En la cursa d’obstacles que caracteritza l’actual legislatura ha adquirit especial rellevància el denominat afer Pegasus, tant per la importància intrínseca dels fets com per les conseqüències polítiques i institucionals que se’n deriven.

Per la mateixa naturalesa d’un afer relacionat amb l’espionatge no és fàcil escatir amb exactitud els fets realment ocorreguts. En síntesi, coneixem que una investigació menada per l’organització The Citizen Lab vinculada a la Universitat de Toronto ha descobert que els telèfons mòbils de 65 persones vinculades a l’independentisme català i basc van ser atacats i/o infectats en diversos moments del període 2018-2021 per mitjà del programa espia Pegasus de la firma israeliana NSO Group. Citizen Lab relaciona aquests atacs amb l’Estat espanyol, però sense evidències concloents.

Tanmateix, la imparcialitat de la investigació ha estat qüestionada per la participació de «grups de la societat civil catalana» que no són altres que les organitzacions polítiques i socials independentistes. De tal manera que l’informe de Citizen Lab seria la peça de resistència d’una campanya batejada amb el lema de CatalanGate (José Javier Olivas a El Mundo, 2-6-22). L’informe va adquirir notorietat internacional gràcies a la publicació d’un reportatge de Ronan Farrow a The New Yorker (18-4-22), on el cas català era utilitzat com a exemple principal d’una recerca més general sobre l’ús de Pegasus i l’empresa NSO.

Quinze dies més tard, en la seva compareixença a la comissió del Congrés dita dels secrets oficials (comissió de control dels crèdits destinats als fons reservats), la directora del CNI, Paz Esteban, va confirmar parcialment les dades de Citizen Lab en reconèixer les escoltes telefòniques legalment autoritzades a 18 persones relacionades amb el Tsunami Democràtic i amb l’entorn del president Puigdemont, entre les quals l’actual president de la Generalitat Pere Aragonès.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Tres dies abans d’aquesta compareixença, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va revelar en una roda de premsa exprés que els mòbils del president del Govern i de la ministra de Defensa també havien estat espiats per mitjà de Pegasus durant els mesos de maig i juny de 2021, segons l’anàlisi feta un any després pel Centre Criptològic Nacional. Més endavant es coneixeria que també van ser espiats els ministres d’Afers Exteriors, d’Interior, i que el mòbil del ministre d’Agricultura va patir un atac fallit.

En resum, ens trobem davant de dos casos d’espionatge telefònic que han afectat el president i diversos ministres del Govern, d’una banda, i 18 dirigents independentistes, de l’altra, amb el comú denominador que l’eina utilitzada ha estat el programa Pegasus.

Com és evident, els angles morts d’aquests fets donen lloc a moltes preguntes que fins ara no han tingut resposta i que probablement mai no la tindran. Pel que fa a l’espionatge als independentistes: qui pot ser el responsable dels atacs a la resta de persones detectats per la recerca de Citizen Lab? Disposen del programa Pegasus altres organismes de l’Estat? Ho sabia, el Govern, que Pegasus havia intervingut massivament en l’espionatge de líders independentistes catalans?

Pel que fa a l’espionatge al president Sánchez: com és possible que el servei secret hagi trigat tot un any a detectar un atac d’aquesta naturalesa a la cúpula del Govern? Per què abans no es van revisar aquests terminals, quan ja fa temps que s’havien denunciat més d’una desena d’atacs amb Pegasus a caps d’Estat i primers ministres de tot el món? El telèfon de Pedro Sánchez es va comprovar quan es va detectar l’espionatge a la ministra d’Exteriors? Quines dades sensibles poden haver estat capturades? Qui pot ser el responsable de l’atac?

I, lògicament, també conjectures i especulacions sobre les motivacions de l’espionatge: per què es fa pública ara la investigació de Citizen Lab? La denúncia forma part d’una campanya organitzada per l’independentisme? Per què el Govern espanyol dona a conèixer aquesta informació? Per què es comporta de manera tan diferent d’altres governs que han estat espiats? Com influeix en les relacions amb el Marroc la sospita que és el responsable de l’espionatge? (Ignacio Escolar a elDiario.es, 3-5-22)

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Capítol a part mereix la gestió de la crisi feta pel Govern, amb una seqüència que comença amb unes manifestacions de la ministra de Defensa, segueix amb la revelació de l’espionatge al president Sánchez, la compareixença de la directora del CNI a la comissió parlamentària de secrets oficials, la seva destitució posterior i el nomenament d’una nova directora, i culmina amb la intervenció del president del Govern en un debat parlamentari en què anuncia canvis en la regulació del CNI i la modificació de la llei de Secrets Oficials de 1968.

Algunes mostres de les diverses veus crítiques: «Per defensar-se de l’acusació d’espionatge no se li va acudir res millor, com si un clau tragués un altre clau, que anunciar un altre espionatge encara més greu patit pel Govern a mans d’una potència exterior, caient així al parany de l’espia espiat. Sense adonar-se que, en associar ambdós espionatges per activa i passiva, convalidava sense voler la regla de tres esgrimida pel secessionisme: l’Estat espanyol espia Catalunya de la mateixa manera que un Estat estranger espia Espanya. Què més podria desitjar l’independentisme que veure’s tractat com un poder extern al qual espiar?» (Enrique Gil Calvo a El País, 17-5-22).

 

Les formes revelen el fons

«El segon error va ser sacrificar la directora d’aquests serveis amb l’excusa que no va impedir l’espionatge al president, malgrat que el mateix Sánchez va relacionar tot seguit el cessament amb la voluntat de reconstruir el pont amb ERC. Un error tremend, no tant per la presumpta injustícia amb la directora cessada (molt més despòtic va ser el cessament de la ministra González Laya), sinó per l’obscenitat de la jugada. En democràcia, com en la vida, les formes revelen el fons». (Antoni Puigverd a La Vanguardia, 18-6-22).

«Per què Espanya es comporta de manera tan diferent de la resta de països espiats?» Les altres capitals europees no confirmen que han estat espiades, ni ho denuncien davant la Justícia ni revelen quant van trigar els seus equips de ciberseguretat a trobar el virus» (Ignacio Cembrero a El Confidencial, 4-5-22).

Queda l’interrogant de si es tracta d’aquell error irreparable que acaben cometent tots els presidents i que marca el punt inexorable de la seva decadència.

I hi ha qui esmenta l’elefant a l’habitació: «Sense la connexió catalana, Pegasus hauria estat abordat com als altres països on se n’ha fet ús. Com un problema greu que afecta la seguretat de l’Estat, però que, per això mateix, ha de ser abordat amb discreció. Al nacionalisme català li interessa tot el contrari» (Javier Pérez Royo a elDiario, 3-5-22).

Més enllà de la gestió manifestament millorable d’aquesta crisi, l’afer projecta conseqüències poc tranquil·litzadores. Té uns efectes desestabilitzadors per a la política de distensió a Catalunya en haver provocat una forta crisi de confiança entre els governs d’Espanya i de Catalunya i, molt particularment, entre els presidents Sánchez i Aragonès. També suposa un torpede a la línia de flotació de l’estratègia política d’Esquerra en benefici de les posicions de Junts i del puigdemontisme. Al mateix temps, introdueix més complicacions en la gestió parlamentària de la segona part de la legislatura: més turbulències dins de la coalició governamental i més malestar en els socis parlamentaris del Govern. A sobre, s’hi afegeix un serió