En pocs mesos i, a tot estirar, en poc més d’un any, els dirigents d’Alemanya hauran de prendre decisions que marcaran l’evolució del país –ja a curt termini– i que, inevitablement, pel seu pes de gran potència regional tindran una repercussió en el conjunt de la UE. Si les originàries Comunitats europees van ser constituïdes tant per a integrar-hi Alemanya com per a impedir que un dia traspassés el límit de les Comunitats, avui Alemanya afaiçona la UE d’una manera especial, com si aquell Sonderweg («camí especial», ja abandonat), que un temps es va suposar que era el designi d’Alemanya, s’hagués reproduït ara en la seva relació amb la UE.

Per una sèrie de coincidències, de sobte, a Alemanya se li acumulen els futurs després d’haver-li recordat massa el passat el 75è aniversari de 1945, celebrat el maig amb sordina pels condicionants que imposava la pandèmia.

Angela Merkel no serà candidata a les eleccions federals de la tardor del 2021; se’n va i no té successora o successor clar. El ràpid fracàs de la candidatura d’Annegnet Kramp-Karrenbauer –designada el desembre del 2018 sota els auspicis de la mateixa Merkel, però aviat superada per les circumstàncies– és revelador de la dificultat de la successió. I se’n va amb quotes de popularitat envejables, confirmades per la bona gestió que està fent de les conseqüències de l’epidèmia.

 

La mare

Merkel deixarà una petja profunda en la política alemanya i europea; tot un estil com a dirigent: moralitat i pragmatisme, actitud evasiva i determinació resolutòria, centralitat i conservadorisme, alemanyetat i europeisme…, capacitats aparentment contradictòries, però que reflecteixen l’habilitat del personatge a l’hora d’exercir-les.

Des de Das Mädchen (la noia), com l’anomenava amb un deix paternalista Helmut Kohl, fins a Die Mutti (la mare), com li diu ara la veu popular, hi ha un recorregut pedregós de vint-i-dos anys al capdavant de la CDU i, si es respecta el calendari electoral i el de la formació del govern federal, de setze anys de cancellera, més que Konrad Adenauer (catorze anys) i tants com Kohl. Temps suficient per a fer-se uns quants enemics –més a l’extrema dreta que no pas a la civilitzada esquerra de Die Linke, sense oblidar els del camp propi– i consolidar una sòlida reputació, bo i transmetent sovint una impressió de seguretat i d’eficàcia.

La sensació que hi ha algú al comandament de la nau és el millor reconeixement que es pot fer a un líder, i aquest sentiment ha estat la percepció gairebé constant de la trajectòria governamental de Merkel. Ha sabut connectar amb el gruix de l’opinió pública alemanya en els moments de crisi –la financera del 2008, acompanyada d’una recessió de sis mesos, la de l’euro del 2010-2011, la dels immigrants del 2015, la del terrorisme del 2016–, encara que les solucions que aplicà en cada cas fossin criticades per molts o resultessin lesives per a molts, tot mantenint-se en una centralitat política fluctuant, però gairebé sempre lleugerament per sobre de la mitjana alemanya, cosa que li ha permès forjar coalicions de govern sòlides amb l’SPD, a costa d’aquest, que ha vist difuminat el seu paper reformista i reduït el seu marge electoral, com bé ho va patir Martin Schulz a les eleccions federals del 2017.

La moralitat certa de Merkel –que es vol explicar per la seva fe luterana i les experiències culturals i polítiques de quan vivia a l’RDA– no ha estat tanmateix lineal, ha tingut preferències entre les quals no sempre ha figurat l’estat de benestar dels alemanys o l’Europa social per als europeus.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Deixarà una petja profunda en la política, tot un estil com a dirigent: moralitat i pragmatisme, ‘alemanyetat’ i europeisme.

Merkel és igualment considerada la «cancellera d’Europa» i amb raó, per bé que també hi ha deixat molts lesionats per la cura de cavall que ha imposat als socis en les crisis econòmiques. Durant la presidència rotatòria de la UE, el primer semestre del 2007, Merkel agafà el timó de la nau d’Europa a la deriva, després del «no» francès al projecte de Constitució Europea en el referèndum del 2005, i va aconseguir salvar els mobles constitucionals europeus forjant i forçant un consens per un Tractat de Reforma, que s’aprovà a Lisboa el 2009, constitutiu dels vigents Tractats de la Unió.

L’1 de juliol Merkel ha tornat a la presidència semestral de la UE, i aquest cop amb una Europa no a la deriva, però sí necessitada d’una recuperació urgent pels efectes devastadors de la Corona-Krise, com en diuen a Alemanya. Sense oblidar les situacions internacionals compromeses, com ara la negociació del post Brexit, el convuls final de mandat de Trump, la cimera extraordinària UE/Xina o les relacions sempre problemàtiques amb la Rússia de Putin.

És una sort, malgrat tot, que l’impuls des de les institucions europees per a la sortida d’aquesta crisi hagi tocat a Merkel. Per a ella representa l’oportunitat de passar a la història com la Mutti d’Europa i guanyar així un galó més en el seu reconeixement com a líder. Serà exigent amb tots els socis i no regalarà res, però allò que aconsegueixi consensuar en el Consell Europeu obligarà Alemanya, encara que sigui amb reserves del Tribunal Constitucional Federal (TCF) amb el qual ja ha tingut en el passat alguna fricció. No hi haurà «corona-bons», però la proposta financera que Merkel apadrina juntament amb Macron s’hi acosta i estableix un precedent.

