Aparentment tot continua igual. Es podria pensar que a Catalunya segueix vigent allò que deia Fèlix Millet el 2009 a tall d’excusa després de descobrir-se l’embolic del cas Palau (som 400 famílies que ens trobem a tot arreu, paraules textuals o aproximades, tant li fa), però no mentirem si diem que Catalunya viu una situació de crisi inimaginable fa deu anys, quan es va començar a posar en marxa el gran salt endavant del procés. Més enllà de saber –o constatar– si s’han perdut posicions respecte a Madrid, per exemple, avui la qüestió central és la manca de lideratge, de veus i de referències. No em refereixo únicament al Govern, una institució que convé tenir encara que actuï precàriament.

Tres imatges dels últims temps retraten moments que ens ajuden a entendre la situació del país en aquest delicat capítol dels lideratges:

– 2 de juny de 2021. Més de 200 organitzacions empresarials convocades pel president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, reclamen que el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona donin suport a l’ampliació de l’aeroport del Prat plantejada per AENA. La realitat és que el Govern de la Generalitat no avala l’acord i desautoritza la negociació del vicepresident Puigneró, representant de l’ànima convergent, amb l’executiu central.

– 20 de novembre. Joan Laporta president del FC Barcelona rep l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol a la llotja del Camp Nou. Té un alt nivell simbòlic atesa la importància del Barça en l’imaginari col·lectiu català malgrat que el club visqui un dels seus pitjors moments. Pujol en procés de rehabilitació.

– 22 de novembre. Joan Canadell, expresident de la Cambra de Comerç de Barcelona, intervé en el debat de pressupostos del Parlament, com a diputat de Junts per Catalunya, criticant sense embuts el president de la Generalitat, Pere Aragonès (que va abandonar l’hemicicle), i l’acord d’ERC amb els comuns per tramitar els pressupostos elaborats pel conseller d’Economia del seu partit, Jaume Giró, ex-alt càrrec de la Caixa. La quadratura del cercle.

Són situacions que ens ajuden a interrogar-nos sobre el paper de les elits, i no únicament en termes estrictament econòmics. Hi ha sectors de la burgesia tradicional, de l’empresariat clàssic, que semblen no haver copsat els canvis que s’han produït i s’estan produint en la societat catalana. Avís: no té a veure amb la fortuna o el prestigi social. Em refereixo a la capacitat real d’influència, d’intervenir en la realitat concreta del país.

És evident que en el temps s’han barrejat qüestions diverses que juntes han generat un còctel complex: la crisi econòmica de 2008 que va trasbalsar bona part de la societat catalana, el procés independentista generat a partir de 2010 (que culmina amb els fets d’octubre de 2017) i que en bona mesura comença com una cortina de fum que camufla malestars socials, amb totes les conseqüències que se’n deriven. I, finalment, la pandèmia de la covid-19. Tots aquests fets s’han produït en paral·lel o simultàniament a l’aparició de noves tecnologies disruptives, per dir-ho en el llenguatge habitual, a l’esclat de les tecnologies de la informació i la comunicació i les xarxes socials que transformen completament els mecanismes de producció i de relació.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

L’estreta vigilància dels puritans

Però és ben sabut que no es tracta d’una qüestió exclusivament catalana. Només cal fixar-se en la situació a Europa i la majoria de països occidentals per veure les dificultats evidents per als partits i les institucions democràtiques. Els lideratges són molt febles en una època de gran incertesa dominada per la fluïdesa dels esdeveniments. «El marge d’error dels governs i dels polítics és mínim, com ho és el marge de confiança que s’atorga a les institucions. Polarització, desconfiança i pressa. D’aquí la fragilitat del nostre entramat democràtic, l’escàs marge per a l’acord entre direccions que es mouen sota l’estreta vigilància dels puritans, o que directament estan formades per puritans». Ho escrivia el politòleg Oriol Bartomeus en un article el juny de 2020 publicat pel col·lectiu Pròleg.

