A Itàlia, el traspàs de poders entre Governs té un ritual precís, si bé no escrit. El jurament i el brindis amb el Cap de l’Estat se celebren a la seva residència, el palau del Quirinal que fins al 1870 acollia els papes. Després, el nou president del Consell surt per primer cop en el seu automòbil oficial seguit de l’escorta i recorre el kilòmetre i mig cap al centre de Roma que el separa del palau Chigi, la seu del Govern.

Acollit en el pati per una guàrdia militar i una banda, surt de l’escalinata noble cap a la sala dels galions, vestigi de l’època en què el palau acollia el Ministeri de les Colònies. En aquesta sala, ornada amb baixos relleus estucats en blanc, terracota del segle XVIII i llums de Murano, s’hi desenvolupa una cerimònia altament simbòlica: el president del Consell sortint lliura al successor la campaneta que sona a l’inici de totes les reunions de Govern.

Un petit, però no només metafòric, senyal del traspàs de poders. Cadascun dels dos protagonistes es fa acompanyar pel seu principal col·laborador, bé com a subsecretari de la presidència del Consell, bé com a secretari general del palau Chigi.

El 13 de febrer de 2021 la cerimònia tradicional es va revestir d’una solemnitat particular. El president del Consell sortint, Giuseppe Conte, estava acompanyat pel seu secretari general Roberto Chieppa. El nou designat, Mario Draghi, pel seu subsecretari Roberto Garofoli. Dos personatges desconeguts per al gran públic. Mai vistos en les dotzenes de talk shows polítics que abarroten les programacions televisives. Però que, en canvi, són centrals en el mapa del poder italià.

Perquè tant Chieppa com Garofoli són jutges del Consell d’Estat, un òrgan que troba els seus orígens en la França revolucionària i que va ser instituït a Itàlia el 1831. En el panorama constitucional republicà representa un exemple d’un Janus bifront: per una banda és l’òrgan vèrtex de la magistratura administrativa que decideix els recursos dels ciutadans contra les resolucions del Govern i dels ens locals; per l’altra, és l’assessor jurídic del Govern. Aquesta doble cara ha estat objecte de crítiques d’estudiosos influents, segons els quals un òrgan no pot ser simultàniament jutge i consultor de qui ha de jutjar.

Canvien sovint els governs (66 en 73 anys, amb una durada mitjana de 14 mesos) però la majoria dels caps de gabinet es mantenen.

Però encara n’hi ha més. En un país on no hi ha institucions com la francesa ENA (Escola Nacional d’Administració), el Consell d’Estat és el principal planter dels alts funcionaris que tot ministre, immediatament després de ser designat, reclama per constituir el seu gabinet, és a dir, per a una funció de col·laboració directa.

Les figures clau d’un gabinet són tres: el cap de gabinet, el cap legislatiu i el secretari general. El primer manté les relacions amb els altres ministeris i amb la Presidència del Consell; el segon, amb el Parlament i les regions; el tercer organitza el personal del ministeri, estructurat en diverses direccions general segons les matèries de la seva competència. Cadascun dels tres té un adjunt, per evitar que la funció quedi al descobert durant l’absència del titular.

El rol principal és el del cap de gabinet. Quan va ser instituït, a finals del segle XIX, comptava amb una dotzena de persones sota les seves ordres. Avui han crescut: els gabinets dels ministeris més importants, com Educació o Economia en tenen més de 400.

En els anys 80, un dels instituts de recerca sociològica més reconeguts, Censis, va intentar definir el rol del cap de gabinet com «l’equilibri entre la participació en la formació de les decisions polítiques i la coordinació i la planificació de les activitats administratives».

 

Els caps de gabinet

En absència d’una descripció de funcions específica i d’uns límits precisos, el cap de gabinet anònim del qual he recollit les confessions en el llibre Jo sóc el poder (Feltrinelli, 2020) ho concreta així: «Tenim el poder de fer tot el que vulguem i el dret de no fer tot allò que no volem».

Cada ministre té una certa autonomia en l’elecció d’aquests col·laboradors més pròxims. Però en realitat, tot i el frenesí partidista dels polítics italians, aquesta selecció s’ha caracteritzat, amb el temps, per una certa estabilitat. Canvien sovint els governs (66 en 73 anys, amb una durada mitjana de 14 mesos) però la majoria dels caps de gabinet es mantenen en la seva posició.

Són quatre els caladors on es pesquen els caps de gabinet: el Consell d’Estat, el Tribunal de Comptes, l’Advocacia de l’Estat i els funcionaris parlamentaris.

Ni e