A la Declaració Universal dels Drets Humans no s’hi troba cap referència als drets universals del futbol. Però el fet és que hi ha hagut intenses baralles polítiques sobre el dret dels ciutadans a veure a la televisió, primer, i a les xarxes socials, després, les competicions d’aquest esport.

A Espanya hi va haver fins i tot una «guerra del futbol» en la qual l’aleshores vicepresident del Govern de José María Aznar, Francisco Álvarez Cascos, va arribar a defensar el dret dels ciutadans a veure partits en obert; és a dir, que no s’hagués de pagar per veure’n alguns, com ja passava en altres països, com França o Anglaterra. En realitat, es tractava d’una guerra de fons entre Canal Plus, que el Partit Popular associava amb els interessos del PSOE, i la Telefònica controlada per Juan Villalonga, amic d’Aznar que estava preparant la seva pròpia plataforma, Via Digital. La ciutadania, al mig, no veia gens clar haver de pagar per veure unes competicions que sempre havien estat d’accés gratuït.

El 5 de juliol del 1997, el govern del PP aprovava per procediment d’urgència la que es va conèixer com a «Llei del futbol» que, entre altres normes, imposava l’obligació d’emetre un partit en obert el cap de setmana. Evidentment, el PSOE va votar-hi en contra i va portar la llei al Tribunal Constitucional. Aquest tribunal, però, la va donar per bona adduint que els drets socials i d’accés a continguts essencials tenien la primacia davant de la llibertat d’empresa. Són arguments, emesos el 2004 pel Tribunal Constitucional, que potser caldria revisar a la llum d’una realitat actual en la qual veure partits de futbol d’alta competició sense pagar s’ha convertit quasi en una quimera.

Que Roures té molts diners és tan cert com que sempre demanda qui publica alguna cosa que no li agrada.

La guerra, però, venia de lluny. A les cinc de la tarda del 2 de setembre de 1990, Canal Plus havia emès el primer partit de futbol codificat a Espanya. Jorge Valdano i Carlos Martínez van retransmetre des del camp de Mestalla el Valencia-Atlético de Madrid, que va acabar amb empat a 1. Els bars que el van retransmetre en obert es van omplir d’aficionats. Amb els anys, aquella opció inicial s’ha convertit en pràctica habitual pels que volen fruir dels partits sense haver d’abonar-se a alguna de les plataformes que s’han quedat amb els drets d’emissió corresponents.

Els diners vinculats als drets d’emissió han permès que les xifres que envolten el món del futbol embogissin. Són els recursos que s’han dedicat a fitxatges, beneficis per als clubs, comissions per als intermediaris, contractes amb les plataformes que obtenen aquests drets, transferències a les federacions esportives… I s’ha de tenir en compte que si bé el futbol és l’esport que més seguiment té arreu del món la disputa pels drets audiovisuals afecta també d’altres manifestacions esportives, com el bàsquet, la Fórmula 1, el golf, l’atletisme o cites concretes com campionats mundials o continentals i els mateixos Jocs Olímpics.

 

Tercer en discòrdia

Audiovisual Sport va ser la plataforma que més fort va trepitjar en la competició per fer-se amb els drets del futbol espanyol. La van crear Sogecable (del grup PRISA), Via Digital (Telefònica) i TV3. Els dos primers es van quedar un 40 % de les accions cadascun i la televisió pública catalana el 20 % restant. Corria l’any 1997. En un moviment premonitori de reducció de la competència, Sogecable i Via Digital es van fusionar, però el 2006 va entrar un tercer en discòrdia que ha protagonitzat grans episodis per fer-se amb els drets del futbol i altres esports: Mediapro. Mediapro va ocupar el lloc de TV3, que es va retirar reservant-se els drets d’emetre els partits del Barça. Més endavant va acabar perdent-los.

Mediapro havia estat creada, el 1994, per exdirectius de TV3, encapçalats per Jaume Roures, que hi havia treballat pràcticament des dels seus inicis, i Gerard Romy. Va començar de forma modesta, dedicada a la producció de programes, documentals i espots televisius, i fent les primeres passes en el món de la gestió dels drets esportius. La peça bàsica per entrar en aquest àmbit va ser el periodista lleidatà Tatxo Benet, que es va convertir en la mà dreta de Roures.

Benet, després de treballar a Catalunya Express, Diari de Lleida, El País i El Periódico de Catalunya, va formar part de l’equip fundacional de TV3, on va coincidir amb Roures i Romy. El juny del 1987 va ser nomenat director del departament d’Esports. S’hi va estar deu anys, temps en el qual va descobrir el filó que era la possessió dels drets d’emissió dels grans esdeveniments esportius.