 

Quadratura del cercle

Merkel haurà de gestionar la complicació creada per la Sentència del TCF de 5 de maig de 2020 sobre l’actuació del BCE en la recompra de deute dels Estats en el període 2015-2018 que fa aflorar, de manera inapropiada i inoportuna, però impactant, algunes de les imperfeccions de l’arquitectura institucional europea. I, tanmateix, el principal problema que se’n deriva immediatament, de la Sentència, és de portes endins d’Alemanya, tots embolicats: Tribunal Constitucional, Parlament Federal, Govern Federal, Banc Central alemany, un ball de bastons!

No ho tindrà fàcil Merkel, no pot desautoritzar el TCF, garant del respecte de la Llei Fonamental i la institució més valorada pels alemanys, però tampoc el Banc Central alemany, que forma part del Sistema Europeu de Bancs Centrals i que ja porta adquirits per compte del BCE 540.000 milions d’euros de deute alemany, aproximadament un 25 % del total dels programes del BCE. Si el TCF resolgués que la justificació del programa de recompra demanada al BCE no és satisfactòria i que el Banc alemany s’ha de desprendre del deute alemany, aleshores la crisi financera europea seria majúscula. Merkel ha avançat que serà «prudent» respecte a la sentència, que «preservarà» l’euro i que «protegirà» el Banc alemany, tota una quadratura del cercle. El resultat, a la tardor.

Veurem també si el «cordó sanitari» al voltant de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya, l’AFD, aguanta després de Merkel. L’incident de Turíngia, el que ha fet caure Kramp-Karrenbauer en acceptar la CDU i l’FDP el vot de l’AFD per a l’elecció de l’únic diputat de l’FDP com a Ministre-President del Land, va obligar a una ferma intervenció de Merkel per desfer l’acord i, al cap de poc, permetre amb l’abstenció de la CDU l’elecció del candidat de Die Linke, guanyador de les eleccions regionals.

L’AFD en ascens (relatiu), amb una crisi interna de definició (extrema dreta o conservadorisme extrem) i de lideratge (candidats impresentables d’una tendència o de l’altra), no té projecte més enllà del revisionisme històric, el nacionalisme coix (perquè no pot recolzar en el militarisme) i la provocació en totes direccions. Però és una nosa en el panorama polític i una taca en la virtuositat democràtica alemanya; una CDU desgastada i sense l’autoritat moral de Merkel podria sucumbir a la temptació del suport de l’AFD. Un tomb així repercutiria a tot Europa i donaria a l’extrema dreta la respectabilitat que cerca.

No hi haurà «corona-bons», però la proposta que Merkel apadrina amb Macron s’hi acosta i estableix un precedent.

La Corona-Krise haurà posat a prova a Alemanya unes quantes certeses aparents: la capacitat de les reserves pressupostàries per atendre necessitats d’envergadura, per primer cop des del 2013 Alemanya haurà de recórrer a l’endeutament (uns 150.000 milions d’euros); la cohesió federal, que Merkel ha hagut d’exigir als governs dels estats federats que han actuat en determinats moments en ordre dispers i contradictori en l’aplicació de les mesures contra l’epidèmia; el nivell de civisme de la població, perquè sectors minoritaris, però bulliciosos, no han «seguit» i, fins i tot, han qüestionat les disposicions i recomanacions de les autoritats.

Les solucions que arribin a aplicar Merkel en el tram final del seu mandat i el futur canceller seran inevitablement provisionals, perquè prèviament no hi haurà hagut la superació d’alguns dels dubtes sobre si mateixa que Alemanya arrossega i que l’encadenen a indecisions paralitzants. La qüestió es pot resumir en «què vol ser Alemanya, a més de potència exportadora?»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Una mena d’orfandat

L’investigador Hans Kundnani ha tractat de donar-hi resposta amb La Paradoja del poder alemán (Galaxia Gutemberg, 2016), una anàlisi rigorosa de les vacil·lacions de l’Alemanya reunificada per raons històriques i per un enfocament encara acomplexat del seu possible rol. Segons Kundnani, Alemanya és una «semihegemonia», un gran poder econòmic, vulnerable per l’excessiva decantació exportadora de la seva economia, un poder en suma massa poderós dins d’una Europa fraccionada, però limitat en l’esfera internacional per la por d’assumir responsabilitats de potència geoestratègica. Europa necessita Alemanya, però Alemanya no acaba de trobar el seu lloc a Europa.

Ha fugit sempre de tot el que considera ideològic, sense deixar d’assumir els grans principis conservadors.

Val a dir que Merkel no s’ha ocupat mai de teoria política. No hi ha cap aportació seva al debat sobre l’ésser i l’esdevenidor d’Alemanya. Ha fugit sempre de tot el que considera ideologia, sense deixar d’assumir, d’altra banda, els grans principis de la ideologia conservadora.

Mentrestant, corre el temps d’unes quantes bombes de rellotgeria que té soterrades Alemanya: les mini pensions de jubilació dels milions de «beneficiaris» (sobretot dones) dels «mini-jobs», la falta d’inversió en infraestructures públiques, la integració de les darreres onades d’immigrants…

Quan vagin esclatant, Merkel ja no serà la cancellera. Durant un temps se sentirà un buit, una mena d’orfandat que invitarà a la inestabilitat política. Cap dels candidats a succeir-la no podrà reemplaçar-la en l’imaginari popular ni en el domini de les situacions. I la democràcia cristiana, la CDU i la CSU bavaresa, està en hores baixes, com l’SPD. Caldrà una nova coalició federal de composició incerta. La inestabilitat d’Alemanya serà una mala notícia per a Europa.