La literatura de Pep Puig (Terrassa, 1969) sempre fascina, convenç i atrapa el lector. A la seva novel·la anterior, El mar de cap per avall –la història destructiva d’algú que torna al seu poble, difícil d’acceptar segons els paràmetres del sentit comú quotidià–, a l’esplèndida aventura iniciàtica de La vida sense la Sara Amat –creïble només per les ganes de creure en la possibilitat de l’exacerbació romàntica descrita–, en els millors contes reunits a L’amor de la meva vida de moment, i ara a Si una tarda de juliol un borinot, el lector de Pep Puig, seduït per l’instint de prudència de la seva prosa, o per la saviesa amb què aconsegueix dosificar la matèria narrativa, hi constata que mentre dura la lectura la inversemblança argumental no té cap mena d’importància, com si l’objectiu de la seva literatura no fos reproduir els fets de la vida, sinó exagerar-los i sacsejar-los a través dels excessos de la imaginació, com si la voluntat que dominés l’escriptura dels seus llibres fos agrair l’existència de la ficció, o com si una gran majoria dels seus personatges fossin deutors de les novel·les juvenils –i sempre agradablement inversemblants– de la gran Enid Blyton.

El territori de Pep Puig és el temps dels instants senzills i certs de l’adolescència –el temps obert de la fantasia i la ingenuïtat–, el temps de l’arravatament vital, el temps en què un protagonista, com el narrador de Si una tarda de juliol un borinot, un noi de catorze anys que passa les vacances d’estiu en el poble de la seva àvia, experimenta veritats morals inqüestionables. «La soledat d’un adolescent no s’assembla a cap altra soledat», diu –també s’adona que «als adolescents vergonyosos els fa l’efecte que tothom està pendent d’ells»–, però entre el que no expressa directament hi figura el detonant de la novel·la, la necessitat que té el protagonista de posseir una figura familiar heroica, localitzada en el retrat del seu avi, mort al començament de la Guerra Civil, que penja al menjador de casa l’àvia, i que, «sense voler recórrer a la mala poesia, de vegades em fa l’efecte que em vaig fer gran mirant aquesta fotografia».

Un foraster

Res d’aquesta situació no representaria cap anomalia si no fos perquè Pep Puig comença a elaborar una de les atractives inversemblances argumentals que marquen la seva manera de fer, i que a Si una tarda de juliol un borinot s’escampen i creixen en tres línies complementàries: el protagonista i narrador s’està a la botiga de l’àvia, una sabateria, i hi entra un foraster –amb tots els misteris característics dels homes forasters vistos segons la mirada d’un adolescent insensatament desitjós de misteris– per comprar unes sabates perquè «aquestes ja han caminat prou».

PUBLICITAT

El territori de Pep Puig és el temps dels instants senzills i certs de l’adolescència, el temps obert de la fantasia i la ingenuïtat, de l’arravatament vital.

És un home gran, que també ha participat en la Guerra Civil, que sembla disposat a esperar el temps que faci falta l’aparició de l’àvia –ha sortit a comprar a Can Palet, la carnisseria del poble: la vivesa dels detalls de la vida d’un poble que Pep Puig capta amb naturalitat són d’una rica efectivitat–, i que estimula les molècules imaginatives del narrador: i si resultés que no és un desconegut, sinó el seu avi, que no hauria mort durant la guerra i, d’una manera completament literària, al cap dels anys retorna al lloc on hauria d’haver viscut? I, a més, com pot ser que l’àvia permeti quedar-se a dormir a casa seva un desconegut encara que hagi perdut l’últim autobús? I, com es pot entendre que l’adolescent gosi treure de la motxilla del convidat la cartera i la inspeccioni? I, com creure’s el contingut dels papers que hi troba, o la confessió que realitza?