Amb Jaume Roures van adquirir i emetre en exclusiva per a Catalunya els drets de la Lliga de futbol, de la Copa del Rei de futbol, de la Lliga de Campions de futbol, del torneig de tennis de Wimbledon i de l’Open dels Estats Units, dels quatre grans slams de golf i d’altres competicions esportives nacionals i internacionals. El gener del 1997 Benet es va traslladar a Madrid en ser nomenat director general d’Audiovisual Sport. El setembre del mateix any, però, dimiteix per les tensions internes a l’empresa, torna a Barcelona i tres anys després s’incorpora a Mediapro.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

De trotskista a elit rica

Roures ha arribat als setanta anys després d’una trajectòria personal que l’ha portat des de la militància trotskista de joventut, inclòs un pas per les presons del franquisme per militar a Comissions Obreres i l’acusació de col·laborar amb ETA, a formar part de l’elit rica de Catalunya i Espanya. És impossible saber fins on arriba la seva fortuna. El diari El País va publicar el 2014 que tenia 250 milions d’euros repartits entre 150 comptes corrents, la tercera part dels quals a paradisos fiscals. Roures va denunciar el diari als tribunals i El País va haver d’acabar publicant un desmentiment. Però que té molts diners és tan cert com que està sempre a punt per plantejar una demanda contra qui publica alguna cosa que no li agrada o contra l’administració que ha resolt un concurs contra els interessos de Mediapro.

No es va llicenciar a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma, com Tatxo Benet, però sí que va ser en la fase de posada en marxa de TV3, en els temps àlgids del pujolisme. Hi va ser entre els anys 1984 i 2001 i es va responsabilitzar del departament de Notícies i Produccions Esportives. Fins i tot va presidir el comitè d’empresa de la televisió catalana.

Abans de convertir-se en el propietari de la productora audiovisual més poderosa del país va ser cap del departament de televisió de Dorna, l’empresa que organitza el Campionat del Món de Motociclisme. Al seu currículum també hi consta l’obtenció de la concessió del canal de televisió de La Sexta, que va ser pràcticament un obsequi del president socialista del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, i la fundació del diari Público, on va acabar enfrontat amb la Redacció, i la producció de pel·lícules d’Isabel Coixet o Woody Allen.

És remarcable que el novembre del 2019 el govern municipal d’Ada Colau va adjudicar a Mediaurban (del grup Mediapro) la construcció d’habitatge social en un solar del Poblenou cedit per l’Ajuntament. És una operació que ara trontolla, davant la publicació d’informacions sobre una presumpta relació de Roures amb paradisos fiscals. Però l’aposta prioritària de Roures ha estat la del control dels drets audiovisuals al món de l’esport i, sobretot, del futbol.

Al portal web de l’empresa hi diu que en l’àmbit del futbol és l’«agència exclusiva de la Lliga per a la comercialització internacional dels drets televisius», «titular per a Espanya dels drets de la UEFA Champions League i la UEFA Europa League», «titular per a Espanya dels drets de la Lliga francesa, la Copa alemanya i la Copa Libertadores», «titular per a França dels drets de la “Ligue1” a partir de la temporada 2020/2021», «titular per a França dels drets de la UEFA Europa League i la Europa Conference League a partir de la temporada 2021/2022» i «titular per a Europa i Àsia dels drets de la Lliga del Brasil». En bàsquet gestiona els drets de la FIBA a Espanya.

 

La gallina dels ous d’or

Des que va entrar en el món dels drets audiovisuals, Mediapro les ha vist de tots els colors. Ha tingut contractes fabulosos i també litigis on ha perdut i guanyat molts milions d’euros. Ha intervingut d’alguna manera o altra en la producció i difusió de les imatges de lligues de futbol de setze països, des de les de primera línia com l’espanyola, la italiana o la francesa fins a les de nivell modest com les de Kenya, Sèrbia. Angola, Canadà, Mèxic o els Emirats Àrabs Units. Ha posat cullerada en alguns dels serveis dels Jocs Panamericans del 2019 o els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. Un dels seus últims èxits ha estat l’adjudicació dels drets exclusius de retransmissió de les competicions de la Confederació Mundial de Beisbol i Softbol a tot el continent americà.

La gallina dels ous d’or, sense desmerèixer els ingressos que suposen altres drets audiovisuals, és la Champions League de futbol. La UEFA va concedir a Mediapro els drets per retransmetre els partits de futbol d’aquesta competició a Espanya durant les temporades 2018/2019, 2019/2020 i 2020/2021 a través del seu canal de pagament BeINSport.

La UEFA va concedir a Mediapro els drets per retransmetre els partits de la Champions a Espanya del 2019 fins al 2021.

El 2014, Mediapro ja s’havia fet seus drets dels partits d’aquesta competició però aleshores se’n podia retransmetre algun en obert, opció a la qual es van acollir Atresmedia i TV3. Des del 2018, però, aquesta possibilitat ja no existeix. Qui vulgui veure partits de la Champions s’ha d’abonar a algun canal de pagament o deixar-se caure pel bar més proper on els retransmetin. L’oferta guanyadora de Mediapro es va enfilar fins als 1.100 milions d’euros.

