No són ecos passats sinó part del nostre present. En les seves Memòries d’ultratomba, Chateaubriand descriu l’estranya inclinació dels homes a les ruïnes. En aixecar la mirada de la pantalla llisa del mòbil, ens adonem que el que ens envolta són objectes que es resisteixen a desaparèixer mentre són ignorats pel present. En certa manera, el que ens envolta són ecos del passat que continuen actius en el present i que busquen advertir-nos del canvi que es produirà.

Fa unes setmanes, vaig reparar en la coincidència temàtica d’un centenar de dibuixos realitzats per nens d’entre set i deu anys. Els dibuixos mostraven amb colors vius i resolts els arbres, les flors i els animals; constituïen la imatge de la nova família, on la terra ocupa el lloc dels pares. Els dibuixos, col·locats en una llarga paret blanca, mostraven un món on la infància havia deixat enrere la fantasia per centrar-se en dibuixos/denúncia, dibuixos/elegia, dibuixos/consciència, dibuixos/tristesa.

Aquests dibuixos contrastaven poderosament amb les làmines en blanc i negre que representaven Hansel i Gretel endinsant-se al bosc. El bosc dels nens del nostre temps insufla una vida sense tensió, encara que es pot apreciar la capacitat de denúncia contra l’explotació dels homes dels recursos de la Terra. No obstant això, la làmina que il·lustrava un paisatge al conte dels Germans Grimm, escrit a principis del segle XIX, mostrava un món sotmès a les regles imparables del progrés, on els dos nens són abandonats pels seus pares al bosc perquè no podien pagar la seva manutenció.

Els ecos del passat, en forma d’imatges, ens ajuden a adonar-nos que, si bé les imatges dels contes antics terroritzaven als nens, ara són els nens els que terroritzen els adults amb els seus dibuixos que tracen l’imminent col·lapse del món, tantes vegades presagiat. Observo ara la meva ploma estilogràfica com un aristòcrata, com si fos Chateaubriand mirant a l’infinit, sabent que molt aviat aquest objecte sublim deixarà de fabricar-se o que, en el millor dels casos, esdevindrà un obsequi desconcertant per a aquella persona que el rebi.

 

El plaer de contemplar

Mirem sorpresos els manuscrits de Josep Pla, amb les seves paraules atapeïdes de lletres comprimides i les frases com fils de filferro. Milers de pàgines manuscrites, apinyades en milers de quartilles, mostren un passat sobre el qual s’abalancen centenars de lectors per descobrir algun tret del seu caràcter. Són textos que remeten a una vida contemplativa després d’anys d’activitat al front italià, francès o alemany. Pla ens arriba vigorós, amb les seves sentències i observacions sobre Homenots, a un món que continua captivant la imaginació dels lectors que, de mica en mica, se sorprenen en comprovar que la crítica que fa de la societat no es degui a l’excitació del moment, sinó que és fruit del plaer de contemplar i no deixar de mirar que la vida és plena de comportaments desconcertants.

Les fotografies abandonades en àlbums familiars o en capses de sabates no són instantànies tòpiques, sinó que encara són presents a totes les llars. Mirem les fotografies i veiem amics, familiars; recordem llocs. Algunes fotografies estan desenfocades, però ens resulten més nítides que la darrera fotografia obtinguda pel mòbil. Ens hauríem de preguntar per què els ecos del passat en forma d’objectes o lectures encara són part de la realitat i per què, malgrat la pressió de la cultura actual que prioritza l’instant i l’acceleració, continuen mostrant el seu poder evocador i transformador de la realitat.

Es demana a la gent que recicli, que es desprengui del vell, de l’inútil, de tot allò que hem acumulat durant la vida i que ara ocupa massa espai. S’exigeix que compartim el viatge amb desconeguts en un cotxe llogat, que deixem d’agafar l’avió per tornar a visitar per enèsima vegada París, Venècia o Lisboa per evitar el consum d’energia i la contaminació que tota energia produeix. Els dies passen i cada cop és més asfixiant el setge sobre les nostres experiències personals perquè totes, sense saber-ho, suposen una rebel·lió contra el món que determinen els sensors, les dades i les estadístiques.

Les nostres experiències singulars són les que donen vida al passat i connecten moments únics i irrepetibles amb altres que abans s’han viscut. No es tracta de nostàlgia del passat sinó de no desprendre’s de la vida. Aquesta és la raó per la qual els ecos del passat es converteixen en una realitat que tan tossudament no vol desaparèixer a la nostra cultura. A mesura que avancem cap a un futur, que ningú no té dret a evitar per molt perillós que se’ns mostri, advertim que no n’hi ha prou amb habitar el present per a mostrar-nos vius.

 

Un engany

Els objectes que han perdut el propòsit d’ús en les societats modernes, com ara les formes de sabates, els rellotges analògics, els marcs de fotografia de plata, els camafeus, les corbates, els tirants, els dibuixos a mà, els souvenirs de viatges o regals d’amics que han viatjat, els llibres consumits pel pas del temps, les relíquies familiars, entre molts altres, encara mostren la seva enorme capacitat de connectar-nos amb el present i ajudar-nos a emergir, gràcies als records, dels enfonsaments a què ens sotmet la vida.

Les ruïnes de la vida, quan són de nou descobertes gràcies a la memòria, evoquen no un temps perdut, sinó un temps recobrat. La promesa d’un món sense malalties, ni dolor, ni tristesa, sense nostàlgia ni malenconia és un engany. És un món inanimat. Quan acabeu de llegir aquest article mireu al vostre voltant i observareu que el que fa que la vostra casa sigui única i vostra no és l’última nevera o pantalla intel·ligent que hàgiu comprat, sinó un petit objecte que heu guardat, potser sense saber-ho, com un tresor.