In memoriam

Antoni Dalmau i Ribalta
(Igualada, 13 de març de 1951 – 5 de gener de 2022)

El 5 de gener va morir sobtadament a Igualada Antoni Dalmau i Ribalta. La notícia va colpir la ciutat en plena cavalcada de Reis, una festa gran de la capital de l’Anoia. Amb la mort d’Antoni Dalmau s’eclipsa un referent de la vida política, cultural i cívica de la ciutat; també un actor de la reconstrucció moral i material de Catalunya. El desembre de 2004 va rebre la Medalla de la Ciutat. Vet aquí el text que Rafael Jorba, periodista igualadí i actual membre del consell de redacció de política&prosa, va llegir al saló de plens responent, com a instructor del guardó, a l’encàrrec de l’aleshores alcalde Jordi Aymamí.

 

Els àmbits d’Antoni Dalmau

«Quin és l’àmbit de tots els àmbits que voldria destacar del seu perfil fecund, polièdric i policèntric? Resposta: el compromís polític amb Igualada. De la política entesa com a acte de servei a la ‘polis’, és a dir, a la ciutat.»

“La trajectòria que ha seguit i els molts mèrits que ha assolit al llarg dels anys amb les activitats que ha dut a terme en benefici tant de la ciutat com d’una bona part dels igualadins, el fan, penso, just mereixedor d’aquest guardó”. Aquest fragment de la carta de l’alcalde d’Igualada, en la qual m’anunciava que m’havia nomenat instructor de l’expedient de concessió de la medalla de la ciutat a Antoni Dalmau i Ribalta, és prou explícit. El seu compromís cívic de primera hora i la seva biografia polièdrica són ben coneguts de tothom. Ell ha estat el millor instructor d’aquest guardó.

L’encàrrec que em fan, i que els agraeixo, no només m’honora, sinó que m’obliga a transcendir la pura enumeració del llarg llistat de fets que omplen la vida i l’obra de Dalmau i Ribalta. Per fer-ho, he agafat com a fil conductor aquells versos de Miquel Martí i Pol que encapçalen la seva història d’Igualada adreçada als infants:

 

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.

Edifiquem-hi,
tenaços, una pàtria,
l’àmbit de tots els àmbits.

 

Comencem, doncs, pel seu àmbit familiar i de joventut.

Antoni Dalmau i Ribalta va néixer a Igualada el dia 13 de març de 1951. Cinquè d’entre vuit germans d’una família de llarga tradició catòlica i catalanista, és indubtable la influència que va rebre en molt diversos aspectes del seu pare, Antoni Dalmau i Jover, procurador dels tribunals i oficial de notaria, poeta i publicista, regidor d’aquest consistori i diputat democratacristià.

Aquesta influència paterna es fa cada dia que passa més palesa. Ambdós, pare i fill, van ser uns pioners en els temps que els va tocar viure. Dalmau i Jover va pertànyer, als convulsos anys trenta, a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que treballava per la posada al dia de l’Església catalana. Aquell grup, del qual el beat Pere Tarrés n’és un dels referents, es va caracteritzar pel seu esperit obert, social i de compromís amb els altres, tot anticipant-se de manera profètica al que representaria tres dècades després el Concili Vaticà II. (Una fita en la renovació de l’Església de la qual un altre membre de la família, el monjo Bernabé Dalmau, n’és tota una autoritat). Dalmau i Ribalta, per la seva banda, va heretar aquell inconformisme patern i va entendre que el seu rol era també el de fer una altra passa endavant: preparar i preparar-se per afrontar els nous reptes que la transició a la democràcia plantejaven a un jove dels anys setanta.

No era, doncs, una ruptura amb el compromís patern, com algú va poder entendre aleshores, sinó la penyora pública d’un compromís primer: el de seguir explorant nous àmbits des d’on treballar per a la millora moral, cívica i material del país. Calia sumar complicitats i, per què no, trencar també vells tabús. Era, potser sense saber-ho, forjador d’això que ara en diem laïcitat. Un marc compartit de drets i deures en el qual la creença no és un factor de separació, sinó de comunió: et projecta a la recerca del rostre de l’altre, en expressió del filòsof Emmanuel Lévinas. Això el portà a abraçar noves realitats polítiques, socials i culturals, més enllà de reproduir els esquemes del que havia estat el seu nucli sociocultural originari.

