In memoriam

Antoni Dalmau i Ribalta
(Igualada, 13 de març de 1951 – 5 de gener de 2022)

El 5 de gener va morir sobtadament a Igualada Antoni Dalmau i Ribalta. La notícia va colpir la ciutat en plena cavalcada de Reis, una festa gran de la capital de l’Anoia. Amb la mort d’Antoni Dalmau s’eclipsa un referent de la vida política, cultural i cívica de la ciutat; també un actor de la reconstrucció moral i material de Catalunya. El desembre de 2004 va rebre la Medalla de la Ciutat. Vet aquí el text que Rafael Jorba, periodista igualadí i actual membre del consell de redacció de política&prosa, va llegir al saló de plens responent, com a instructor del guardó, a l’encàrrec de l’aleshores alcalde Jordi Aymamí.

 

Els àmbits d’Antoni Dalmau

«Quin és l’àmbit de tots els àmbits que voldria destacar del seu perfil fecund, polièdric i policèntric? Resposta: el compromís polític amb Igualada. De la política entesa com a acte de servei a la ‘polis’, és a dir, a la ciutat.»

“La trajectòria que ha seguit i els molts mèrits que ha assolit al llarg dels anys amb les activitats que ha dut a terme en benefici tant de la ciutat com d’una bona part dels igualadins, el fan, penso, just mereixedor d’aquest guardó”. Aquest fragment de la carta de l’alcalde d’Igualada, en la qual m’anunciava que m’havia nomenat instructor de l’expedient de concessió de la medalla de la ciutat a Antoni Dalmau i Ribalta, és prou explícit. El seu compromís cívic de primera hora i la seva biografia polièdrica són ben coneguts de tothom. Ell ha estat el millor instructor d’aquest guardó.

L’encàrrec que em fan, i que els agraeixo, no només m’honora, sinó que m’obliga a transcendir la pura enumeració del llarg llistat de fets que omplen la vida i l’obra de Dalmau i Ribalta. Per fer-ho, he agafat com a fil conductor aquells versos de Miquel Martí i Pol que encapçalen la seva història d’Igualada adreçada als infants:

 

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.

Edifiquem-hi,
tenaços, una pàtria,
l’àmbit de tots els àmbits.

 

Comencem, doncs, pel seu àmbit familiar i de joventut.

Antoni Dalmau i Ribalta va néixer a Igualada el dia 13 de març de 1951. Cinquè d’entre vuit germans d’una família de llarga tradició catòlica i catalanista, és indubtable la influència que va rebre en molt diversos aspectes del seu pare, Antoni Dalmau i Jover, procurador dels tribunals i oficial de notaria, poeta i publicista, regidor d’aquest consistori i diputat democratacristià.

Aquesta influència paterna es fa cada dia que passa més palesa. Ambdós, pare i fill, van ser uns pioners en els temps que els va tocar viure. Dalmau i Jover va pertànyer, als convulsos anys trenta, a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que treballava per la posada al dia de l’Església catalana. Aquell grup, del qual el beat Pere Tarrés n’és un dels referents, es va caracteritzar pel seu esperit obert, social i de compromís amb els altres, tot anticipant-se de manera profètica al que representaria tres dècades després el Concili Vaticà II. (Una fita en la renovació de l’Església de la qual un altre membre de la família, el monjo Bernabé Dalmau, n’és tota una autoritat). Dalmau i Ribalta, per la seva banda, va heretar aquell inconformisme patern i va entendre que el seu rol era també el de fer una altra passa endavant: preparar i preparar-se per afrontar els nous reptes que la transició a la democràcia plantejaven a un jove dels anys setanta.

No era, doncs, una ruptura amb el compromís patern, com algú va poder entendre aleshores, sinó la penyora pública d’un compromís primer: el de seguir explorant nous àmbits des d’on treballar per a la millora moral, cívica i material del país. Calia sumar complicitats i, per què no, trencar també vells tabús. Era, potser sense saber-ho, forjador d’això que ara en diem laïcitat. Un marc compartit de drets i deures en el qual la creença no és un factor de separació, sinó de comunió: et projecta a la recerca del rostre de l’altre, en expressió del filòsof Emmanuel Lévinas. Això el portà a abraçar noves realitats polítiques, socials i culturals, més enllà de reproduir els esquemes del que havia estat el seu nucli sociocultural originari.

Permetin-me, després d’aquesta agosarada valoració inicial, d’enumerar altres àmbits de la seva adolescència i joventut. Dalmau i Ribalta va ser educat als col·legis de la Divina Pastora, en l’etapa de parvulari, i de l’Escola Pia, on va cursar tot el batxillerat. Va formar part de l’Escolania de Nostra Senyora de la Pietat i dels Pueri Cantores, en nom dels quals va tenir el privilegi, quan tenia catorze anys (1965), de lliurar al papa Pau VI, sota les voltes de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, un exemplar d’El Sant Crist d’Igualada del pare Romuald M. Díaz. Va formar-se igualment en l’escoltisme igualadí, on també va fer de cap d’unitat. En la seva etapa de pioner, i en plena eclosió de la “nova cançó catalana”, va formar part d’un grup musical escolta, “Els 3 i 3”, que interpretava les seves pròpies cançons, amb lletres d’Antoni Dalmau i músiques de Lluís Solà.

