La Copa del Món de l’esport més globalitzat i unificat, el futbol, ens il·lustra alguns dels principals dilemes als quals s’enfronta l’espècie humana: construir o destruir; racionalitat o irracionalitat; esforç individual o col·lectiu; determinisme o incertesa, són alguns dels dilemes als quals s’enfronten les interaccions socials, i totes elles es manifesten en els esports d’equip, i en especial en aquell que arrossega més a les masses a tot el globus.

Però si de tots els dilemes il·lustrats pel futbol global n’haguéssim de triar un, pel molt que s’hi juga la humanitat en el futur, aquest és el dilema internacionalisme/nacionalisme.

Un de cada deu jugadors del Mundial de futbol de Rússia ha jugat per un país en el qual no ha nascut. Aquests jugadors es concentren en alguns països en particular. Per exemple, el Marroc tenia un 62% de trànsfugues (els costava trobar un idioma en el qual entendre’s fora del camp) i Senegal el 40%. Un català de cognom Martínez que portava dècades a Anglaterra ha entrenat una selecció belga amb nombrosos jugadors d’arrels africanes on es parla en anglès malgrat que els idiomes oficials del país són el francès, el flamenc i l’alemany. Hom es pregunta quina cara hi deuen posar Marouanne Fellaini o Romelu Lukaku (belgues d’arrels africanes que juguen a clubs d’Anglaterra) quan els pregunten si se senten més flamencs que belgues, tan flamencs com belgues o més belgues que flamencs. Un altre jugador que juga amb Bèlgica, Adnan Januszaj, podria haver triat jugar fins amb 6 seleccions. Nascut el 1995 a Brussel·les de pares kosovars d’ètnia albanesa, amb avis a Sèrbia i Turquia, es va formar futbolísticament a Anglaterra, on va viure els cinc anys que li permetien adquirir-ne la nacionalitat. Finalment va decidir jugar amb Bèlgica, i casualment va marcar el gol que li va donar la victòria contra Anglaterra en el darrer partit de la fase de grups. No sé què és millor, que a Januszaj li preguntin si se sent més belga que tot això o, com que actualment juga a la Real Sociedad de Futbol, de Donostia, que li preguntin si se sent més basc que espanyol, més espanyol que basc o tan basc com espanyol. Dos jugadors kosovars que han jugat amb Suïssa, quan ho podien haver fet per Kosovo (tot i que no haguessin arribat al Mundial), van recordar el seu patriotisme kosovar quan van marcar contra Sèrbia i van fer el gest de la gran Albània. La dreta suïssa no els va perdonar que es referissin al símbol d’una nació estrangera. Com tampoc l’ultranacionalisme serbi (que creu que la nació sèrbia va néixer a Kosovo) no va acceptar algun biaix en l’àrbitre alemany, acusant-lo de justícia selectiva fent un paral·lelisme amb els judicis per genocidi de La Haia, que el nacionalisme serbi veu com a parcials. Hi ha jugadors amb cognom d’origen hispà a Alemanya, França, Suïssa i Rússia, a més d’Espanya i les seleccions llatinoamericanes. A Espanya hi juguen tres jugadors nascuts en altres països. Algunes seleccions mostren molta menys diversitat, com la molt elogiada Islàndia, en realitat el somni de qualsevol ultranacionalista: tots els jugadors tenen variacions del mateix cognom (poden estalviar-se els set restants), el mateix codi genètic, i no s’hi troba entre ells cap jugador amb un color que desentoni. Tots ells se saben l’himne i els crits tribals, de manera que no corren el risc de guanyar-se les ires de cap Le Pen o Donald Trump.

Les seleccions més interessants són com les grans metròpolis del món, uns microcosmos plens de tota mena de nacionalitats i ètnies. Fins i tot les seleccions menys problemàtiques, perquè tenen fronteres estables i no estan en cap procés especial d’integració, que són les seleccions llatinoamericanes, mostren alguna aberració per als seus nacionalistes. Aquestes seleccions són les que han atret més afeccionats dels seus països, que han pagat bona part dels seus ingressos anuals per anar a Rússia, sovint venent-se un cotxe, un pis o algun altre actiu acumulat. Però també ho fan per anar a animar a jugadors que porten la samarreta d’una selecció nacional tot i que passen l’any en equips europeus, en grans ciutats multiculturals on estan perfectament arrelats, com Londres, Manchester, Barcelona o Madrid. Es va fer viral un àudio d’un comentarista argentí enviant a Messi a pastar fang a Barcelona perquè havia fallat un penal.

Hi ha molts més dilemes que il·lustren les institucions del futbol globalitzat, com mercat/planificació (un mercat de fitxatges liberalitzat en els clubs i tancat en les seleccions), democràcia/jerarquia (la FIFA té un monopoli absolut, però internament decideix democràticament, a base de repartir-se el botí), corrupció/honestedat (tant dintre com fora del camp), equitat/eficiència (no es fa la superlliga europea que tothom espera perquè hi ha resistències distributives, lògiques), disseny humà/evolució (els entrenadors influeixen poc i les tàctiques evolucionen per assaig, error i selecció natural …).