Permetin-me, després d’aquesta agosarada valoració inicial, d’enumerar altres àmbits de la seva adolescència i joventut. Dalmau i Ribalta va ser educat als col·legis de la Divina Pastora, en l’etapa de parvulari, i de l’Escola Pia, on va cursar tot el batxillerat. Va formar part de l’Escolania de Nostra Senyora de la Pietat i dels Pueri Cantores, en nom dels quals va tenir el privilegi, quan tenia catorze anys (1965), de lliurar al papa Pau VI, sota les voltes de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, un exemplar d’El Sant Crist d’Igualada del pare Romuald M. Díaz. Va formar-se igualment en l’escoltisme igualadí, on també va fer de cap d’unitat. En la seva etapa de pioner, i en plena eclosió de la “nova cançó catalana”, va formar part d’un grup musical escolta, “Els 3 i 3”, que interpretava les seves pròpies cançons, amb lletres d’Antoni Dalmau i músiques de Lluís Solà.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Posteriorment va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona (1973) i, després de complir el servei militar, va exercir d’advocat, amb una especial dedicació a la branca laboralista i en el primer despatx col·lectiu d’Igualada, fins a l’any 1982. Va obtenir també el títol de grau mitjà de professor de català (1972), tasca a la qual va dedicar més de deu anys seguits en cursos organitzats primer pel moviment escolta, després per Òmnium Cultural i, finalment, per la Generalitat provisional. En aquests darrers va tenir com a alumnes els mestres de la comarca de l’Anoia que van haver de dur a terme el reciclatge de llengua catalana. Durant aquests anys va ser també un dels fundadors i el secretari de la delegació igualadina d’Òmnium Cultural i va formar part de la junta local de la Jove Cambra en els seus inicis (1975).

Passada aquesta etapa de joventut i formació, Dalmau i Ribalta s’endinsa en els àmbits polític, cívic i cultural, i ho fa des d’un ferm compromís amb la polis o ciutat que marcaria tota la seva trajectòria posterior. El seu igualadinisme no és retòric. S’empelta del concepte de carreratge, aquell privilegi de carrer de Barcelona que el rei Pere el Cerimoniós concedí a la llavors vila d’Igualada l’any 1381. Antoni Dalmau ha entès sempre, en les seves diverses responsabilitats a Igualada i Barcelona, que aquest carrer era d’anada i tornada, i que havia de servir també per obrir les portes de bat a bat a noves idees, projectes i realitats. Es pot dir, si m’ho permeten, que no va tornar mai amb les mans buides, per bé que a voltes van faltar mans per poder fer realitat tots els seus somnis.

Pel que fa al seu compromís polític, val a recordar que es va concretar de molt jove, durant el franquisme, època en la qual va ser detingut i multat diverses vegades i privat del seu passaport. Després va ser membre actiu de l’Assemblea Democràtica d’Igualada, l’organització unitària corresponent a escala local i comarcal de l’Assemblea de Catalunya. Acabada la dictadura amb la mort del general Franco, va ser membre fundador de la secció local i comarcal de Convergència Socialista de Catalunya (1975), formació política en la qual va anar prosseguint, com a primer secretari de l’Anoia, l’evolució posterior cap al Partit Socialista de Catalunya (Congrés) (1976) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (1978), organització en què va formar part de la comissió executiva nacional durant catorze anys seguits (fins al 1992).

Aquest compromís polític tenia com a referents la defensa de la llibertat, l’amor a Catalunya i la lluita per la justícia social: democràcia, catalanisme i socialisme. Un socialisme obert, no dogmàtic i liberal, en sintonia amb aquella tautologia del diàleg de sords entre Lenin i Fernando de los Ríos que recordava sovint l’amic Ernest Lluch. “Llibertat per a què?”. “Llibertat per a ser lliures”. I un catalanisme cívic, que s’arrelava fermament en la història passada, però que es concretava en el present i es projectava en el futur, d’acord amb aquella reflexió de Rafael Campalans: “Catalunya no és només la història que ens han contat, sinó la història que volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Dalmau, com Campalans, ha cregut sempre que política vol dir pedagogia, i sempre ha intentat explicar i raonar les seves propostes i actuacions.

