’“entrada a Europa” de Rússia no pot ser negociada amb Brussel·les. Primer ella mateixa ha de ser made in Russia». I, per això, tal com ens va recordar la participant russa, la Unió Europea ha de tenir sempre present que «hi ha un exemple d’ “Europa”».