Tot un conjunt de dilemes fan referència a la creixent tecnificació del futbol. No només ho noten això els que temen que la tecnologia es mengi la passió, sinó també els vells scouts de clubs o comentaristes que temen la irrupció dels moderns mètodes estadístics. A Catalunya i Espanya, amb el nostre analfabetisme numèric i la nostra aversió a les ciències dures (l’opinió dominant és que les matemàtiques són de dretes), els vells periodistes esportius i els Camachos i Roviroses de torn (Jordi Rovirosa és el comentarista de bàsket de TV3 que va dir que Torra tenia una cultura «brutal») estan més protegits que en altres països, on les anàlisis estadístiques i els càlculs de probabilitats estan molt més estesos.

Però fins i tot els economistes i estadístics més racionals, com els de la revista The Economist, després de reconèixer la inherent impredictibilitat del futbol, no podien evitar poc abans del Mundial fer ells mateixos una predicció tot seguit: dies abans que Alemanya no passés de la fase de grups, la revista va dir que «el nostre model suggereix que hi ha un país que està més ben situat que els altres per dominar el ‘joc bonic’; en realitat, li ha anat lleugerament pitjor que el que li hauria hagut d’haver anat al llarg dels anys. Aquest país és Alemanya». Al Mundial anterior, el gran estadístic nord-americà Nate Silver, conegut per la precisió de les seves prediccions en les eleccions presidencials dels Estats Units, va afirmar que els mercats d’apostes infravaloraven la gran superioritat de Brasil, just abans de veure com la canarinha perdia a casa per 7 a 1 contra Alemanya a la semifinal.

PUBLICITAT

L’ús del futbol com a escenari de conflictes identitaris i nacionalistes ofereix nombrosos exemples de politització

La possibilitat que en realitat pugui guanyar qualsevol afavoreix molt la politització de l’esport. Tothom pot aspirar de forma versemblant a guanyar algun dia. Per això l’ús del futbol com a escenari de conflictes identitaris i nacionalistes ofereix nombrosos exemples de politització, molts d’ells de tipus pacífic, encara que altres mostren la facilitat amb què les tensions poden escalar cap a fases violentes, almenys en aquells contextos on no existeix un marc institucional estable com el que sembla facilitar de moment l’existència de la Unió Europea. Es va veure en la Guerra del Futbol entre Hondures i El Salvador de 1969, o en les relacions entre bandes de fanàtics i milícies armades en les guerres dels Balcans. La veritat és que les rivalitats entre clubs i entre seleccions nacionals mostren la coexistència d’integració econòmica del mercat i simbologia nacional. El futbol globalitzat, lluny d’acabar amb la simbologia nacional i el marc mental associat a ella, propicia un escenari on el nacionalisme es desplega.

Els recents episodis sobiranistes en països desenvolupats han tingut derivades en el debat sobre el futur del futbol

Els recents episodis sobiranistes en països desenvolupats, com el referèndum del brexit de 2016 o el procés independentista a Catalunya des de 2012, han tingut derivades en el debat sobre el futur del futbol. En el cas del referèndum sobre la independència d’Escòcia de 2014 això no va ser així, ja que Escòcia ja tenia una lliga pròpia de futbol i una selecció nacional de futbol (així com d’altres esports, com el rugbi, on el torneig de les Sis Nacions n’inclou amb naturalitat diverses que no són estats), que seguiran existint tot i que en el plebiscit es van imposar els partidaris de quedar-se al Regne Unit. En el referèndum del brexit va sorgir la preocupació sobre el futur dels equips britànics a la Champions League o el futur de la presència de jugadors i entrenadors comunitaris a la Premier League. Respecte a la màxima competició per clubs, el debat no tenia molt recorregut atès que a la Champions League ja hi participen equips de països, com els russos, que no són a la Unió Europea. No obstant això, la presència sense restriccions de professionals de països europeus, que sens dubte han enriquit el futbol anglès en els últims anys des de l’arribada d’Arsène Wenger el 1996 (coincidint amb la sentència Bosman que liberalitzava els fitxatges), dependrà dels detalls finals de la relació post brexit (sempre que no es reverteixi la decisió del referèndum de juny de 2016) que s’estableixi entre la Unió Europea i el Regne Unit.