Cal recordar, en aquest àmbit polític, que va ser col·laborador d’alguns periòdics clandestins i un dels impulsors del pas per Igualada de la “Marxa de la Llibertat” (estiu de 1976). En l’etapa de transició cap als ajuntaments democràtics, va ser elegit portaveu de la Comissió Democràtica Municipal (1977-1979), organisme integrat per tots els partits igualadins per impulsar el canvi polític a escala local. Jo, que vaig poder compartir amb ell aquell despertar polític, puc donar testimoni que allò que ens impulsava no era altra cosa que una vella màxima: “No hi poden haver homes lliures sense pobles lliures, però tampoc pobles lliures sense homes lliures”. D’aleshores ençà aquesta ha estat la seva bandera: el doble compromís amb la causa de Catalunya i el progrés de la seva gent.

Convocades les primeres eleccions democràtiques municipals de l’abril de 1979, va encapçalar la llista del PSC per Igualada, que va quedar a 27 vots de la llista guanyadora (CiU). Més enllà de la seva tasca com a regidor, va ser elegit diputat provincial i va passar a ser membre de la comissió de govern —i portaveu del grup socialista— de la Diputació de Barcelona, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas, amb qui va mantenir una estreta relació durant deu anys. Del vell president republicà a l’exili va aprendre també un doble missatge: la voluntat de dignificar la funció pública de Catalunya —no es tractava tant que Catalunya fos Estat com que fes política d’Estat— i de treballar al servei de tota la seva ciutadania… Aquell binomi Ciutadans de Catalunya, del seu crit primer al balcó del palau de la Generalitat, és avui encara ple de sentit: l’exercici d’una ciutadania activa, dipositària d’un codi compartit de drets i deures, i no d’una altra de passiva en la qual el ciutadà esdevé només un client de les Administracions.

Després d’haver estat diputat president de la comissió d’Ensenyament, el 14 de desembre de 1982, a l’edat de 31 anys, va ser elegit president de la Diputació en substitució de Francesc Martí i Jusmet. Va ser el president més jove de totes les diputacions espanyoles i el més jove que mai hi hagués hagut. En les eleccions municipals de maig de 1983 va ocupar el segon lloc de la llista del PSC a la ciutat de Barcelona —darrere de Pasqual Maragall— i va ser elegit regidor de la capital catalana i reelegit president de la Diputació.

De la seva tasca al front de la corporació provincial durant cinc anys (1982-1987), cal destacar-ne l’impuls donat als plans d’ajut als municipis, l’ampliació de la xarxa de biblioteques populars, la promoció de diversos parcs naturals, la reforma administrativa de la institució i la cessió del Palau de la Generalitat a la Generalitat de Catalunya, amb la consegüent construcció i inauguració d’una nova seu provincial a Can Serra, a la cruïlla de la Diagonal i la Rambla de Catalunya. Durant aquests anys va ser també vicepresident de la candidatura barcelonina als Jocs Olímpics de 1992 i va comprometre la Diputació en el finançament íntegre d’una de les instal·lacions olímpiques més emblemàtiques, el Palau Sant Jordi, per a la qual va proposar el nom que sempre ha portat.

Per limitar-se només a l’àmbit estricte d’Igualada i de tota la comarca de l’Anoia, cal dir que la seva tasca al front de la Diputació va servir per materialitzar aquell concepte de carreratge del qual parlava abans. No només anava i venia cada dia a aquest carrer de Barcelona que és també Igualada, sinó que ho feia pensant i portant projectes i realitzacions per a la seva ciutat. Això va materialitzar-se, entre altres obres, en el finançament parcial de la pavimentació completa del Passeig Verdaguer, de la nova piscina coberta de les Comes i d’una nova caserna per a la policia local, en l’execució del nou pont del barri de Fàtima i en la rehabilitació integral de l’adoberia de Cal Granotes d’Igualada, de les restes del castell de Vilademàger de la Llacuna, de la torre poligonal del castell d’Òdena, de l’antic priorat de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós i de les esglésies de Sant Pere de Vilademàger, Santa Càndia d’Orpí i Santa Maria de Rubió.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Després de les eleccions municipals del juny de 1987, va tornar a ser cap de la llista local del PSC i regidor de l’ajuntament d’Igualada. No va recollir l’encàrrec ciutadà de ser-ne l’alcalde, però sí que va tornar a posar sobre la taula pública un model engrescador de ciutat. No és l’hora ni el lloc d’obrir velles polèmiques. “Les fulles mortes es recullen amb la pala; els records i les lamentacions també”, cantava Yves Montad. Sí que és el moment, però, d’escoltar el dur pronòstic que va fer l’escriptora Maria Aurèlia Capmany en aquella campanya electoral igualadina: “Després, aclarit el panorama polític, s’ha fet evident aquest esperit conservador fet de recel i de desconfiança [de la gent de pagès]. En vaig tenir una dolorosa premonició la tarda del míting a Igualada [el 1987], quan l’Antoni Dalmau feia un dels discursos més bells i més coherents que he sentit. En el fons, pensava, com més intel·ligent es manifesti, com més audaç, com més els mostri el futur de la ciutat, més sentiran l’agulló de la desconfiança i recitaran aquell adagi essencialment reaccionari: ‘Més val boig conegut que savi per conèixer’”. (M. Aurèlia Capmany, Mala memòria, Barcelona: Planeta, 1987, p. 196.)

