Els centres educatius estan dissenyats per facilitar el contacte humà, per això quan la irrupció de la covid-19 els va forçar a crear distàncies socials, es van veure desbordats. La reacció de les autoritats educatives va ser posar l’educació dels nens sota la tutela de les famílies, sense preocupar-se per si estaven també desbordades o no. No els va enviar a casa, sinó que va obligar, de facto, els pares a fer-se corresponsables del progrés escolar dels seus fills. No totes les famílies han pogut assumir aquest repte.

No estic segur que els que diuen que la crisi de la covid-19 està comportant un canvi radical en la manera d’afrontar la docència i l’aprenentatge siguin del tot conscients del que realment ha passat, tot i que puc entendre les presses de les companyies tecnològiques per enaltir la bondat incondicional dels seus productes. Un nombre significatiu de famílies ha vist confirmada pel confinament una sospita a la qual, malgrat la seva rellevància, a penes hem prestat atenció: que són elles les que han d’assumir la trajectòria educativa dels seus fills, completant, i no solament reforçant, els seus coneixements amb activitats extraescolars (idioma estranger, matemàtiques, educació musical, etc.).

Els pares que s’ho poden permetre dediquen cada vegada més temps i diners a aquestes activitats. L’escola continua tenint per a ells un paper important, però minvant. Moltes d’aquestes famílies seguien cursos en línia i per això s’han adaptat a la nova situació amb facilitat relativa.

Tot i que el panorama general, com veurem, no és gaire falaguer, a alguns alumnes (d’un 10 a un 15 %) els ha anat bé. Han treballat metòdicament una mitjana de sis hores diàries i han adquirit coneixements nous rellevants. En aquest grup cal incloure també els joves autònoms i, sovint, introvertits que no han hagut d’esperar els alumnes més lents ni han patit les distraccions habituals d’una classe, i aquells que patien bullying, que s’han alliberat de l’ansietat social que els paralitzava.

A un altre 15-20 % li ha anat molt malament (a Anglaterra eleven aquest percentatge al 30 %). Van desconnectar des del primer moment d’una escola a la qual assistien amb desgana. Al meu entendre, no han estat les dificultats d’accés a la tecnologia les que els han fet desaparèixer dels radars escolars. L’educació telemàtica no ha creat cap bretxa educativa, sinó que, en tot cas, ha aprofundit la que ja existia: el 25 % dels nostres joves acaba l’escolarització obligatòria sense ser capaç de comprendre un text mínimament complex.

L’aprenentatge a distància ha funcionat bé en alumnes metòdics de més de deu anys que han comptat amb l’ajuda dels pares.

No puc assegurar que entre nosaltres siguin aplicables les conclusions d’un estudi de l’American Enterprise Institute, que assegura que, com més pobre és un barri, menys rigorosos són els programes d’aprenentatge telemàtics, però sí que m’atreveixo a afirmar que com més pobre és un barri, menys continguts nous han impartit els professors. A aquests alumnes els costarà tornar a connectar amb l’escola al setembre i, a efectes pràctics, hauran perdut un any escolar.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Cansament digital

La resta de la població escolar (a l’entorn del 75 %) ha intentat seguir diàriament les activitats dedicant-hi una mitjana de 2,5 hores diàries, però el cansament digital aviat va fer acte de presència. Moltes famílies s’han vist sobrepassades per les circumstàncies, que, en no pocs casos, han estat una font de tensions amb aquell fill que triga a llevar-se i que prefereix Fornite a les matemàtiques o la lectura. Aquestes famílies, més que una educació a distància, necessitaven una virtualització de la presència directa del professor a les seves llars, especialment si practicaven el teletreball (que en molts casos es resumeix en l’exigència de l’omnipresència). Cap a principis de juny, presentava mostres clares d’esgotament. Els professors han constatat unànimement que els alumnes d’aquesta franja treballaven molt menys a casa que a l’aula.

En general, l’aprenentatge a distància ha funcionat bé en alumnes metòdics de més de deu anys que han comptat amb l’ajuda dels seus pares, i malament amb alumnes de poca edat les llars dels quals són culturalment pobres o inestables, especialment si presenten dificultats d’aprenentatge. En resum, l’eficàcia de l’educació a distància és directament proporcional a l’edat dels alumnes i al nivell cultural de les famílies. Cada vegada és més gran l’accés lliure al coneixement, però això dista molt de garantir-ne la universalització.

L’educació telemàtica no ha creat cap bretxa educativa, sinó que, en tot cas, ha aprofundit la que ja existia.

És cert que els nostres escolars han passat moltes hores davant de les pantalles (es calcula que l’augment de l’activitat en línia entre els menors ha estat superior al 180 %), però només una part d’aquestes hores estava dedicada a tasques escolars. Quan es connectaven amb els seus professors, ho feien ja amb la capacitat d’atenció saturada. La relació amb els amics ha estat més estreta del que diuen alguns malastrucs. El confinament, en l’època dels videojocs col·lectius, no ha estat un aïllament per a tothom.