En el cas de Catalunya, s’ha especulat amb quines implicacions tindria una eventual creació, sobretot per al principal club català, el FC Barcelona, ​​d’un estat català independent. Per descomptat, aquestes dependrien dels detalls d’aquest fet hipotètic, com el no menor de la presència o l’absència per un temps indeterminat de la Unió Europea. Pels posicionaments tant de la Federació Espanyola de Futbol, ​​com del propi club o de la seva màxima estrella (que va incloure una clàusula en el seu últim contracte per protegir-se d’una eventual sortida del Barça de les grans lligues), no sembla que ningú vulgui la sortida del club de la Lliga espanyola, tot i que es podria especular amb la seva admissió en altres grans lligues. Els principals protagonistes semblen descartar una lliga catalana de futbol, ​​que estaria sotmesa al mateix problema de manca de suficients clubs de pes que afligeix ​​la lliga escocesa. Més enllà del que estableix l’actual normativa (els clubs de la lliga espanyola han de ser espanyols i els clubs que participin en les competicions europees han de provenir de les lligues nacionals reconegudes), que podria canviar, la veritat és que el futbol i l’esport en general permeten potser més marge de maniobra que el que permet la política. Al cap i a la fi, hi ha equips canadencs a les lligues d’esports professionals dels Estats Units, el Mònaco participa en la lliga francesa i en el futbol britànic hi ha diversos models (Escòcia té lliga pròpia i Gal·les no, però tots dos tenen selecció nacional reconeguda), quan del que es tracta és de buscar l’assignació més eficient de recursos. Potser el Barça i el Madrid haurien de sumar-se al que avui és la lliga anglesa (però que podria convertir-se en l’embrió d’una gran lliga internacional) en absència de moment d’una superlliga europea de futbol.

En realitat, la secessió futbolística seria molt més acceptable que la secessió política. El FC Barcelona i el Reial Madrid podrien eventualment unir-se a la Premier League; potser, al principi almenys, amb els Glasgow Rangers i el Celtic Glasgow. I els ingressos augmentarien enormement amb independència del futur polític d’Escòcia. Aquest seria l’embrió d’una veritable superlliga europea si aquesta no neix com a evolució de l’actual Champions League (i si una lliga atlàntica no integra els equips escocesos amb els portuguesos i altres), el que augmentaria exponencialment el nombre de partits de futbol interessants cada setmana, a part de contribuir a l’efecte pedagògic d’il·lustrar la relativitat i banalitat creixent de les fronteres entre països. Actualment, hem de suportar molts partits avorrits a la lliga espanyola i a altres lligues, que podrien recuperar cert grau d’equilibri competitiu com a lligues regionals en absència dels grans clubs (que podrien encara enfrontar-se als actuals equips més febles de les lligues nacionals en competicions de copa a un sol partit, és a dir amb més emparellaments entre equips que en el sistema actual). Ara, les lligues de futbol nacionals competeixen ja per l’atenció dels seguidors, pels entrenadors i pels jugadors. Per què no podrien competir també per atreure equips? La majoria de les audiències, i la majoria dels millors jugadors i els millors entrenadors, troben actualment que la Premier League és una lliga millor. Alhora, hi ha una demanda sense explotar per presenciar millors partits, que són perfectament viables des del punt de vista tecnològic i logístic. Els fanàtics del futbol hem d’esperar fins al final de la temporada per veure partits veritablement grans a Europa, o esperar fins a la final de la Copa del Món cada quatre anys. Aquest canvi hipotètic contribuiria, a part d’això, a prevenir un brexit dur, destacant els beneficis que el Regne Unit romangués en el mercat únic. No causaria cap gran problema a l’economia espanyola o europea perquè encara gaudiríem de dos clàssics cada temporada, almenys. La Copa d’Espanya i la Lliga de Campions es mantindrien amb formats potser lleugerament modificats. Les seleccions nacionals sobreviurien, però amb sort serien atraccions turístiques privades de significat polític (més o menys com el calcio storico a Florència i Siena). De totes maneres no és més que una de les possibles reestructuracions del futbol, ​​que competeix amb altres possibilitats com la creació d’una superlliga europea o la creació d’un mundial de clubs reforçat amb la participació dels grans clubs europeus. El que està clar és que l’estructuració de les competicions de futbol a Europa no ha de donar-se per tancada.

Els canvis en les fronteres futbolístiques es poden almenys imaginar com una evolució no traumàtica

En aquest sentit, els canvis en les fronteres futbolístiques es poden almenys imaginar com una evolució no traumàtica a partir de la situació actual. En canvi, la secessió política per crear o consolidar encara més nacions-estat (amb el seu paquet de bandera, himne i nacionalisme exacerbat que ens recorda el Mundial) crea inestabilitat i posa en perill les inversions i la prosperitat, com és evident en el cas del brexit. Un món de nacions petites i sobiranes que competeixen pel capital amenaça la sostenibilitat de l’estat de benestar. Un món de lligues de futbol que competeixin per equips en una Europa unida sense fronteres no amenaça res i pot ser excel·lent per al benestar del consumidor, sempre que hi hagi mecanismes distributius que reparteixin equitativament el valor creat.

PUBLICITAT