Posteriorment va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona (1973) i, després de complir el servei militar, va exercir d’advocat, amb una especial dedicació a la branca laboralista i en el primer despatx col·lectiu d’Igualada, fins a l’any 1982. Va obtenir també el títol de grau mitjà de professor de català (1972), tasca a la qual va dedicar més de deu anys seguits en cursos organitzats primer pel moviment escolta, després per Òmnium Cultural i, finalment, per la Generalitat provisional. En aquests darrers va tenir com a alumnes els mestres de la comarca de l’Anoia que van haver de dur a terme el reciclatge de llengua catalana. Durant aquests anys va ser també un dels fundadors i el secretari de la delegació igualadina d’Òmnium Cultural i va formar part de la junta local de la Jove Cambra en els seus inicis (1975).

Passada aquesta etapa de joventut i formació, Dalmau i Ribalta s’endinsa en els àmbits polític, cívic i cultural, i ho fa des d’un ferm compromís amb la polis o ciutat que marcaria tota la seva trajectòria posterior. El seu igualadinisme no és retòric. S’empelta del concepte de carreratge, aquell privilegi de carrer de Barcelona que el rei Pere el Cerimoniós concedí a la llavors vila d’Igualada l’any 1381. Antoni Dalmau ha entès sempre, en les seves diverses responsabilitats a Igualada i Barcelona, que aquest carrer era d’anada i tornada, i que havia de servir també per obrir les portes de bat a bat a noves idees, projectes i realitats. Es pot dir, si m’ho permeten, que no va tornar mai amb les mans buides, per bé que a voltes van faltar mans per poder fer realitat tots els seus somnis.

Pel que fa al seu compromís polític, val a recordar que es va concretar de molt jove, durant el franquisme, època en la qual va ser detingut i multat diverses vegades i privat del seu passaport. Després va ser membre actiu de l’Assemblea Democràtica d’Igualada, l’organització unitària corresponent a escala local i comarcal de l’Assemblea de Catalunya. Acabada la dictadura amb la mort del general Franco, va ser membre fundador de la secció local i comarcal de Convergència Socialista de Catalunya (1975), formació política en la qual va anar prosseguint, com a primer secretari de l’Anoia, l’evolució posterior cap al Partit Socialista de Catalunya (Congrés) (1976) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (1978), organització en què va formar part de la comissió executiva nacional durant catorze anys seguits (fins al 1992).

Aquest compromís polític tenia com a referents la defensa de la llibertat, l’amor a Catalunya i la lluita per la justícia social: democràcia, catalanisme i socialisme. Un socialisme obert, no dogmàtic i liberal, en sintonia amb aquella tautologia del diàleg de sords entre Lenin i Fernando de los Ríos que recordava sovint l’amic Ernest Lluch. “Llibertat per a què?”. “Llibertat per a ser lliures”. I un catalanisme cívic, que s’arrelava fermament en la història passada, però que es concretava en el present i es projectava en el futur, d’acord amb aquella reflexió de Rafael Campalans: “Catalunya no és només la història que ens han contat, sinó la història que volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Dalmau, com Campalans, ha cregut sempre que política vol dir pedagogia, i sempre ha intentat explicar i raonar les seves propostes i actuacions.

Cal recordar, en aquest àmbit polític, que va ser col·laborador d’alguns periòdics clandestins i un dels impulsors del pas per Igualada de la “Marxa de la Llibertat” (estiu de 1976). En l’etapa de transició cap als ajuntaments democràtics, va ser elegit portaveu de la Comissió Democràtica Municipal (1977-1979), organisme integrat per tots els partits igualadins per impulsar el canvi polític a escala local. Jo, que vaig poder compartir amb ell aquell despertar polític, puc donar testimoni que allò que ens impulsava no era altra cosa que una vella màxima: “No hi poden haver homes lliures sense pobles lliures, però tampoc pobles lliures sense homes lliures”. D’aleshores ençà aquesta ha estat la seva bandera: el doble compromís amb la causa de Catalunya i el progrés de la seva gent.

Convocades les primeres eleccions democràtiques municipals de l’abril de 1979, va encapçalar la llista del PSC per Igualada, que va quedar a 27 vots de la llista guanyadora (CiU). Més enllà de la seva tasca com a regidor, va ser elegit diputat provincial i va passar a ser membre de la comissió de govern —i portaveu del grup socialista— de la Diputació de Barcelona, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas, amb qui va mantenir una estreta relació durant deu anys. Del vell president republicà a l’exili va aprendre també un doble missatge: la voluntat de dignificar la funció pública de Catalunya —no es tractava tant que Catalunya fos Estat com que fes política d’Estat— i de treballar al servei de tota la seva ciutadania… Aquell binomi Ciutadans de Catalunya, del seu crit primer al balcó del palau de la Generalitat, és avui encara ple de sentit: l’exercici d’una ciutadania activa, dipositària d’un codi compartit de drets i deures, i no d’una altra de passiva en la qual el ciutad