És evident que s’han produït grans canvis en els tradicionals sistemes de producció a Catalunya, creixen petites i mitjanes empreses innovadores i exportadores, start-up tecnològiques i vinculades amb la indústria 4.0. Entre les grans fortunes catalanes hi ha noms clau dels sectors de l’alimentació, els laboratoris farmacèutics o la moda, evidentment, però també s’hi han afegit persones procedents de sectors nous: de les energies renovables com és el cas de José Díaz (Audax Renovables) o la nova mobilitat, com Eduard Castañeda i Enric Asunción que han convertit Wallbox, empresa de carregadors per a cotxes elèctrics, en un símbol de l’èxit, amb un valor superior als 1.000 milions d’euros i que cotitza a la Borsa de Nova York.

 

La nova economia

Potser aquests canvis ajuden a entendre com la burgesia tradicional, les grans empreses, no van estar prou atentes en les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. Joan Canadell va arribar el 2019 a la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona catapultat per l’ANC utilitzant el suport de les petites i mitjanes empreses mitjançant una xarxa teixida al marge de les estructures de les grans empreses tradicionals.

A l’antic president i agitador polític el va substituir el 2019 Mònica Roca, la primera presidenta de la Cambra de Comerç, que ha creat empreses de processament de dades de satèl·lits d’observació de la terra i de generació de serveis amb objectius climàtics. La nova economia.

Foment del Treball amb Josep Sánchez Llibre al capdavant intenta mobilitzar, amb prou encert, la força de l’empresariat com ho fa Antoni Cañete amb la petita i mitjana empresa. La vicepresidenta de la patronal, Mar Alarcón, va crear Social Car, una de les primeres plataformes d’economia col·laborativa a Espanya i ha creat també una consultoria especialitzada en economia de plataformes. La nova economia també.

Costa d’entendre com rectors d’universitats, o degans de col·legis professionals s’han enrolat en la lògica del ‘procés’.

En l’imaginari social, la construcció de Catalunya i Barcelona és obra de la burgesia emprenedora que combina una idea necessària de creixement econòmic amb la defensa de la pau social i de l’ordre. Segurament hi va haver un sector de l’alta burgesia barcelonina (la petita i mitjana burgesia comarcal és tota una altra cosa) que va seguir el discurs de Jordi Pujol en la mesura en què era dic de contenció de l’esquerra del país i l’administració autonòmica, en molts casos, obria noves perspectives de negoci.

Però el procés ho ha dinamitat tot. De confiar inicialment en el lideratge d’Artur Mas, molts sectors econòmics van passar a contemplar amb gran preocupació la deriva sobiranista a partir del 2012. S’ha posat de manifest que el que en dèiem classes dirigents tradicionals han tingut poca capacitat d’incidir sobre el poder polític, ni a Madrid ni a Barcelona. La marxa d’empreses ha evidenciat por i impotència i fins i tot es podria arribar a pensar que el procés ha servit com a excusa per justificar la manca d’iniciativa de la societat civil catalana en molts camps. La frustració per no poder actuar a Catalunya es projecta sobre Barcelona, com es va veure en el cas de Manuel Valls i probablement es tornarà a repetir algun experiment semblant de cara a les eleccions municipals de 2023.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Els 500 alts càrrecs

La realitat s’obre pas amb altres veus com les que s’escolten a Barcelona Global o el Cercle d’Economia que inclouen sectors econòmics i socials diversos. Exemples: José Maria Lassalle i Jordi Amat seuen a la junta del Cercle; Isabel Vidal, de Focus, empresa teatral, ho fa a la de Barcelona Global. I algunes de les persones més decisives tenen poc a veure amb el món d’ahir: Miguel Vicente, Miquel Martí, president i CEO de Tech Barcelona. Són influencia real.

La gran qüestió continua sent què fan les classes dirigents del país. No solament les elits econòmiques sinó també les polítiques, intel·lectuals, professionals… Costa d’entendre com rectors d’universitats, professors de prestigi o degans de col·legis professionals s’han enrolat en la lògica del procés i no han alçat la veu crítica.

Darrere de tot això, un exèrcit de funcionaris i els famosos 500 alts càrrecs de la Generalitat. I la presidència del país amb poca autoritat com a interlocutor davant d’Espanya i del món, però amb un pressupost de més de 38.000 milions d’euros.