El misteri emociona més que la certesa i, sens dubte, resulta més evocador. El que espera màgia es decep si només troba realitat. Els Beatles eren mags i déus fins que va arribar Peter Jackson amb el seu documental Get back (Disney +) per humanitzar-los, fins i tot de vegades vulgaritzar-los. Aquí els tenim: quatre nois de vint-i-pocs anys, milionaris i mandrosos, anant a les palpentes a la recerca d’inspiració, avorrits d’ells mateixos, arribant al final de la seva extraordinària aventura. Jackson exposa amb cruesa vuit hores de cerca erràtica amb retalls de desintegració imminent.

Badalls, torrades, melodies a les beceroles, dubtes, vi, conya, guitarres desafinades, histrionisme, desorientació, sobredosi de nicotina… Un plat difícil de digerir si ets més propens a perseguir unicorns que a afrontar realitats. La suor, el dolor i la incertesa que precedeix l’art final no és agradable de presenciar. Pocs ho volen veure, tret dels que saben que és així com sorgeixen les cançons, sovint com una guspira sobtada enmig d’una jornada tediosa. És clar que no parlem d’uns creadors qualssevol. Els Beatles sempre acaben sent els Beatles i tothom s’ha de rendir a l’evidència. Fins i tot dins del pou feien brillar la llum. Sembla un miracle que després de tants dies descoratjadors acabin tocant el cel en el mític concert final al terrat d’Apple Corps. Vet aquí la màgia. El que es veu abans és el que es pateix per aconseguirla. Així és la vida.

Des de la seva estrena recent, Get back ha generat una polarització extrema. És impossible saber què hauria passat si aquest anomenat Gran Hermano dels Beatles s’hagués estrenat el 1969 com un exercici ja no de teleporqueria, sinó de cinéma vérité. Potser ara les grans audiències estan més entrenades per veure una cosa així, però el debat acarnissat a les xarxes demostra que la lluita entre el rebuig i l’elogi ha estat absoluta. «Una llauna»/«Una meravella». «M’avorreixo, li sobren quatre hores»/ «En veuria les 60 hores sense editar». «No suporto Lennon»/«Lennon és un geni». «És un documental fet per al lluïment de McCartney»/«McCartney era el líder»…

 

Dos bàndols enfrontats

Contagiat de l’infantilisme propi de les xarxes socials, amb la seva dosi d’agressivitat gratuïta i arguments esbiaixats, el debat ha acabat enfrontant dos bàndols. D’un costat, els beatlemans acrítics, els que abracen els Beatles com una manera de negar tota la resta. De l’altre costat, els que estimen els Beatles com el que van ser: una oportunitat incessant d’obertura mental. I entre uns i altres, els estudiosos, els que miren el documental de Jackson com una gran peça d’arqueologia musical, igual que si a un professor d’Història de l’Art li poses davant una filmació dels obrers i les bastides de la Capella Sixtina. És així com ho ha vist i gaudit el signant d’aquest article. Si alguna vegada has intentat construir una cançó, res del que apareix en el documental et semblarà aliè o avorrit.

El columnista del Washington Post, Chris Richards, va afegir llenya al foc amb un text en el qual enviava un missatge clar al bàndol dels friquis i els acrítics, aquests que només surten dels Beatles per escoltar les avorrides bandes de versions que els emulen: «Els Beatles van fer una música profundament bella, i com a societat i espècie ens costa molt acomiadar-nos d’allò que estimem. Llavors, per facilitar-nos les coses a tots, la nostra cultura pop actual s’inclina cap al rebuig total de la idea de finalitat. Cap metratge antic dels Beatles no passarà desapercebut. Els rics es fan més rics, la nostra imaginació s’empobreix i no deixem que res s’acabi.» I amb una de freda i una de calenta, concloïa: «Get back és interessant, irritant, dolç, embrutidor, esclaridor, punidor, satisfactori, totalment absorbent de vida, en última instància innecessari i, tot i això, força genial».

«Algun dia es dirà que Yoko va separar els Beatles per asseure’s en un amplificador», arriba a dir McCartney a tall de premonició.

