La literatura de Pep Puig (Terrassa, 1969) sempre fascina, convenç i atrapa el lector. A la seva novel·la anterior, El mar de cap per avall –la història destructiva d’algú que torna al seu poble, difícil d’acceptar segons els paràmetres del sentit comú quotidià–, a l’esplèndida aventura iniciàtica de La vida sense la Sara Amat –creïble només per les ganes de creure en la possibilitat de l’exacerbació romàntica descrita–, en els millors contes reunits a L’amor de la meva vida de moment, i ara a Si una tarda de juliol un borinot, el lector de Pep Puig, seduït per l’instint de prudència de la seva prosa, o per la saviesa amb què aconsegueix dosificar la matèria narrativa, hi constata que mentre dura la lectura la inversemblança argumental no té cap mena d’importància, com si l’objectiu de la seva literatura no fos reproduir els fets de la vida, sinó exagerar-los i sacsejar-los a través dels excessos de la imaginació, com si la voluntat que dominés l’escriptura dels seus llibres fos agrair l’existència de la ficció, o com si una gran majoria dels seus personatges fossin deutors de les novel·les juvenils –i sempre agradablement inversemblants– de la gran Enid Blyton.

El territori de Pep Puig és el temps dels instants senzills i certs de l’adolescència –el temps obert de la fantasia i la ingenuïtat–, el temps de l’arravatament vital, el temps en què un protagonista, com el narrador de Si una tarda de juliol un borinot, un noi de catorze anys que passa les vacances d’estiu en el poble de la seva àvia, experimenta veritats morals inqüestionables. «La soledat d’un adolescent no s’assembla a cap altra soledat», diu –també s’adona que «als adolescents vergonyosos els fa l’efecte que tothom està pendent d’ells»–, però entre el que no expressa directament hi figura el detonant de la novel·la, la necessitat que té el protagonista de posseir una figura familiar heroica, localitzada en el retrat del seu avi, mort al començament de la Guerra Civil, que penja al menjador de casa l’àvia, i que, «sense voler recórrer a la mala poesia, de vegades em fa l’efecte que em vaig fer gran mirant aquesta fotografia».

 

Un foraster

Res d’aquesta situació no representaria cap anomalia si no fos perquè Pep Puig comença a elaborar una de les atractives inversemblances argumentals que marquen la seva manera de fer, i que a Si una tarda de juliol un borinot s’escampen i creixen en tres línies complementàries: el protagonista i narrador s’està a la botiga de l’àvia, una sabateria, i hi entra un foraster –amb tots els misteris característics dels homes forasters vistos segons la mirada d’un adolescent insensatament desitjós de misteris– per comprar unes sabates perquè «aquestes ja han caminat prou».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.