«Francament, no confio gaire en els polítics europeus», va confessar en una entrevista recent (El País, 28-1-21) l’advocada opositora russa, Liubóv Sóbol, poc abans de ser detinguda al seu torn darrere d’Alexei Navalny quan va tornar a Moscou després d’haver estat enverinat. És probable que si li ho haguessin preguntat, hauria afegit que sense Angela Merkel, encara menys… És cert que els russos, fins i tot els de l’oposició, tenen en general una visió diferent de la Unió Europea, més escèptica que la resta dels seus veïns exsoviètics. Aquesta part d’Europa és una regió en què qualsevol viratge important en l’evolució política interna d’un d’aquests països pot provocar una sacsejada geopolítica a tota la zona amb repercussions inevitables per a les relacions entre la UE i Rússia. Va passar amb Geòrgia el 2008, Moldàvia el 2014, Ucraïna el 2013-2014 i ara amb Belarús. Aquests països estan atrapats en un dilema geopolític que no han triat, però que no poden ignorar, com li agradaria a l’oposició democràtica belarussa. Per a ells, la Unió Europea, d’una banda, i Rússia, de l’altra, representen referents obligats en funció dels quals s’han de definir, els veuen amb simpatia o els rebutgen.

El setembre de 2020, el Consell Català del Moviment Europeu (CCME) va organitzar un cicle interessant sobre valors i identitat europeus en què es va presentar una taula rodona telemàtica dedicada a la visió d’aquests valors des de la perspectiva d’aquests «altres europeus». Analistes de Belarús, Geòrgia, Rússia i Ucraïna van abordar aquesta qüestió i van explicar com les seves societats percebien la UE i les expectatives que aquesta despertava.

Segons un sondeig d’opinió a Moldàvia, dut a terme per l’EU NEIGHBOURS East Project el juliol del 2019, un 65 % de les persones enquestades confia en la Unió Europea. Més de la meitat (55 %) té una imatge positiva de la UE, un 33 % se sent neutral i només el 10 % expressa una opinió negativa. Això explica en part que, el desembre del 2020, els moldaus hagin triat per a la presidència l’europeista Maia Sandu, després d’un interval de quatre anys sota el mandat del president prorús, Igor Dodon. Geòrgia, per la seva banda, és de lluny el país que dóna un suport més inequívoc a l’opció proeuropea: una enquesta feta el juny del 2020 pel National Democratic Institute mostra que un 77 % de les persones enquestades està d’acord amb la integració del seu país a la UE i un 56 % la secunda decididament.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A Belarús, el país amb una població que fins fa poc era la que, tradicionalment, més simpatitzava amb el seu veí rus i se sentia menys atreta per la UE, s’hi va produir un canvi marcat de tendència el desembre del 2018, després de les declaracions del que aleshores era el primer ministre rus, Dmitri Medvédev, en què avisava els belarussos que Moscou no els subministraria energia a baix preu si Minsk no oferia a canvi un nivell més alt d’integració —política, no solament econòmica— de Rússia i Belarús dins del seu acord bilateral, anomenat «Estat de la Unió» (Belsat TV, 17-4-2019). A partir d’aquell moment, el nivell de suport a la integració amb Rússia va anar baixant, del 60,3 % fins al 40,4 % (Belsat TV, 2-10-2020). I la dada més significativa és que, a partir del 2019, la majoria dels belarussos entre 25 i 34 anys declaren que els agradaria que el seu país entrés a la UE.

A Ucraïna, l’opinió pública ha evolucionat des que el 2014 van tenir lloc els esdeveniments que marcaran per sempre la història del país: resistència popular amb l’Euromaidan, annexió il·legal de Crimea i guerra als territoris del Donbass, alimentada per Moscou. Amb aquest rerefons, el principal institut d’estudis d’opinió pública, la Democratic Initiatives Foundation de Kíev va indicar, el desembre del 2019 (DIF 5-12-2019), que el 53 % de les persones enquestades creu que Ucraïna s’hauria d