Són quantitats que maregen i que fan que la ciutadania no s’estranyi quan esclaten escàndols entorn dels negocis que es mouen en l’àmbit del futbol. El conegut com a FIFAgate n’és l’exemple més recent i més amenaçador per als interessos de Mediapro i de Roures.

 

Acusacions gravíssimes

Aquest proppassat mes d’abril s’ha conegut l’escrit d’imputació d’un tribunal federal de Brooklyn en el qual s’acusa el cofundador de Mediapro, Gerard Romy, de subornar presumptament amb 3 milions de dòlars un dirigent de la CONCACAF (Confederació de Nord-amèrica, Centreamèrica i el Carib) per aconseguir els drets audiovisuals dels partits de classificació dels campionats mundials de futbol de Rússia (2018) i Qatar (2022).

L’escrit d’imputació (indictment) conté unes acusacions gravíssimes contra Gerard Romy. Es tracta de delictes com frau, suborn, blanqueig de diners i un marc d’organització criminal (racketeering conspiracy) orientat a obtenir beneficis personals en detriment dels interessos de les organitzacions de representació futbolística afectades. Apunta a una presumpta corrupció estructural en la qual hauria participat activament Romy juntament amb la resta d’acusats i que l’escrit qualifica de coconspiradors. La pena a què s’arrisca Romy és de vint anys de presó.

El darrer gran èxit de Mediapro va ser l’adquisició dels drets de la Copa del Món de futbol que està previst que se jugui a Qatar entre el 21 de novembre i el 18 de desembre del 2022. Són diverses les fonts que asseguren que l’ofensiva judicial que afecta ara Mediapro podria estar relacionada amb aquesta elecció de la seu de Qatar en detriment de la candidatura nord-americana, una proposta que comptava amb un destacable suport del Washington oficial.

Un tribunal de Brooklyn acusa Gerard Romy de subornar amb tres milions de dòlars un dirigent de la CONCACAF.

Els drets dels tres últims campionats del món els havia adquirit Mediaset però ara l’empresa de Roures ha passat la mà per la cara a la resta de plataformes espanyoles. Era una bona notícia després de la pèrdua dels drets de la Lliga espanyola, que s’havia quedat Telefònica. El contracte amb la Lliga és de 3.421 milions d’euros pels drets televisius de les temporades 2019-2020 i 2020-2021. Mediapro es va haver de conformar amb el paquet del servei als bars i el de partits internacionals per 480 milions d’euros.

Els contractes signats, però, es troben ara amb la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19. De què serveix tenir els drets de retransmissió d’uns partits que no es juguen? Amb els bars tancats, què passaria amb els diners del contracte de la Lliga amb Mediapro? La incertesa afecta tota l’economia mundial i Jaume Roures li ha vist les orelles al llop.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El passat 27 de març, en unes declaracions a RAC1, reclamava que les lligues europees s’havien d’acabar. «Si no s’acaben, es perdrà el 30 % dels ingressos. El futbol europeu perdria més de 7.000 milions d’euros i el futbol no s’ho pot permetre». «La situació exigeix que tots remem per salvar-la. A ningú no li interessa perdre diners», va deixar caure.

Mediapro, que té més de set mil treballadors, repartits per 58 seus de 38 països i que el 2019 va facturar 1.817 milions d’euros i va tenir 224 milions de beneficis bruts, ha plantejat un expedient de regulació temporal d’ocupació que afectarà més de la sisena part de la seva plantilla. L’empresa ha anunciat que retallarà els sous que superin els 80.000 euros anuals i que complementarà l’atur dels treballadors que cobren menys de 1.500 euros al mes.

 

Sintonia independentista

Amb tots els campionats suspesos i les pistes esportives buides, imperis basats en els drets audiovisuals trontollen. El tracte de favor que TV3 ha tingut amb Mediapro els darrers anys gràcies a la sintonia independentista que els ha apropat és la xocolata del lloro comparat amb les pèrdues que pot suposar la paralització de les competicions. La proximitat a TV3 es contraresta d’alguna manera amb l’enfrontament de Roures amb el Futbol Club Barcelona que presideix Bartomeu, que no ha fet a Roures les concessions que va obtenir de Laporta.

Mediapro, amb set mil treballadors, ha plantejat un ERTO que afectarà més de la sisena part de la seva plantilla.

El febrer del 2018, el fons d’inversions xinès Hontai Capital es va quedar amb el 53 % de Mediapro. La multinacional de publicitat WPP va mantenir un 23 % de les accions mentre Jaume Roures i Tatxo Benet es van repartir el 24 % restant. Hontai Capital va continuar confiant en ells dos per gestionar l’empresa.

Dos anys després, el món ha canviat. Un virus ha posat el món panxa enlaire i imperis que van superar la crisi del 2008 no està clar que no s’ensorrin ara com un castell de cartes. Arribarà Mediapro a bufar les espelmes del seu trentè aniversari el 2024? Molts analistes ho posen en dubte. I per a Roures, Benet i els accionistes xinesos no deu ser cap consol que hi hagi molts altres imperis que vegin el futur tan fosc com ells.