Un capítol a part en el debat es mereix el renovat acarnissament popular amb Yoko Ono. A la vídua de Lennon, en la seva doble condició de dona i estrangera, se li continua carregant la culpa en l’imaginari del seguidor més acèrrim i testosterònic dels Beatles. El documental de Jackson mostra la seva figura d’una manera tan omnipresent com inofensiva. Hi és sempre, però a penes es fica en res, va a la seva, no entorpeix. Va tant a la seva com el devot de Hare Krishna, amic de Harrison, que resa a la mateixa sala on assagen. Però al Hare Krishna ningú no el culpa de res. Ni a les rosses i angleses Linda Eastman, Pattie Boyd, Maureen Cox: totes les promeses i dones són allí, com és natural. Si culpen només la japonesa de cabell atzabeja és perquè els resulta imperdonable que Lennon estigui més enamorat d’ella que dels Beatles.

 

 

Mots encreuats i ganxet

Ell sembla gaudir en el seu núvol, però el fan troglodita l’única cosa que vol, encara avui, és que aquesta cridanera desaparegui i tot torni a ser com en els temps de Love me do, quan els Beatles eren una pinya i Lennon era un amargat. Yoko fa mots encreuats i ganxet, no molesta. I quan udola, fins i tot McCartney participa activament en la performance. Heather, la filla de Linda, se sent fascinada per Yoko i la imita bramant en un micròfon. Get back és esclaridor amb Yoko, encara que no hi ha més cec que el que no vol veure. «Algun dia es dirà que Yoko va separar els Beatles per asseure’s en un amplificador», arriba a dir McCartney a tall de premonició.

Tant parlar de Gran Hermano i al final pensarem que això dels Beatles és un reality show com els que emeten les cadenes privades amb un grup de xavals com més indocumentats millor. Res d’això. Avançantse una vegada més al seu temps, els nois de Liverpool van demanar ser filmats a tota hora perquè veien que podria tenir interès per al públic el repte de compondre i tocar en directe noves cançons en el termini d’un mes. I no solament compleixen el repte, sinó que, a més, manegen cançons que apareixeran després en el seu últim disc, Abbey road, i en futurs discos en solitari.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

‘Get back’, més vitalista que ‘Let it be’, és la crònica d’un epíleg amarg. És el que és, no hi ha lloc per a l’edulcoració.

Però deixem de banda la nostàlgia per un instant i pensem en aquestes vuit hores dels Beatles, però avui dia i amb, per exemple, C. Tangana, Rosalía, Bad Bunny i Billie Eilish com a protagonistes. És clar que els xavals no traurien els ulls de la pantalla, com no els treien d’Operación Triunfo, amb artistes de molta menys talla. Els Beatles haurien rebentat audiències en la seva època, quan eren el més in, amb un programa sobre les seves intimitats musicals. Però el que va passar va ser que l’extens material filmat per Michael Lindsay-Hogg va acabar reduït als 80 minuts de la depriment Let it be (1970), estrenada quan els Beatles ja s’havien separat. Les 59 hores restants van quedar en un calaix fins que van arribar a Peter Jackson.

 

La importància del muntatge

Es va passar de depressiu Lindsay-Hogg?, o s’ha passat Jackson d’exultant? Aquí ens topem amb la importància del muntatge. A Let it be Yoko és presentada com un personatge fosc, irritant i vampiritzant, amb l’efecte d’odi intergeneracional ja comentat. A Get back, tot i ser una presència constant, el resultat és molt més suau i amable cap a la seva figura. El somriure que li surt quan Ringo li dona un xiclet i ella el parteix per donarne un tros a John, o l’afable conversa sense so que manté amb Linda li lleven molt d’aquest pes misogin de bruixa i donadrac que ha arrossegat amb ella durant dècades.

Li carregarien el mort de la dissolució al Hare Krishna amic de Harrison si hagués aparegut tant com Yoko? Va ser allí tant com Yoko? Necessitaríem les 60 hores per fer-nos una idea més fiable del que realment va passar i, així i tot, 60 hores no equivalen a la realitat. Els Beatles demanaven apagar les càmeres quan no volien ser filmats. El seu desig només va ser traït una vegada: un micròfon ocult al gerro de flors quan Paul i John mengen tots sols per abordar la fugida momentània de George. Potser aquest és el moment més autèntic i revelador del documental, encara que el mètode per a aconseguirlo sigui més propi de l’excomissari Villarejo. Només ets tu quan no saps que t’estan gravant. Quan les càmeres s’encenen, tendeixes a actuar. I aquí, en aquesta conversa robada, es nota com s’estimaven aquests paios, a ells mateixos i entre ells.

PUBLICITAT