Se sap, o es pensa, o s’intueix, que la sospita del narrador no és possible de cap manera –o que de cap manera un escriptor com cal seria capaç de plantejar aquesta via argumental–, però Pep Puig aconsegueix forjar una trama detectivesca de tal magnitud que fins i tot el lector, de sobte i del tot crèdul, es troba participant, amb la mateixa eufòria o alegria creativa que els amics de l’adolescent –són uns èmuls dels herois d’Enid Blyton–, en una fèrtil i apassionant aventura digna de recordar, com si l’autor estigués d’acord amb el que diu el narrador i, en el fons, descrivís també l’actitud necessària d’un bon escriptor cap als seus lectors, «es notava que no em creien, però m’era igual».

L’estiu del gaig blau és un debut ple de promeses de futur, una novel·la on la consistència de la prosa i la intel·ligència narrativa de Jordi Font aconsegueixen que es llegeixi d’una tirada, sense sobresalts espectaculars, però amb una gràcia compositiva que en tot moment fa que hi bategui l’al·licient de pensar que, en el pròxim revolt del text, s’hi amaga una sorpresa reveladora que ho pot fer capgirar tot. I mentre ho espera, amb raó o sense raó, el lector se sent feliçment satisfet.

PUBLICITAT

Pep Puig. Si una tarda de juliol un borinot. Barcelona: L’Altra, 2023. 109 pàg. Jordi Font. L’estiu del gaig blau. Barcelona: Angle Editorial, 2023. 200 pàg.

El pinyol i la clova

A L’estiu del gaig blau el pes argumental recau en dues línies de peripècies que s’inscriuen dins de la convencionalitat: d’una banda, es narra com aquest viatge es converteix en una altra aventura perquè el protagonista s’estableix a Londres i hi forma una família; d’una altra, es narra com la mort de la mare el força a tornar al poble, i aquest retorn és també l’estímul per recuperar episodis de la infància i la joventut, històries d’amor no consolidades i alguns enigmes difícils de respondre; però el que el lector sobretot aprecia a L’estiu del gaig blau és que s’hi narri especialment una altra cosa molt més sòbria i melancòlica, aquella mena de dolor modest i fràgil, d’una poesia senzilla i gairebé silenciosa, i capaç de commoure amb la seva pietat humil: «al nostre voltant tot prenia sentit i forma. Tot encaixava d’una manera absolutament precisa i necessària. Tot hi era de fons i a la vora […] Érem pinyol i clova d’un univers que ens pertanyia i ens acollia. Érem la fusta vella del perer i érem la fusta morta del banc on sèiem. Érem el ric-ric dels grills, érem el hhhh de la nit i érem el trrrr monòton d’un enganyapastors que ressonava com l’eco llunyà d’una metralladora».

Arreu de L’estiu del gaig blau l’ànima de les coses més comunes sempre sembla radiant, com una contínua i fervorosa exaltació per tot el que està viu –encara que s’amagui, sigui petit i dugui una existència esquiva–, com si el paisatge més elemental fos capaç d’estremir, o com si pàgina rere pàgina Jordi Font ho transformés tot en la bellesa eterna de la lectura gràcies a l’alta temperatura d’una prosa plena de matisos aguts en què la flora i la fauna de la seva terra, o l’atmosfera de la vida rural, adquireixen la textura d’una grata materialitat.

Vicissituds sense esplendor

Potser hi haurà qui consideri L’estiu del gaig blau com una elegia cap a la identitat que es perd una vegada es canvia d’hàbits i de manera d’estar en el món; potser hi haurà qui pensi que Jordi Font escriu sobre el caràcter i les condicions de la vida a pagès al segle XXI, sempre dura i cruel si la mirada prové d’algú de ciutat; és probable, però, que hi hagi bastants lectors que prefereixin llegir els moviments, les pauses, els èxtasis i les metamorfosis d’aquesta novel·la com la crònica ben documentada de les vicissituds, ben normals i corrents, sense esplendor, d’un personatge que viu la seva quotidianitat amb poques distorsions i sense l’arravatament de la grandiloqüència.