La sentència de M. Aurèlia és dura i conté elements tòpics (la referència a la gent de pagès) que no s’adiuen ni a la realitat present del món rural ni al perfil industrial de la ciutat d’Igualada… Tanmateix, a l’hora de l’elogi, he volgut que fos una veu forastera la que retratés amb dosis de lucidesa i cruesa aquella derrota electoral que feia també bona la dita que ningú no és profeta a la seva terra. Dalmau i Ribalta, això no obstant, retornava de ple a l’àmbit de la política nacional catalana. L’any següent, en les eleccions autonòmiques de maig de 1988, va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya i vicepresident de la Cambra, tasca que va exercir durant dues legislatures. Després va ser president de la comissió de Política Cultural del Parlament durant quatre anys. D’aquests onze anys de diputat (1988-1999), convé remarcar-ne també els seus treballs com a ponent, entre d’altres, de les lleis de Museus (1990), del Sistema Bibliotecari de Catalunya (1993), del Patrimoni Cultural Català (1993) i, molt particularment, de Política Lingüística (1998), que va contribuir a redactar personalment en una bona mesura.

Fins aquí, la seva dilatada faceta política i institucional, que l’any 1999 va deixar per complet, almenys fins avui. Simultàniament, però, havia anat desplegant la seva obra en els àmbits literari i cultural. Al llarg de la seva vida ha escrit una desena de llibres i un gran nombre d’articles, manifestos, pròlegs o programes de govern, ha donat un munt de conferències, mítings i pregons de tota mena i ha col·laborat regularment en emissores de ràdio com Catalunya Ràdio, Com Ràdio o Ona Catalana. En la premsa escrita ha estat col·laborador en diversos mitjans tant d’Igualada com de Barcelona, activitat que va iniciar-se en plena transició democràtica, quan va ser el principal animador d’una etapa de modernització del setmanari igualadí Vida…, dirigit per Mn. Josep Còdol, periòdic en el qual va formar part del consell de redacció i hi va publicar multitud de col·laboracions (1971-1975), especialment les informacions i ressenyes de caràcter cultural que signava amb el pseudònim de “Jordi Anoia”.

Després d’aquesta etapa primera, va fer de corresponsal durant uns quants anys de diversos mitjans escrits (Tele/eXpres, Avui, Presència). Dalmau, en aquest àmbit periodístic, va contribuir a una doble normalització: l’exercici d’un periodisme cívic, compromès amb la lluita per la recuperació de les llibertats, la democràcia local i l’autogovern de Catalunya, i el ressorgiment d’uns mitjans de comunicació en llengua catalana, del qual la premsa local i comarcal de la transició n’és tot un exemple. Més ençà, han sovintejat les seves col·laboracions regulars com a articulista en revistes i periòdics com Diari de Barcelona, El País, Regió 7, La Vanguardia o El Periódico.

 

Pel que fa al seu àmbit d’escriptor i de novel·lista, cal recordar en síntesi el següent:

  • El seu primer llibre va ser Pels camins de la història d’Igualada (1985), amb il·lustracions de Carme Solé Vendrell. Aquest llibre va merèixer el premi de la Crítica “Serra d’Or” de l’any 1985 i ha estat l’obra més venuda de la bibliografia igualadina.
  • Dos anys després va treure Materials d’obra (1987), un recull de textos polítics corresponents a la seva època al capdavant de la Diputació de Barcelona.
  • El salt a la narrativa va fer-lo el 1994 amb El cor de l’espiral. Diari íntim d’un conseller d’Agricultura, que va quedar finalista del premi Sant Jordi de novel·la.
  • L’any següent va publicar Capsa de records, novel·la que recrea el món dels blanquers de la nostra ciutat mitjançant la figura imaginària de Genís Sabater i Biosca, àlies Feiner, personatge ubicat a la població d’Anglada en un període històric que s’escola entre 1903 i 1977.
  • Això no obstant, la novel·la que ha donat més alegries al seu autor ha estat segurament Terra d’oblit. El vell camí dels càtars (1997), primer premi Néstor Luján de Novel·la Històrica, de la qual n’han aparegut fins avui tretze edicions en diversos idiomes i se n’han venut més de cinquanta mil exemplars.
  • Per documentar-se en l’època medieval, l’autor va aprofundir tant en el fet històric del catarisme que va acabar convertint-se’n en un autèntic especialista, com ho proven els múltiples articles, cursos i conferències que n’ha escrit i professat i dos materials que tracten d’aquest tema apareguts el 2002: l’un és una edició multimèdia de cd-rom i llibre titulat Els càtars, que és encara avui l’obra més completa sobre aquest moviment cristià a tota la península; l’altre és Una escapada al país dels càtars. Guia de viatge, barreja de llibre de viatge i de llibre d’història.
  • Entremig va publicar encara dues novel·les més: Naufragis quotidians (1999), escrit a quatre mans amb l’escriptora igualadina Anna Vila, i L’amor de lluny (2001), centrada en la figura històrica del trobador occità Jaufré Rudel.
  • Finalment, l’any 2000 va publicar l’assaig Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país, un llibre destinat a explicar a un jove en què consisteix la teoria i la pràctica de la política.

 

Una altra faceta encara de la seva condició d’escriptor, a part d’alguns contes i textos breus en obres col·lectives, són la trentena de traduccions de novel·les i assaigs que ha traslladat del francès i el castellà a la llengua catalana. I encara cal recordar, en el terreny de la poesia —que ha conreat només de forma molt escadussera—, que és autor dels llibrets de la cantata infantil Un dia qualsevol, amb música de Francesc Xavier Casañas i estrenada per la coral Els Verdums el maig de 1996, i de l’oratori Mil anys, amb música de Valentí Miserachs –un català universal de la música sacra– i estrenat el març de 2004 amb motiu del mil·lenari de la Basílica de Santa Maria d’Igualada. Cal remarcar també la seva condició de fundador i director de la segona època de la Revista d’Igualada, una publicació de cultura i pensament apareguda l’abril de 1999 i que sortosament ja ha doblat la vida de la prestigiosa revista igualadina en la qual va inspirar-se.

La seva activitat cultural no es limita pas als àmbits de la literatura i el periodisme. Així, podem remarcar que, de 1988 ençà, és president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona i que durant el seu mandat s’ha dut a terme la construcció de la nova seu d’aquest important teatre situada al Palau de l’Agricultura al peu de la muntanya de Montjuïc. Així mateix, és membre de la junta de l’Orfeó Català des del maig de 1990 i vicepresident de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga que dirigeix el també igualadí Jordi Savall. Ha estat també vicepresident de l’associació “Las Segovias”, una organització no governamental de suport als països del Tercer Món, així com a comissionat adjunt per al projecte de la Ciutat del Teatre (Barcelona, 1997-1999). Actualment és professor de la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull.

Vull recuperar, d’aquest sòlid i prolífer àmbit literari, una reflexió d’un dels protagonistes d’una de les seves novel·les que resumeix el fil conductor de tota la seva trajectòria: “Vam oblidar, doncs, perquè calia fer-ho i perquè això ens aplanava la construcció d’un país lliure i democràtic. Tanmateix, sempre he cregut que el nostre oblit no podia ser ni complet ni temerari. No sols per no repetir els errors que es van cometre en el passat, sinó perquè la clau de l’èxit del nostre projecte col·lectiu era, tal com algú ha dit, no oblidar mai que havíem oblidat. (…) Però no podem construir un present damunt del buit, i ens cal recuperar la història dels nostres, la història de tots.” (A. Dalmau, Capsa de records, Columna, 1995. Pàg. 225.) Sí, avui recuperem la història d’un dels nostres, que és també patrimoni actiu de la història de la ciutat, de tots els igualadins i igualadines. Aquest és, tot comptat i debatut, el sentit últim del guardó amb el qual se’l vol distingir.