Hem de tenir molt clar que la reducció de coneixements té repercussions importants. Els estudis del Banc Mundial (Lost Wages: The COVID-19 Cost of School Closures, maig de 2020) estimen que el rendiment de cada any d’escolarització d’un alumne sobre un altre pot representar una diferència d’aproximadament el 9 % en guanys futurs addicionals. Els impactes negatius afecten sobretot les persones amb els nivells d’ingressos més baixos, que coincideixen amb el percentatge dels que van desconnectar-se de les activitats escolars.

 

Aprofitar les «vacances»

Crec que no hem calibrat bé la gravetat de la situació. Si ho haguéssim fet, hi hauria més propostes per aprofitar al màxim les «vacances» d’estiu, com la interessantíssima iniciativa de la Fundació Bofill, «Un estiu enriquit». Les televisions públiques haurien de treballar ja a tota màquina per dissenyar programes educatius. És urgent desenvolupar estratègies per mantenir viva la formació intel·lectual dels nostres escolars. Hauríem de mobilitzar tots els recursos públics per a aconseguir els espais i el personal que calgui, i convèncer les famílies i els escolars de la importància de continuar aprenent i de no aturar-se, perquè això equival a anar cap enrere.

Totes les escoles estan preocupades per com obrir al setembre amb un mínim de seguretat. Però si els adults no mantenim la distància social, és impossible exigir als nens i adolescents que es comportin millor que els adults. No hi ha cap escola que pugui garantir la seguretat completa dels seus alumnes.

L’educació telemàtica durant el confinament presentava una peculiaritat molt notable: els alumnes i els professors es coneixien perquè feia dos trimestres que convivien plegats, però els que es trobin al setembre amb professors nous no tindran aquest avantatge si, com sembla probable, cal continuar, encara que sigui de manera mixta, fent educació en línia. Com es tractarà els alumnes i professors amb problemes de salut subjacents? La ministra Celaá creu que demanar als centres que trobin la manera de no superar els quinze alumnes per classe «tirant d’imaginació» és suficient?

 

Sense dades fiables

Necessitem instruccions metodològiques clares i sustentades en evidències. Fins ara hem anat construint hipòtesis, però ens falten dades fiables. És cert que un horari rigorós, ben programat, capaç de crear rutines ajuda a concentrar-se en l’estudi? És cert que els centres que han treballat amb una programació ben seqüenciada, coneguda prèviament per les famílies, i que han combinat el treball en pantalla amb el llibre de text han obtingut més bons resultats? És cert que només una de cada cinc escoles ha seguit un currículum ben seqüenciat? És cert que els vídeos curts (d’uns deu minuts) gravats pels professors, en què es destacaven conceptes específics, han funcionat millor que les videoconferències o les reunions virtuals? Com ho han fet els holandesos per tornar col·lectivament a les classes a principis de juny? Per què a Smartick (un sistema en línia d’ensenyament de matemàtiques per a nens d’entre 4 i 14 anys) han passat de 15.000 alumnes al gener a 40.000 al juny, mentre s’anaven despenjant alumnes de les activitats escolars?

L’Administració hauria d’estar difonent les experiències que han tingut èxit durant el confinament per aprendre’n el que pugui ser pertinent en cada cas. Els mestres també necessiten veure exemples d’èxit per avaluar les seves pràctiques. No poden reinventar-se tots sols ni ens podem permetre un nou curs sense aprenentatges significatius. Les conseqüències, individuals i col·lectives, serien enormes, especialment per als alumnes més desfavorits.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Missatges contradictoris

Em pregunto si les autoritats educatives no haurien d’animar les famílies a les quals els ha anat bé que continuïn treballant a casa, atès que, d’una banda, cap escola no està en condicions de reduir el risc de contagi a zero, i, de l’altra, si es queden a casa, s’alliberarà espai als centres educatius i es facilitarà el distanciament social. Però aquestes autoritats no han donat mostres clares de lideratge. Sovint han emès missatges contradictoris que han donat lloc a una gran diversitat de pràctiques molt difícils d’avaluar. En algunes comunitats s’ha prohibit als centres impartir coneixements nous, cosa que, per descomptat, no tots han respectat.

Les autoritats educatives haurien d’animar les famílies a les quals els ha anat bé que continuïn treballant a casa.

No té sentit que per no perjudicar alguns estudiants es pretengui perjudicar-los a tots. Els docents es queixen de la poca ajuda rebuda de l’Administració educativa. «La ministra», declarava recentment un representant sindical, «diu un dia una cosa i l’endemà, una altra. La Conferència Sectorial ha estat decebedora i el Govern se n’ha rentat les mans, passant la responsabilitat a les autonomies que, al seu torn, la derivaran als centres». No sembla que estiguem sobrats de confiança entre docents, Administració i famílies.

Per acabar, transcric algunes línies de la carta que un grup d’universitaris va enviar al rector de la seva universitat: «El curs que ve, si continua sent necessària la docència en línia […], recullin les experiències i les opinions dels professors i els estudiants que ja hem passat per tot això –que no hagi estat en va–, formin els docents, unifiquin els criteris d’actuació per exercir una docència en línia de qualitat, investiguin els seus límits per poder examinar els alumnes amb equitat, proporcionalitat i justícia». Tant si els respon com si no, el rector hauria de prendre molt bona nota del que li demanen els seus universitaris.