Els fets del 6 de gener al Capitoli de Washington són molt probablement un d’aquells esdeveniments que marquen una època i que queden gravats en l’imaginari col·lectiu, com ho van ser els atemptats de l’11 de setembre del 2001 amb els quals es tancava abruptament el parèntesi de la «primavera liberal» inaugurada amb la caiguda del Mur de Berlín. Les imatges del Capitoli són el presagi d’uns temps obscurs en sintetitzar contundentment la confrontació entre la democràcia liberal representativa i el populisme il·liberal, «la guerra transcendental entre democràcia i populisme no ha fet res més que començar», en paraules de Yascha Mounk (El País, 7-1-21).

James Comey, l’exdirector de l’FBI, els ha caracteritzat amb una metàfora fascinant en titllar-los del Txernòbil de la gran República Americana: «Els Estats Units sempre han tingut un “caldo de cultiu radioactiu” de violència, que en les últimes dècades s’ha mantingut en gran part dins d’un edifici de contenció (la llei) i s’ha suavitzat amb barres de control (convencions culturals com evitar insults racistes). El que Donald Trump ha fet durant els últims cinc anys és atacar l’edifici des de l’exterior per afeblir-ne els fonaments. Ha retirat les barres de control, i aquesta és una fórmula segura per provocar un desastre nuclear, una fugida de radiació letal. Això és el que vam veure al turó del Capitoli, el nostre propi Txernòbil, quan la cruenta violència radioactiva i el racisme dels Estats Units van esclatar a la vista del públic» (eldiario.es, 23-1-21).

En aquella tarda fundacional del 30 de maig del 1984, el Parlament va ser profanat i TV3 esdevenia el púlpit del poder del Palau.

És indubtable el seu impacte en la democràcia nord-americana i està per veure com serà metabolitzat, si suposa el cant del cigne del trumpisme o bé és l’anunci d’un futur inquietant. Haurà estat Trump un parèntesi, un malson que amb el temps s’esvairà? O el parèntesi serà Biden amb la seva restauració de les actituds i les regles liberals i democràtiques? José María Lassalle pensa que realment la democràcia liberal està en perill i que la capacitat de resistència dels materials que la componen té uns límits que s’estan posant a prova amb una reiteració preocupant (La Vanguardia, 30-1-21). En canvi, d’altres com Daniel Innerarity consideren que, malgrat el seu deteriorament, l’entramat institucional democràtic és prou fort per superar l’episodi trumpista (El Correo, 31-1-21). El mateix Barack Obama, en una entrevista a la Cadena SER (30-1-21), es mostrava confiat en la capacitat de resistència i de reacció de les institucions: «Gràcies a la democràcia, Trump no va assolir el 100 % del que es proposava.»

 

Contaminació trumpista

Del desenllaç que es produeixi als Estats Units en dependrà en bona mesura que disminueixi la contaminació de conductes i actituds provocada arreu del món per la irradiació del trumpisme. Està per veure si la pèrdua del referent nord-americà afeblirà la força i la capacitat d’atracció de la Internacional Populista.

No cal dir que el rebuig als fets i la condemna categòrica a l’actitud de Trump han estat generalitzats, però al mateix temps hem assistit a la utilització dels fets del Capitoli en el combat polític més immediat, amb extrapolacions i comparacions interessades. Hem vist com des de certes tribunes de la dreta espanyola s’intentava equiparar aquells fets amb iniciatives com la de «Rodea el Congreso» del 2017: «Feijóo s’arrenglera amb Casado i equipara l’atac al Capitoli amb el “Rodea el Congreso”.» O com s’insinuaven paral·lelismes entre Trump i el Partit Popular: «La portaveu de l’Executiu adverteix que l’actitud de Trump “sona bastant” al PP.» O, més a prop, s’establia una comparació amb l’assetjament dels indignats al Parlament de Catalunya del 15 de juny del 2011. Uns esdeveniments que, certament, tenen en comú la intenció d’envair l’espai emblemàtic de la democràcia representativa, o –dit de forma més solemne– de «profanar l’espai sagrat de la democràcia». En l’episodi del Capitoli, però, no es tracta d’un atac des de fora, sinó des de dins, atiat per la màxima autoritat del sistema polític.

Avui sabem que eren les llavors de la nostra història recent, del nostre Txernòbil particular.

Pocs han sigut els que han parat atenció a uns fets de naturalesa similar que van comptar també amb la connivència del poder establert. Ens hem de situar a finals de maig de l’any 1984, concretament el 30 de maig al Parlament de Catalunya. Arseni Gibert en fa memòria: «Una gran manifestació davant del Parlament va anar a donar suport a Pujol i com a mínim una part significativa de la manifestació, encapçalada pels teòrics membres del servei d’ordre de la manifestació, va entrar al Parlament a crits, insults i empentes contra els diputats i diputades de l’oposició. Quan el líder socialista Raimon Obiols va sortir del Parlament, la multitud cridava exaltada i en massa “mateu-lo, mateu-lo!”» (Diari de Girona, 24-1-21). La manifestació va acabar a la plaça de Sant Jaume on Jordi Pujol va pronunciar la frase lapidària «Ara de moral i d’ètica ja no en parlaran ells, ara en parlarem nosaltres». Una frase devaluada dramàticament tres dècades després.

 

Parlament ocupat

Manel Manchón veu en els esdeveniments d’aquella tarda «el pecat original de la Catalunya contemporània, que ho ha contaminat tot i que ara està pagant la societat catalana 36 anys després» (Crónica Global, 10-1-21). En recordar sòbriament aquells fets, Raimon Obiols va afirmar «El que em va indignar no va ser l’agressió, que va ocórrer fora de Parlament. El que em va indignar fins a les llàgrimes va ser veure que el Parlament era ocupat pel servei d’ordre d’un partit. Va ser una cosa intolerable i em molesta que no hi hagi hagut ni una paraula de rectificació per part de CDC, tenint en compte els anys que han passat.» (entrevista al llibre Memòria de Catalunya, 1997).

Jordi Amat, en el seu aclamat El fill del xofer, il·lustra el caràcter fundacional d’aquella tarda, «un moment populista per refundar el poder. Un acte de força, amb violència simbòlica inclosa, que encobrirà la forja del mite». Amb el paper determinant de la novíssima TV3, de la mà de ferro del seu director Alfons Quintà, en la construcció del relat: «Són cinc minuts de televisió poderosos. Ho tenen tot. El boc expiatori. La gent. A la fi el president. Parla de la força que representa la manifestació i l’ús que se n’ha de fer. És, sí, un plebiscit i la imatge que es projecta és que Pujol ha guanyat enfront de l’Estat perquè ell encarna la nació. Amb aquest objectiu s’havia dissenyat aquest acte, que es pretenia fundacional. Aquest relat, amb paraules i imatges, que compacta el periodista que elabora el reportatge. Ho ha escrit un periodista assegut davant la seva màquina d’escriure. No ho escriu al seu despatx, sinó en una sala d’edició a la qual ha anat expressament. No s’amaga. Vol que tothom ho vegi. Perquè no és una cosa habitual. És el director de la televisió. Alfons Quintà apuntala el mite que abans va voler destruir.»

En aquella tarda fundacional, el Parlament va ser profanat i TV3 esdevenia el púlpit del poder del Palau. Avui sabem que eren les llavors de la nostra història recent, del nostre Txernòbil particular.