Quin és l’àmbit de tots els àmbits que voldria destacar d’aquest perfil fecund, polièdric i policèntric d’Antoni Dalmau i Ribalta? Resposta: el seu compromís polític amb Igualada. De la política, com deia al començament, entesa com a acte de servei a la polis, és a dir, a la ciutat. És l’hora, en aquest recinte municipal, de reivindicar la feina feta per ell, pels que el van acompanyar aleshores i també la que continuen fent ara tots vostès. La política democràtica no és l’art de negar els conflictes; és la manera més civilitzada de resoldre’ls i de fer prevaler l’interès general. La societat civil i tots els agent socials i econòmics poden i han de contribuir a aquesta tasca col·lectiva, però la responsabilitat i el mèrit primer el tenen els dipositaris de la sobirania popular. L’expresident Pujol ens ho recorda sovint.

PUBLICITAT
Correos Market

Fa 25 anys els ajuntaments democràtics varen tancar el cicle iniciat a les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Es pot dir que la transició espanyola va començar la casa per la finestra i que, fins que la democràcia no va entrar als ajuntaments, els ciutadans no varen assolir la seva majoria d’edat política. Tots vostès són ara els hereus d’aquells pioners, entre els quals l’Antoni Dalmau n’és exemple i paradigma, i a vostès els correspon prosseguir la millora material i cívica d’Igualada. El món local, com ens ha explicat el professor Manuel Castells, és un dels pilars des d’on respondre als nous reptes del món global d’aquest tercer mil·lenni… És l’àmbit de tots els àmbits de què ens parlava Martí i Pol.

Catalunya, Espanya i Europa es troben en un moment de refundacions S’obre allò que algú n’ha dit el meló de la segona transició. Des del món local cal seguir de ben a prop tots aquests moviments i cal també moure les fitxes per no perdre les oportunitats que se’ns presenten a l’horitzó. De bon segur que sabran fer-ho i que la ciutat d’Igualada no perdrà aquest últim tren. Antoni Dalmau, fa un quart de segle, va ser un dels capdavanters que ens van apropar a La Ciutat llunyana de què ens parlava un altre poeta, el lleidatà Màrius Torres, en plena desfeta de Catalunya. “La ciutat d’ideals que volíem bastir” ja ens és molt més propera. Els convido a tots vostès a seguir treballant per aquella “nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sol”. I a fer-ho des de la llibertat, amb les discrepàncies lògiques de l’acció política quotidiana i les coincidències necessàries amb el projecte comú de ciutat. És la millor medalla que podríem posar-nos tots plegats.

Deixin-me, com a instructor, que vulneri per un moment el meu paper de narrador i que gosi fer-los una confessió. He treballat amb el guardonat, des dels anys de la revista Vida…, on encara recordo un informe sobre la migrada presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació locals o un reportatge sobre la Revolució dels clavells de Portugal, i puc donar testimoni de la seva capacitat de treball i del seu lideratge natural per saber dinamitzar equips. I també de dos trets intangibles del seu caràcter: la seva bonhomia i obertura d’esperit.

Deia al principi que va intentar actualitzar l’herència moral i intel·lectual que havia rebut tant en el terreny del catalanisme com del compromís amb la justícia social. Sé que avui, allunyat de la política quotidiana, segueix reflexionant sobre els nous reptes. I no només a escala local i comarcal, sinó també sobre les gran qüestions de societat i de projecte polític: com casar la identitat amb l’alteritat, és a dir, la identitat de l’altre; com fer realitat els anhels d’una Catalunya lliure i d’una Espanya que faci del respecte de la pluralitat el ciment de la seva naturalesa plurinacional; com enfortir la construcció europea, sabedors que Catalunya és la nostra pàtria i que el nostre futur és Europa… Antoni Dalmau segueix sent un actiu de la ciutat i del país, i els qui avui els governen saben de les seves capacitats i energies. No m’abstinc tampoc de recordar-ho.

No vull acabar sense recordar també aquelles persones, que d’una manera més personal i íntima, l’han acompanyat en tot moment i circumstància. Em refereixo a la seva esposa, Montserrat Palet i Martí, amb qui està casat des de 1976, i als seus tres fills, Clara, Albert i Pol. Per bé que ell ha preservat sempre la privadesa de la seva vida familiar, sé que em permetrà que sigui jo qui trenqui avui aquesta regla que honora un home públic i que dignifica la vida dels qui estima i l’estimen.

Senyor alcalde, senyores i senyors regidors, familiars i amics, constato, doncs, que la trajectòria d’Antoni Dalmau i Ribalta en els àmbits cívic, polític i cultural el fan just mereixedor d’aquest guardó. La seva concessió és també una manera de fer justícia a un actor tenaç de la reconstrucció moral i material de la nostra ciutat, Igualada, i del nostre país, Catalunya.